El dossier

Invisibles

Un sensellar pot ser algú que viu al carrer, però també qui viu en una habitació rellogada amb la parella i els fills, o en un alberg, encara que tingui feina. També ho és qui va rodant de casa en casa d’amics perquè li és impossible sortir-se’n. Hi ha moltes formes de sensellarisme

TREBALL
TREBALL
“Un sistema basat en salaris baixos comporta ineficiències, com ara tenir feina però haver de viure en un alberg”
SUPERVIVENT
SUPERVIVENT
“Si tornés al carrer no sé quant temps aguantaria sense beure. Al carrer, si deixes de beure i veus la teva situació, et tornes boig”
DESIGUALTATS
DESIGUALTATS
“Correm el risc de perpetuar una societat de doble velocitat, en què els que van més lents cada vegada són més”

“El terme sensellar s’aplica a una realitat d’infinites situacions. És la persona que viu al carrer i també qui ha sol·licitat asil o refugi i se li ha denegat i cau en el circuit de la irregularitat. Hi ha joves que arriben sent menors i que quan s’acaba la tutela entren a la xarxa de les persones sense llar. Hi ha treballadors en precari que no poden accedir a l’habitatge... I persones que han patit una ruptura familiar traumàtica i han caigut en addiccions... Dir «sensellar» vol dir molt i és un terme tan ampli que no vol dir res...” Parla Salvador Maneu, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials-Barcelona. Treballen en aquesta multiplicitat de perfils. La crisi econòmica ha provocat moltes crisis socials. Tothom s’hi pot trobar. Homes, dones, joves. Com Maneu explica, els sensellar són els que viuen al carrer –sense ni tan sols un sostre–, els que viuen en un habitatge d’emergència i també les persones amb circumstàncies diverses, com ara un allotjament insegur, en perill de desnonament o de violència... És la tipologia establerta per la Federació Europea d’Associacions Nacionals que Treballen amb les Persones sense Llar, amb seu a Brussel·les.

Barcelona ciutat té gairebé 4.000 persones sense llar. D’aquestes, 1.195 dormen al carrer –segons l’últim cens d’Arrels Fundació, fet aquest any. Hi ha 2.099 persones més que dormen als recursos públics i privats de la ciutat i 536 persones viuen en assentaments, barraques –segons l’últim recompte impulsat per la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, el 2018. És complicat donar dades més generals. Hi ha diversitat de criteris entre els organismes que hi intervenen, no hi ha actualitzacions freqüents, proliferen informes i documents... Es calcula que a Europa uns 11 milions de famílies no tenen un habitatge en condicions. Se sap també que a tots els països creix el sensellarisme, excepte a Finlàndia, on tenen una política molt activa des dels anys vuitanta del s. XX. A Catalunya, segons dades de l’Agència Catalana d’Habitatge publicades el 2016, hi hauria més de 5.000 persones al carrer o en centres de baixa exigència. I només parlem d’un dels tipus de sensellarisme, el que és més fàcil de quantificar. A Espanya, les entitats calculen que hi ha al voltant de 40.000 persones sense llar.

Reformar o pal·liar

L’habitatge és un dret, clamen –al desert– les entitats. Només un parell de dades dels últims 25 anys. A Espanya, el 1994 hi va haver 46.839 desnonaments per impagament del lloguer, l’any passat van ser 72.571. I no sembla que tingui aturador. L’any passat hi va haver uns 27.000 desnonaments per impagament de la hipoteca. En aquest context, no és tan difícil fer la ruta del sensellarisme.

Les persones que no tenen cap mena d’aixopluc, a Barcelona, passen del miler. “Són un miler i escaig de casos, i no hi ha manera que es rebaixi la xifra”, diu Salvador Maneu. A Sant Joan de Déu Serveis Socials han incrementat el nombre de places residencials. Disposen de dos centres i més de 50 pisos i voldrien acabar el 2019 amb prop de 70 pisos. “I tot i així sabem que són mesures pal·liatives.” La demanda social sempre superarà la capacitat de resposta. Per fer un gir a les xifres, els experts recomanen un abordatge transversal, en tots els àmbits i tot el territori. Però hi ha xifres que “canten”, i fan pensar: la inversió espanyola en polítiques d’habitatge és només el 0,03% del PIB.

Continua Maneu: “Constatem la dualització progressiva de la societat i de l’economia. Els uns se’n van sortint i els altres cada vegada ho tenen més difícil. Si no fem res, correm el risc de perpetuar una societat de doble velocitat, en què els que van més lents cada vegada són més. Quants fills de Barcelona no hi poden viure? Cal evitar tenir ciutats de primera i de segona. S’està acceptant amb molta naturalitat que Barcelona és per a rendes mitjanes-altes i que la resta han de marxar!” Les entitats reivindiquen: “Cal una certa regulació, perquè l’habitatge no és un luxe, és un bé bàsic, com ho són l’aigua i l’energia. És compatible amb el lliure mercat i el lucre legítim.” “Legítim”, vet aquí.

A Arrels Fundació treballen específicament amb les persones que dormen al carrer, perquè surtin d’aquesta situació, i perquè quan ho aconsegueixin no hi tornin. Tenen al voltant d’un centenar de pisos, a Barcelona ciutat i fora, com ara a Granollers, Badalona... Des de fa temps utilitzen una combinació d’eines que donen resultats: el Housing First i el Pis Zero. La idea mare, recordem-ho, és que les persones tenen dret a l’habitatge. “Quan algú està dormint al carrer li has de proporcionar aquest dret”, indica el director d’Arrels, Ferran Busquets. Housing First –primer l’allotjament– vol dir oferir, directament, com a punt de partida, un habitatge, estable i permanent. El Housing First funciona des de fa dècades en diferents països. “Respon al fet d’haver arribat a la conclusió més òbvia de totes: les persones necessiten un habitatge.”

Aquesta via, explica Busquets, els funciona, però, en un 80% dels casos. En el 20% restant, no, potser perquè s’hi ha arribat tard i fa massa temps que són al carrer. Ara ve la segona eina: “Per a ells, aquest 20%, vam crear el Pis Zero, amb un nivell d’exigència molt i molt baix. Només els demanem bon comportament amb la resta de persones. Si volen beure, poden fer-ho, tot i que intentem que redueixin el consum. Poden portar els seus animals i les seves coses. En resum: «Si vols venir, vine, si no vols, no. Sàpigues que tens aquest espai.» És per a persones que coneixem, si no fos així es formarien cues cada dia. La nostra voluntat és que aquest recurs s’escampi arreu.”

L’acompanyament és imprescindible. Per exemple, davant la soledat de la persona que aconsegueix deixar el carrer i tenir una llar. “Volem vèncer aquesta soledat i treballar la capacitat de la persona d’adonar-se que és útil.” Durant l’any 2018 Arrels ha atès 2.368 persones, un 24% més que el 2017; un 89 % homes, un 11 % dones. És una realitat: “Si no es resol la problemàtica de l’habitatge, les persones van caient del sistema, s’esgoten les xarxes personals i la capacitat social de resposta.” Segons l’informe del 2018 d’Arrels, un 66% de les persones que dormen al carrer a Barcelona no tenen ingressos, i fa uns quatre anys de mitjana que estan a la intempèrie. El 30,5% de les persones que han entrevistat afirmen haver estat víctimes de violència física i/o verbal. El percentatge arriba al 71,9% entre els més vulnerables.

Volem parlar de les dones: “Si han arribat al carrer és perquè han esgotat totes les vies. Hi ha abusos i no es denuncien. I sí, passa: pot ser que un llit on dormir s’hagi de pagar amb sexe”, lamenta Busquets. Hi ha agressions sexuals? “Sí, i tant. La pregunta és si són entre membres del mateix col·lectiu o són comeses per gent externa. N’hi ha de les dues. És difícil d’esclarir.” I llança una pregunta a autoritats, cossos policials... “Es considera important esclarir-ho?”

“Si les persones tenen habitatge i les eines necessàries, se’n surten, tard o d’hora”, clou Busquets. En aquest sentit, Salvador Maneu també diu: “Vull enviar un missatge d’esperança, i és que quan ofereixes una oportunitat, a una persona o a una família, se’n surten. Una oportunitat és facilitar-los un habitatge i acompanyar-los: en la formació i la inserció, complementant les rendes si no arriben, atenent les malalties...”

Maneu també parla del mercat laboral: els sous han de permetre viure amb dignitat. Han observat que hi ha menys rotació en les places residencials de què disposen; els usuaris s’hi estan més. Paradoxalment, però, prop d’un 40% té feina. Aleshores... com és que han d’estar en un centre residencial? “S’ha de capgirar el model productiu, que no ens porta enlloc. Un sistema basat en salaris baixos comporta ineficiències i col·lateralitats, com ara tenir feina però haver de viure en un alberg per a persones sense llar.” És un fracàs social. “Seria molt més barat invertir en polítiques de prevenció, més que no pas en equipaments i subsidis!” I continua: “Recuperar l’autonomia podria ser molt més ràpid, però l’entorn no els ho permet.”

història d’un artista

“Vaig fent, vaig dibuixant... En general, no em puc queixar. La gent de la meva generació que va estar al carrer ja ha mort...” Parla Miquel Fuster, dibuixant, il·lustrador, un històric. Té 75 anys i viu a Barcelona. Va estar 15 anys al carrer i en fa 15 també que en va sortir. I 15 són, si fa no fa, els que acumula sense beure alcohol. L’origen del seu periple és un cúmul de circumstàncies. Se li va cremar el pis –una renda antiga–, i no el va poder arreglar. Anava fluix de feina. S’hi va passar un any, en aquell pis, sense llum, sense gas... “Allí em vaig alcoholitzar”, resumeix. Al final va acceptar diners per marxar. Un milió de pessetes: “Van volar de seguida i em vaig veure al carrer.” Per no fer patir i per no fer nosa no va anar amb amics o família. “Et queda el recurs del carrer, on ets un estrany entre els estranys.”

Anar fent aquarel·les, amb les quatre eines que tenia, vendre-les, i assegurar-se el beure i el tabac. D’això es tractava. “L’alcoholisme fa que hagis de beure constantment, si no la síndrome d’abstinència fa que t’enfilis per les parets...” Menjar, més aviat poc, o gens. Fa 1,80 metres d’alçada i pesa uns 65 quilos. Quan Arrels Fundació el va començar a ajudar, només en pesava 42. Anava a dormir, sol, a les Planes, a Sant Cugat, d’on tenia records d’infantesa. En un espai boscós, hi tenia una mena de cau, amb mantes, fulles seques... “Vaig passar molt de fred, i molta por, i tot el que vulguis, però estava sol. Tenia un moment de recolliment. Al matí, agafava un dels primers trens i tornava a Barcelona, anava a pintar al parc de la Ciutadella, venia alguna cosa i podia tirar.” “Alguna vegada vaig dormir en caixers, però et trobes gent que... Tothom que està al carrer està desesperat, molt fumut, i l’alcohol no afecta de la mateixa manera tothom. Per qualsevol cosa es pot reaccionar malament.”

Un dia que tenia calerons va decidir anar a dormir a una pensió. Abans de fer-ho, però, dos nois, ben arreglats, se li van acostar, al Maremàgnum. Semblava que volien donar-li conversa. Però no. Li van pegar i, entre altres lesions, li van trencar el nas... Al cap dels anys, ja no tenia esma per a res. “Estava tan cansat que no podia pintar; ni bevent, se’m passava la tremolor de les mans.” La llum al final del túnel va ser, en el seu cas, Arrels. Va acceptar l’ajuda. Va començar a viure en una pensió, dos anys; va passar sis anys més en un pis compartit. Ara viu sol.

“He tingut la sort de no haver perdut l’oremus”, diu Fuster. “Estava al carrer i patia molt, perquè era conscient de la meva situació, que anaven passant els anys i havia perdut la vida, la meva professió...” Les penalitats són de tota mena: físiques i emocionals. I, insisteix, té present l’angoixa per no quedar mai sense alcohol. “No he conegut ningú que visqui al carrer i no estigui alcoholitzat. Fa 15 anys que no bec i estic bé, però si tornés al carrer no sé quant temps aguantaria sense beure. Al carrer, si deixes de beure i veus la teva situació, et tornes boig.”

En Miquel té un blog i ha vist publicada la novel·la gràfica Miguel, 15 años en la calle (2010, Glénat España). “La vida al carrer és com la vida fora del carrer, només que tot es multiplica: les dificultats, la violència, les passions... Tot el que expliqui és poc.”

Dani Pérez és voluntari al centre obert d’Arrels Fundació, a Barcelona. Tots els serveis busquen establir vincles amb els usuaris. Reconstruir els ponts amb la vida. El que els hagi passat només és cosa d’ells... “No som ningú per jutjar!”, diu. “Què esperem de les persones que viuen al carrer? Què? Volem que facin passos que nosaltres, amb totes les facilitats del món, no som capaços de fer. Són supervivents! Un dia, un noi es va posar a plorar perquè feia molt temps que ningú el cridava pel nom...”

evitar la cronificació

Òscar Costa, subdirector de l’entitat lleidatana Arrels Sant Ignasi, comenta un dels casos de sensellarisme que es donen: “Hi ha persones en situació de vulnerabilitat que poden pagar un habitatge, però no se’ls permet. A vegades, per discriminació, per l’origen de la persona. I, fins i tot, per l’origen dels ingressos. Seria el cas, per exemple, d’una persona amb la renda garantida de ciutadania. El cas és que és més segura que una nòmina perquè d’un dia per l’altre et poden acomiadar i amb la renda, si la tens per dos anys, la tens per dos anys.” Des de la seva entitat atenen tota mena de situacions. El novembre del 2018 es va dir una missa en record de les 12 persones sense sostre mortes a Lleida l’últim any. A Barcelona, en el mateix període, en van morir 59.

“Potser no es pot prevenir totalment i absolutament el sensellarisme, però alguna cosa s’hi ha de poder fer”, diu Costa. “Parlem del difícil accés al lloguer i dels desnonaments... Si hi ha un problema, hi pots intervenir en el moment en què passa o bé pots deixar que es vagi agreujant i acabi en una situació molt més complicada. Hi ha molts desnonaments cada dia i ens acabem fixant en els que tenen més ressò, sobretot si són famílies. Però ara imaginem una persona sola a la qual desnonen i es queda al carrer. És qui més fàcilment no rebrà cap ajuda...”

Tenen el repte de posar-se a la pell dels altres. Òscar Costa parla de la por dels que encara no han pogut sortir del carrer. “Quan algú veu una persona dormint al caixer tendeix a allunyar-se’n i passar de llarg. Per por. Però són ells els que viuen al carrer, els que tenen por. Tu, a casa teva, et sents segur, és el teu espai. Ells no ho tenen, això, i senten por permanentment.. I no es veu.” I hi afegeix: “I si ets dona tens un factor més de vulnerabilitat, malauradament. El 2018 hem constatat un augment del nombre de dones al carrer.”

l’ofelia, lluny de cuba

Ofelia Hernández és cubana. Era professora de rus i d’anglès, feia de traductora a l’aeroport. Parant bé l’orella va saber, a principis dels noranta, que hi hauria canvis a l’illa. L’any 1992, als 31 anys, va prendre una decisió. “Vaig dir a casa: «Haurem de tirar-nos al mar per poder menjar. No vull sortir en pastera! Els únics que surten en avió són les ballarines de Tropicana...»” I va començar un periple de vuit mesos, fins que va entrar com a figurant a Las Mulatas de Fuego. Tot i no haver cantat ni ballat mai, i després de fer molts malabarismes per justificar la seva ineptitud –“Deia que havia estat retirada dels escenaris molt temps...”–, es va plantar a la Barcelona efervescent dels Jocs Olímpics. I com altres ballarines i músics del grup, ja no va tornar a Cuba. Allí l’esperava la presó.

Un cop a Barcelona, diu, va esforçar-se a conèixer la cultura, també la llengua. “Vaig entendre com es treballa, com s’acumula... Venia d’un país sense llum, on tot era «no»; vaig passar de la falta de llibertat a la llibertat.” Va treballar, es va emparellar. Semblava que tot marxava. El seu company, un metge, va morir de sobte. “No m’havia volgut casar amb ell perquè no diguessin que me’n volia aprofitar... I em vaig trobar que no tenia res.” Els hereus la van deixar quedar-se al pis un any més. El que va venir després és un exemple de sensellarisme, de rodar d’un lloc a un altre, en habitatges precaris, al sofà d’amics... Va ser entre els anys 2008 i 2012. Fins que un amic de la seva parella perduda li va oferir casa seva. Però aviat es va adonar que no era de franc. “Em va tancar a casa, i sense menjar. Em pressionava perquè cedís i tinguéssim relacions. Però jo no havia vingut de Cuba per això!” En un descuit es va escapar, ho va poder explicar i va acabar contactant amb Sant Joan de Déu Serveis Socials-Barcelona. Va estar vivint al centre residencial d’inclusió Creu de Molers, al Poble-sec, durant tres mesos. Després va anar a un pis compartit. Finalment, i amb una prestació, va poder llogar una habitació a Cornellà. Els últims dos anys han estat novament complicats, amb pèrdues familiars i laborals –era promotora turística d’un museu. El que no ha perdut és l’empenta. A través de Barcelona Activa ha repensat el futur professional. “He de canviar de paràmetres!” Després de tota l’experiència adquirida, estaria bé poder-se dedicar al coaching. “Creu de Molers ha estat clau en la meva vida. Han fet un treball magnífic! Estava destruïda, en l’aspecte laboral, familiar... en tot.” I, amb un humor que cal aplaudir, hi afegeix: “Em trobo gent que em diu: «Amb tot el que has passat... pensava que havies mort!»”

Al centre residencial de Creu de Molers, on fem l’entrevista, trobem casos de tota mena. Hi ha l’home que ha treballat sempre, però sovint en l’economia submergida, i que ara es troba, en l’edat de jubilar-se, que no ha cotitzat. O dos treballadors que han de fer una hora i mitja de viatge per anar a la feina, prou lluny de Barcelona, i per un sou molt petit. Evidentment, els viatges van a càrrec d’ells... Reflexiona Salvador Maneu: “El panorama fa venir calfreds. Abans de la crisi hi havia qui estava bé, normal. I, molt lluny, estaven les persones que vivien al carrer.” I ara... Ferran Busquets, director d’Arrels, destaca un dèficit estructural: “El problema que tenim, de fons, és que cada vegada que hi ha eleccions tornem a començar... aquest és el drama! Sobre les polítiques d’habitatge hi hauria d’haver un pacte: «Això no es toca!» A Finlàndia, on han posat el peu al coll a aquesta crisi social del sensellarisme, han sabut, precisament, mantenir una línia de treball coherent des de fa més de trenta anys.

Sergio Nasarre és catedràtic de dret civil a la Universitat Rovira i Virgili i director de la Càtedra Unesco d’Habitatge de la URV. La recerca traspassa les nostres fronteres. Darrerament han treballat sobre les polítiques de prevenció i tractament reals amb relació als desnonaments i el sensellarisme dels diferents països de la UE. Els països tenen capacitat de reacció? ajuts per al lloguer? Se centren a promocionar la propietat o donen també espai al lloguer i les tinences intermèdies (compartir la propietat o tenir-la temporalment)? “Els països que només aposten per un tipus de tinença, estan més subjectes a les fluctuacions del mercat, i si les coses van malament...”

En general, les dades sobre sensellarisme s’obtenen a partir del moment en què les persones es posen en contacte amb les entitats o l’administració. És fa difícil saber, exactament, l’abast de la problemàtica. Nasarre, a més, destaca un tret dels països mediterranis, que ens diferencia de la resta: el paper de la família. “Les ràtios de desnonaments i persones sense llar als països del nord són més altes que als països mediterranis perquè aquí tenim el factor familiar i ells no.” Per exemplificar, planteja un escenari prou comú, el trencament amb la parella. “A Espanya cada any hi ha uns 100.000 divorcis. Vol dir que un dels dos es queda sense casa.” Si no hi ha altres recursos, diu, dorm al cotxe, en un hostal o amb els seus pares... “El 47% de la gent gran ha ajudat a acollir algú de la família. Ha servit per absorbir el drama d’aquests anys. I el tercer sector i l’administració, que han fet feina, si no... el daltabaix encara hauria estat més gran.”

Hi ha molts mecanismes que es poden posar en marxa per evitar que un impagament acabi amb gent al carrer. En aquest sentit, Nasarre parla del Rapid Re-housing, una subcategoria del Housing First ja esmentat anteriorment. El Rapid Re-housing implica posar en marxa molt ràpidament els mecanismes de suport. Com? “Per exemple, obligant els tribunals a contactar amb serveis socials –perquè busquin un habitatge alternatiu– en el mateix moment que els arribi una petició de desnonament.” I, és clar, cal més habitatge social, “especialment en aquelles ciutats on les persones han de viure”. Posa l’accent en “han de viure”: “La majoria dels desnonaments i, per tant, del sensellarisme, es concentren a les ciutats més poblades, les quals no són, necessàriament, on les persones volen viure, però hi han de viure, per la feina, bàsicament.” És imprescindible: ningú dormint ni una sola nit al carrer. “S’ha de posar molt èmfasi en la prevenció i la reacció immediata a la pèrdua de l’habitatge.”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

11 milions

de famílies a Europa sense llar.
El 23,4% dels ciutadans viuen en l’exclusió.

3.800

persones sense llar a Barcelona
. D’aquestes, unes 1.200 dormen al ras.

59

morts a Barcelona
l’any passat, en el col·lectiu de persones que viuen al carrer.

47%

de la gent gran
, gairebé la meitat, a Espanya, ha ajudat familiars en fallida.

“És bàsic un espai d’intimitat”

MERCÈ MIRALLES

Miquel Fuster. Quinze anys al carrer. Els serveis socials van intentar ajudar-lo, però no va funcionar. “Tot era gregari, com un ramat... Despersonalització absoluta. Albergs plens, horaris, burocràcia, malestar... Prefereixes el carrer, amb els seus perills, que això.” Va retornar a la vida a través d’Arrels. Primer, va estar sol en una pensió. “És bàsic un espai d’intimitat.”

“Pensava: «Demà serà millor»”

MERCÈ MIRALLES

“Què em va passar? Treballava en la construcció... Em vaig quedar sense feina, el banc em va treure el pis. La meva dona i el meu fill se’n van anar per un costat, i jo, al carrer.” D’un dia per l’altre? “D’un dia per l’altre, en el moment en què es va acabar l’atur. ” Rafa Carmona. Cordovès d’origen, català de vida. Optimista de mena, tot i que va passar nou anys malvivint al carrer, a Barcelona. “Pensava: «Demà serà millor.» Per bo que hagi estat el dia, demà encara serà millor.” Fa sis anys va trobar-se amb els voluntaris d’Arrels i la perspectiva va canviar. Vivia a a la intempèrie però no estava disposat a quedar-se en un racó i deixar passar els dies. Tenia muntat tot un itinerari i una rutina, per menjar, per dutxar-se. Recorria tota la ciutat. I, tot i l’alcoholisme i les dificultats, visitava periòdicament el fill. No sospitaven, l’exdona tampoc, que no tenia cap lloc on viure. Només sabien que passava dificultats econòmiques. Com va contactar amb Arrels? No ha de fer gaire memòria. Va rebre una pallissa en un caixer i va estar mesos ingressat a l’hospital. Es preguntava qui eren aquelles persones que el visitaven cada dia... Tot i la por del canvi, es va decidir. Volia ajuda. “Veig bé, la vida; és maca.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor