El dossier

Quan s’acaba, el procés?

Des d’un punt de vista històric, aquest procés només pot acabar amb un estat català o amb l’arribada al govern dels partits del 155

Si hi ha una paraula que pugui definir i condensar tot el que ha passat en l’última dècada a Catalunya, aquest mot és procés, com a versió abreujada, naturalment, de procés d’independència, no perdem l’objectiu. Tothom sap de què parlem, quan parlem del procés, tot i que no pas tothom ho interpreta igual. Així, de la mateixa manera que s’ha incrustat en la terminologia política catalana, el concepte original ha estat desposseït del seu significat primigeni i ha patit, tant des del nacionalisme espanyol com des d’una part del sobiranisme, una denigració que l’ha situat a la ratlla de la connotació pejorativa. Ha estat vilipendiat per uns, ridiculitzant-lo en castellà com a prussés i ha generat la subcategoria de processisme per part dels que consideren que hi ha sectors del sobiranisme més interessats a viure de la idea de la terra promesa que no pas a arribar-hi.

En termes objectius, tanmateix, un procés polític, de qualsevol mena, és un fenomen mòbil, viu, canviant, que evoluciona fins que assoleix l’objectiu o fracassa irremissiblement. Hi ha processos històrics que duren segles, com l’hel·lenització, el feudalisme o la pèrdua de les colònies de l’imperi hispànic. N’hi ha que duren decennis, com la industrialització o la lluita pel sufragi femení. N’hi ha que per assolir un mateix objectiu experimenten diverses etapes o, fins i tot, són la culminació de processos diferents, com la independència d’Irlanda, la dels Estats Units, o la caiguda de la Unió Soviètica. Tot procés, estigui o no inserit en un altre de més llarga durada, sol tenir un punt d’arrencada i un altre de clausura, si es vol, identificats de manera discutible i amb un punt d’arbitrarietat, però que en tot cas n’emmarquen la durada cronològica per a la seva comprensió, anàlisi i estudi.

En el cas del procés d’independència de Catalunya de principis del segle XXI, el procés, inserit en una història secular d’intents d’alleugerir o de treure’s de sobre el jou hispànic, l’arrencada es pot situar en el període comprès entre el referèndum d’Arenys de Munt del setembre d’ara fa deu anys i la manifestació contra la sentència de l’Estatut del juliol del 2010. És en aquells deu mesos que el “català emprenyat” que definia Enric Juliana durant la primera dècada del segle passa a consolidar la desafecció cap a Espanya que tan bé, i amb tan poc èxit a l’hora de convèncer els seus de trobar-hi remei abans que fos massa tard, va identificar el president Montilla.

Com molts fenòmens històrics, comença fins i tot abans que algú li posi nom. Perquè, parlant amb propietat, no és fins que el president Artur Mas arriba a la Generalitat que el concepte no comença a ser verbalitzat per ell mateix i per la seva nodrida guàrdia mediàtica. De fet, la primera vegada que el concepte procés té una plasmació institucional clara és el gener del 2013, amb la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya. Allí s’especifica que “el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir”. Com passa en la majoria de fenòmens històrics, quan aquest és oficialitzat per la política és que ja fa temps que corre en el discurs corrent. De fet, en aquells moments ja quedava enrere l’auge de les onades de referèndums simbòlics que van seguir el d’Arenys i que, organitzats al marge dels poders públics, amb el temps s’ha vist que van ser uns assajos formidables en l’aspecte logístic i organitzatiu per a convocatòries de més alta volada, la primera de les qual va ser la consulta del 9-N, com a avantsala de l’1-O, la mostra d’autoorganització d’una comunitat política més important de l’Europa Occidental dels últims decennis. En conclusió, l’anomenat procés ha tingut fins ara tres etapes. La primera, de gestació, entre el 2009 i la Diada del 2012. La segona, la “revolució dels somriures” (2012-2017), culminada l’1-O, quan els somriures queden glaçats per la repressió policial que obre, a finals del mes d’octubre, l’etapa repressiva en la qual encara estem.

i el final?

Si l’inici i el desenvolupament del procés és perfectament situable amb poc marge temporal de discussió, no és tan senzill tancar-lo. Es pot sostenir que justament el referèndum de l’octubre del 2017, o la declaració d’independència de finals d’aquell mes en són la culminació. Amb un fracàs estrepitós. Es pot afirmar que la fita que marca el límit terminal és la renúncia a investir Carles Puigdemont. O la fi del 155. O que el fet que marcarà el canvi d’etapa serà l’esperada i temuda sentència del muntatge politicojudicial al Tribunal Suprem. Una data, aquesta última, certament apropiada perquè emmarcaria el procés en una dècada exacta. La dècada del procés.

La realitat, tanmateix, no sol respondre a les expectatives dels obsessionats amb l’estètica de la periodificació històrica. L’evolució i la resposta al cop judicial i no la resolució per si mateixa serà allò que pot acabar marcant un límit temporal al procés iniciat ara fa deu anys. Caldrà veure com evoluciona el previsible nou torcebraç amb l’Estat per saber si s’arriba, amb èxit o amb desfeta, al final de l’etapa que els catalans estem vivint més perillosament d’ençà de la fi de la Guerra Civil. Això sí, com a màxim, allò que s’acabarà és el procés, que és la manera d’identificar l’intent d’assolir la independència iniciat en la segona dècada del segle XX. Amb èxit, si s’aconsegueix la independència. Amb fracàs, si les urnes permeten un govern dels partits del 155. Sigui com sigui, tard ho d’hora la lluita continuarà. Perquè les motivacions i les causes persisteixen. I l’Estat espanyol segueix disciplinat la màxima de Ghandi sobre els mecanismes de l’opressor: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes.” Dels quatre estadis, anem pel tercer.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor