El dossier

Anàlisi

EXCEPCIÓ D’ESTAT

Els plans espanyols van quedar aturats a les barricades de les urnes. Des de llavors, l’estratègia és de desgast
L’estadi següent són sentències duríssimes i el segon assalt electoral contra la Generalitat
La repressió que ha de venir serà contra els mitjans, l’ensenyament, el funcionariat, el món local, les entitats civils i les empreses, per aquest ordre o no
Caldrà veure si l’independentisme polític és capaç de gestionar la situació sense deixar-se prendre els àmbits de gestió
Avui la política és la guerra per altres mitjans, lawfare, en versió judicial, clavegueres, en la versió clàssica

En la historiografia sobre la Guerra Civil hi ha una línia d’interpretació, defensada per investigadors tan destacats com Edward Malefakis, Paul Preston i Ángel Viñas, que sosté que Franco, en constatar que el cop d’estat obtenia més resistència de la prevista va decidir invertir el ritme bèl·lic i allargar innecessàriament el conflicte. Una teoria reforçada aquests últims dies per la publicació dels diaris del general franquista Rafael Latorre. Alguns historiadors argumenten que el futur dictador va guanyar temps per reforçar un lideratge qüestionat inicialment entre el generalat; altres hi veuen una macabra voluntat de desgastar l’enemic col·lapsant-lo entre disputes internes i minant la resistència de la població matant-la de fam mentre la terroritzava amb bombardejos aeris. Sigui com sigui, quan Franco, un any després de prendre Lleida, va ocupar tot Catalunya el febrer del 1939 hi va trobar un país devastat. Tanmateix, per a la majoria de catalans l’entrada dels tancs per la Diagonal no va ser el final de la repressió, sinó el principi.

Similituds inquietants

La situació política actual té similituds inquietants amb aquella contesa no pas quant a l’ús de la violència, però sí pel que fa a l’estratègia. El cop d’estat que va representar l’aplicació del 155 tenia els mateixos objectius que els del juliol del 36 respecte a Catalunya. Liquidar l’autogovern i aplicar una repressió política i civil. Incruenta, en principi, però ferotge. Els plans del govern espanyol van quedar aturats a les barricades de les urnes. La victòria del 21-D és segurament la més extraordinària que ha obtingut el catalanisme en els últims quaranta anys, perquè va evitar el desencadenament total d’una operació que, com s’està veient amb la gota malaia activada des de tots els fronts judicials tenia com a objectiu arrasar l’independentisme fins als fonaments.

Amb la victòria del 155 el 21-D havia de començar el desmantellament dels mitjans de comunicació públics (i també dels privats desafectes), la depuració a l’escola, a la policia i al funcionariat en general; la repressió sobre el sector cultural i empresarial per mitjà de la marginació orquestrada de la dissidència combinada amb la compra de voluntats i, com a colofó, l’arraconament de la classe política independentista aprofundint la persecució judicial contra el món local i la societat civil a través d’una justícia desbocada, com es va veure fa pocs dies amb els discursos de l’inici de l’any judicial. La ciutadania (més que els partits, que la tardor del 2017 van creure erròniament que era l’hora d’entrar a competir per l’hegemonia i no pas de salvar la pell) va aturar el primer cop.

Des del 21-D, l’estratègia de l’Estat ha variat lleugerament, passant de l’ofensiva directa a l’intent de debilitar Catalunya allargassant l’enfrontament en el temps. Qui té la força bruta sap que el temps juga en contra de qui no la té. Així, a poc a poc es magnifiquen les contradiccions del rival, se’n bloqueja la capacitat de reacció i es va minant la seva capacitat de resistència. L’ominosa intromissió judicial en el parlamentarisme català ha estat una maniobra barroera però efectiva, perquè no ha trobat capacitat de resposta. La distracció amb la moció de censura contra Rajoy, i el sainet posterior del pressupost de l’Estat, van tornar a tibar les costures de l’independentisme. La passivitat activa del PSOE respecte al procés judicial i la inacció en la recerca de solucions polítiques està sent un rosec constant que es complementa amb un judici de l’1-O que ha sotmès l’audiència a una pressió emocional atroç i un degoteig d’actuacions judicials que no cessa contra el president Torra, càrrecs de segona línia i alcaldes i regidors.

La convocatòria electoral a Espanya va ser un nou intent de desactivar el republicanisme a les urnes o, si més no, d’esperonar l’enfrontament intern. Les maniobres contra els electes tant a Madrid com a Brussel·les també han format part d’aquesta pluja fina i àcida. La repetició electoral del 10-N no fa res més que augmentar la lluita pel lideratge de l’anticatalanisme més furibund i amenaçador.

OFEC INSTITUCIONAL

Aquesta dinàmica de desgast va obrir un altre front amb l’estratègia d’intentar forçar pactes postelectorals estrambòtics als municipis, especialment a la ciutat de Barcelona, vaixell insígnia del poder municipal. El famós cordó sanitari contra el sobiranisme que resumeix la trista i poc democràtica realitat: la reiterada impossibilitat del bloc del 155 de guanyar a les urnes ha desencadenat una operació d’ofec institucional destinat a marginar del poder el rival allà on sigui possible, temptar-lo amb operacions com la de la Diputació de Barcelona i, en paral·lel, estrènyer el cercle sobre un govern català al qual, per dir-ho novament en termes bèl·lics, se l’està castigant durament pel flanc dels subministraments. El manteniment del control financer de la Generalitat atempta ja no pas contra el republicanisme, sinó contra la simple autonomia i el benestar de la població. Dificultant la gestió del dia a dia s’espera que la població es giri contra una administració suposadament incompetent. El dia del 1939 que els tancs van entrar per la Diagonal, la multitud victorejant que els va rebre celebrava no tant la seva arribada com la fi d’un malson que, curiosament, el govern perdedor no havia provocat.

Tota aquesta planificació corre en paral·lel a la coneguda i implacable operació judicial / policial, que té com a punta de llança la imminent sentència contra els presos polítics i la repressió policial de baixa intensitat als carrers. Desactivarà lideratges, o això pensen els il·lusos enterradors, i permetrà a l’Estat jugar amb els condemnats com a ostatges en qualsevol negociació. Un mercadeig que no arribarà més enllà de les escorrialles penitenciàries, perquè l’estadi que arriba no serà de distensió, sinó de forçar per tots els mitjans en el primer semestre del 2020 una convocatòria avançada d’eleccions catalanes que, finalment, aconsegueixin expulsar del govern un independentisme bloquejat emocionalment i esqueixat per l’estratègia del divide et impera que l’Estat fa mesos que treballa amb la pastanaga dels pactes d’esquerres, pastanaga que s’ha vist que només era allò que penjava de l’eina efectiva: el bastó.

Si tot això es compleix i la Generalitat queda sota control espanyolista la primavera vinent, o abans, començarà l’ofensiva contra el cor de la resistència catalana: mitjans, ensenyament, funcionariat de tot tipus, món local, partits polítics i entitats cíviques. Per repressió, la que ha de venir si es juguen malament les cartes.

quatre consensos bàsics

L’avantatge d’aquesta nuvolada sinistra que s’acosta és que hi ha l’experiència de vuitanta anys enrere. Per fer front a l’opressió, i evitar aquest worst-case scenario, caldrà veure com actua l’independentisme en quatre escenaris clau.

Primer. Per a qualsevol partit independentista i en qualsevol nivell institucional no hi cap soci millor que un altre independentista. Ara mateix, intentar buscar pactes més enllà del món republicà és exposar-se a perdre bous i esquelles. Un republicà rival pot disputar quota de poder, però no et disputa la supervivència del país. Aprovar el pressupost per estabilitzar el govern de la Generalitat és la clau.

Segon. Caldrà estar amatents per calibrar la capacitat de la ciutadania de mantenir un teixit de resistència i acció paral·lel a l’institucional. La societat civil, tot i l’esgotament acumulat i la creixent pressió policial i mediàtica –que aquesta setmana ha tingut un exemple de modus operandi amb les escaramusses a Sabadell i encontorns–, té la virtut imbatible de l’eficàcia organitzativa i és qui pot mantenir les constants vitals del moviment sobiranista.

Tercer. L’acció exterior. Amb tants fronts oberts, a hores d’ara hi ha una consciència encara dèbil sobre la importància estratègica del Consell per la República. Juntament amb les comunitats de catalans a l’exterior, l’estructura externa ha de ser un actor eficaç per mantenir viva la causa al món, especialment si a l’interior la repressió passa de taca d’oli.

CAPGIRAR LA PRESSIÓ

Resumint-ho, caldrà veure si aquesta tardor el món independentista (i els demòcrates refractaris al 155 per extensió) és capaç d’articular un pacte de no agressió entre partits, afermar una organització civil potent i reforçar una acció exterior sòlida. En un context de repressió creixent i en un país on la meitat de la població prefereix viure pitjor que deixar de ser espanyola, costa combatre racionalment la capacitat de manipulació emocional i del relat que orquestren l’imperi de l’Ibex 35 i les clavegueres de l’Estat.

S’atribueix al militar prussià Carl von Clausewitz (1780-1831) una frase que ha fet fortuna en la politologia: “La guerra és la política per altres mitjans.” Dos-cents anys després, unes quantes revolucions i dues guerres mundials pel mig, la política occidental ha après dues coses. La primera, a exportar la guerra (i l’armament) fora de les seves fronteres i a embrutar-se el mínim les mans de sang. La segona, conseqüència de la primera, porta a capgirar la frase de Von Clausewitz. Avui dia, la política és la guerra per altres mitjans, diguem-ne lawfare, en la seva versió judicial, diguem-ne clavegueres, en la versió clàssica. Per guanyar aquest conflicte, doncs, no cal posar-se el casc, sinó les piles.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor