El dossier

2009 2019 La dècada del procés

El 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt, al Maresme, va fer història en ser el primer municipi a celebrar una consulta sobre la independència de Catalunya. Malgrat els esforços de l’Estat per menystenir la jornada qualificant-la de festeta sense valor real, el cert és que aquell dia va calar la metxa de la lluita ciutadana per l’autodeterminació del país

Va ser considerada un dels primers grans èxits del moviment independentista, que el va viure com una autèntica victòria
L’organització real del 13-S va tenir poc més de tres mesos intensos per fer-se realitat un cop l’Ajuntament va aprovar la moció de suport el 4 de juny
Tothom ho va viure com una festa, una celebració de la democràcia i llavors ja va quedar clar que l’independentisme aniria a més
La campanya de la por orquestrada per la Falange va acabar aconseguint l’efecte contrari i va ajudar a mobilitzar la ciutadania

Abans de la sentència de l’Estatut que va ser capaç de fer sortir al carrer desenes de milers de persones el 2010, abans de posar les urnes el 9 de novembre del 2014 arreu de Catalunya i abans que l’1 d’octubre del 2017 mostrés al món sencer com l’Estat espanyol trepitjava la democràcia i els drets fonamentals dels catalans hi va haver un poble on va començar tot. El 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt, un municipi de poc més de 8.000 habitants del Maresme, es va mobilitzar en la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya. Hi van participar 2.671 persones d’un padró de 6.500, un 41,9%, i d’aquest percentatge, el 96,62% va respondre afirmativament a la pregunta “està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?” La consulta va ser considerada un dels primers grans èxits del moviment independentista, que el va viure com una autèntica victòria davant un Estat que no havia deixat de posar pals a les rodes per intentar evitar-ne la celebració despullant-la de tota oficialitat. Aquesta falta de “legalitat” va provocar l’efecte contrari d’allò que pretenia i va incentivar que del 2009 al 2011 553 municipis catalans seguissin l’exemple del poble maresmenc.

L’organització real del 13-S, però, va tenir poc més de tres mesos intensos per fer-se realitat un cop el ple de l’Ajuntament va aprovar la moció de suport el 4 de juny d’aquell any, un text presentat per la CUP a instàncies del Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA), organitzadors de les úniques jornades independentistes que es feien arreu del país, l’ideòleg de les quals va ser l’historiador Jordi Bilbeny. Bilbeny assenyala, però, que la llavor per celebrar un referèndum per la independència va començar molt abans. “Ja hi era quan vam reorganitzar el MAPA a Arenys de Munt, i quan amb en Jordi Colomer vam impulsar la CUP al municipi el 2007 vam incloure la proposta en el programa electoral”, assenyala Bilbeny. Com a laboratori de proves, els impulsors van tenir la consulta organitzada per l’Ajuntament sobre el cobriment de la riera, un tema complex que va generar molta tensió al municipi. “Formàvem part de l’entitat Salvem la Riera i vam estudiar a fons la legislació sobre consultes. En una de les reunions un dels membres, en Pep Jordana, va llançar la pregunta clau: «Ara que ja coneixem quins són els límits que marca l’administració, per què no fem una consulta sobre la independència?»”, recorda Josep Manel Ximenis, exregidor de la CUP i coordinador de la comissió organitzadora de la consulta. Dit i fet, d’aquella experiència es va acabar gestant una moció perquè l’Ajuntament donés suport a la iniciativa legislativa popular (ILP) que l’Associació Catalunya Estat Lliure (CEL) i la plataforma Deumil.cat volien presentar perquè el Parlament aprovés una convocatòria de referèndum d’autodeterminació per al 12 de setembre del 2010. “En el redactat, i amb tota la voluntat del món, vam incloure de manera subtil que el consistori cedia la sala municipal al MAPA per realitzar una consulta al municipi en els mateixos termes que la que recollia la ILP, però en aquest cas el 13 de setembre del 2009”, relata Ximenis. La moció va ser aprovada amb 11 vots a favor (Arenys de Munt 2000, CiU, ERC i la CUP) i 2 en contra (PSC). Els partits polítics favorables a la moció, segons els organitzadors, van quedar descol·locats davant les conseqüències que es podien derivar de l’aprovació, però en menor o major mesura es van acabar implicant en la jornada. Un cop lligat el compromís calia continuar amb l’estratègia de fer-ne ressò mediàtic, primer a la premsa local i comarcal i, posteriorment, a la nacional. “Teníem poc temps i s’havia de fer molta feina. La no admissió a tràmit per part del Parlament de la ILP el juny amb l’excusa que no tenia competències en l’autodeterminació de la nació catalana encara va donar més sentit a la celebració de la consulta a Arenys”, assenyala el coordinador.

La màquina començava a caminar amb ganes. Pocs dies després del ple es va crear la comissió organitzadora de la consulta. “Era un ens obert a tothom, amb voluntat transversal i en què tenia cabuda gent de tota mena amb els objectius comuns de garantir la credibilitat de la votació i, en especial, de donar-la a conèixer arreu”, exposa un dels membres de la comissió, Xavier Mas. Mas destaca la feina que van fer persones com l’exalcalde Andreu Majó, Xavier Mitjà i Agustí Puig “que ara ja no hi són”.

La proximitat de l’estiu no afavoria el ressò mediàtic, però això no va frenar els organitzadors. “La dedicació era gairebé exclusiva, perquè érem molt conscients de la importància que l’acte sortís bé”, diu Mas. Durant el mes de juliol, es va anar avançant en l’estructura de la consulta: es van aprovar, entre d’altres, el lema: 13-S Comencem a decidir i el logo, en què apareixia una urna. Es va penjar la pancarta al mig de la Riera, es va posar en marxa el web i es va crear fins i tot un himne. També es va aprofitar un esdeveniment esportiu de ressò internacional com va ser el Tour de França, que va passar per la població, per donar a conèixer la celebració de la consulta. “Es va instal·lar una senyera gegantina a la carretera encapçalada per una pancarta amb el nom d’Arenys de Munt que va sortir en moltes televisions”, explica Josep Manel Ximenis.

EL PAPER DE LA FALANGE

A principis de juliol, al poble van aparèixer fulls a les bústies i pamflets als carrers signats per la Falange Española de les JONS atacant la consulta i desqualificant-ne els organitzadors, a qui titllaven de “colla d’indocumentats”. També es van fer pintades imitant dianes: una amb el nom de la CUP i l’altra amb el de Ximenis. “L’objectiu era molt clar, volien generar por entre els veïns i, de retruc, que la ciutadania se’ns girés en contra”, considera el coordinador de la consulta. La campanya dels grups d’extrema dreta no va acabar aquí, perquè a principis d’agost van demanar al Departament d’Interior permís per manifestar-se el mateix dia 13 davant l’Ajuntament. El consistori, encapçalat pel batlle Carles Móra (AdM2000) va proposar un canvi d’ubicació de la concentració feixista i va traslladar a la Direcció General de la Policia la preocupació de fer coincidir en un mateix espai manifestacions de signe contrari. Interior va aprovar la manifestació de la Falange el dia 13 a la plaça Catalunya, després va rectificar i la va ajornar una setmana, la formació ho va denunciar al jutjat i finalment el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va permetre que la concentració es fes el dia 13, però lluny de l’espai de votacions.

“Aquell serial amb la Falange va aconseguir esperonar molts indecisos i es va superar la por malgrat que l’amenaça era ben present”, reconeix Josep Manel Ximenis, que ho va patir en pròpia carn.

Paral·lelament, en les setmanes prèvies al 13 de setembre tot es va accelerar. Es van concentrar els suports de personalitats del món polític, social i cultural, encapçalats per l’expresident Pasqual Maragall, i es va crear una junta avaluadora de la consulta amb representants de diverses administracions que va fer les tasques que corresponen a la junta electoral en uns comicis normals. “La consulta havia de tenir totes les garanties i ser molt escrupolosa en tot el procés per generar credibilitat”, comenta el llavors diputat del Parlament Uriel Bertran, que en va ser membre juntament amb el president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena; l’actual presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i la llavors senadora i actual alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, entre d’altres.

L’ESTAT ENTRA EN ESCENA

El setembre va començar amb l’anunci que l’advocacia de l’Estat havia recorregut l’acord del ple per intentar aturar la consulta. Una consulta que havia travessat fronteres i s’havia convertit en un maldecap per al govern de Rodríguez Zapatero, que la volia aturar com fos. El jutjat número 14 de Barcelona va suspendre cautelarment l’aprovació del ple i va provocar una allau de comunicats de suport dels partits polítics d’àmbit nacional. L’alcalde, acompanyat per representants de CiU, ERC i la CUP, va defensar davant del jutjat la legalitat de la consulta i la llibertat de poder fer les votacions a la sala municipal. No se’n va sortir. Quatre dies abans de la data, el TSJC va dictar que l’Ajuntament no podia cedir el local i va ratificar el dret de la Falange de manifestar-se durant la jornada.

“A correcuita, es va signar un conveni amb el Centre Moral per a la cessió del local i es va concretar un dispositiu de seguretat ciutadana de l’organització per complementar el dels Mossos”, explica Ximenis.

La Diada de l’11-S va mostrar als responsables de la consulta d’Arenys de Munt el suport de tot el país. Jordi Bilbeny i Carles Móra van encapçalar la marxa i el primer va fer un discurs a l’escenari. “Escoltar com milers de persones cridaven «tots som Arenys de Munt!» va ser una experiència formidable i ens va demostrar que havíem encetat el camí per recuperar la dignitat com a poble”, destaca l’historiador.

INTERÈS MEDIÀTIC

Aquell acte menystingut per Madrid i titllat de festa folklòrica sense gens d’importància va generar molta expectació entre els mitjans internacionals el 13-S. Es va haver d’habilitar la sala d’exposicions com a espai per a la premsa i es van acreditar més de 300 professionals. Arenys de Munt es va ubicar al mapa i se’n va parlar arreu. La Riera es va omplir de càmeres i micròfons i es va anar a la crida i cerca de declaracions. El corresponsal gal·lès Gary Gibson, que preparava el reportatge Spain’s secret conflict sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya per a la BBC, recorda que es va encomanar de l’entusiasme de la jornada. “Tothom ho vivia com una festa, com una celebració de la democràcia, però això no va treure que tot el procés de les votacions es fes seguint un rigorós protocol”, comenta, i afegeix: “En aquell moment va quedar clar que el moviment independentista aniria a més.”

S’OBREN LES PORTES

L’inici de les votacions es va establir a les nou del matí. Una bona estona abans, els voluntaris encarregats de les meses es van reunir, i Alfons López Tena va donar les darreres instruccions. “Hi havia molta gent que hi volia participar, i es van establir torns d’equips de tres persones per evitar que la gent es cansés, però quan els arribava l’hora de marxar més d’un demanava no ser substituït”, diu el coordinador de la consulta. Les cues davant del Centre Moral, que ja van començar al matí, van evidenciar que els arenyencs finalment havien decidit implicar-se massivament en la consulta.

Cap al migdia van arribar els membres de la Falange en un autocar, custodiats pels Mossos d’Esquadra i envoltats per un segon cordó amb gent de la seguretat de l’organització. Van ser rebuts per desenes de veïns que van improvisar una cassolada i els van increpar, fins al punt que el discurs del portaveu feixista amb prou feines es va sentir. “No arribaven al centenar i es van limitar a cridar quatre consignes i a moure les banderes espanyoles. Només quan marxaven un grup de joves antisistema va barrar el pas a l’autocar, però vam negociar amb ells i la cosa no va anar a més. L’episodi va acabar amb un vidre trencat de l’autobús”, especifica Xavier Mas.

Fora de la sala on es desenvolupava amb total normalitat la consulta, la Riera era un formiguer de gent vinguda d’arreu. Josep Manel Ximenis assegura que des del primer moment es va buscar completar la jornada amb un programa d’activitats que intensifiqués l’ambient de festa. “Vam ser dels primers a muntar una estructura que després s’ha anat repetint també en altres convocatòries”, precisa. Actuacions musicals, cercaviles, dinar popular... i la presència de dirigents polítics i cares conegudes.

A les vuit del vespre es va tancar el local i es va procedir al recompte davant l’atenta mirada dels membres de la junta avaluadora. Dues hores després, Josep Manuel Ximenis envoltat de membres de la comissió va sortir al carrer i davant la multitud que s’havia reunit a la Riera va anunciar els resultats. La victòria aclaparant del sí va provocar un esclat de joia dels presents. “Després de tants esforços, pressions i amenaces aquell va ser un moment d’autèntica emoció i alegria per haver aconseguit allò que ens proposàvem: exercir el nostre dret a decidir”, repeteix Ximenis, i Bilbeny afegeix: “Vam fer més que una consulta, ens vam aixecar com a poble i vam recuperar la dignitat.” Tots dos coincideixen a preveure que el camí cap a la independència “no té marxa enrere”. “La ciutadania ho té clar, ara només ens falten els líders polítics que ho materialitzin”, conclouen.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)