El dossier

SÍLVIA VÁZQUEZ

PRESIDENTA DE LA MESA DEL PRIMER VOT DE LA CONSULTA D'ARENYS DE MUNT

“Ens sentíem part d’un moment únic”

Sílvia Vázquez va presidir la taula que va rebre el primer vot de la consulta d’Arenys de Munt. Recorda la jornada amb emoció, i destaca que es va desenvolupar amb total normalitat.

Per què es va fer voluntària?
Tenia dos amics a la comissió organitzadora i em va convèncer de seguida la idea. Era una iniciativa que necessitava un munt de gent per garantir que funcionés, de manera que també hi vaig implicar dues amigues que em van acompanyar a la taula.
La jornada va començar amb nervis.
Abans d’obrir les portes ens van reunir a tots i ens van explicar els darrers detalls per garantir que se seguirien estrictament tots els passos. Recordo que ho van fer en López Tena i l’Uriel Bertran, que després ens acompanyaria a la taula fent la crònica de la jornada. Teníem la lliçó ben apresa i estàvem emocionats, contents i disposats. L’Ernest Vila se’ns va posar al davant, envoltat de càmeres, i quan va marxar ens vam adonar que havíem agafat el primer vot. De fet, encara ara, quan ens trobem amb l’Ernest pel carrer fem memòria del moment.
La normalitat va ser la tònica durant tot el dia?
Com en unes eleccions normals. Van venir molts veïns i veïnes, es van fer cues, però des de dins del local no ens podíem fer una idea de la quantitat de gent que hi havia fora, tot i que ens anaven informant de com anava tot. Arenys es va omplir de gom a gom, i la consulta ens va posar en el mapa de l’actualitat. Més enllà de ser o no legal, vam demostrar com a poble que ho havíem fet i ho havíem fet molt bé! Ens sentíem part d’un moment únic.
L’episodi de la Falange va enfosquir la festa?
De gràcia, no ens en va fer gens, i teníem un cert neguit que la cosa degenerés més enllà d’una manifestació. Sort que no va passar res.
Deu anys després som on hem de ser?
Soc de tarannà optimista i crec que en aquesta dècada hem avançat, i molt, cap a la independència, però també estic desenganyada amb els polítics, perquè quan s’exigeix màxima unitat es dediquen a llançar-se els plats pel cap.
I el poble no està cansat?
Ho comento sovint amb la gent que conec i, malgrat que reconeixen cansament i, sobretot, emprenyament, em confirmen que estan disposats a tornar-hi quan sigui necessari. Ja ho tenim, això, els catalans! Crec molt en la força de la gent.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor