El dossier

Tot s’hi val

L’Estat i els partits espanyols intensifiquen la repressió i la guerra bruta mediàtica en precampanya

El debat de política general certifica la divisió tot i algun besllum d’entesa pel pressupost
La inestabilitat política espanyola i la proximitat de la sentència fan créixer l’anticatalanisme

El primer dia d’una tardor que es preveu calenta començava dilluns amb l’esperpèntica detenció de nou activistes dels CDR acusats amb imaginació afinada per part de la fiscalia de terrorisme, tinença d’explosius i estralls, unes acusacions que al marge de la seva veracitat han donat la carnassa suficient a la justícia per enviar-los a la presó sense fiança, i a la premsa i a la política espanyola per perpetrar unes quantes pàgines més de la la història de manipulació, distorsió i falsificació de la veritat que és el periodisme espanyol (inclòs una part del periodisme espanyol a Catalunya) des de fa anys en relació amb l’independentisme.

Les barbaritats proferides pels líders catalans del 155 sense excepció, algunes esborrades immediatament del comptes a les xarxes perquè fins i tot els mateixos autors es van adonar del despropòsit, altres persistint en el deliri, han marcat una setmana durant la publicació de la convocatòria d’eleccions generals, dimarts, i el debat de política general, dimecres i dijous, que han dibuixat el panorama tèrbol que s’acosta en les pròximes setmanes.

El clima de precampanya, que sol agreujar fins al paroxisme l’histerisme polític que hi ha a Madrid fins i tot en temporada baixa, està a punt de confluir amb la sentència contra els presos polítics, una barreja precursora de tots els detonadors de l’anticatalanisme del qual viu la política espanyola, mentre l’economia va catxant sota els peus de la ciutadania anestesiada i excitada alhora per la bombolla catalana.

DEBAT AGRE

El debat de política general al Parlament, tot i els esforços del president Torra per presentar el pla de govern, ha quedat inevitablement tacat per la ràtzia contra l’independentisme, amb una de les actuacions més lamentables que es recorden al Parlament per part de la portaveu de Ciutadans, Lorena Roldán, que va brandar obscenament una imatge de l’atemptat a la caserna de Vic el 1991 per comparar-la amb un terrorisme separatista només existent a la seva ment. A la montapollos oficial Inés Arrimadas li han sortit imitadors amb una hereva que, encara que pugui semblar impossible, la supera de llarg en indecència política, i un antic escuder, Carlos Carrizosa, que va demostrar en l’última jornada de la sessió plenària que seria capaç de fer fugir espantats els hooligans de qualsevol estadi anglès de la dècada dels vuitanta. Resulta evident que la sobreactuació dels diputats i càrrecs de la formació ultra és una sortida a la desesperada atesos els mals auguris que els donen les enquestes, tot i que potser una anàlisi menys epidèrmica els faria arribar a la conclusió que part de l’electorat precisament fuig de la seva virulència.

Al marge dels atiadors de l’odi escampats un cop més per la bancada del 155, el debat de política general va tenir algun moment que convida a un optimisme prudentíssim pel que fa a l’aprovació dels comptes de la Generalitat per al 2020, autèntica taula de salvació per al govern Torra. Si bé la repetició electoral n’ajornarà la tramitació de manera indefectible, durant les intervencions dels grups es va besllumar alguna possibilitat d’entesa més enllà del territori independentista. Els Comuns, que també tenen sobre la taula el pressupost municipal de Barcelona, i que tampoc veuen clar el seu futur en cas d’eleccions al Parlament, es van mostrar menys bel·ligerants del que es podia esperar, i fins i tot el sinuós Miquel Iceta va cuitar a deixar alguna escletxa que segons com vagi el 10-N es pot eixamplar o tancar-se com una llosa sepulcral si calen els vots de la llopada de Rivera a Madrid. Pel que fa a la CUP, per variar, no hi és ni tampoc se l’espera per col·laborar en la governabilitat.

a pitjor?

La temperatura assolida en la primera setmana de tardor fa preveure que les coses només poden anar a pitjor políticament parlant, amb una sentència que remourà les tripes de bona part de la societat catalana –concretament de més de dues terceres parts, si es fa cas de l’enquesta del CEO feta pública dijous–, que troba l’empresonament injust. Tot i que superar sense esgarrinxades el trajecte que porta al 10-N serà difícil, tots els indicadors judicials, policials i polítics fan pensar que el món sobiranista ha d’estar preparat per a una cursa de llarga distància.

Paradoxalment, qui més bé descriu el panorama a mitjà termini és algú com Jordi Cuixart, que només el veu des de darrere els barrots d’una presó, quan sosté: “Entrem en un escenari de lluita antifranquista.” Una anàlisi tan certa com també ho és que l’Estat espanyol amb Pedro Sánchez al capdavant no és vist de la mateixa manera que ho era el ranci executiu de Mariano Rajoy. A més, en un context internacional amb assumptes més importants per entomar com l’impeachment de Trump i el Brexit, amb un PSOE reforçat a les urnes del 10-N, l’evolució a curt termini de les relacions entre Catalunya i Espanya seran tan dolentes o pitjor com ho havien de ser amb la dreta, basculant entre la frase que Dante es va trobar a les portes de l’infern –“abandoneu tota esperança”– o, per als que prefereixin la mitologia moderna, l’eslògan hivernal de Joc de trons.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

.

el dictador entra en campanya

Per aquells que continuen creient en la separació de poders a Espanya de la mateixa manera que podrien estar convençuts que la Terra és plana, el Tribunal Suprem ha decidit, ni més ni menys que aquesta mateixa setmana, llançar un cable electoral al PSOE tombant les pretensions de la família Franco, principal impediment per a l’esperada exhumació del cadàver del tirà enterrat a compte de l’Estat al Valle de los Caídos. Una notícia que va permetre al president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, inlfar el pit en un fòrum internacional de calibre com és l’ONU, alhora que llançava fang sobre l’independentisme. Una jugada de màrqueting polític que seria rodona si no fos que el llautó es veu tant.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)