Memòria feta de cops
Una placa commemorativa recorda el passat més fosc i vergonyós de la comissaria de la Policía Nacional a la Via Laietana de Barcelona, un centre on es va practicar la tortura des del final de la Guerra Civil fins als anys vuitanta
CARLOS VALLEJO
JAVIER TÉBAR
RAMON MORALES
Centenars de persones trepitgen cada dia la Via Laietana de Barcelona, però són molt poques les que aixequen la vista a l’alçada del número 43, on hi ha l’edifici de la Prefectura Superior de la Policía Nacional a Catalunya. És un immoble que no crida gaire l’atenció, malgrat que amaga un passat vinculat a la pràctica continuada de la tortura amb més o menys intensitat des del final de la Guerra Civil i fins als anys vuitanta del segle passat. Fa uns mesos, la instal·lació a pocs metres d’una placa en memòria de la repressió policial a càrrec de l’Ateneu Memòria Popular va tornar a obrir una ferida que no s’ha tancat mai del tot. En aquell acte, amb el suport de diferents associacions de represaliats franquistes i de l’Ajuntament de Barcelona, es va llegir un manifest en què es reclamava dignificar l’espai, convertir-lo en un lloc per no amagar més el passat i aplicar definitivament l’acord aprovat pel Congrés el juny del 2017 que demanava el trasllat del cos policial i l’accés a tots els arxius del franquisme. Un acord que a hores d’ara és paper mullat. Des que va es va instal·lar, la placa ha estat atacada en diverses ocasions i fins i tot el Sindical Unificat de Policia (SUP) va qualificar la iniciativa de “greu atemptat contra la convivència” i en va exigir, sense èxit, la retirada. I què s’hi pot llegir en el text que tant molesta determinats col·lectius? La veritat. Una veritat incòmoda però tossuda, que malgrat que durant molts anys s’ha intentat desdibuixar, el treball constant d’entitats socials, historiadors i periodistes ha mantingut viva.
“Se’ns coneix com la generació TOP, pel Tribunal d’Ordre Públic, que era la instància judicial franquista encarregada de perseguir els delictes polítics.” Qui parla és Carlos Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme i torturat per membres de la temuda Brigada Politicosocial (BPS), la policia secreta encarregada de reprimir amb mètodes més que discutibles tots els moviments contraris al règim de Franco. La seu de la BPS va ser creada formalment el 1941 i dissolta, també oficialment, el 1986. Es va reconvertir en la Brigada Central d’Informació (BCI), però no hi va haver cap depuració prèvia.
XARXA DE COMPLICITATS
“Tot formava part d’un aparell repressiu molt ben engreixat, amb una sòlida xarxa de delators formada per ciutadans de tota mena que estaven a l’aguait per informar a canvi de favors per allò que veien i escoltaven”, recorda Vallejo, que enumera com a informadors habituals serenos, porters d’edificis i taxistes. Vallejo, fill de família republicana, “rojos i perdedors”, admet que va començar la lluita clandestina contra la repressió de ben jove. “Érem conscients que jugàvem amb foc, però ens movia la lluita per la llibertat”, assenyala. Carlos Vallejo va ser detingut el desembre del 1970, un any després d’entrar a treballar a l’empresa Seat, sota l’acusació de fer propaganda il·legal i de reunió il·lícita. “Tenia 19 anys, militava al PSUC, estava afiliat a CCOO i a la feina ja exercia tasques d’organització clandestines des de l’oficina”, explica. Mai va saber qui el va delatar. Es va trobar els policies davant de casa quan marxava a treballar i malgrat que va córrer per escapar el van agafar i el van portar a la comissaria. “Durant la persecució, un dels agents va ensopegar, va caure i es va trencar un dit. Allò va servir posteriorment per acusar-me d’agressió durant el judici”, afirma.
Dels cops de puny al cap i a l’estómac, els insults i els cops de peu mentre era al terra del cotxe on el van traslladar, va passar a la fredor del calabós de la comissaria. “Vaig tenir la mala sort d’arribar quan s’havia instaurat l’estat d’excepció que anul·lava el període màxim de retenció de 72 hores”, afirma. S’hi va estar vint dies. “A banda de les agressions, la tortura s’aplicava de maneres molt diverses, mantenint-te a les fosques, incomunicat, humiliant-te, amenaçant-te constantment”, comenta.
De forma arbitrària, primer cada dues o tres hores, després amb un període més llarg de temps, treien el detingut del calabós i el duien a un despatx de dalt “per treure-li informació de la manera que fos”. “En deien diligències, però eren rodes d’hòsties i de cops de tota mena on tu eres al centre emmanillat mentre els agents repartien en cercle”, assenyala.
En aquells interrogatoris salvatges sempre apareixia la figura del “poli bo” que intentava convèncer amb bones paraules i promeses de llibertat a canvi d’informació vinculada al partit o al sindicat. “Era una tècnica molt estudiada, amb agents especialitzats en determinades tortures que et podien fer perdre el coneixement del dolor que et provocaven”, diu Vallejo. “Recordo un sàdic que es deia Navales, que em va apuntar al cap amb el què vaig pensar que era una pistola i que després em va ensenyar que era una grapadora”, fa memòria el president de l’associació, que afegeix: “Mentre m’amenaçava em deia que ell era policia amb Franco i que ho continuaria sent quan arribés la democràcia.” Carlos Vallejo assegura que quan finalment se’l va traslladar a la presó va respirar alleugerit. “Com a mínim entre reixes no et torturaven, i malgrat que les condicions de vida eren molt dures no havies de patir perquè et vinguessin a buscar un altre cop per pegar-te”, reflexiona.
LA ‘CIGONYA’ I LA ‘MOTO’
En Ramon Morales no havia fet els 18 anys quan la Brigada Politicosocial el va anar a buscar. “Vaig celebrar el meu aniversari al calabós de la comissaria”, ironitza. Explica que a ell ja el tenien fitxat com a activista polític i que arran d’una manifestació celebrada a Mataró, a l’Escola de Formació Professional Miquel Biada i organitzada per la branca juvenil de CCOO, el van detenir a casa. “Era el 8 de febrer del 1969 i ens van agafar a tretze persones. Primer ens van tancar a la presó de Mataró i, posteriorment, ens van traslladar a la comissaria de la Via Laietana”, relata. Morales recorda fil per randa les tortures que va patir i en rememora algunes que, de tan habituals, ja tenien fins i tot nom propi. “A una de molt comuna li deien la cigonya, perquè et feien ajupir i t’emmanillaven per darrere dels genolls en una postura que primer era molesta i poc després molt dolorosa. No et deixaven moure i si queies, rebies cops de peu per tot el cos”, assenyala Morales.
La de la moto es traduïa en un seguit de cops a l’estómac fins que la víctima queia a terra, on rebia encara més, i en el santcrist es feia estirar el detingut panxa enlaire, li lligaven les cames tot i que el tors quedava penjat perquè la sang li baixés al cap i el colpejaven amb diferents elements com tovalloles molles, guies telefòniques gruixudes, pals... Els corrents elèctrics al cos quan estava mullat, especialment als genitals, o la tristament coneguda com a ruleta russa també formaven part de la llista. “Jo formava part del sindicat i tenia molta informació compromesa, però també era un militant convençut, que havia après dels companys del PSUC com aguantar i no defallir davant la pressió”, destaca. Ramon Morales recorda que fins i tot va negar que conegués un oncle seu que havia estat detingut amb ell. “El missatge era clar, si estava disposat a no reconèixer ni a un familiar de mi no traurien cap dada”, diu. Des del primer moment les pallisses van marcar el pas de les hores. El van retenir tretze dies “en unes condicions infrahumanes i en una cel·la de 15 m² on van entaforar 25 persones”. Havien de fer torns per poder dormir estirats i quan els van portar a la Model, ell i els seus companys van passar quinze dies més incomunicats: “Sense poder rentar-nos i amb la mateixa roba.” Va ser a la presó quan amb el suport de l’advocat que els assessorava quatre d’ells van interposar una denúncia contra la BPS per maltractaments. “Ens van deixar anar en llibertat el 14 d’abril, sota múltiples acusacions: associació il·lícita, manifestació no pacífica, alteració de l’ordre públic i propaganda il·legal, però mai no vam anar a judici, i estic convençut que va ser perquè van comprovar les denúncies que havíem fet per tortures”, assenyala Morales.
Estudiants, sindicalistes, militants de partits il·legals, activistes... Carlos Vallejo i Ramon Morales assenyalen que la Brigada Politicosocial s’estructurava en petits grups especialitzats en cada col·lectiu. “Funcionaven com un rellotge, amb unes tècniques molt depurades que havien après directament a principis dels anys quaranta de membres de les SS i de la Gestapo alemanyes”, puntualitza Vallejo. Tant ell com Morales reben amb sorpresa la pregunta de si amb el temps han aconseguit rebaixar la ràbia, arribar fins i tot a perdonar. “Perdonar? A una persona que no coneixes de res, a qui no has fet res i que t’ha inflat a cops amb l’excusa que rebia ordres? Això no es pot perdonar mai ni tampoc es pot oblidar mai”, afirma Ramon Morales.
UN CENTRE AMB PASSAT
L’edifici de la comissaria de la Via Laietana arrossega una llarga història. El va fer construir la família Rubió i Balaguer l’any 1878. El 1929, es va convertir en un hotel amb motiu de l’exposició universal. Dos anys després, la Generalitat Republicana hi va ubicar la Comissaria General d’Ordre Públic i el 1936 el president, Lluís Companys, hi va gestionar els primers dies de la revolta militar. Un cop acabada la Guerra Civil, el 1941 va passar a mans de l’Estat, que el va convertir en la Prefectura Superior de Policia a Catalunya, seu central de la sisena Brigada d’Investigació Social, nom oficial de la Brigada Politicosocial. L’historiador i comissari de l’exposició sobre les tortures del franquisme que es va inaugurar el 2016 a El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, Javier Tébar, es mostra decebut amb la resposta tèbia que les administracions han fet a l’hora de recuperar la memòria de la repressió. “La gran majoria de les accions per recuperar el passat, per no dir totes, s’han generat a partir de la reclamació de les entitats socials”, assenyala, i afegeix: “Aquest tema ha estat menor en la llista de prioritats dels diferents governs.” Tébar rebutja vincular aquest silenci només a la controvertida etapa de la Transició. “Després d’aquells anys n’han vingut molts més viscuts en democràcia i l’oblit s’ha volgut mantenir en l’àmbit oficial, però en la societat els presos franquistes tampoc eren gaire ben vistos a l’inici”, indica. L’historiador considera que, en aquest cas, “la memòria molesta, perquè és una acció de resistència contra l’abús del poder, però també és un terreny de conflicte entre col·lectius”.
Per Tébar avui es fa encara més necessari un reconeixement oficial a totes aquelles persones que van ser represaliades, però reclama desvincular-lo de cap rèdit o utilització política. “Els gestos simbòlics estan molt bé, però cal un pas més cap a tots aquells compromesos amb la societat que es van veure afectats per la seva defensa de les llibertats”, afirma. La tortura estructurada i constant es va instal·lar a la comissaria de la Via Laietana fins als darrers anys del franquisme. I després? Javier Tébar fa seves les paraules del president del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente, assassinat per ETA el 1996. “Ell deia que després de Franco ja no hi havia tortures sistemàtiques al país, perquè la Constitució protegia el ciutadà contra aquestes pràctiques, però també reconeixia que no podia assegurar que no hi hagués casos puntuals a càrrec de policies que actuessin per lliure”, comenta.
D’HEROIS I DE BOTXINS
La llista de personatges coneguts que van passar pels calabossos de la comissaria barcelonina és llarga i abasta àmbits molt diversos. Hi trobem, entre d’altres, Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Avilés, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Josep Lluís Carod-Rovira, Pascual Maragall, Jordi Pujol, Raimon Obiols, Guillermina Motta, Carles Santos, Quico Pi de la Serra, Gregorio López Raimundo, Anna Sallés i Rafael Subirachs.
En el relat de les tortures que es van fer a l’edifici de la Via Laietana apareixen repetidament un seguit de noms referents als dos bàndols, inevitables per entendre millor què va passar entre les parets de la comissaria. Entre les víctimes de les pallisses s’hi troba Miguel Núñez, polític comunista i un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i a la fila dels torturadors, Joan Creix, comissari de la BPS de macabre record. El doctor en ciències de la comunicació, periodista i especialista en aquella època Antoni Batista és un gran coneixedor de la trajectòria dels dos noms. Va conèixer i admirar el primer i del segon en va fer un llibre: La carta. Historia de un comisario franquista. “Núñez es va convertir en un model a seguir per part dels militants que eren detinguts. Va passar un martiri de trenta-tres dies a la comissaria i li van practicar tot tipus de tortures, fins i tot la de penjar-lo emmanillat als tubs de la calefacció. No van aconseguir treure-li cap informació”, diu. Al capdavant del grup que el colpejava hi havia Joan Creix. “El va rebre amb una bufetada, però quan van acabar els interrogatoris li va voler encaixar la mà. Núñez no li va correspondre”, ressenya.
Miguel Núñez va passar deu anys a la presó, però va tenir el valor de denunciar els maltractaments al tribunal i d’assenyalar-ne el responsable. Batista assegura que un cop superats els 80 anys i amb una greu malaltia que l’acabaria matant li va confessar que havia acabat acceptant que la reconciliació era possible. “Va passar de dir que si es trobava Creix pel carrer li clavaria quatre trets a assegurar que no ho faria”, explica el periodista.
La llegenda de Joan Creix, segons el llibre d’Antoni Batista, es va alimentar sovint per episodis dels detinguts difícils de corroborar. “De ser considerat pel règim franquista un dels millors policies del país, fer un curs de mètodes policials amb l’FBI i ser traslladat amb honors al País Basc, on va continuar amb les tortures i els càstigs exemplars als membres de la primera ETA, va acabar sent cessat el 1974 com a exemple d’obertura d’un règim que ja estava agonitzant”, exposa Batista. Joan Creix, que tenia un germà també policia i torturador a Barcelona, va acabar els seus dies com a policia ras segellant passaports a l’aeroport del Prat. El periodista destaca que la documentació de la comissaria encara no és accessible i que està emmagatzemada a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. “Jo vaig tenir la sort de poder consultar i fotocopiar centenars d’expedients mesos abans que marxés de Barcelona i quan estava amuntegada a l’antic magatzem de Casa Vilardell”, manté.
ELS ÚLTIMS TESTIMONIS
“Passes molta por, t’apliquen mètodes per destrossar-te, no pots pensar en res, però quan surts revius aquells moments un dia i un altre. Amb el temps, però, tires endavant.” El doctor en traducció, destacat activista independentista i membre de l’ANC Carles Castellanos va ser un dels darrers casos denunciats per tortures al número 43 de la Via Laietana. El van detenir el 26 de desembre del 1981, juntament amb quinze persones més. “Em van sotmetre a un esgotament extrem, amb més de cinquanta hores sense dormir, em van colpejar amb un tornavís a les articulacions i me’l van entaforar al nas per esqueixar-me els narius i em van tapar el cap amb una manta lligada amb un cordill al coll que m’impedia respirar”, enumera. Tots van ser traslladats a l’Audiència de Madrid i els van acabar deixant en llibertat sense càrrecs.
La repressió contra el moviment independentista va substituir a finals dels setanta la captura d’altres col·lectius que havien estat en el punt de mira de la policia en els primers temps, com era el cas dels militants de partits polítics d’esquerres perquè s’havien anant legalitzant. Un dels casos més coneguts per la repercussió que va tenir a la Barcelona olímpica, que va dur a terme la Guàrdia Civil, va ser la detenció de 45 activistes el 1992 amb l’excusa de pertànyer a Terra Lliure, una operació que va ser dirigida pel jutge Baltasar Garzón. “El silenci de les administracions davant els casos de tortura a Catalunya a càrrec de les forces policials no té excusa i deixar passar el temps no farà que s’oblidi. La futura República haurà de fer net”, conclou Castellanos.
TERESA MÁRQUEZ
mtmarquez@lrp.cat
ESQUENA
Amb les mans lligades al davant, es feia estirar el detingut sobre un tamboret situat sota la base de la columna. El torturador es dedicava a colpejar sistemàticament el cos amb el patiment afegit del detingut d’intentar mantenir l’equilibri en una base tan petita que li destrossava l’esquena.
OBJECTIUS
Inicialment, la tortura no busca la mort de la víctima, sinó provocar-li el major dolor possible, tan físic com psíquic, per aconseguir que confessi una informació o realitzi algun acte amb la promesa que si ho fa deixarà de patir. És prou conegut i comprovat que sovint les confessions obtingudes amb aquest mètode no són reals i s’aconsegueixen només com a resposta al nivell màxim de tolerància al turment del torturat. La imaginació per inventar nous mètodes de maltractament és inacabable, i alguns països fins i tot han exportat els seus mètodes gràcies als “bons resultats” obtinguts. Espanya va abolir la seva pràctica a mitjan del segle XIX i està penalitzada per la llei, però diferents organitzacions i víctimes han denunciant la seva presència de forma continuada fins a l’actualitat . L’abolició de la tortura és des del 1948 dins la Declaració Universal dels Drets Humans.
PENJAT
Una de les pràctiques més habituals a la comissaria era penjar el detingut amb els braços separats sense que aquest arribés a tocar el terra. El torturador es dedicava a colpejar-lo en diferents parts del cos, en especial a les articulacions, i un quart d’hora després la víctima patia un fort dolor.
PEUS
Feien estirar la víctima en una llitera o en una superfície plana, amb les mans lligades als costats i els peus nus sobresortint de l’espai. Un torturador començava a colpejar les plantes dels peus amb una vara de ferro durant un temps predeterminat i quan es complia era substituït per un altre.
CADIRA
S’obligava la víctima a seure en una cadira amb les mans lligades al darrere, sovint amb les manilles. Després de rebre cops sense saber d’on venien, el torturador apujava la intensitat del dolor del detingut recolzant el genoll sobre les manilles i forçant la tensió als canells.
SERRA
Aquesta pràctica era de les més sàdiques. S’immobilitzava el detingut al costat d’una serra de tallar fusta en funcionament i el torturador anava empenyent-li el cap en direcció a la serra, com si volgués tallar-li. L’angoixa de veure’s tan a prop de la mort provocava un greu impacte psíquic.
BANYERA
Amb les mans lligades a l’esquena, el detingut era submergit a la força en una galleda o gibrell amb aigua que li cobrís el cap. Per obligar-lo a empassar l’aigua i fer-li creure que s’ofegaria el colpejaven als ronyons amb una porra o bastó. La sensació d’asfixia era immediata i l’acció es repetia continuadament.
cap
Es penjava el detingut cap per avall, sense que pogués tocar el terra, fet que comportava que el seu cos estigués contínuament en moviment pels cops que el torturador li anava donant. Al dolor físic s’hi afegia el mareig i l’acumulació de sang al cap després d’una estona en aquesta postura.