La sentència que ho canviarà tot
El Suprem sentenciarà en breu sobre el preu de votar i decidirà on posa els límits als drets fonamentals de manifestació i protesta. Una sentència de transcendència històrica que ho canviarà tot
El Suprem ha mantingut un total hermetisme sobre la data en què farà pública la sentència
“Una de les claus que marcarà l’abast de les penes que imposarà el Suprem serà el delicte de malversació”
Són dies estranys. D’espera d’allò que s’intueix irreversible. “Són com el silenci d’abans d’una tempesta”, en paraules d’algú que sentirà la tempesta de prop i no rere els vidres. Un silenci estrany, expectant i temorós alhora. L’expectació és màxima per saber el càstig a un govern, la presidenta del Parlament i els dirigents de les entitats civils per haver promogut un referèndum i pel qual ja fa gairebé dos anys que alguns d’ells són a presó. El Suprem dictaminarà, en anys de presó, el preu de votar i decidirà on posa els límits als drets fonamentals de manifestació i protesta. Una sentència de transcendència històrica que ho canviarà tot.
La sentència no només afectarà les 12 persones que s’enfronten a greus acusacions sinó la situació política de Catalunya, Espanya i de retruc Europa. Els set jutges del Tribunal Suprem decidiran si allò que es va viure a Catalunya entre el setembre i l’octubre de 2017 encaixa en algun tipus delictiu, i que ho creuen ja no genera cap dubte perquè nou dels acusats continuen encara sota la mesura excepcional de la presó preventiva. Una culpabilitat assumida i anunciada també per nombrosos representants polítics, que han titllat de colpistes els acusats, i pels més alts comandaments de la Guàrdia Civil, que en un acte institucional a la caserna de Sant Andreu de la Barca dimecres passat van condecorar, a títol pòstum, el jutge que va iniciar les investigacions al jutjat número 13 de Barcelona, Ramírez Sunyer, i la secretària del mateix jutjat que va fer l’entrada i registre a la conselleria d’Economia el 20-S. “Ho tornarem a fer”, va proclamar el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, manllevant malèvolament la frase de Cuixart per defensar les càrregues de l’1-O.
límits a l’estat de dret
La decisió del Suprem, però, tindrà una altra transcendència, la de definir quins límits posen a l’estat de dret. I “l’afer intern espanyol” en què han insistit els executius espanyols, i Europa només ha qüestionat tímidament, deixarà de ser-ho inevitablement, no només pels recursos que seguiran la sentència, el seguiment d’organismes internacionals com ara l’ONU, sinó també pels plets amb relació a la immunitat de Junqueras, Puigdemont i Comín, les euroordres que es donen per fetes contra els exiliats i diverses causes plantejades fora d’Espanya, en el que es pot convertir en un dels litigis estratègics més importants dels darrers anys i que en algun moment farà inevitable que l’“afer intern” deixi de ser-ho del tot. I tot això a banda de l’efecte dominó que generarà la resolució del Suprem en les desenes de causes que hi ha en diferents jutjats i tribunals sobre l’1-O (Trapero i la direcció d’Interior a l’Audiencia Nacional, la mesa del Parlament al TSJC, una trentena d’alts càrrecs de la Generalitat al jutjat número 13 de Barcelona, les càrregues policials al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona i altres jutjats del territori, causes obertes contra votants, com ara el regidor Jordi Pesarrodona a Manresa i Roger Español…). Totes quedaran condicionades d’alguna manera per la veritat jurídica que estableixi l’alt tribunal espanyol, perquè de quin sigui el relat de fets provats de la sentència en depenen inevitablement totes les causes obertes (vegeu les planes següents).
El dia D
El tribunal de la Sala Segona del Suprem ha mantingut un total hermetisme sobre la data en què farà pública la sentència, tot i que s’havia filtrat la seva voluntat de no traspassar la data del 16 d’octubre per evitar haver de prorrogar la presó preventiva dels Jordis. A mida que avança el calendari i s’acosta la data en què es compliran els dos anys que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van entrar a presó per odre de la jutgessa Carmen Lamela, han proliferat les especulacions sobre possibles discrepàncies entre els set jutges per acabar de tancar els últims serrells de la sentència. Però l’hermetisme al Suprem és absolut i res se sap del cert. També han estat insistents els rumors sobre el veredicte i que el tribunal hauria optat per la sedició i no la rebel·lió. De moment, tampoc se sap res del cert.
La clau de la malversació
Probablement, però, una de les claus que marcarà l’abast de les penes que imposarà el Suprem serà el delicte de malversació que s’imputa als exmembres del govern. Un delicte al qual les mateixes acusacions van prestar poca atenció durant el judici i que moltes veus jurídiques consideren difícil de demostrar a partir del que es va aportar durant els quatre mesos de vistes.
La malversació (en aquest cas la d’un funcionari que causa un dany al patrimoni públic) està castigada amb penes de fins a vuit anys de presó a més d’elevades penes d’inhabilitació. Recordem que els exconsellers Mundó, Vila i Borràs s’enfronten a una petició de set anys de presó per aquest delicte. En el cas de les acusacions de rebel·lió, ho són per un tipus penal que porta implícit la malversació. Però, si el tribunal opta per una condemna per sedició, tot dependrà de si es considera que hi ha un concurs de delictes –com defensava l’advocacia de l’Estat– o bé si es castiga cada delicte per separat, que obligaria aleshores a sumar les penes de sedició (fins a 15 anys si són autoritat) i les de malversació (fins a 12 anys). Tot dependrà també de si es consideren fórmules com la conspiració o la proposició per a la sedició o la rebel·lió, que permetria rebaixar la pena.
I del que decideixi el tribunal sobre la malversació en depenen especialment els exconsellers que estan en llibertat provisional: Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs. Els dos delictes dels quals se’ls acusa són desobediència –castigada amb inhabilitació i multa– i malversació, i una condemna per aquest delicte podria requerir el seu ingrés a presó.
.
“la sedició no existeix a europa”
Gonzalo Boye, l’advocat del president Puigdemont i els consellers exiliats, es mostra tan segur que hi haurà una tercera euroordre contra tots ells com que aquesta fracassarà davant dels tribunals de Bèlgica i Escòcia.
“I no, no marxaran a cap altre país. No és no”, insisteix contundent davant les especulacions, comentaris i preguntes de periodistes sobre aquesta hipòtesi. Ni tan sols, assegura, es preveu l’escenari alemany, on els tribunals d’aquell país ja van rebutjar amb contundència l’extradició del president a l’exili amb la famosa sentència de Slesvig-Holstein.
La possibilitat d’una condemna al Suprem per sedició en lloc de rebel·lió més que preocupar Gonzalo Boye el fa ser més optimista amb relació a les euroordres: “En la majoria de països d’Europa no hi ha el delicte de sedició.” Un delicte, argumenta, que és poc democràtic perquè posa en qüestió i vulnera el dret fonamental a la manifestació. I que pot entrar, a més, en col·lisió directa amb l’article 7 del Conveni de Drets Humans: “Ningú no pot ser condemnat per una acció o una omissió que, en el moment de ser comesa, no constituïa una infracció segons el dret nacional o internacional.”
la cita de luxemburg
El dilluns 14 d’octubre, a les 14.30 h, s’ha d’iniciar al Tribunal de Justícia de la UE la vista sobre la immunitat de Junqueras. El Suprem ja ha deixat clar a l’exvicepresident, en una interlocutòria, que no té cap intenció d’esperar el dictamen del tribunal de Luxemburg per dictar la sentència del procés, malgrat que va ser el mateix Suprem qui va elevar la consulta al TJUE sobre l’abast de la immunitat. Una situació si més no estranya i que segons què acabi decidint el tribunal europeu podria suposar un important maldecap per al tribunal que presideix Marchena. En el plet n’és part també el Parlament Europeu, que en les seves al·legacions ha fugit d’estudi excusant-se en la reglamentació espanyola pel que fa a la designació dels candidats electes. Un fet que segur que és qüestionarà en la vista de dilluns, ja que hi ha informes anteriors del mateix Parlament Europeu que mantenen la tesi contrària a la que sembla que defensaran en la vista d’Oriol Junqueras.