El dossier

“No es rendiran”

Els joves surten en massa al carrer a demanar respostes i ho fan plantant cara a les autoritats i exigint uns drets que veuen perillar. Els experts analitzen per què lideren la resposta civil a la sentència

Estan en totes les protestes. La major part del temps, a cara descoberta, a plena llum, formant part d’un eixam de persones, milers, que recorren les ciutats al crit de “llibertat”. Són els joves. També són joves els pocs centenars d’indignats que es fan amos de la nit. Un cop els pacífics es dispersen, ho hem vist, el pas serè es converteix en corredissa, volen els cops de porra, l’amenaça i les llambordes. La resposta fàcil és que són infiltrats, estrangers... D’on ve aquest malestar dels joves? Respon Josep Maria Antentas, sociòleg i professor a la UAB: “Per dir-ho d’alguna manera, l’experiència «fundacional» política d’aquests joves va ser l’1-O, ja sigui perquè va ser la primera acció en què es van implicar, ja sigui perquè tot i que eren massa joves, ho van viure molt directament.” No han seguit de prop el procés, tampoc són fills del 15-M, que per a ells ja és a la prehistòria. “Tenen una experiència de crisi política i de problemàtica social màximes, i de repressió política i policial extremes. Aquesta generació expressa molta ràbia i molta indignació per l’autoritarisme de l’Estat, que queda confirmat amb la sentència.” Hi ha ràbia i més, diu Antentas: “Hi ha un sentiment de frustració per la impotència de l’independentisme durant aquests dos últims anys.” “La combinació de tot plegat fa que comencin a actuar al marge de les estructures tradicionals de l’independentisme.” És com dir: “Si ningú em dona respostes, actuaré pel meu compte.”

GENERACIÓ COMBATIVA

Hi ha dos aspectes que els analistes destaquen. D’una banda, que tots els moviments socials comencen de manera semblant, al marge dels canals de protesta establerts, i amb una certa escalada: davant les negatives del poder a atendre les demandes, la tensió augmenta, s’endureix la reclamació. Tot i això, diu Antentas, la protesta dels joves catalans és esperançada. Aquests matisos difícilment es poden captar –i aquest és el segon punt que es destaca– si el focus d’interès està permanentment sobre els disturbis. “No és una generació derrotada moralment o mentalment. És una generació combativa. Mirem els aldarulls, però no ens adonem que al darrere hi ha milers de persones que es manifesten, que no participen en els disturbis i que es mobilitzen al marge de les convocatòries habituals. Vol dir que hi ha molts desafectes amb ganes de fer canvis. Els aldarulls són la punta de l’iceberg.” L’Equador, Xile, França... El poble protesta, “i els incidents són mil vegades més grans que els d’aquí”. Antentas no minimitza, no banalitza, al contrari, proposa reflexionar-hi. Saber relativitzar el més cridaner, el disturbi, per veure què hi ha al darrere: milers de persones que no estan unides per unes sigles. Hi ha qui no vol acceptar que els joves de la nit formin part de la lluita comuna; són una nota massa discordant en el camí independentista, generalment serè. “És no acceptar la realitat. És una explicació clàssica quan hi ha disturbis: infiltrats, estrangers... És voler treure’s el problema del damunt.”

Què passarà? És aviat per dir-ho. “L’1-O es va tancar l’etapa del procés independentista en sentit estricte. Han estat dos anys de punt mort i ara s’inicia una nova etapa que no sabem ben bé com serà. Un dels problemes del moviment és tenir una fita a llarg termini... És incert.”

Són joves empoderats. El fet que l’1-O, malgrat tot, es fes el referèndum és un triomf. La desobediència pacífica va donar fruit i va deixar, tot i el dolor, un regust de victòria. Antentas conclou: “Això et genera força, t’empodera. Encara que políticament hagis perdut, no et sents derrotat.” L’independentisme militant sabrà donar-hi resposta? Seria possible articular ponts amb els moviments llibertaris d’arreu de l’Estat i propiciar un canvi, gràcies a la lluita colze a colze per la democràcia? Hi ha més interrogants que respostes.

En el mateix sentit, la necessitat de recollir el crit del carrer, es manifesta el politòleg David Salinas. “Amb la sentència del Suprem desapareix el lideratge polític de primera línia. Els homes forts dels últims anys són a la presó, i no és igual que estiguin o no liderant el moviment. Es genera un espai buit que ocupen les organitzacions anònimes. Els joves han de fer un paper que no els pertoca. No és culpa nostra, és la situació.” El capital polític necessita temps per créixer, i mentre no es creen noves primeres espases és normal, diu Salinas, que es plantegin: “Per què no intento canalitzar-ho jo?” Potser no els tocava, potser no estaven preparats, però les coses són com són. Salinas, que considera que una part dels esdeveniments més convulsos no prové de l’independentisme, planteja: “Quin objectiu té la protesta? Les contradiccions són pròpies dels joves, i fan que s’actuï sense tenir una estratègia, sense lideratge, i que de vegades les accions se te’n vagin de les mans, com hem pogut veure.” Al seu parer, torna a repetir, la clau està en el lideratge, o més aviat en la falta de lideratge. Ell mateix s’hi inclou: “Els joves tenim la percepció errònia que el buit que s’ha creat per falta de líders ens pertoca. S’hauria de deixar més espai a altres col·lectius amb més trajectòria.” La ràbia, diu, ja s’ha tret fora. “I a partir d’ara?”

SENSE POR

Sigui com sigui, els joves no tenen por. Els hem vist encarar-se amb la policia, sense manies. La crisi econòmica i social els empeny també cap endavant. Per Salinas, alguna cosa hi ha d’especial en el tarannà català: valorem més la llibertat que l’autoritat. “L’autoritat es mostra molt dura, no?! Les mobilitzacions, de fet, les ha provocat la mateixa autoritat. Sent tan restrictius respecte al que es pot fer provoquen que les persones s’aixequin més, i més a Catalunya. Ens agrada la llibertat! Perquè hi hagi més policia no s’aturarà, al contrari. A Madrid els costa d’entendre, això.”

La psicòloga Joana Frigolé trenca una llança a favor de la implicació dels joves en la realitat social que es viu aquests dies. “Generalitzar el concepte de jovent apàtic no és correcte, perquè són un col·lectiu molt sensible a allò que passa al seu voltant i ja hi ha hagut altres ocasions, certament no tan impactants com aquesta, en què han fet sentir la seva veu”, assenyala. Frigolé vincula la protesta a un sentiment majoritari de ràbia i frustració davant d’un model que ja no els funciona, que els ha fallat. “Han estat criats per una generació que creia en la democràcia i en les estructures establertes, però han vist que quan aquestes estructures es posen en dubte o se’ls demanen canvis no obtenen la resposta esperada”, diu. Segons remarca la psicòloga, els joves han estat espectadors d’aquests deu anys de procés i han vist en primera línia com es pervertia el missatge en àmbits com la política o els mitjans de comunicació. “La seva manera de comunicar-se és global, les xarxes socials substitueixen la premsa tradicional i tenen la necessitat de resoldre una situació que els seus pares no han pogut resoldre”, manté.

EL PUNT CLAU

La sentència, interpretada més com un càstig i una humiliació que com una condemna justa, ha estat la gota que ha fet vessar el got. “El jovent no acatarà perquè sí, són un col·lectiu preparat, format, amb criteri propi i disposats a afrontar allò que consideren que s’ha de canviar”, comenta Joana Frigolé, que recorda que aquest és un escenari ideal perquè els sentiments evolucionin. “Trobem la perseverança d’un moviment que no s’aturarà, la reclamació d’una objectivitat i una transparència en una informació que ha deixat de controlar l’autoritat, l’exigència de justícia i la valentia o el valor per continuar”, resumeix. Davant unes mobilitzacions que a l’hora de tancar aquest setmanari encara continuen ben vives, la professional assegura que la ràbia i la impotència davant la injustícia no es poden mantenir de forma indefinida. “Són emocions que esgoten, i més quan es practiquen durant molts de dies sense que hi hagi una resposta, però malgrat tot crec que es mantindran les accions al carrer i que les conseqüències de tot plegat superaran aquesta generació i les següents”, constata, i assegura que els pares d’aquests joves encara se sentien en deute de construir una millor vida que la dels seus de pares, que havien superat una Guerra Civil. “Aquella ja no és la història dels joves. Són plenament conscients que són la generació del canvi i ho pensen dur a terme sense ressentiments”, assenyala Frigolé, que repeteix que el col·lectiu ja no acata la norma que són els adults els que imposen el seu criteri perquè tenen més experiència i més edat. “Veuen que també s’equivoquen, que l’erren i que no fan res, o no suficient, per arreglar-ho”, considera.

Per la psicòloga, la implicació dels joves en moviments en l’àmbit mundial com la lluita contra el canvi climàtic són l’exemple clar que “demanen que se’ls escolti, perquè volen tenir un paper important en el món que se’ls deixa en herència”.

A PRIMERA LÍNIA

Sens dubte, el moviment estudiantil ha estat un dels protagonistes de la resposta al carrer arran de la publicació de la sentència. Milers d’estudiants de les diferents universitats catalanes van ser dels primers a manifestar sense embuts el seu rebuig frontal a les condemnes. De fet, dies abans que es conegués la decisió del Tribunal Suprem ja circulava entre els estudiants la consigna que calia “buidar les urnes i omplir els carrers”. El dijous 17 d’octubre, milers de joves van sortir a Barcelona convocats pel Sindicat d’Estudiants (SE) i pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Va ser el primer acte multitudinari dels tres dies de vaga previstos pels sindicats, que van reunir 25.000 alumnes a la capital catalana, segons la Guàrdia Urbana, 4.000 més a Girona, 700 a Lleida i 1.000 més a Tarragona.

“La nostra presència al carrer va més enllà d’una ideologia concreta o d’una bandera, perquè allò que reclamem és una transformació real que atengui problemes enquistats com la pobresa, l’educació pública de qualitat o la fi dels desnonaments.” Parla Coral Latorre, portaveu del Sindicat d’Estudiants, que no estalvia crítiques davant el que considera una informació “volgudament esbiaixada” de les accions que duen a terme. “Ens han posat l’etiqueta de violents i ja no ens la trauran, perquè la idea de determinats mitjans i partits polítics és la de desprestigiar la nostra força al carrer i la demostració que la resistència passiva funciona”, argumenta, i afegeix: “El seu objectiu és embrutar i ocultar al món que som un moviment pacífic que vol assolir la república.” Per Latorre, equiparar la crema de contenidors, per justificar el caràcter violent d’alguns dels manifestants, amb les prop de 600 persones ateses pels serveis mèdics durant aquests dies “és d’un cinisme difícil d’entendre”. A més, Latorre lamenta que des de l’administració es faci costat a les forces policials sense posar en dubte que algunes de les actuacions que han fet els agents van molt més enllà de la proporcionalitat exigida. “Som en l’era de les noves tecnologies, tot està documentat, i malgrat les desenes d’imatges i vídeos encara es posa en dubte que la policia s’ha sobrepassat”, considera.

El que també semblen sobrepassats pels estudiants són els polítics. “Ho diu tothom, els hem passat per sobre i anem mil metres al davant del govern”, diu la portaveu del Sindicat d’Estudiants, que afegeix: “És d’una gran hipocresia fer crides a la desobediència civil i al mateix temps buscar desesperadament el diàleg amb un estat que no vol dialogar.”

MÉS CONVOCATÒRIES

Amb el lideratge perdut, què cal fer ara? “Confiar en nosaltres mateixos, concentrar tota la força que hem demostrat que som possibles d’obtenir i impulsar la gent fins a conquerir la república”, enumera. En aquest sentit, la convocatòria d’una nova vaga estudiantil per als dies 30 i 31 d’aquest mes exemplifica la voluntat dels alumnes de continuar mantenint la pressió. “L’1-O va ser un avís de la repressió de l’Estat contra la voluntat del poble català de votar el seu futur, i ja s’ha vist quina ha estat la resposta d’aquest mateix estat aquests dies colpejant i detenint gent sense causa i empresonant-los”, comenta Latorre. Les dades li donen la raó: 200 detinguts i 30 empresonats.

I d’Europa? Els joves esperen alguna resposta del Vell Continent? “No esperem res d’una Europa que no ha sabut estendre la mà als refugiats, ni als milers de migrats que han mort al Mediterrani. Europa només ha sabut trencar les esperances que hi havien dipositat.” Paral·lelament al compromís que han posat els estudiants amb la mobilització als carrers, des de les mateixes universitats catalanes –UB, UAB, UPC, Rovira i Virgili i Pompeu Fabra– s’ha signat un comunicat conjunt “de protesta i de crida a la mobilització pacífica, cívica i democràtica”.

El text, entre d’altres, defensa la necessitat que la institució universitària no calli “davant la situació actual de repressió i l’erosió de les llibertats i els drets civils”. Exigeix la llibertat de les persones injustament condemnades o en presó provisional i el sobreseïment de tots els processos penals en curs relacionats, a banda del retorn dels exiliats. Finalment, també rebutja la repressió i la violència policial contra els manifestants i fa una crida al diàleg, la negociació i el respecte. El suport als joves estudiants s’ha fet sentir des de diferents institucions, una de les més destacades des del primer moment és l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, adscrit a la UB, que a través de les xarxes socials ha exigit que es deixi de criminalitzar els alumnes i se’ls permeti exercir amb llibertat la protesta.

Duel a les xarxes

En l’àmbit polític, les organitzacions juvenils vinculades als partits mantenen el duel a les xarxes amb diferent grau d’intensitat. Així, des d’Arran es fa una crida diària a la mobilització continuada: “Resposta antirepressiva massiva per l’amnistia i l’autodeterminació.” Des de les Joventuts d’ERC es denuncia a la comissió de joventut del Parlament la repressió policial als manifestants, i des de les Joventuts Nacionalistes, entre d’altres, es rebutja la criminalització de l’independentisme “com a moviment polític pacífic” i es desmarquen de les accions que s’allunyin de la lluita no violenta.

M.MIRALLES / T.MÁRQUEZ

mmiralles@lrp.cat / mtmarquez@lrp.cat

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)