El dossier

Cuideu-vos

Les emocions estan a flor de pell, la raó es rebel·la i es posen en qüestió idees i creences. L’impacte psicològic de la violència és real, tot i que no es vegi

ELISENDA PRADELL
ELISENDA PRADELL
“L’objectiu inicial de la repressió és psicològic, desmobilitzar i paralitzar: «Queda’t a casa i empassa-t’ho tot sol
»”
»”

No són un dia ni dos, de mobilitzacions. El cos i la psique estan exposats, tant a la violència com a l’esgotament. On són els meus límits? Quines són aquelles rutines que hauria de mantenir, i quines puc alterar en funció de les convocatòries? A part de l’acció amb altres ciutadans, els temps de treball col·lectiu faciliten allò que ara tothom necessita: contacte humà i oportunitat de parlar d’allò que passa per dins. Hi ha una càrrega emocional, sovint negativa, no sempre percebuda. “El dia que van aplicar el 155 ens vam despertar d’un somni. Havíem estat pujant, com en una muntanya russa. Amunt, amunt... forts, potents. I de sobte, arribem dalt de tot i fem una baixada tan descomunal, inesperada, que l’impacte gairebé et deixa en xoc. És difícil de pair, perquè havíem anat a la velocitat de la llum. I hem estat dos anys paint-ho.” Parla Montserrat Mallorquí, coordinadora de la sectorial de psicòlegs de l’ANC. Des de la sectorial, aquests dies fan recomanacions col·lectives i individuals. Des de fer pinya per superar el sentiment d’indefensió col·lectiva fins a les pautes personals que poden protegir en els moments de més tensió: relaxació, reestructuració del pensament negatiu, visualització, escoltar música, fer esport, caminar per espais verds, escriure sentiments, pors...

Després de l’1-O, especialment amb el 155, es van perdre bous i esquelles, segueix Montserrat Mallorquí. Els recursos interns, individuals, que es van haver de fer servir van deixar tothom esgotat emocionalment. “És opressió, repressió i molta violència exercida des de molts canals, i ho estem gestionant. Els últims dos anys hem viscut una situació latent, però la latència un dia esclata. Quan es va conèixer la sentència, va passar allò de «s’ha acabat», és un moment que cal exterioritzar aquest dolor tan profund que se sent, i cadascú utilitza el recurs que millor li va.” Un cop buidem el que portem a dins, diu, és el moment de l’empoderament i la resiliència. “Els catalans tenim molta resiliència, perquè tenim una història dura. Com a poble i com a col·lectiu ens interessa, la resiliència. Quan ens trobem en llocs confortables i segurs i exterioritzem tot el que sentim ens fem forts progressivament.” No ens espantem, diuen els professionals. Sentirem dins nostre moments de tot, dissonàncies. Dubtes, confusió. Tot plegat és normal. Dissentirem, potser. “Som tants, i tan diversos, que les maneres d’expressar-nos no són sempre les mateixes.” I hi ha un moment que s’és capaç d’aturar el bucle interior –el “no serveix de res”, el “què hem fet malament?”–. “I ens tornem a agrupar. Fem allò que sabem que ens dona ancoratge i sobretot que fa grup. La resiliència col·lectiva ens porta a tornar a tenir objectius comuns.”

Violència institucional

La violència té diversos cognoms. Elisenda Pradell és la coordinadora de l’equip de treball psicosocial de l’entitat Irídia, de defensa dels drets humans, principalment civils i polítics. Parlen en termes de violència institucional. “Aquesta violència, exercida pel mateix Estat, té unes conseqüències psicosocials diferents a les de qualsevol altra. Ens afecta més enllà del dany físic o l’estrès psicològic: fa que la persona es vegi qüestionada en les seves creences més bàsiques, sobre la protecció, la seguretat...” “La representació més física, més gràfica, de la violència institucional, la dels cossos de seguretat, genera una situació que ens fa qüestionar també com entenem el món i com creiem que ho fan els altres. Com veiem les relacions de confiança amb un mateix i amb els altres.”

En aquest esclat de neguits, fins i tot es pot sentir culpa. “Al cap i a la fi és l’autoritat... i això pot fer dubtar sobre els teus propis actes. I si, a més, no se’ns reconeix el que ha passat, perquè l’Estat no valida el dolor de les persones, ni el que han viscut, es genera un impacte de més frustració.” Que no es menysprei, diu Pradell, l’efectivitat de la repressió. Se n’han de conèixer els mecanismes. “La violència institucional criminalitza la dissidència. És la creació d’un enemic.” El cas dels presos polítics és gravíssim, diu, però quan es deté i empresona membres dels CDR, la inquietud es dispara. “Són persones que se senten molt properes. És allò del «demà pots ser tu»... La repressió busca rebaixar i desactivar els moviments. Amb això juguen. L’objectiu inicial de la repressió és psicològic, desmobilitzar i paralitzar: «Queda’t a casa i empassa-t’ho tot sol.» I aleshores es trenca el teixit comunitari. Quan et quedes a casa, ells guanyen. Quan sortim, no.”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

.

“no podem estar deu hores al dia mirant informatius”

“I tant, que hi ha estrès!

Vas pel carrer i veus que l’estat d’ànim és diferent. Afecta, en l’àmbit social. A un costat i a l’altre.” Qui fa aquesta reflexió és Anna Romeu, presidenta de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Són molts esdeveniments, ràpids i forts. “Podem prendre iniciatives per trobar-nos millor. La primera de totes és posar-se límits i decidir quin temps i intensitat hi podem dedicar. No podem estar deu hores al dia mirant informatius o parlant-ne, discutint. No ens fa bé.” Prendre distància i agafar un cert control. No és un esprint, és una prova de resistència. Les fonts consultades coincideixen: cal tenir cura d’un mateix. “Per aguantar la tensió molt temps cal dosificar la força.” Procurar pel propi benestar, no arribar al límit.

Valentí Agustí, psiquiatre, –va deixar la política el 2018, després de ser alcalde (PSC) de Palafolls durant dècades–, comenta que la tensió es veu, tot i que ningú li consulti sobre aquests malestars. S’ha d’entomar, diu. “La vida està plena d’esdeveniments com aquests. Si no és un dol n’és un altre.” Hi ha un recurs proper i senzill: “Parlar, amb la família, els amics, els companys de feina.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor