El dossier

Hereus de l’1-O

Joves d’arreu del país que aquests dies secunden les diferents protestes relaten quines motivacions els porten al carrer. La sentència només va ser la gota que va fer vessar el got

EL PERFIL DELS JOVES
“La majoria no militem en cap partit. Hi ha molts universitaris. L’antifeixisme ens uneix fins i tot per sobre de l’independentisme” PERDRE LA POR “Hem perdut la por a rebre un cop de porra però temem que la policia ens pugui detenir i inventar-se les proves de l’acusació”

Tenen al voltant de 20 anys i acudeixen a l’enèsima convocatòria dels CDR Catalunya en set dies. Són els joves que, amb més o menys coneixement, estan a primera línia, cada vespre. “Som el futur i hem de donar exemple. Som els primers que hem de reivindicar el que volem, que és, abans que la independència, la democràcia. La justícia ha de canviar, perquè no és normal el que està passant”, diu el Joan, concentrat dilluns al vespre amb altres companys al passeig de Sant Joan, a l’altura del Departament d’Interior. Les furgonetes dels Mossos els esperen.

“Nosaltres volem fer una resistència passiva, no violenta. La violència, només si és per defensar-se de càrregues injustificades. Si poses un contenidor pel mig és per defensar-te. No sé fins a quin punt són necessàries les barricades que es munten perquè sí que he vist alguna nit. La violència és relativa en segons quins casos”, opina el Ferran. Fumen una cigarreta per anar paint l’espera. “Considero que com en totes les revolucions socials del segle XXI, arriba un punt en què la gent diu prou, surt al carrer i mostra els seus sentiments. Comencen denunciant la injustícia, però acaben en odi i potser vandalisme gratuït. Crec que això havia de passar, però no m’identifico amb molts actes vandàlics que he vist. Ara bé, també és hipòcrita negar que amb una revolució de somriures i clavells no es pot avançar. La societat necessitava fer un pas més. Hem de ser savis per reconduir tot això cap a una progressió, no cap enrere. Ho veurem en el futur, amb perspectiva”, sosté el Sergi.

Deu metres més avall, davant la zona d’armilles vermelles formada pels incansables periodistes, es troben l’Anna i l’Elena, encara “en estat de xoc”. Més reflexió sobre la manifestació no violenta. “No serveix de gaire, tot i que jo no he participat en cap crema de contenidors. Malgrat tot, crec que està bé, perquè al final sembla que ens prenguin el pèl. Tots. Els polítics, la policia… La gent jove es rebel·la. No sé com acabarà, però espero que es parli per buscar una solució”, opina l’Anna. “A la resta d’Espanya també s’estan rebel·lant. Vivim en un país que no se sustenta per enlloc. Els joves estan protestant per tot”, afegeix. “Jo no estic d’acord en això que es diu que els joves no hi tenim res a perdre. Hi ha gent que està anant a la presó sense haver fet res. L’altre dia un noi creuava un semàfor en verd i el van detenir. És abús de poder, s’ho haurien de fer mirar”, recorda la seva companya. “Els CDR intenten liderar les concentracions. Proposen coses, però al final hi ha gent que marxa abans i gent que no en té prou i es queda. De moment, no hem arribat enlloc, però espero que ho fem”, diu l’Elena.

CONCENTRATS

És dilluns i a Badalona, com cada primer dia de la setmana des de fa dos anys, es troben desenes de persones per exigir de forma pacífica la llibertat dels presos polítics. Sis joves d’entre 17 i 20 anys es barregen entre la multitud. Minuts abans de l’hora oficial de la convocatòria, reflexionen sobre el que estan vivint. Volen mantenir-se en l’anonimat. Aquesta darrera setmana han anat cada dia a Barcelona. Alguns van començar a l’aeroport i ja no han parat. Defineixen el perfil de molts manifestants: “Som joves, la majoria no militem en cap partit. L’antifeixisme ens uneix fins i tot per sobre de l’independentisme. Ens organitzem per grups d’amics i anem creixent. Hi pots trobar algú que no és independentista. Abunden els universitaris. Defensem el dret a decidir i les llibertats.”

Sospiten que la brutalitat policial viscuda a l’aeroport ha contribuït a activar la ràbia. També els ha tornat “més impulsius”. Alguns no van votar l’1 d’octubre perquè no tenien l’edat. Els emprenya la reacció de molts adults: “Nosaltres som al carrer defensant els drets de tothom i ells ens criminalitzen.” Diuen que les barricades han estat la seva salvació: “És autodefensa.” Per això entenen la crema de contenidors, però censuren accions com el trencament d’aparadors. Cada cop estan més emprenyats i per això no marxen de les concentracions ni quan senten trets. Hi ha consciència sobre com actuar. I han perdut la por a la violència policial, però no pas a les detencions arbitràries “sobretot perquè s’està veient que s’inventen proves per criminalitzar-te, a banda de les vexacions i els maltractaments”: “Si toquen un jove ens toquen a tots. La por no ens tira enrere. No som joves que sortim a alliberar adrenalina. Tenim molt clar per què lluitem.” De forma unísona lamenten que els polítics no estiguin a l’altura del moviment popular. Això també els uneix. La sentència va ser la gota que va fer vessar el got, però abans ja hi havia un caldo de cultiu que ha fet despertar els joves: dificultats per accedir a l’habitatge, feines inestables, masclisme latent i tolerat per algun sector de la societat... Esteu fent història? “Sí”. Hi ha tants nois com noies. “Ara els joves hi estem posant collons, però també ovaris”, conclouen.

A Lleida, trobem en Josep, l’Alba i la Sònia (són noms falsos, prefereixen no donar el real “perquè estan detenint gent”) entre els centenars de joves que dilluns al vespre es van concentrar per protestar per un acte de Vox al restaurant Nastasi. El grup està encapsulat entre la carretera N-240, on es troba el restaurant, i les tanques del campus de la facultat d’agrònoms. És un terreny complicat, sense gaires sortides si hi hagués càrregues i haguessin de marxar corrents. Són joves –tenen entre 20 i 25 anys–, el seu aspecte és el d’uns estudiants que acaben de sortir de classe, i parlen tranquil·lament entre ells mentre un grup més cridaner, alguns amb la cara tapada, crida i canta consignes contra els simpatitzants d’ultradreta que entren al restaurant i el cordó d’antidisturbis dels Mossos que els separa del negoci. “Hem anat a la majoria de concentracions des de la sentència –explica la Sònia–, perquè veient tota aquesta injustícia, hem de fer alguna cosa.” “Protestar des de casa no serveix”, afegeix l’Alba. A Lleida hi ha protestes cada dia, amb incidents i una vintena de detinguts a hores d’ara. “Por? Estem aquí amb molta gent, gent molt propera, i això fa que la por no sigui tan important”, afegeix la Sònia. “És clar que hi ha un risc”, afegeix el Josep, “però si no t’arrisques i no surts de casa, aquí no canviarà res”. No militen en cap partit ni organització ni havien anat abans a gaires concentracions, però expliquen per què ho fan: “La sensació d’injustícia que tenim per la sentència i per les detencions que s’han fet aquests dies fan que no et puguis quedar a casa.”

CADA DIA AL CARRER

Són sis militants del Jovent Republicà d’entre 19 i 21 anys. Alguns ja es van manifestar el 2010, acompanyant els pares. Altres van participar a les manifestacions de Volem acollir. No s’han perdut cap protesta durant la darrera setmana i han resistit fins a l’últim instant. L’1 d’octubre els va impactar: gent agredida per voler votar. Tots són estudiants, com la majoria de persones que resisteixen a les protestes a mesura que avança la nit i s’albiren les càrregues policials. Aquests sis tenen bagatge sindical i associatiu. “Som els quatre gats que fins ara lideràvem les protestes a les facultats pels drets dels estudiants”, sosté un jove. La sentència ha provocat un canvi de xip, també en els universitaris. On abans s’aturaven quatre, ara se n’aturen centenars. Lamenten que molts professors els inculquin l’esperit crític i que a l’hora de la veritat no els donin suport.

A les nits, aquests joves veuen autodefensa. “Prefereixo fer una barricada abans que em treguin un ull”, afirma una participant. Veuen que ha brollat la ràbia del jovent pels anys de frustració acumulada. Convergeixen moltes lluites, totes legítimes. També la de classes. “Entenem la independència com l’eina que ens portarà millores en les condicions socials del país”, subscriuen tots. Són molt crítics amb els partits independentistes i ara per ara no es veuen com a futurs relleus dels líders actuals. Només a un jove se li escapa un somriure quan s’imagina aquest escenari.

Han perdut la por als cops de porra, fins i tot resisteixen quan senten trets, però no amaguen que la convicció de poder ser detinguts de forma arbitrària els té molt amoïnats. “Estem veient com s’inventen proves per acusar-te de coses que no has fet.” Tenen una altra por: “Que tot això que estem fent serveixi per a poca cosa.” Ells mateixos es corregeixen i tot seguit es volen autoconvèncer que sí, que servirà, per molt que encara no puguin mesurar què es podrà assolir. Si més no, serà el punt de partida de l’empoderament de bona part d’una joventut catalana que, ara sí, sent que està fent història.

S.M. / X.O. / D.M.

info@lrp.cat

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor