El dossier

Mirada llarga

El cop emocional i la indignació que ha comportat la sentència del procés fa oblidar que hi ha diversos símptomes en la conjuntura actual que permeten veure el futur del republicanisme amb esperança

Una sentència duríssima. Un estat enrocat. Unes perspectives polítiques magres a curt termini. Un present tan inestable, imprevisible i complex que convida al pessimisme anímic. Tanmateix, l’anàlisi racional de la realitat aporta alguns símptomes positius sobre el futur del republicanisme independentista. N’hem identificat deu. El decàleg de l’esperança:

1PrESOs FORTS i determinats

Tot i l’impacte emocional indiscutible que ha tingut per als condemnats una crueltat judicial que per més que fos esperada ha colpejat durament, les reaccions públiques dels presos polítics volen mostrar que estan raonablement forts i que malgrat ser hostatges de l’Estat continuen exhortant la població a resistir i no claudicar. Fins ara han transmès, malgrat la justificable ràbia continguda, uns missatges serens però inequívocs en la seva determinació. El principal castigat pel Tribunal Suprem, Oriol Junqueras, ha estat clar: “Això no és justícia, és venjança. Estic emprenyat, indignat. Segur que a fora també ho esteu, però això no farà pas que deixem de ser independentistes.” Una línia argumental que es plasma en la carta conjunta dels presos feta pública el mateix dia de la sentència: “Encoratgem la ciutadania a perseverar en la dignitat mostrada aquests anys, a no perdre la capacitat d’indignar-se contra decisions injustes.” Així doncs, des de darrere els barrots de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric no arriben senyals de rendició, ni de claudicació, ni súpliques de clemència, sinó una fermesa contagiosa. Aquesta és la línia que també segueixen els familiars dels represaliats, fent el cor fort després de mesos amb les vides capgirades. En definitiva, aquella comprensible i natural rebaixa del to amb què es va afrontar l’inici de l’empresonament sota la indiscutible màxima que ser fora de la presó sempre és millor que quedar-s’hi, s’ha convertit en resistència quan s’ha constatat la realitat d’aquella frase mítica de l’activista afroamericana Rosa Parks: “Com més obeeixes, pitjor et tracten.”

2POBLACIÓ MOTIVADA, joves endollats

Pot semblar anecdòtic que més de 330.000 persones estiguin subscrites al canal de la xarxa Telegram de l’operació Tsunami Democràtic, però per fer una comparació amb perspectiva cal dir que només les protestes de Hong Kong havien estat capaces fins ara d’aglutinar tantes persones en una fórmula de protesta d’aquestes característiques. La força de mobilització inicialment s’ha demostrat efectiva i el manteniment dependrà de la capacitat de contenir els excessos que ultrapassin la línia de la no-violència. Paral·lelament, les entitats sobiranistes continuen sòlides pel que fa al nombre d’afiliats i a la resposta a les seves crides, i totes les iniciatives que es van donant a conèixer, com Pícnic per la República i l’espontaneïtat de les protestes estudiantils, obtenen resposta, amb la qual cosa hi ha un rebombori cívic que es preveu llarg i intens. La capacitat de mantenir la gent al carrer durant setmanes no sembla cap utopia, i bona part del futur del moviment independentista es juga a curt termini en el marc d’una resistència civil sostinguda, de pluja fina, que evidenciï que la normalitat no retornarà fins que cessi la repressió política. De moment, sembla que la destralada judicial ha aconseguit fer recuperar el moviment popular d’una certa fatiga acumulada que es va evidenciar en l’última Diada.

En els últims mesos, les concentracions pels presos i les activitats genèriques per mantenir encesa la flama de la resistència civil semblaven dominades per la franja de més edat de l’independentisme. Sopars grocs, concentracions a les places en record dels presos, caminades, vetlles i altres mobilitzacions havien despenjat els menors de 25 anys de la mobilització. En la reacció immediata a la sentència, però, s’ha pogut veure com la gent jove hi és quan se la necessita. Sense voluntat de teoritzar però aportant un element d’anàlisi per explorar, es podria dir que en el moviment independentista hi ha una distribució per tasques de l’activitat. La constància, per als més grans; els pics d’intensitat, per als joves.

3L’ESTAT, enrocat EN LA REPRESSIÓ

La renovació de la vella tàctica dels muntatges mediaticopolicials, amb l’empresonament per suposat terrorisme de set membres dels CDR, la mateixa resolució judicial del Tribunal Suprem i les reaccions governamentals que ha generat a Madrid certifiquen que l’Estat espanyol no només no té cap programa polític per a Catalunya, sinó que el constitucionalisme espanyol ha quedat atrapat en la dinàmica de la repressió com a única eina de resposta. Que la mà dura no resol res a llarg termini és una certesa incontestable arreu, però actualment ningú a l’Estat espanyol té intenció de resoldre res, entre altres coses perquè el rèdit electoral de l’odi a Catalunya s’ha convertit en la característica estructural bàsica del sistema de partits. L’espiral de radicalització del PSOE n’és la prova més palpable. No pot deixar d’atacar Catalunya perquè l’escenari que ha contribuït a crear fent seguidisme durant anys del nacionalisme del PP ha deixat el relat de la centralitat constitucional en mans d’una dreta que cada cop traspassa amb menys vergonya i més impunitat la frontera del feixisme. La pressió de l’Estat en tots els fronts també serà constant a curt termini, però si bé es podria interpretar com un mal presagi, el que fa és reforçar bona part de la població que en el camí de la independència no hi ha marxa enrere perquè de l’Estat espanyol no hi ha res a esperar tret d’estopa. En aquest sentit, la falta de projecte de l’Estat per a Catalunya és el factor que desarma el catalanisme moderat a l’hora d’intentar convèncer del retorn a l’autonomisme. A hores d’ara, tothom sap que si hi ha alguna cosa s’assembli a una quimera utòpica en la política catalana és el retorn al plàcid autonomisme del segle XX.

4 poder sense RESPECTE

Quan un estat és capaç d’imposar-se per la via de la por, potser pot mantenir el poder, però segur que perd el respecte. La imatge de l’Estat espanyol entre la població catalana està greument erosionada, començant per la monarquia. Segons les enquestes oficials disponibles, realitzades pel Centre d’Estudis d’Opinió, la corona com a forma preferida d’estat només té un 12,3% d’acceptació, i la institució obté una mitjana d’1,8 sobre 10. Una dada que, entre altres coses, indica que el rei no és popular ni entre els contraris a la independència. La percepció de l’arbitrarietat de la justícia és un altre aspecte que aprofundeix una rasa que separa la societat catalana de l’espanyola que, lluny de tancar-se, s’eixampla. Una desafecció profundament enquistada i caldrà veure si creixent. El risc que té aquesta situació és que en contrapartida a un estat políticament feble, no hi hagi un lideratge fort a Catalunya. Una de les victòries parcials més destacables que ha obtingut la repressió ha estat escapçar i dispersar la direcció d’un moviment independentista que, d’altra banda, sempre ha estat de cohesió precària. Caldrà esperar a veure si la sentència serveix per reforçar consensos encara que no sigui per la via unitària. Les actuacions en les protestes al carrer dels Mossos, trencats internament i sota una pressió infame de l’Estat, és un factor d’inestabilitat gens menyspreable que caldrà saber gestionar.

5

solidesa ELECTORAL

Els més de 2 milions de paperetes independentistes aconseguides el 21-D són el capital més valuós amb què compta el republicanisme. El manteniment de la capacitat de mobilització electoral és important, i la motivació no sembla que hagi minvat tot i que la paciència de l’electorat afí està sent posada constantment a prova per la incapacitat dels partits de gestionar de manera efectiva, o almenys determinada, la victòria del desembre de fa dos anys. Les eleccions del 10-N seran un altre examen per mesurar si el moviment continua sòlid, un examen parcial que hores d’ara hi ha possibilitats de superar amb nota tot i la previsible dispersió del vot en tres direccions. Defensar aquesta força de les urnes preservant les institucions catalanes és un altre repte no pas menor, però que sembla a l’abast si s’aconsegueix tirar endavant el pressupost del 2020. Governar una autonomia no és l’objectiu, però com deia el pèrfid estadista italià Giulio Andreotti, que no per pèrfid deixava de ser agut, el poder desgasta sobretot quan no es té. Per poc poder que sigui, s’hi podria afegir. Sigui com sigui, perquè resulti factible superar el 50% dels vots quan hi hagi les pròximes eleccions catalanes, primer cal mantenir la tensió en convocatòries com la del 10 de novembre. No hi ha res a guanyar, però sí molt a perdre.

6

EL FORTÍ MUNICIPAL

L’independentisme governa actualment en més de 750 municipis dels 947 que hi ha a Catalunya, i actualment 785 estan integrats a l’Associació de Municipis per la Independència, a més de les quatre diputacions i 37 dels 42 consells comarcals de Catalunya. La força local de l’independentisme consolida un model territorial que ha trencat clarament amb l’Estat espanyol. Tot i que els càrrecs electes municipals també estan patint lluny del focus mediàtic la persecució judicial de l’Estat per la seva contribució a la celebració del referèndum d’independència, el compromís i la fermesa dels consistoris a l’hora de protegir i dinamitzar l’exercici de drets civils és fonamental des que fa una dècada el moviment independentista va accelerar la marxa. La renovació de la força territorial republicana en les eleccions del maig, amb la victòria en ciutats tan importants com Tarragona i Lleida, aporta una estabilitat a mitjà termini en el mapa local molt convenient en aquests moments de turbulències en tots els altres àmbits.

7

inestabilitat crònica

La maniobra d’alt risc de Pedro Sánchez de tornar a passar per les urnes per mirar de modificar a l’alça uns resultats electorals insuficients per governar amb comoditat es pot girar en contra del PSOE o, si més no, provocar un bloqueig de la política espanyola si es fa cas als sondejos electorals apareguts fins ara. No seria estrany que només un pacte a l’alemanya entre el PSOE i el PP fes possible formar govern, la qual cosa, coneixent els contendents, no significaria necessàriament garantir la governabilitat, sinó inaugurar una legislatura turbulenta amb un govern socialista apuntalat pel seu pitjor enemic, amb el qual només l’uneix la unitat de la pàtria contra Catalunya, que no és poc, però caldrà veure si és suficient. En el pitjor dels escenaris, una tercera ronda electoral allargaria la interinitat d’un poder executiu que, d’altra banda, ja ha demostrat, amb Rajoy primer i ara amb Sánchez, que no deixa d’estar en mans de la judicatura i la policia. Una de les característiques troncals d’un sistema polític incapaç de posar tallafocs al franquisme i que fa quaranta anys que demostra que està dirigit per un deep state que periòdicament es dedica a redreçar les derives excessivament democràtiques. Ho va fer en la dècada dels setanta amb la llei d’amnistia que va deixar impunes els crims del franquisme, ho va fer durant la dècada dels vuitanta amb un cop d’estat dirigit a reforçar la cúspide del poder, ho va fer en els anys noranta amb els GAL, ho va fer en la primera dècada del segle XXI amb l’entrada a la guerra de l’Iraq i ho està fent actualment amb la guerra bruta contra Catalunya. Un aparell burocràtic amb vida i criteri propis davant dels quals els governs de torn només tenen la capacitat de col·laborar activament o surfejar per no caure. Un model d’estat tan corcat que no perquè sigui efectivament perillós deixa de donar mostres d’esgotament. En aquest marc d’inestabilitat crònica, el cas català és una cortina de fum que ajuda a allargar la farsa, però la cronificació del problema pot fer insostenible un estat que només se sosté atiant l’animadversió contra una part de la seva població.

8

l’economia aguanta

L’economia catalana no es pot abstraure de l’entorn econòmic desfavorable a curt termini, però amb les dades a la mà no es pot pas dir que el moviment independentista hagi frenat el motor de l’activitat. Algunes dades podrien fer pensar que hi ha núvols a l’horitzó, i certament n’hi ha derivats de la recessió mundial que s’acosta, però mirant-ho al detall es pot dir que, per exemple, parlant de deslocalització d’empreses, en marxen més de Madrid que de Catalunya, i parlant del PIB, el creixement català encara està lleugerament per sobre de l’espanyol. O el fet positivament simptomàtic que en els últims cinc anys s’hagi doblat el nombre

d’espais tecnològics i d’innovació de firmes foranes que veuen Catalunya com un pol de coneixement. Són només alguns detalls. Una qüestió afegida és la constatació amb dades gràcies a una enquesta de la Cambra de Comerç de Barcelona (el control d’aquesta entitat és un altra de les victòries que no s’han celebrat prou entre l’independentisme) que tres quartes parts dels emprenedors catalans creuen que les conseqüències de la independència serien positives, amb un 15% addicional que opinen que les conseqüències no serien significatives. La pèrdua de poder mediàtic dels directius del pont aeri, que durant anys han controlat el relat de l’empresariat català, evidencia que entre els emprenedors la creació d’un nou estat no deixa de ser més un repte que no pas un entrebanc. Paral·lelament, iniciatives com les de l’ANC de fer més visibles les empreses no bel·ligerants amb les aspiracions sobiranistes catalanes pot generar una dinàmica de substitució interessant de seguir. Les campanyes de boicot són contraproduents si es plantegen reactivament, però poden bescantar moltes dinàmiques econòmiques si es fan per mitjà de la conscienciació progressiva de la població. Ningú fa campanya per abandonar els bancs hostils, o canviar les companyies de gas, telèfon o llum, però novament deixa en mans de la consciència activa de la ciutadania l’impuls d’un degoteig constant difícil d’aturar si es fa no pas des de la indignació passatgera, sinó a partir de la decisió estratègica del consumidor.

9 el món sindical es mou

En els últims dies s’ha vist com els dos sindicats majoritaris a Catalunya, la UGT i CCOO, s’adherien a la convocatòria de la gran manifestació prevista per al 26 d’octubre, convocada per iniciativa d’Òmnium amb el suport de 155 entitats cíviques i socials. Les centrals majoritàries encara estan lluny de plantejar-se donar suport a una vaga general, però es veuen impel·lides a abandonar el perfil baix mostrat fins ara respecte al moviment sobiranista, no només per la injustícia de la sentència del Suprem, sinó perquè veuen amb certa preocupació l’avenç del sindicalisme netament independentista que representa especialment la Intersindical-CSC, que està menjant cert terreny a la UGT i CCOO, especialment en el sector públic, i que ha convocat, juntament amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, la vaga d’aquesta setmana. Moviments tectònics que caldrà veure evolucionar, però que evidencien un viratge respecte al que durant anys ha estat la foto fixa del sindicalisme.

10 ESPANYA A L’EXTERIOR

La Unió Europea ha aconseguit en pocs mesos fer caure en la decepció una de les regions d’Europa històricament més euroconvençudes, no pas pel suport corporatiu a Espanya en el conflicte català, sinó sobretot perquè aquesta actitud mostra la pitjor cara d’un aparell burocràtic que deixa la ciutadania en segon terme per protegir interessos geoestratègics i econòmics de l’establishment polític. Malgrat les aparences de derrota en aquest flanc, reforçades pel flamant càrrec de Josep Borrell i la desídia hostil dels dirigents de la cambra continental respecte a tres dels eurodiputats escollits per 2 milions de conciutadans seus, el cert és que la campanya posada en marxa, coincidint amb la publicació de la sentència, pel departament de propaganda exterior España Global, és un enorme símptoma de feblesa. Quan un estat ha de gastar esforços publicitaris per explicar allò que tothom hauria de tenir cla, és que alguna cosa falla. Aquest i els nou punts precedents són, en definitiva, un decàleg que si no serveix per reforçar l’optimisme, pot ser útil per alimentar l’esperança no només amb desig, sinó també amb fets.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)