El dossier

ERC s’ha fet gran

L’èxit electoral de la formació que lidera Oriol Junqueras s’explica per la seva presència homogènia i sòlida a tot el país a partir de la conquesta de territoris que, com l’àrea metropolitana, havien estat hostils durant dècades

Actualment, Esquerra és l’únic partit polític català que pot presumir de tenir una presència homogènia i sòlida en tot el territori
El 1996 va ser un any clau: va sorgir una nova direcció, amb Carod-Rovira al capdavant, que va introduir l’accent social en el discurs
La militància ha refermat tant el lideratge de Junqueras i Rovira com la línia més pragmàtica impulsada per la direcció del partit
A ERC només li resta sortir airós d’unes eleccions al Parlament de Catalunya i investir el seu candidat a president

De partit reducte a formació hegemònica. Si el 2010, quan en les eleccions a la Generalitat Esquerra Republicana de Catalunya es va quedar amb tan sols deu diputats al Parlament, algú hagués presagiat on estaria el partit nou anys després, segurament l’haurien pres per il·lús, tot i que tothom hauria signat aquesta evolució a l’alça amb els ulls tancats.

De partit sense representació als ajuntaments de les ciutats més poblades del país a formació que guanya eleccions a les capitals catalanes i que té una forta penetració a l’àrea metropolitana, una zona que durant dècades li havia resultat territori hostil. Fins i tot en barris obrers on ERC no superava l’1% dels vots, ja s’ha normalitzat votar Esquerra. En l’imaginari col·lectiu, l’independentisme s’havia vinculat sovint a una certa burgesia catalana. Aquest tòpic ja és història i, d’això, ERC n’ha sabut treure rendiment.

En qualsevol cas, sense aquesta implantació en tot el territori català, a les diferents Catalunyes que conviuen, la progressió d’ERC hauria estat inviable. De fet, actualment és l’únic partit polític català que pot presumir de tenir una presència homogènia i sòlida en tot el territori, una qualitat molt preuada en política que probablement només havia estat a l’abast del PSC en algun moment, i sense els números registrats per Esquerra.

“Penso que Esquerra està llegint bé la realitat del país i atenent les necessitats concretes, i això ens ha permès tenir implantació en tot el territori”, assenyala el vicesecretari general de vertebració territorial i partit obert, Isaac Peraire. A més: “La nostra coherència en el discurs, que sempre ha situat en el centre tant la lluita nacional com la lluita social per la conquesta de drets” és una altra clau de la conquesta progressiva d’espais, afegeix Peraire.

El creixement d’ERC es dispara com és obvi a partir del gir que fa el país l’any 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que tomba l’Estatut, però coincideix amb el moment en què els republicans han tingut més rivals al terreny de joc. A ERC, i a l’independentisme, comencen a arribar persones que mai abans havien abraçat la idea de crear un nou país. A les assemblees d’Esquerra se senten militants intervenint en castellà i fins i tot s’observa aquest fet amb normalitat. Fa uns anys era bastant improbable que un castellanoparlant aterrés en aquesta formació. “Hem reforçat el partit com a eina útil, com a partit cooperatiu, i això ens permès treballar plegats amb altres forces polítiques, però també amb les entitats de la societat civil amb les quals compartim reptes, ja sigui en l’àmbit nacional, com l’ANC i Òmnium Cultural, o en l’àmbit social, com pot ser la PAH”, explica Peraire. La politòloga Berta Barbet assenyalava a finals de juliol en aquest setmanari: “Aquest lideratge té relació amb l’estabilitat programàtica i l’existència d’una bona estructura territorial per mobilitzar i cohesionar el vot.”

vots dels rivals

Així doncs, la formació que encapçala Oriol Junqueras està aconseguint liderar tant l’espai independentista com l’espai de l’esquerra, captant fins i tot vots de partits amb els quals competeix. El vent també li ha bufat a favor gràcies al fet que el seu gran oponent en l’espai sobiranista, Junts per Catalunya, fa temps que es mostra com un partit menys cohesionat, en permanent refundació. A més, per a molta gent independentista i d’esquerres que en funció del moment podria tenir un vot més volàtil, el partit de Carles Puigdemont és encara l’hereu de la Convergència de Pujol, un fet que juga a favor d’Esquerra en la cursa per liderar l’hegemonia sobiranista. Perquè Catalunya, com demostren tots els darrers comicis, és un país d’esquerres.

El discurs d’Esquerra, especialment arran de l’1-O i les nefastes conseqüències que arrossega, és més que mai el de sumar per ser més i poder imposar la raó al carrer i a les urnes. Seria, si fa o no fa, un “a Esquerra hi cap tothom”. El que per alguns ha estat una frenada en sec en el camí emprès cap a la independència, per molts altres és un bany de realitat necessari. Un punt i seguit que no abandona la lluita iniciada, però que situa el moviment sobiranista al lloc que li correspon. Contràriament, no s’explicaria que ERC, després de la gestió del referèndum, hagi obtingut els millors resultats de la seva història. Ja sap què és guanyar unes eleccions al Congrés dels Diputats i unes municipals al conjunt del país. Només li falta sortir airós d’unes eleccions autonòmiques i veure com és investit el primer president de la Generalitat d’Esquerra des de la restauració de la democràcia.

Aquesta mà estesa, aquest accent en la necessitat d’apostar sempre pel diàleg, és un relat que com a mínim encaixa en una bona part de la societat catalana. El suport a les urnes que té Esquerra difícilment seria el mateix sense tots els esdeveniments dels darrers dos anys, però abans de l’octubre del 2017, i fins i tot abans de la sentència del Constitucional, molts militants d’Esquerra ja picaven pedra per fer créixer el projecte republicà. “La militància va ser petita durant molts anys, però l’esforç per explicar el nostre projecte va ser enorme i tots hi vam dedicar moltes hores”, relata un militant històric de la formació.

Si els primers militants del partit eren independentistes de pedra picada que en molts casos havien mamat la tradició a les seves llars d’origen, a poc a poc el perfil del militant i el votant d’ERC s’ha anat diversificant. La repressió exercida per l’Estat espanyol l’1 d’octubre i el posterior empresonament dels líders polítics catalans han derivat en una arribada massiva de catalans cap als partits independentistes. En Esquerra, molts hi veuen una posició “més realista” que no pas a la CUP, l’altra força que representa alguns valors similars. Amb Esquerra hi combrega molta gent jove, molts fills de la immigració dels anys cinquanta i seixanta, persones procedents de classes socials diverses i fins i tot persones que havien militat al PSC o a ICV. Només cal fixar la mirada en Barcelona i en la persona que va liderar la llista republicana: Ernest Maragall, un històric socialista, germà de l’expresident de la Generalitat.

I és que ERC s’ha sabut obrir a la societat. Segons dades del partit, entre els integrants de les 11.700 candidatures que es van presentar a les eleccions municipals del 26 de maig passat, només un 30,5% eren militants del partit. Les altres dues terceres parts no formaven part de la militància activa. A les llistes, també hi van concórrer 33 ciutadans d’origen estranger. Esdevenir un partit representatiu de la diversitat del país ha estat un dels grans objectius perseguits.

EVOLUCIÓ A LES URNES

Només cal observar el gràfic amb l’evolució dels vots obtinguts per ERC en les diverses conteses electorals per constatar que els fets viscuts al país en els darrers anys, i molt especialment la celebració del referèndum d’autodeterminació, han donat al partit una empenta històrica. Ara bé, els republicans també han sortit enfortits de l’evolució que ha experimentat el sistema de partits i la sacsejada tant de la dreta com de l’esquerra, com reconeix el mateix Isaac Peraire.

La realitat, doncs, és que Esquerra ha aconseguit un resultat històric tant en unes eleccions al Congrés dels Diputats espanyol com en unes eleccions municipals, on ja sap què és vèncer en uns comicis. Al Parlament de Catalunya hi haurà eleccions més d’hora que tard, i ERC es veu capaç de mantenir la dinàmica dels darrers temps. En cas que es produís la victòria, ningú se sorprendria. Esquerra ja en va sortir vencedora el 2015, però aleshores es va presentar en coalició amb altres forces, sota la fórmula de Junts pel Sí. El més a prop que ha estat de guanyar unes eleccions al Parlament anant per lliure va ser el 21 de desembre del 2017, en els comicis convocats per l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy, en el marc de l’aplicació de l’article 155. Els líders independentistes ja eren a la presó o a l’exili. Aquella cita electoral la va guanyar Cs, amb 36 diputats, i hi va haver un frec a frec entre JuntsxCat i Esquerra que finalment es va decantar del costat del president Puigdemont, amb 34 i 32 diputats, respectivament.

Fins a aquell moment, Esquerra veia la victòria massa lluny. Els anys del pujolisme, amb tres majories absolutes consecutives de CiU (1984, 1988 i 1992) Esquerra comptava els seus diputats gairebé amb els dits de les mans (va arribar a tenir-ne un màxim d’11). L’any 1995, Jordi Pujol va perdre la majoria absoluta, la participació va créixer i ERC va arribar als 13 diputats, un resultat similar a l’obtingut quatre anys més tard. L’independentisme era encara molt minoritari, si bé és cert que no tenia competidors, i ERC disposava de la patent. El 1996 també va ser un any clau en la història del partit, ja que amb l’elecció d’una nova direcció, encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira, el partit va posar l’accent social al seu discurs.

L’any 2003 es va retirar una figura tan emblemàtica com la del president Pujol (aleshores el país respirava pujolisme), i ERC va elevar la seva presència al Parlament fins als 23 diputats. Per primer cop s’entreveia la possibilitat de posar fi al bipartidisme que representaven CiU i el PSC. Aquell any va cristal·litzar el Pacte del Tinell i va arrencar l’època del tripartit d’esquerres. L’acord es va dinamitar el 2006, quan ERC va votar en contra de l’Estatut i Pasqual Maragall els va expulsar del govern i va avançar les eleccions. El 2006, malgrat els moments de convulsió, es va reeditar el tripartit, ara amb José Montilla al capdavant i batejat com a Entesa Nacional pel Progrés. Aleshores, ja hi va haver sectors del PSOE que no van avalar el pacte perquè van acusar ERC d’una deriva independentista. Part de l’electorat va castigar la reedició del tripartit, i el 2010 Esquerra va rebre el pitjor correctiu des de la restauració de la democràcia, tornant als 10 diputats. Un moment clau va tenir lloc el 2012, quan les eleccions es van convocar en clau plebiscitària a l’entorn del dret a decidir. Va ser aleshores quan Esquerra va treure múscul i va esdevenir la segona força, superant el PSC. ERC va capitalitzar la nova realitat, amb un desconegut Oriol Junqueras que representava la cara nova del partit. La resta és història recent.

Al Congrés dels Diputats, ERC havia ocupat una única cadira, en algun moment havia fins i tot arribat a desaparèixer de l’hemicicle, fins que l’any 2004 va aconseguir 8 diputats i grup propi a Madrid. El 28 d’abril passat, Esquerra va guanyar per primera vegada unes eleccions generals a Catalunya. Va ser la formació més votada en 748 dels 947 municipis catalans. Un triomf històric que es va repetir un mes després, el 26 de maig, en les eleccions municipals, quan els resultats van deixar un mapa tenyit de groc. ERC es va imposar en divuit comarques. Quatre anys abans havia guanyat en quatre. Els republicans van confirmar així la seva hegemonia dins de l’independentisme, impossible d’entendre sense la consolidació d’un espai a l’àrea metropolitana de Barcelona.

RESPOSTA A LA SENTÈNCIA

ERC viu un moment dolç a les urnes, però és un interrogant quina incidència tindrà sobre els partits independentistes la resposta que donin a una sentència que es preveu molt dura. Esquerra ha esborrat del seu diccionari el terme unilateralitat, i les paraules desobediència institucional cal buscar-les amb lupa. Ara evita posar dates en el calendari. “No cal posar-nos una soga al coll”, afirma Isaac Peraire. Les crítiques que proliferen a les xarxes socials acusant el partit de tornar a l’autonomisme són diametralment oposades al resultat obtingut a les urnes. Dins de la formació ha aparegut un grup crític, el Col·lectiu Primer d’Octubre, que discrepa de l’actual estratègia del partit i que té la intenció de presentar una ponència en el debat congressual que Esquerra afrontarà a la tardor. Cal veure quin recorregut tindrà, com també queda per descobrir com analitza la ciutadania el rumb del partit a Madrid i la seva oferta d’abstenció a Pedro Sánchez a canvi de res. Fins i tot l’actual líder al Congrés, el diputat Gabriel Rufián, s’ha alineat amb el to reflexiu i pragmàtic de la formació i ha renunciat a les estridències del passat. Internament, el partit s’ha mostrat cohesionat, i en la primera part del 28è Congrés Nacional ha refermat el lideratge d’Oriol Junqueras i Marta Rovira com la línia pragmàtica impulsada per la direcció del partit. Cal veure si l’estratègia a Madrid compta amb l’aval de la ciutadania. El 10 de novembre s’albira una nova possibilitat per calibrar forces. La falta d’unitat postsentència també pot ser castigada pels electors.

En qualsevol cas, el full de ruta cap a la República fixat per la formació és fruit de la ponència política aprovada el juliol de l’any passat, amb un 96% de suport. Un document en què clarament s’aposta per ampliar la base sobiranista i per tornar a intentar implementar la independència més endavant. Aleshores, però, no es descartava una nova DUI si l’Estat rebutjava el referèndum. Al congrés de la tardor s’endevina un debat intens sobre el camí que ha d’enfilar el partit en l’etapa postsentència.

Durant el debat de la ponència política de l’any passat, Oriol Junqueras ja es va referir, via carta, a les crítiques que vessen sobre el partit i que el titllen d’autonomista, i va recordar que Esquerra ja era independentista quan només representava una petita part de la població. Ja va alertar que l’estratègia d’ERC “d’ampliar la base” és precisament la via per no caure més en l’autonomisme. Com sempre, seran les urnes les que seguiran dictant sentència.

SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat

9.900

militants
té ERC actualment, i uns 30.000 amics i amigues de la formació.

CONFIANÇA EN LA DIRECCIÓ

Les bases d’ERC han fet pinya amb els dirigents que han conduït l’estratègia d’Esquerra a l’entorn del referèndum i la declaració d’independència. L’equip encapçalat per Junqueras i Rovira va rebre fa uns dies un 90,3% de suport, i Joan Tardà i Josep Maria Jové van ser els dos dirigents més votats pel consell nacional. La votació es va saldar amb un 57,14 de participació (5.192 votants), la més alta dels tres darrers congressos. La principal novetat és el binomi executiu que formaran Pere Aragonès, com a coordinador nacional, i Marta Vilalta, com a secretària general adjunta.

Les sis vicesecretaries del partit estaran ocupades per Sergi Sabrià, Lluís Salvadó, Isaac Peraire, Raquel Sans, Sara Ballac (86,67%) i Marta Vilaret (86,9%). La primera part del Congrés es va resoldre gairebé sense discrepàncies internes. La segona part, a la tardor, potser no serà tan plàcida.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor