El dossier

Víctimes oblidades

Desenes de persones que van ser testimonis directes de l’atemptat terrorista de la Rambla veuen com el Ministeri de l’Interior els nega la condició de víctimes i, en conseqüència, atenció psicològica malgrat les múltiples seqüeles

IOLANDA ORTIZ
IOLANDA ORTIZ
“De vegades l’atenció que necessites és tan simple com rebre la trucada d’algú que et pregunta com et trobes i en què et pot ajudar”

S’havia convertit en una tradició: passar el dia al centre de Barcelona i resseguir una ruta que mai oblidava el port i la Rambla. El 17 d’agost del 2017, la Iolanda Ortiz, la seva mare i els seus fills de 4 i 10 anys, veïns de Campdevànol (Ripollès), van decidir que era una bona ocasió per connectar unes hores amb el bullici. Saben que estan vius de miracle. L’Ivan, el fill gran de la Iolanda, va escapar de la trajectòria de la furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub perquè la seva mare, encara no sap ni com, el va estirar de la samarreta i li va salvar la vida en el darrer instant. Les dues persones que passejaven a escassos centímetres d’aquesta família no van tenir temps de reaccionar i van córrer la pitjor sort.

Ara, dos anys després, la Iolanda encara té llacunes quan rememora aquell maleït dia. Les escenes viscudes se li van despertant. No oblidarà el rostre del terrorista al volant mentre anava segant vides, ni el mar de morts i ferits en què es va convertir la Rambla. Va respirar quan va veure sana i estàlvia la seva família, va poder trucar al seu marit i avisar-lo que havien sobreviscut just abans que els inhibidors de freqüència de la policia neguessin la comunicació i es va refugiar hores, no sap quantes, en una botiga de la zona. Quan tots quatre van poder sortir, ningú els va indicar què havien de fer. En ple estat de xoc, van aterrar al carrer Pelai. Encara ara la Iolanda mira de localitzar el mosso d’esquadra que la va atendre en aquell punt, quan ella s’entestava al fet que algú li indiqués com podia arribar a Sants per pujar a un tren que els retornés a casa. Uns agents els van traslladar a l’hospital de campanya i, des d’allà, una ambulància, a un CAP de l’Hospitalet de Llobregat. Després es van haver de buscar la vida per tornar a Campdevànol. Unes amigues van poder rescatar-los. El seu marit, com tots els policies, va ser reclamat per treballar.

efectes posttraumàtics

En un primer moment estaven superats per la situació, com tantes altres persones. Els efectes posttraumàtics van fer acte de presència més tard. L’Ivan va tenir i encara té crisis d’ansietat. Fuig de qualsevol aglomeració i pateix moltíssim pel seu pare, que és policia local i que abans del fatídic dia havia identificat diversos cops alguns dels terroristes per possessió de drogues. El Ministeri de l’Interior no reconeix l’Ivan com a víctima de l’atemptat. Ni a ell, ni a la seva família, ni a cap de les persones que, tot i no resultar ferides, pateixen les seqüeles de tocar la mort amb la punta dels dits. “Tinc gravat el so dels cossos picant contra la furgoneta, el so del parafang de la furgoneta arrossegant-se pel terra, el so de l’acceleració del vehicle amb una marxa curta, la cara del terrorista...”, diu la Iolanda.

El drama que van viure en primera persona, aquesta família i desenes de ciutadans que van ser testimonis directes de la massacre, no és suficient motiu perquè el Ministeri de l’Interior els inclogui en la llista de víctimes. Ha desestimat gairebé tots els casos. Els nega fins i tot l’assistència psicològica. També a les persones que es trobaven treballant aquell dia a la Rambla i no han pogut tornar al lloc de feina. Tota l’assistència psicològica que estan rebent és l’ordinària que qualsevol metge de capçalera recepta als seus pacients. Cap especialista en terrorisme els atén. La Iolanda dona gràcies que els ha tocat una psicòloga que ha contrarestat la manca d’experiència en atenció a aquest tipus de víctimes amb una professionalitat exquisida. També està molt agraïda a tot el personal de l’escola dels seus fills.

L’atenció a les víctimes del terrorisme és competència del govern espanyol. Per cada mort, la família rep 250.000 euros i atenció psicològica. Les víctimes col·laterals no existeixen. Catalunya tampoc no s’ha dotat de cap llei ni de cap servei per suplir les mancances de l’Estat. El tripartit d’esquerres va crear l’Oficina d’Atenció a les Víctimes però 10 mesos més tard el govern de CiU la va tancar. Algunes víctimes comenten que és des de fa uns mesos que el govern català sembla mostrar més sensibilitat cap al col·lectiu. El dissabte 17 d’agost, quan es commemorarà el segon aniversari de l’atemptat, les víctimes seran rebudes a les dues bandes de la plaça Sant Jaume.

EL PAPER DE LA UAVAT

A Catalunya, l’atenció a les víctimes del terrorisme es fa primordialment des de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats del Terrorisme (Uavat), un servei que entre les cares més visibles inclou Robert Manrique, exdelegat de la UVT a Catalunya. La Uavat, que té signat un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, s’ha proposat localitzar totes les víctimes de l’atemptat de la Rambla, sense diferenciar entre víctimes de primera i de segona. Té oberts uns 200 expedients relacionats amb el 17-A, més una trentena de vinculats a atemptats d’ETA, els Grapo... La Uavat reclama una atenció integral per a tots els afectats que, en funció de cada cas, pugui cobrir el ventall psicològic, administratiu, econòmic, mèdic, escolar...

Fa només uns dies, la Uavat va fer públiques les xifres que descriuen l’oblit en què han caigut les víctimes psicològiques de l’atemptat que no van resultar ferides físicament i que no van haver de vetllar cap mort. El 82% de les sol·licituds han estat denegades pel Ministeri de l’Interior. Totes són afectacions psicològiques pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Des de Madrid neguen que la xifra sigui tan elevada però el que és ben cert és que a la seu de la Uavat s’acumulen desenes de cartes negant lesions derivades de l’atemptat i, en conseqüència, desestimant el reconeixement com a víctima.

Javier Martínez va perdre el seu fill de 3 anys. Ni a ell ni a la seva filla gran, que aquell dia no eren a la Rambla, els correspon la condició de víctima. En Javier agraeix que la psicòloga que atén la seva filla petita, testimoni de la mort del seu germà, ha incorporat tota la família en l’atenció. Fins i tot els avis d’en Xavi.

Tant en Javier com la Iolanda recorden, recorrent a una ironia fina, que Esperanza Aguirre no va tenir cap problema per ser reconeguda com a víctima després de l’atemptat de Bombai de l’any 2008 i ser indemnitzada, tot i que no va resultar ferida físicament. Tots dos coincideixen també a recordar que en moltes ocasions les persones que han viscut de prop una tragèdia en tindrien prou amb alguna trucada que servís per allargar-los una mà.

Un altre element que lamenten les víctimes és que, malgrat que la història de l’Estat espanyol acumula ja diversos atemptats terroristes, “l’experiència no ha servit per millorar l’atenció a les persones afectades”. Hi ha encara massa camp per córrer.

SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor