El dossier

11-09 2019 No falla

L’independentisme torna a fer una exhibició de força per la Diada demostrant que no hi ha cap altra opció política a Catalunya capaç de sostenir tanta capacitat de convocatòria tot i el desgast provocat per la repressió en els partits i en la ciutadania

PACIÈNCIA SENSE PAUSA
PACIÈNCIA SENSE PAUSA
El “tenim pressa” està matisat per la repressió, però la paciència no porta a oblidar l’objectiu
FORÇA
FORÇA
La Diada d’enguany confirma la bona salut d’un moviment que continua sense tenir rival a l’hora d’omplir els carrers

El ball de xifres d’assistència habitual a la Diada aquest any ha servit perquè l’unionisme donés per bona no només la gens menyspreable xifra de 600.000 persones aportada per la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó que, de retruc, ha validat les xifres superiors dels anys anteriors que mai no havia reconegut com a bones. S’haurien estalviat posar en evidència la seva constant manipulació si haguessin visitat les seves pròpies hemeroteques i escoltat les tertúlies dels últims vuit anys. En tot cas, la dada de la Diada d’enguany confirma la bona salut d’un moviment que continua sense tenir rival a l’hora d’omplir els carrers i que si dona alguna mostra de cansament o desmobilització no és pas perquè renunciï a l’independentisme, sinó per la desorientació i una certa decepció respecte als representants polítics dels partits als quals atorguen el seu vot de manera consolidada i persistent. El català emprenyat continua emprenyat, només que ara també ho està amb els seus líders.

DESCONCERT

El desconcert previ a la Diada amb declaracions creuades i contradictòries entre els representants dels dos socis de govern no va ser el millor aglutinador a l’hora d’aconseguir una altra demostració de força que, malgrat tot, dimecres passat es va superar amb nota, amb un miler llarg d’autocars arribats de tot el país, trens plens a vessar i un centre de la capital que es va tenyir de color, aquest any tocava el turquesa, des que a mig matí la pluja va escampar amb puntualitat.

Els missatges del dia van anar clarament dirigits a trobar una estratègia conjunta per reprendre el camí de l’acció política cap a la independència. Aquest va ser el to que es va sentir des de la tribuna, per on van anar passant els diferents oradors de l’acte (amb l’actor David Bagés com a mestre de cerimònies). El cert és, això no obstant, que els polítics que van assistir a la manifestació, aquest cop barrejats sense privilegis entre la concurrència, van ser rebuts sense estridències per part dels seus conciutadans. No es pot deixar de banda el fet que en l’ambient planava, com hi està planant des de fa mesos, l’ombra de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders empresonats, un element que distorsiona tant els discursos d’uns com la reacció dels altres.

el balanç

Un cop demostrat que l’independentisme està lluny de desinflar-se, les setmanes que falten per conèixer la temuda resolució judicial tot fa pensar que seran d’un impàs paralitzant que, d’altra banda, pot ajudar totes les famílies polítiques a negociar amb discreció i fora dels focus una resposta si no unitària sí coherent per part de totes les parts implicades. La principal lliçó que es pot extreure d’aquesta Diada és que el sobiranisme, tot i el cansament acumulat per una marxa que s’està fent llarga, continua amb ganes de mobilitzar-se sempre que la direcció política sigui clara i l’objectiu continuï sent l’avenç en la direcció que es va iniciar el 2012. Si s’encreua el sentiment del carrer amb els resultats a les urnes, es pot concloure que el “tenim pressa” ha quedat matisat per les lliçons apreses amb la repressió, però que la paciència no porta a oblidar quin és l’objectiu principal del moviment que va arrencar a Arenys de Munt aquest cap de setmana fa deu anys, que es va consolidar a partir del 2012 i que any rere any, convocatòria electoral rere convocatòria electoral, es va consolidant en la centralitat política del país i condicionant una política espanyola atrapada en un cicle llarg d’inestabilitat que no té cura a mitjà termini sense intentar abordar el cas català deixant de competir en el terreny de l’anticatalanisme visceral que intoxica la vida política espanyola de dreta a esquerra.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)