L’intèrpret
En nom del rei
En nom del rei, que es com es dicten les sentències a l’Estat espanyol, el Suprem ha sentenciat que la rebel·lió era un ‘fake’, però ha creat el concepte de la de sedició per fascicles. Què passarà a partir d’ara?
En nom del rei, el Tribunal Suprem (TS) ha dictat sentència. No estic donant una opinió valorativa, sinó fent-vos saber que a l’Estat espanyol totes les sentències es dicten en nom del monarca. Malgrat que la Constitució diu que la justícia emana del poble i deleguem en els jutges aquesta feina –llevat dels casos dels jurats populars, on som nosaltres mateixos els que impartim justícia– la transició modèlica va voler que la figura del rei tingués la seva presència també en el poder judicial. Per allò de deixar-ho tot ben lligat...
A la facultat de dret ens van ensenyar que el «rey reina però no gobierna», fent-nos creure que totes aquestes prerrogatives eren més simbòliques que reals, però amb el pas del temps i quan s’ha volgut debatre sobre la unitat d’Espanya i el dret d’autodeterminació, aquesta afirmació ha quedat en entredit i, de retruc, també ha estat objecte d’aquest judici –el discurs del 3-O n’és l’exemple més clar.
la sentència. informe de danys i guanys
Afortunadament, gràcies a una gran feina de les defenses dels condemnats, tot allò que per la fiscalia del TS era una rebel·lió amb malversació inclosa; per l’advocacia de l’Estat, una sedició i malversació per un import de 2.135.948,60 euros –fiança que es va haver de dipositar per evitar embargaments–, i per Vox, una rebel·lió o una sedició amb malversació de 4.279.985,30 euros i organització criminal, s’ha pogut desmuntar jurídicament fins a fer avinent que, en els pitjors dels casos, estaríem davant d’un presumpte delicte de desobediència a les resolucions del TC i una possible malversació més simbòlica que real.
Això explicaria per què tant els advocats Andreu Van den Eynde, com Jordi Pina i Xavier Melero van acceptar argumentativament una possible desobediència, ja que cap de les acusacions va tenir la previsió de fer peticions alternatives de desobediència, i, per tant, o es forçava el delicte de sedició –com s’ha fet– o tots quedaven sense condemna, llevat de la malversació. No és possible demanar rebel·lió o sedició i condemnar per desobediència si ningú ho demana.
Per això la sentència diu que si ajuntem les desobediències al TC i les manifestacions ciutadanes tumultuàries dels dies 20-S i 1-O el resultat és una sedició. Obliden expressament que el delicte exigeix un “aixecament” públic i tumultuari per “impedir”, per la força o fora de les vies legals –les lleis del Parlament i els decrets del govern van ser primer legals però després inconstitucionals, que és diferent– el compliment d’una llei o d’una resolució judicial. I tot s’ha de donar conjuntament. El TS ha creat la sedició per fascicles... sense aixecament i sense que s’impedís res (retardar o entorpir no és impedir).
Per tant, en el nostre informe de danys –les penes ja les coneixeu– hem de fer també un escandall de guanys: per exemple, s’ha demostrat que la rebel·lió era un fake que ha servit per empresonar i per suspendre els polítics tant al Parlament com al Congrés i al Senat. El relat de la policia i la fiscalia sobre la violència no l’ha comprat ni el mateix Suprem –massa organismes internacionals, observadors i tribunals fent cua per revisar la sentència–. Vox s’ha quedat sense la seva organització criminal. I sobre la malversació tot ha acabat amb quatre factures impagades que han quedat molt lluny de la milionada que van demanar com a fiança –un altre càstig afegit a la presó preventiva–. Una malversació que s’assegura que s’ha comès, però que es diu que ara sigui el Tribunal de Comptes el que fixi el que s’ha malversat (no hauria de ser al revés, saber què s’ha malversat per imposar la pena?).
Ah, i un altre guany interessant (és molt del gremi): els condemnats no han de pagar els advocats de l’acusació popular de Vox –el Suprem critica la presència de partits polítics en aquest tipus de judicis– i pel que fa a la minuta de l’advocada de l’Estat, li quedarà més reduïda perquè no s’ha condemnat a pagar cap quantia per la malversació. Tot això ho dic perquè si bé les penes de presó són desmesurades, la feina dels defensors també és aconseguir victòries com aquestes, perquè demostren que si davant el mateix TS s’ha pogut escapçar el relat violent de l’ofensiva policial, fiscal i judicial que va començar l’octubre del 2017 (ningú assumirà responsabilitats, com és lògic) encara tenim un llarg recorregut per fer.
la sentència es pot modificar, suspendre o anular?
Sí. El que anomenem “fets provats” de la sentència no es poden alterar, llevat que es demostri que es basen en proves aconseguides il·legalment. El que és determinant de cara als recursos que vindran és si a partir d’aquests fets és correcta l’aplicació del delicte de sedició o si se n’ha fet una interpretació tan forçada que va contra el principi de seguretat jurídica i previsibilitat jurídica. El dret penal ha de ser previsible: si diu aixecament públic i tumultuari, si diu impedir complir la llei o una resolució judicial, no es poden convertir de sobte unes manifestacions de protesta, per molt multitudinàries que siguin, o una protecció ciutadana momentània de les urnes per poder votar –que no és delicte– en sedició. O la discussió inacabada de per què s’ha jutjat això davant el TS quan –com ells mateixos admeten en el fets provats– res no va passar fora de Catalunya. Tot això i molt més podria comportar la nul·litat de la sentència i de tot el procés.
El primer recurs possible és el de l’aclariment de la sentència. Tot i que el mateix TS diu que la sentència és ferma i, per tant, ordena de seguida a la JEC i a les juntes electorals provincials fer efectives les inhabilitacions o s’envia la causa al Tribunal de Comptes pels números de la malversació, en realitat fins que no es fan els aclariments pertinents, la sentència podria ser modificada o completada. Un exemple: la sentència s’oblida de dir que –igual que es tindrà en compte el temps de presó preventiva per calcular la condemna– s’ha de descomptar de les penes d’inhabilitacions els mesos que els condemnats van ser suspesos com a diputats del Parlament o del Congrés o del Senat per l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal (lecrim).
La presentació d’aquest recurs el que pretén és depurar aquelles violacions de drets fonamentals que s’hagin pogut cometre en el moment de dictar la sentència. Està previst perquè el mateix tribunal pugui corregir, sense necessitat d’anar al Tribunal Constitucional, un error rellevant que pugui vulnerar el dret a un judici just i amb totes les garanties. Per exemple, que es digui que la consellera Bassa ho era d’Ensenyament i de Treball i se la condemni –com un fet més– per haver permès que les escoles públiques obrissin quan no és cert. L’estimació d’aquesta petició comportaria la nul·litat de la sentència pel que fa a ella i que es tirés enrere tot el que s’ha fet des del moment de l’error. Com que l’error es comet, en aquest cas, en la sentència, cal dictar-la novament i, en el seu cas, corregir els fets, la valoració jurídica i la condemna, tot i que poques vegades es corregeixen a si mateixos.
El més conegut és el recurs d’emparament davant el TC. La virtualitat d’aquest recurs és que es pot demanar la suspensió de les penes, ja sigui de presó o d’inhabilitació. Recordem el cas Blanquerna, en què s’ordenava l’entrada a presó dels condemnats i el TC va suspendre aquesta decisió fins a resoldre l’emparament. L’argument de la suspensió és que si no s’acorda, la possible sentència que es dicti d’aquí a un temps, cas que sigui d’emparament i s’anul·li la sentència, perd tot el seu sentit si el condemnat ja ha complert la pena. A l’altre costat de la balança, el TC ha de tenir present que la decisió no pertorbi greument un interès constitucional protegit (mala peça al teler) o els drets i les llibertats d’una tercera persona.
Mentre el TC no té termini per admetre un recurs d’emparament, sí que ha de resoldre de manera urgent la petició de suspensió sol·licitada. Té diverses opcions: fer una suspensió total, parcial –per exemple, només pel que fa a les inhabilitacions–, imposar fiances econòmiques o prendre mesures cautelars per fer viable la suspensió. Podria acordar la llibertat dels presos amb fiança, localització permanent, retirada de passaport? Sí.
Una possibilitat, si no anéssim tan justos de temps –ai els tempos judicials– és que el TC acordés la suspensió de les inhabilitacions dels fins ara candidats a les eleccions generals i se’ls permetés presentar-s’hi, ja que si no s’acorda ara i després es dona emparament i finalment es declara nul·la la sentència, aquest dret a ser candidat ja no el podrien recuperar. Hi ha temps fins al 10-N, però el TC hauria d’ordenar a la JEC que refés les llistes. Només cal recordar les mesures cautelars que va prendre un dissabte a la tarda per impedir que el president Puigdemont pogués ser investit després de guanyar les eleccions del 21-D. La denegació de les suspensions poden ser recorregudes davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.
En el cas que el TC no admetés el recurs o entengués que no s’ha produït cap vulneració de drets, s’obriria la via d’Estrasburg. És indispensable la feina que ja s’ha fet des d’un bon principi d’anar denunciant totes les vulneracions de drets –que són recollides i desestimades en la mateixa sentència del Suprem–. Això delimita el que es pot al·legar després davant el TEDH. El Tribunal no entrarà en cap moment a corregir la sentència pels fets o condemnes, sinó que el que farà, si s’ha comès alguna infracció de drets i llibertats fonamentals (judici just, llibertat d’expressió, ideològica, dret de manifestació, drets polítics...), és declarar nul·la la sentència i retornar-la a Espanya.
L’indult i l’amnistia són dues mesures de gràcia diferents. Acabada la feina del poder judicial, l’indult el concedeix l’executiu, amb la signatura del rei, i l’amnistia l’aprova el Congrés per llei. L’indult el pot demanar el condemnat, algú en nom d’ell o el pot concedir directament el govern. De vegades l’ha demanat el mateix tribunal sentenciador en veure que la pena prevista al Codi Penal és excessiva. L’indult pot ser total o parcial, i al mateix temps que es demana es pot sol·licitar al tribunal que suspengui la pena, perquè l’indult només s’aplica sobre el que quedi per complir de pena.
A diferència de l’amnistia, l’indult comporta acceptar els fets i la condemna i es demana que la pena sigui perdonada o substituïda per una de més lleu. L’amnistia la demanen els partits polítics, i en cas que s’aprovi la llei d’amnistia, aquesta llei afectarà una pluralitat de persones –per exemple totes les persones condemnades, empresonades o encausades com a resultes del procés català– i ho anul·la tot, com si mai hagués existit el procediment. El perill com en tota llei, és que acabi al Tribunal Cosntitucional i es pugui declarar inconstitucional si els que hi estan en contra la recorren (només cal recordar la sentència de l’Estatut).
quan podran sortir de la presó?
Com que hi ha penes de 13 anys, 12, 11,6 mesos, 10,6 mesos i 9 anys els càlculs són diferents. El que tots tenen en comú és que a partir d’ara ja són presos condemnats i, per tant, la seva vida penitenciària passa essencialment a mans del centre penitenciari i del jutge de vigilància penitenciària de Catalunya que correspongui. El primer que ha de fer la junta de tractament de la presó, una vegada rebi la sentència, és qualificar el pres o bé en primer grau –perillosos i inadaptats–, o bé en segon grau –sense capacitat de viure en semillibertat– o bé en tercer grau –preparats per sortir–. Estem davant d’un tractament individualitzat de cada pres. Es fa una anàlisi de la seva personalitat, estudis, professió, àmbit familiar, social, la pena, el comportament i la conducta dins del centre, si treballen dins de la presó, si fan activitats ocupacionals... Els altres requisits per assolir un tercer grau són haver complert una quarta part de la condemna (tres anys i dos mesos en el cas de Junqueras, dos anys i dos mesos en el dels Jordis), demostrar bona conducta i haver abonat la responsabilitat civil, si n’hi ha. Entretant no arriba el tercer grau, el centre penitenciari o el jutge de vigilància pot concedir permisos. Ja no cal anar cada vegada al Suprem.
El ministeri fiscal va demanar al TS que els presos no poguessin accedir al tercer grau fins a la meitat de la condemna, però la sala no ho ha admès. Una altra derrota de la fiscalia. Així doncs, si s’arriba a la quarta part de la condemna amb bona conducta hi podrien accedir. Es pot recórrer la decisió davant del jutge de vigilància penitenciària en primer lloc i després davant del tribunal sentenciador, en aquest cas el Suprem. El tercer grau significa que el pres ha d’anar a dormir a la presó durant les vuit hores nocturnes i que durant el dia pot fer la seva activitat professional amb normalitat. També es poden concedir permisos de cap de setmana (des de les 16 h de divendres fins a les 8 h de dilluns) o permisos de set dies seguits.
Agustí Carles, membre dels col·lectius Drets i Constituïm, ens va fer d’intèrpret al llarg de les sessions del judici per fer-nos comprensibles els conceptes jurídics. Ara ens ajuda a entendre la sentència.