El dossier
IÑAKI RIVERA
DIRECTOR DE L'OBSERVATORI DEL SISTEMA PENAL I ELS DRETS HUMANS DE LA UB
“Les presons no interessen la societat”
Iñaki Rivera és el director de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, un organisme que vigila, detecta, comprova i denuncia els excessos a les presons catalanes
MIRALL
MIRALL
“Tancar representants polítics i líders socials a la presó ha sacsejat la gent i l’ha posat davant del mirall del que passa en aquests centres”
”
REINSERCIÓ?
“Són dipòsits de persones. La societat segurament no ha trobat una altra manera de respondre a una multitud de conflictes socialsSENTÈNCIA PROCÉS
SENTÈNCIA PROCÉS
“Cap esperança que sigui justa. La sensació és que s’està aplicant la revenja per no haver pogut aturar el referèndum de l’1-O”
DEFINICIÓ
DEFINICIÓ
“Des d’un punt de vista legal, la tortura només la pot infligir un funcionari. Vaig intentar explicar-ho com ho faria en una de les meves classes”
Un Observatori del Sistema Penal és més necessari avui que mai?
Crec que la necessitat és permanent. Nosaltres el vam crear ara fa gairebé vint anys, quan vam detectar la necessitat de monitorar les presons de Catalunya. Primer vam desenvolupar una activitat inicial, més rudimentària i artesanal, que va topar amb una forta resistència dels sindicats dels funcionaris de presons. Es tractava de desenvolupar en una presó una mena de reproducció de l’aula universitària, igual que s’havia fet en altres països i que aquí fins llavors no havia tingut cabuda. Una història poc coneguda.
Per què hi va haver rebuig sindical?
Suposo que formava part de l’opacitat que tradicionalment s’ha mantingut en el món penitenciari, que no veia amb bons ulls que institucions alienes, com en aquest cas la universitària, hi entressin. També hi va influir el fet que les persones que formàvem part de l’experiència proveníem d’una formació crítica amb el sistema de presons i no el miràvem amb complaença, sinó des de la perspectiva del dret de les persones a les quals es priva de llibertat. Si l’activitat es duia a terme podia provocar que els presos i les preses, perquè era mixta, relatessin experiències de vida que podrien ser interpretades com a greus vulneracions dels seus drets. Aquella prohibició va dur un rector de la UB, que va quedar molt sorprès davant la negativa, a impulsar la creació d’un observatori que permetés a la universitat entrar en contacte directe amb els presos, amb les famílies i que fos, en cas que fos necessari, un altaveu de les denúncies que recollís dels interns. En aquest període hem buscat i trobat suport de caràcter internacional.
Sobta pensar que un sistema sostingut amb diners públics posi pals a les rodes per explicar com funciona.
Les coses no són com nosaltres voldríem, sinó com són en realitat. I, a excepció de la feina honorable d’algunes entitats, aquí no hi ha cap tradició de denunciar fora de les presons allò que passa a dins. Per parlar clarament, si la presència exterior en el món penitenciari només té una mera voluntat de col·laboració i no d’estudi crític i de denúncia no trobarà gaires dificultats per continuar treballant. En canvi, si comença a recollir testimonis de casos que relaten maltractaments o tortures, es trobarà amb problemes.
Vostè ha dit en alguna ocasió que el punt d’inflexió va ser el 2004, amb el motí dels interns de Quatre Camins.
El 30 d’abril d’aquell any hi va haver a la presó de la Roca del Vallès un amotinament dels interns del mòdul 1, que van ferir greument el subdirector del centre. Un cop es va restablir l’ordre es van treure de les cel·les fins a 26 interns que van ser brutalment apallissats per més de 200 funcionaris i portats al departament d’ingressos per ser traslladats posteriorment a altres centres penitenciaris de Catalunya. Era tan evident el mal estat d’aquells presos que els Mossos encarregats del trasllat van fer signar uns documents per certificar que les lesions no se les havien fet durant el trasllat i per evitar que se’ls culpabilitzés. Nosaltres en vam tenir notícia per uns familiars d’un dels presos. Els vam poder visitar i vam constatar els fets. Es va interposar denúncia, es van recollir i transcriure els testimonis i es va enviar tota la documentació a la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Davant la por a represàlies contra els presos, també vam entregar la informació als periodistes i l’escàndol va sortir a la primera plana dels diaris.
Quina va ser la reacció per part dels sindicats del funcionariat davant la repercussió?
Van començar els atacs constants i de tot tipus tant a l’Observatori com, en especial, a la gent que en formàvem part. Hi va haver pressions també als presos que havien denunciat perquè es tornessin contra nosaltres. La secció de presons d’UGT, CCOO i CSIF va iniciar una guerra bruta plena de desqualificacions durant molt de temps. Finalment, hi va haver un judici a un grup de vuit funcionaris, inclòs el subdirector mèdic de Quatre Camins, que era el delegat de CCOO. El fiscal demanava condemna per delicte de tortures, però finalment van ser condemnats per maltractaments. La sentència va ser confirmada anys després pel Tribunal Suprem.
Vostè vincula aquest episodi a la querella que li ha interposat CCOO per calúmnies després que digués a TV3 que a les presons catalanes hi ha tortures.
Crec que va ser el disparador d’una llarga, llarguíssima relació d’insults i desqualificacions. No ens han perdonat mai haver explicat aquell cas. De fet, vaig presentar al jutge un recopilatori de les acusacions fetes des dels sindicats i que em tractaven, entre d’altres, de buscar profit econòmic o de ser un malalt mental. Mai vaig voler denunciar i responia als atacs amb comunicats publicitats al web de l’Observatori i informant puntualment organismes internacionals com el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura, l’Organització Mundial contra la Tortura i al relator especial sobre la tortura de l’ONU.
Però que va dir vostè a TV3?
Vaig participar al programa Tot es mou acompanyant la germana d’una interna que s’havia suïcidat a la presó de Brians 1 mentre es trobava en règim d’aïllament. Ella va explicar el seu cas i jo el vaig contextualitzar amb els resultats d’un informe elaborat durant dos anys pel Sistema de Registre i Comunicació de Violència Institucional (SIRECOVI). Mentre explicava que en el treball es constaten casos d’abusos i de maltractaments, em van preguntar directament si hi havia tortures a les presons catalanes.
I va respondre que sí.
Així és, perquè a l’estudi tenim documentats més de 200 casos i, entre aquests casos, alguns són de tortures. Però no només nosaltres ho diem, sinó que hi ha sentències condemnatòries també ratificades pel Tribunal Suprem o informes en aquest sentit d’organitzacions internacionals. El detonant va saltar quan vaig dir que, des d’un punt de vista legal, la tortura només la pot infligir un funcionari i no un particular. Vaig intentar explicar-ho com ho faria en una de les meves classes: a la Convenció contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans i Degradants es deixa clar que la tortura només la pot infligir un funcionari, perquè la víctima ha d’estar privada de llibertat i a disposició del funcionari. Nosaltres no som jutges, sinó que posem en coneixement de les autoritats els casos que detectem.
El va sorprendre que el denunciessin?
Mai m’hauria imaginat que s’arribés a aquest punt, perquè en cap moment vaig intentar menysprear el treball que fan els funcionaris a les presos. He repetit fins a la sacietat que ni jo ni l’organisme que dirigeixo tenim res en contra del cos de funcionaris ni dels sindicats. Em preocupa molt que precisament els sindicats estiguin més preocupats de denunciar-me a mi que no de comprovar la veracitat o no de les denúncies que es fan contra determinats funcionaris a les presons. La meva va ser una definició amb voluntat únicament pedagògica. A partir de l’entrevista es van reactivar els atacs personals i les calúmnies. La querella de CCOO comporta pena de presó de dos anys i m’han informat que el sector de presons del CSIF també en presenta una. Estic desconcertat i molt afectat perquè per primera vegada em trobo davant de la justícia penal acusat d’un delicte greu.
Les tortures han acaparat els titulars, però a l’informe del SIRECOVI s’incloïa una llarga llista d’irregularitats a les presons.
És cert, a l’informe apareixien casos d’agressions, coaccions, abusos d’autoritat, suïcidis, ús excessiu de contencions i, especialment, abusos d’aïllament. Aquests darrers eren especialment preocupants, perquè les normes internacionals estableixen que està prohibit que els presos estiguin aïllats més de quinze dies, i la llei penitenciària espanyola, del 1979, és molt més antiga i trobem casos de presos que fa molts mesos, alguns més d’un any, que estan en règim d’aïllament.
El traspàs de les competències del servei penitenciari a la Generalitat va comportar canvis importants?
Recordo perfectament el decret de traspàs, es va fer el desembre del 1983; el gener del 1984, es va reorganitzar l’organigrama del Departament de Justícia i es va crear la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Vaig començar a treballar llavors com a advocat especialitzat en temes penitenciaris, que vol dir que assessorava aquells presos que ja tenien sentència ferma i que havien de començar a les presons. En aquells temps, no hi havia cap tradició, fèiem les coses amb molta voluntat, i l’atenció al món penitenciari tot just començava a caminar. Però, compte! Que hi hagi dues administracions amb competències no treu que la legislació penitenciària és només una i estatal. Catalunya té bàsicament la gestió del món penitenciari i el seu marge de maniobra és molt reduït. Ara bé, una gestió de 8.000 o 10.000 presos no és la mateixa que una de 60.000, i l’administració catalana crec que en aquests anys ha fet un veritable esforç per aplicar els drets dels interns.
Sabem què són i per a què serveixen les presons, però les coneixem a fons?
No. La societat viu d’esquena a les presons, perquè el pres comú o social no té cap capital. Normalment el seu únic suport són les dones: mares, parella, esposa. Són individus assenyalats com l’escòria d’aquesta societat i que cal confinar. Malauradament, aquesta falta d’interès també s’ha traslladat a la cultura jurídica i fins i tot a les facultats de dret, on les assignatures que aprofundeixen sobre el món penitenciari són gairebé inexistents. Es prepara els juristes per defensar l’acusat fins al moment de la sentència, perquè és allò que dona diners. Però no és un mal de Catalunya o d’Espanya, sinó que és present arreu.
Són invisibles.
Sí, fins que la presó es fa ben present en aquesta societat burgesa, còmoda, olímpica i desenvolupada catalana. Tancar representants polítics i líders socials a la presó ha sacsejat la gent i l’ha posat davant del mirall del que passa en aquests centres. Arriba l’escàndol i tothom es pregunta amb estupor: “Com pot ser?” Precisament, aquesta situació la comentem molt sovint amb en Jordi Cuixart, amb qui m’uneix una gran amistat.
De fet, vostè connecta amb el procés a partir del president d’Òmnium.
El detonant és quan l’empresonen a Madrid, l’octubre del 2017. M’uneix una gran amistat amb en Jordi. Vaig participar en un primer estudi per aconseguir l’acostament dels presos a Catalunya, perquè jo ja havia treballat en aquest àmbit anys enrere amb els presos bascos. I remarco presos en general i no només presos condemnats per terrorisme. L’essència de l’estudi era demanar l’acostament des d’una altra mirada que no fos la del pres, sinó la del dret de la família, dels fills, que tenen tot el dret a trobar-se al lloc més proper al domicili amb la persona que està tancada. Amb els companys Albert Parés i Carlos García Castaños vam presentar un seguit de dictàmens al llavors ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, que vam publicar en el llibre Persones privades de llibertat i familiars. Conseqüències de l’allunyament penitenciari. Posteriorment, els escrits van ser utilitzats per les defenses dels presos polítics per poder ser traslladats a centres de Catalunya.
Què pensa de la presó Jordi Cuixart?
A banda de la seva injusta situació personal, en Jordi s’ha convertit en un autèntic abolicionista del sistema penitenciari, i em repeteix sovint com pot ser que la realitat i els drames humans que es viuen a les presos siguin tan poc coneguts i, el que és pitjor, que la ciutadania ni els conegui ni els vulgui conèixer. Crec, i sé que el que diré potser pot sonar molt dur, que si alguna cosa té de positiu el pas per la presó d’en Jordi i de la resta de presos és la presa de consciència brutal de la societat catalana sobre la vida als centres penitenciaris i, de retruc, l’aplicació del Codi Penal, la brutalitat policial exercida l’1-O i mostrada internacionalment aquell dia, però que nosaltres denunciàvem des de fa temps en situacions tan habituals com els desallotjaments. Una brutalitat policial en alguns casos ordenada per qui llavors era conseller d’Interior i ara també és un pres polític. Nosaltres, des de l’Observatori, tenim tota la solidaritat amb ells, però també tenim memòria.
Per tant, el paper assignat a la presó de ser l’instrument vàlid per a la reinserció de qui s’ha saltat les normes no és vàlid?
Podríem fer tot un programa d’estudis sobre aquesta pregunta i escriure’n llibres i tesis doctorals, però també ho podem reduir a una única frase: les presons serveixen per a l’única cosa que saben fer bé: guardar gent. Són dipòsits de persones. La societat segurament no ha trobat una altra manera de respondre a multitud de conflictes socials, alguns dels quals, és cert, molt greus i no seré jo tan il·lús per negar el dany que el delicte pot causar en la víctima. Però hi ha realitats que no es poden canviar, com ara algunes de les situacions que es viuen a les presons de dones, que són de llarg les grans oblidades. Si investigues, com ho fem nosaltres, veuràs que entre el 60 i el 80% de les internes ho són per tràfic de drogues o per haver fet de mules amb la finalitat d’intentar fer diners en una situació personal desesperada.
Però es mantenen en funcionament i no es qüestionen per part de les administracions.
L’existència de les presons s’ha decorat amb molta mitologia i teories de la pena com a pas cap a la reinserció i la recuperació. Tanmateix, el cert és que no hi ha estudis sobre la reinserció dels presos. Mig en broma mig seriosament, ens queixem que no hi ha un reinsertòmetre. En canvi, sí que hi ha una llista oficial de reincidents, l’única mesura empírica que hi ha per intentar quantificar el fracàs de les reinsercions. I és un nombre molt alt. Sobretot, no vull que se’m malinterpreti i, en cap cas poso en dubte la feina que fan els professionals de tractament que hi ha a les presons. Fan una gran tasca educativa i formativa que cal aplaudir.
La situació viscuda aquests darrers dos anys a Catalunya ha afavorit la desafecció de la ciutadania envers estaments que abans es creien intocables?
Dubtar de tot, fins i tot d’allò que durant molts anys ha estat inqüestionable és un bon exercici. Ara bé, no és menys cert que aquest dubte porta afegida una època d’una extrema duresa, de crisi profunda en la societat. Però reitero que malgrat tot, allò que suposi trencar amb falses expectatives mantingudes durant anys com a veritats artificials és positiu. Un company de la facultat defensa que s’està reescrivint absolutament tot el dret, sigui penal, constitucional, policial o internacional. Estem al bell mig de la sacsejada.
I quan passi tornarem a confiar en el sistema?
No ho sé i no tinc elements per a una confiança cega en la justícia espanyola. La meva esperança recau en el dret internacional, el dels drets humans i els tribunals que actuen de debò amb una independència clara i sense pressions, sense polítics, sense condicionants electorals ni principis com el de la sacrosanta unitat d’Espanya.
Aquesta evidència que la justícia espanyola està en entredit se li ha accentuat a partir de la seva participació en la plataforma Internacional Trial Watch - Catalan Referendum?
Sense cap mena de dubte. M’he dedicat tota la vida al dret i a tractar amb la justícia, però fins ara no m’havia sorprès tant el grau de parcialitat i falta d’independència del poder, de violació sistemàtica dels drets fonamentals i de les garanties processals i de desobediència de dictats de resolucions d’organitzacions internacionals... La sensació és que s’està aplicant la revenja per no haver pogut aturar el referèndum de l’1-O i sí desencadenar una repressió absolutament irracional d’una Espanya franquista adormida que mai havia desaparegut. Un altre dels meus companys assegura que tant els magistrats del Tribunal Suprem com la cúpula del ministeri fiscal actuen com a homes d’estat per a la preservació de la unitat indissoluble d’Espanya i que creuen que els polítics passaran i seran ells els que es mantindran ferms. Estan disposats a pagar un preu molt alt.
La sentència serà justa?
Cap esperança que ho sigui.
La sentència voldrà mantenir cert equilibri entre defensors de la innocència dels presos polítics i defensors que passin molts anys tancats?
Aquesta és la pregunta del milió i molt difícil de respondre. És tan gran el marge entre l’absolució i els vint-i-cinc anys que demana el fiscal per rebel·lió a Oriol Junqueras que és molt difícil preveure què passarà. Personalment, crec que anirem pel marge mitjà alt, perquè hi haurà acusacions que ni ells podran demostrar. La suma final d’anys serà important.
La detenció dels nou CDR acusats de terrorisme ha fet saltar pels aires la presumpció d’innocència i el secret de sumari?
Els dos conceptes han quedat en el major dels oblits. Ens assabentem de tot per la premsa, la filtració de dades per part de les autoritats és una constant. Ningú no jutja els jutges, i Espanya en general té una cultura jurídica paupèrrima. Tant és així que no ha pogut fer un judici sobre el seu propi passat més recent. Repeteixo que l’única esperança que ens queda és el Tribunal Europeu dels Drets Humans que, a més, ja acumula moltes sentències condemnatòries contra Espanya precisament en el camp penitenciari. Nosaltres en tenim comptabilitzades onze per violació de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que recull que ningú sigui sotmès a maltractaments i tortures. Si finalment arriba una decisió en aquest sentit des d’Europa, el grau d’humiliació de la judicatura espanyola serà tan gran que hauria d’obligar a fer canvis profunds en el sistema.
L’AÏLLAMENT CRITICAT
L’ estudi elaborat pel SIRECOVI destaca com un dels aspectes més crítics de la presó l’aïllament dels interns. Quan un intern té un comportament anòmal se li aplica una mesura correctora que va en funció de la gravetat de la seva actitud o d’allò que hagi fet en contra de les normes de la presó. Tots els graus es duen a terme des d’una mateixa àrea: el departament especial de règim tancat (DERT) de cada presó. L’aïllament preveu, entre altres mesures, que el pres ha de quedar confinat a la seva cel·la vint-i-dues hores al dia i que només en pot sortir les dues restants. Les normes internacionals estableixen que l’aïllament es pot aplicar durant un màxim de quinze dies, però alguns dels casos recollits pels experts de SIRECOVI han excedit de molt aquest termini, fins i tot amb gent que fa mesos que es manté en aquest règim.
UN ARGENTÍ CATALÀ
Iñaki Rivera (1958) es defineix a ell mateix com un argentí que va arribar a Catalunya fa quaranta anys després de fugir de la dictadura del seu país i que s’hi va trobar tant bé que s’hi va quedar. La seva trajectòria professional ha estat lligada des del començament al món penitenciari. Actualment, és professor titular de dret penal a la Universitat de Barcelona (UB), director científic del màster oficial en Criminologia, Política Criminal i Sociologia Jurídica Penal i coordinador de l’especialitat en sociologia jurídic penal del doctorat en dret i ciència política. És autor de més de dues-centes publicacions entre llibres, articles, assajos i compilacions i ha treballat com a professor i/o investigador en universitats d’Itàlia, Colòmbia, Costa Rica, l’Argentina, Xile, el Brasil i Mèxic. És director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans des que es va posar en funcionament l’any 2001. També es troba al capdavant de la revista electrònica Crítica Penal i Poder, vinculada a l’Observatori. És fundador de la Xarxa Euro-Llatinoamericana per a la Prevenció de la Tortura (ELPT).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.