El dossier

el poder de la nova ruta de la seda

La Xina és el país més poblat del món, amb prop de 1.300 milions de persones, i el principal exportador
El gegant asiàtic lluita des de la invisibilitat i el ‘soft power’ (‘poder tou’) per competir per l’hegemonia mundial
Dos mil anys després, Pequín està disposat a redefinir una nova ruta de la seda de la globalització

Fa dos mil anys, la ruta de la seda sortia de Chang’an (avui Xian) i, després de travessar la Xina, l’Àsia central i Pèrsia, arribava a les portes d’Europa amb els teixits de seda que tant apreciaven les elits romanes. Més tard s’hi van incorporar teixits de llana i de lli, pedres i metalls preciosos, espècies, corall... La ruta va ser decisiva per al creixement de la vall de Ferganà i de Samarcanda i Bukhara i ja als límits orientals de l’Imperi romà de Palmira, Antioquia i Alexandria. En el segle VIII, el comerç d’espècies va coadjuvar en el desenvolupament d’una ruta marítima de la seda.

Actualment, la Xina és el país més poblat del món, amb gairebé 1.400 milions d’habitants, seguit per l’Índia, amb prop de 1.300 milions, i ja molt lluny dels EUA, amb 330 milions (la UE en té 517). Presenta el PIB més gran del món (23,21 bilions de dòlars) en paritat de poder adquisitiu (PPA), amb un ritme de creixement pròxim al 7% anual, seguit dels EUA (19,49 bilions) i de l’Índia (9,47) –la UE (20,85)–. És el principal exportador mundial per un valor total de 2,22 bilions de dòlars el 2017, al davant dels EUA (1,55 bilions) i d’Alemanya (1,43). I és, possiblement, la tercera potència militar després dels EUA i Rússia i, en tot cas, la segona en despesa militar (228.000 milions de dòlars el 2017) després dels EUA (610.000 milions), la cinquena exportadora i importadora d’armament i, segons el SIPRI Yearbook del 2018, la quarta potència nuclear, amb 280 ogives, al darrere de Rússia (6.850), els EUA (6.450) i França (300). Això no obstant, el seu PIB per capita (16.700 dòlars) segueix sent molt baix en comparació amb el dels EUA (59.800 dòlars) i la UE (40.900).

I, tanmateix, la presència internacional de la Xina i el seu soft power (‘poder tou’) no semblen ser especialment visibles, potser perquè no s’immisceix en els principals conflictes mundials. Això no vol dir que el poder del totalitari Partit Comunista Xinès, personificat en la figura del president, Xi Jinping, no disposi de vies més subtils per competir per l’hegemonia mundial –sobretot amb els Estats Units, motiu de l’agressiva batalla tecnològica i comercial desfermada per Donald Trump–. Així, la Xina és el principal contribuent del Nou Banc de Desenvolupament (NBD) impulsat pel BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) i no supeditat a un Banc Mundial que s’ha mostrat ineficaç a l’hora de fer front a la crisi del 2008-2014. De fet, no és casualitat que l’NBD tingui la seu central a Xangai i que el seu president sigui indi. La Xina i l’Índia són els veritables líders del BRICS, mentre que el Brasil i Sud-àfrica són els socis menors i Rússia pugna per mantenir el seu poder militar i el seu protagonisme internacional.

L’octubre del 2013, Xi Jinping va anar un pas més enllà i va anunciar la creació del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB), que es va posar en marxa amb un capital inicial de 100.000 milions de dòlars. A pesar de les reticències de Washington, l’AIIB va comptar amb cinquanta-set membres fundadors, entre els quals vint de no asiàtics, incloent-hi algunes de les principals economies de la UE (Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, Espanya, Luxemburg i Polònia) i del món (excepte els EUA, el Japó, el Canadà i Mèxic). Actualment en formen part vuitanta-set països.

Aquell mateix octubre del 2013, Xi Jinping informava del desenvolupament d’una nova ruta marítima de la seda i d’un fons per finançar-la. Es tracta un projecte de cooperació amb la regió del sud-est asiàtic que persegueix consolidar una ruta amb ports clau que s’estendrà al llarg de les zones costaneres de la Xina, el sud-est asiàtic i l’oceà Índic per atènyer Europa pel canal de Suez o vorejant Àfrica. També pretén consolidar una ruta terrestre que uneixi la Xina i Europa: promoguda per la UE i el govern xinès, el novembre del 2014, es va inaugurar la línia ferroviària de transport de mercaderies Yiwu-Madrid, que recorre 13.052 quilòmetres en setze dies.

En definitiva, la Xina té molt més poder del que aparenta i un règim que no dubta a recórrer a la força més brutal –és el país que executa més sentències de mort– per apaivagar qualsevol dissidència, com va succeir ara fa trenta anys a la plaça de Tiananmen, quan les protestes dels estudiants es van saldar amb un miler de morts (veurem què acaba passant ara amb les protestes de Hong Kong). Enlloc està escrit que el futur hagi de ser un paradís democràtic, i potser Walt W. Rostow s’equivocava i no sempre el desenvolupament econòmic desemboca en democràcies liberals. En tot cas, dos mil anys després, Pequín està disposat a redefinir una nova ruta de la seda de la globalització i a controlar l’“illa mundial” que va descriure Halford J. Mackinder a principis del segle XX i, de retruc, el poder mundial.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)