El dossier

NÚRIA CUXART

Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya

“Faltaran infermeres, i moltes”

Les persones i el seu benestar són la prioritat de les infermeres. El sistema, però, es recolza sobretot en els metges i el medicament. Estar sa és el mateix que trobar-se bé?

Les infermeres fan passos endavant. I són reivindicatives. Es queixen: l’administració no els segueix el ritme. Núria Cuxart, per la seva llarga experiència professional, i com a degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, en pot parlar, de tot plegat. La infermera és la cuidadora per antonomàsia. Té prou reconeixement? Hi una frase que repeteix molt: “Les coses són com són…”
“...Però no per això renunciem a canviar-les.” És no renunciar a cap anhel, cap objectiu, cap somni.
Res a veure amb la resignació, doncs.
Personalment, m’hi sento molt identificada. A més a més, en el món de la infermeria, ets perseverant o ho deixes córrer, perquè els canvis succeeixen sempre amb molta dificultat, i necessiten molt de temps. Mig de broma, alguna vegada he dit que cada esdeveniment important en la història de la professió a Espanya ha trigat 20 anys a fer-se realitat. També és veritat que quan t’ho mires tot plegat amb la perspectiva del temps veus que s’han millorat moltíssims aspectes. Però no sé si, la factura, el que s’ha pagat, ens la mereixem.
Molts esforços. Vostè, però, no tirava per a infermera...
A mi, ni se m’havia passat pel cap ser infermera. De fet vaig fer filologia, quan estava dins de filosofia i lletres. A casa em van dir, però, que fes algun estudi amb el qual em pogués posar a treballar. I vaig fer infermeria a la força. Al matí feia filologia i a la tarda, infermeria. Però vaig tenir la sort que vaig acabar infermeria el 1976, quan començava una grandíssima revolució de la professió, i això sí que em va interessar.
I va exercir.
Sí. I després de molts anys vaig pensar què podia fer per unir els meus dos interessos i aleshores vaig cursar humanitats. D’alguna manera, vaig poder fer confluir el que havia estudiat a filosofia i lletres i a infermeria. Tenen moltíssimes facetes en comú.
Tard, molt tard, he descobert que la meva infermera, al CAP, pot resoldre infinitat de qüestions. Vaja, que no em cal demanar sempre cita al metge. Les infermeres tiren endavant moltes activitats. I algunes són reconegudes, ‘a posteriori’. Per exemple, fa poc es va aprovar el decret sobre la prescripció de medicaments per part de les infermeres. Fa anys i panys que se’n parla!
Sí. El decret ve a donar seguretat jurídica a una activitat que ja fèiem quan vaig acabar la carrera! Per això dic que, al nostre costat, en termes de paciència, el sant Job és un aprenent!
Quin és el paper de la infermera?
És una qüestió de model. Contràriament al que fan els sistemes sanitaris moderns, el sistema espanyol encara pivota sobre dues pedres angulars: l’hospital i la medicina, com a única visió. Es parla molt de reformes, i que l’atenció primària ha de ser la porta d’entrada al sistema, però no acaba de veure’s… Defensem que tot és necessari, que hi hagi avenços com els que ens mostren cada dia en els informatius, i que es facin tota mena d’experiments i descobriments... Però, dit això, quan et trenques una cama se’t fum com és exactament el mecanisme de regeneració de l’os. I sí, se’t pot explicar… però, en realitat, el que et preocupa és que no et pots moure, que tens dificultats per sortir de casa. Són aquelles qüestions en les quals nosaltres, les infermeres, posem l’èmfasi: les activitats de la vida diària.
La vida.
És clar que a les infermeres ens importa que les persones estiguin sanes! Voldríem que tothom estigués sa! Però, sobretot, volem que tothom es trobi bé. Estar sa i trobar-se bé són conceptes diferents. Cada vegada més es veu, en l’àmbit de recerca, que el fet que et trobis bé ajuda a la teva curació. I, al contrari, el fet que no et trobis bé t’ho dificulta.
Parlem-ne.
En l’atenció primària, en tots els àmbits de l’atenció sanitària, en trobem casos. Per exemple, entre la gent gran. Hi ha persones que no tenen cap malaltia, però no es troben bé. La tècnica més sofisticada de la medicina és importantíssima, però no impedeix que les persones es morin amb la boca seca. Entenc que és forta, la comparació, però és que és així.
FELICITAT
FELICITAT
“La falta de cura, d’atenció, fa infeliç. De la mateixa manera que ensenyem als nens les mesures promotores de salut, hi hauríem d’incloure el fet de cuidar els uns dels altres”
IMPRESCINDIBLES
IMPRESCINDIBLES
“No pot ser que la infermera sempre acabi participant en programes o iniciatives de salut però que no estigui mai present en la presa de decisions”
AUTÒNOMS
AUTÒNOMS
“La tònica del sistema de salut ha estat l’eficiència econòmica. Bolquer o acompanyar la persona tres cops al bany? Acompanyar. L’autonomia és prioritària”
COM ESTÀS?
COM ESTÀS?
“Voldríem que tothom estigués sa! Però, sobretot, volem que tothom es trobi bé. Estar sa i trobar-se bé són conceptes diferents”

Bona vida, bona mort

Volem una bona vida tant temps com sigui possible. I, quan arribi, una mort serena. La cura, posar l’accent en el “trobar-se bé”, és el camí?
La cura és una revolució, perquè capgira les prioritats del sistema. A Espanya i a Catalunya hi ha un model sanitari que encara es recolza massa en una sola atenció, la mèdica, i un sol dispositiu, l’hospital. Es fa un treball meravellós, a l’hospital, però no és l’únic dispositiu que existeix. Quan una persona ingressa en una residència de gent gran no pots concebre aquell espai com un hospital perquè allò és casa seva. Per tant, el que és prioritari és l’activitat de la vida diària d’aquella persona, que no vol dir tenir-la entretinguda fent manualitats... Quan el que és prioritari és la dignitat de la persona, el principal és que sigui autònoma, tant com sigui possible, encara que no compleixi horaris, encara que…
Un bon canvi de prioritats.
El paraigua del tenir cura ens ha d’acompanyar a la societat del futur, més democràtica, més justa. La falta de cura, d’atenció, fa infeliç. De la mateixa manera que ensenyem als nens les mesures promotores de salut, hi hauríem d’incloure el fet de tenir cura, cuidar els uns dels altres, i fer que l’acte de cura torni el poder a la persona que la rep, que li permeti prendre decisions.
Posar la mirada en el benestar és fer un gir important.
Veus com és una revolució? Diran que és importantíssim disposar de 8.000 unitats de cures intensives. I és clar que ho és! Però això no vol dir que l’estil de vida de les persones millori, que la gent gran no caigui perquè porta les sabatilles a retaló, que no hi hagi casos de desnutrició importants en determinades poblacions, o que el fisioterapeuta o l’odontòleg no estiguin dins del sistema.
Millorar la vida no sempre depèn de la medicina clàssica.
Cada dos per tres ens trituren perquè proposem abordatges que no tenen a veure amb el medicament, sinó amb l’estil de vida, l’autocura. Ens diuen que tot plegat és pseudociència… Augmenten, i molt, les evidències que amb abordatges d’aquesta mena es resolen moltes problemàtiques i evites el medicament. De fet, fa anys que estem amb el decret de prescripció, però el cas és que som bastant desprescriptores, és a dir: allò que puguis resoldre d’una altra manera, per què fer-ho amb un medicament?
Posi-me’n un exemple.
El medicament és molt important, però que una persona gran, incontinent, porti el bolquer adequat és, gairebé, més important, perquè vol dir morir per un medicament o viure escaldat tota la vida. Escaldat. És així de bèstia.
Quines lluites s’emporten la palma?
En el top dels col·legis catalans, en general, hi ha precisament això: allò que aportem les infermeres a la salut de les persones és clar i meridià. A les autoritats sanitàries i a les institucions, ja els està bé que treballem d’aquesta manera, però s’ha de reconèixer i s’han de crear les condicions necessàries perquè sigui possible.
Reconeixement?
No pot ser que la infermera sempre acabi participant en programes o iniciatives de salut però que no estigui mai present en la presa de decisions. No fa gaire comptàvem les professions que hi ha dins del Departament de Salut. Més de cent metges i dotze infermeres. Per força, el que surt d’allí té una visió que només correspon a una de les dues professions, molt necessària, però que no és l’única, la de metge. Les professions de metge i d’infermera han de ser complementàries, necessàriament.
És una reivindicació?
En les nostres prioritats hi ha que hi hagi infermeres en els càrrecs de decisió, perquè és una manera de canviar l’statu quo. Està en primera línia tota estratègia que faci possible que l’aportació de la infermera sigui real, que no sigui de cara a la galeria o que no sigui per sort… que dins de la cartera de serveis del sistema de salut català estigui clara. A partir d’aquí venen totes les reivindicacions. Evidentment, millorar les condicions de les infermeres. Ara es jubilen massivament un nombre gran d’infermeres; entre d’altres, les de la meva promoció, que vam entrar en el sistema de salut el 1977, amb la democràcia i el baby boom… Hi ha dades: els pròxims anys es jubilaran 6.000 infermeres, i a Catalunya en fan falta 18.000... I aquesta vegada coincidirà també amb jubilació de metges. Tindrem un problema. Faltaran infermeres, i moltes.
Per què falten infermeres?
La ràtio de metges per habitants és de les més altes de l’OCDE o la UE. Però la relació d’infermeres per habitants –que amb tot no és de les més baixes– està molt avall del rànquing, llunyíssim de la mitjana europea.
No atrau, això de ser infermera? És ingrata, la professió?
És ingrata. No per horaris, no per salari, tot i que també, hi ha infermeres, sobretot en l’àmbit residencial, que no arriben a cobrar 1.000 euros… Si treballes en un hospital és una cosa, i si treballes en una residència, una altra. Això fa el model sanitari! Per a nosaltres, les persones més vulnerables són les que necessiten més atenció i, per tant, és en elles on s’haurien d’abocar més recursos. Doncs no. Aquí, els més vulnerables en tenen menys.
La pressió és forta?
El consell té un estudi que demostra que les infermeres acaben emmalaltint, que tenen un percentatge de trastorns relacionats amb l’ansietat, l’angoixa, la depressió, molt per sobre d’altres professions i de la societat en general. Per exemple, una infermera que està en contacte constant amb la mort, amb l’agonia, vuit hores, dotze hores… Si no es cuida, acaba emmalaltint, per moltes ganes que hi posi i per molt que li agradi la feina.
Sovint atenen les persones en els moments més difícils de la seva vida.
D’una banda és molt satisfactori, però d’una altra banda té unes conseqüències que s’han de tenir en compte.
Com?
Primer, convidant constantment la infermera a cuidar-se, en lloc de fer veure que no hi ha el problema. Dic “convidant” perquè creiem molt en la promoció de l’autonomia de les persones i que sigui cada persona qui pren les seves decisions. Dit això, s’han de millorar les condicions de treball i se les ha de reconèixer. Si treballes tota la vida fent un seguit d’accions boníssimes per als altres, i les autoritats sanitàries hi estan d’acord, i les institucions hi estan d’acord, però necessites 20 anys perquè escriguin un paper que t’ho reconegui... Acabes pensant que no els interessa o que la situació és tan perversa que n’estàs cansada.
Els diran que vostès ja estan presents en totes les accions sanitàries.
Ja… i jo dic: m’agrada molt anar a la festa, però prefereixo ser a la comissió de festes. M’agrada ballar tots els balls del món, però m’estimo més escollir la música que es toca. Ens diuen que exagerem, però fem un símil potent: és una professió majoritàriament femenina que ve d’una història de submissió, per si mateixa, i de submissió a una altra professió, i es desenvolupa exactament igual que la història de les dones. Tenim un gran problema amb la manera com parlen de nosaltres, per exemple. Es parla del “metge” i, en canvi, del “personal d’infermeria”. No, som infermeres o infermers. No es diu mai “la medecina fa vaga”... no, es diu que “els metges” fan vaga.
Les infermeres com una massa?
Com un grup eteri, una massa… El llenguatge expressa la manera com es concep la realitat. Ens diuen que és per culpa del llenguatge sexista, però el cas és que es diu “metge” i “metgessa” i, en canvi, “personal d’infermeria”… per què ho fem diferent? Hi ha algun problema.
Què ha de delimitar el camp del metge i la infermera?
La tasca de cadascú, i com es tradueix això en prioritats de tota mena –polítiques de salut i pressupostos que les facin possibles–, ve determinada pel que necessiten les persones. La situació no canviarà fins que no ens situem de debò –i deixem de tenir-ho només a la boca–, i ho exercim: treballar amb la persona al centre de la teva atenció.
Quan ets a l’hospital amb un familiar i els metges et deixen anar un reguitzell de qüestions tècniques difícils d’entendre i decideixen per tu, o et fan decidir sense saber el que fas... et pots trobar molt venut.
Això vol dir que l’atenció no està centrada en la persona, sinó en la malaltia. La malaltia, se l’ha de combatre, sí, se l’ha de pal·liar, però al darrere hi ha una persona.
Les infermeres posen l’èmfasi en la comunicació?
Hem d’escoltar el que expressa la persona, i cadascú ho fa de manera diferent. Aquest és el repte sanitari, de tots. En el cas nostre, treballem per això i és una prioritat del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, que s’acaba traduint en el que fem, el que investiguem. El pacient que ens ve a veure és qui pren les decisions; per tant, la nostra feina és procurar per a ell les millors condicions perquè les prengui. El pacient, com més informat, millor; com més tranquil, millor. Com més bé es trobi, millor, encara que estigui molt malalt. Com més confortat i disposat a gestionar aquell procés, crònic o agut, lleu o gravíssim, millor. El temps de què disposin les infermeres té molt a veure amb tot això. Aquest temps té un resultat brutal: la confiança.
La persona, a més a més, té un entorn.
I és molt significatiu. Has de mirar al voltant del pacient. No fa tant vaig anar a l’oftalmòleg i ningú em va preguntar de què treballo, si estic davant d’una pantalla d’ordinador, quantes hores cada dia, ni si treballo amb la llum adequada, ni com em situo davant de l’ordinador... L’entorn de les persones, família, amics, feina, afecta la salut.
Se li fa evident que cal fer canvis.
Tenim un bon sistema de salut, però no s’atreveixen a trencar el sostre de vidre de l’enfocament biologista. Fem uns esforços enormes perquè les persones, quan arribin a urgències, no hagin d’esperar. I s’ha de fer. Però em preocupa com són atesos els que s’estan esperant, en quines condicions. És que no estic contenta que es redueixi el temps d’espera a urgències? I tant! No estic contenta de tenir un bon sistema de salut? Sí! Però no em conformo. No renuncio al fet que sigui millor. I, per a mi, aquest “millor” no és rebaixar mig minut l’espera a urgències sinó fer que aquesta espera sigui bona.
Sempre és prioritari donar eines per facilitar l’autonomia?
És el que em va interessar l’any 1977 de la infermeria nova: aprendre que les persones han de saber gestionar, saber quan hi ha signes d’alerta per anar a un recurs sanitari. Fins ara, la tònica del sistema de salut ha estat l’eficiència econòmica. Davant d’una incontinència: bolquer o acompanyar la persona tres cops al bany? Acompanyar. L’autonomia és prioritària.

infermeres i infermers

Diplomada en infermeria i llicenciada en humanitats. Màster en gestió de serveis d’infermeria per la Universitat de Barcelona. I més. Ha exercit la infermeria, ha tingut càrrecs, ha fet classes, fa recerca i publica... També ha rebut reconeixements, com ara la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari del Departament de Salut de la Generalitat (2016). És directora de programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. Posa l’interès en temes cabdals: l’atenció al pacient i com és –i volen que sigui– la professió d’infermera. Encara ara, és una carrera molt femenina, tot i que hi van entrant homes. Tots, ells i elles, infermeres. “Els homes ens han ajudat molt. Es presenten com a «infermeres»... El fet que hi hagi tantes dones és fruit de la història i de la demografia del col·lectiu. Venim d’una fusió: infermeres, llevadores i practicants. Els practicants eren tots homes. Aquests s’han anat jubilant i, per tant, tot i que han entrat més homes a infermeria, el percentatge no s’ha bellugat gaire. Sí que és eminentment femenina. Ens passa com amb els mestres, tot i que també entre ells hi ha homes i dones.”

Temps per escoltar

Metge i infermera fan les seves aportacions, comenta Cuxart. “El metge treballa, bàsicament, amb instruments externs, medicaments, bisturí... eines, tecnologia. En el cas de la infermera, el seu instrument és el temps, la relació amb la persona. Què haurien de poder tenir les infermeres per aconseguir els resultats que volem? Temps de dedicació a les persones. Al final, sempre és temps. Si en una residència de gent gran hi ha una infermera per a 100 residents –i encara gràcies–, i les 24 hores del dia, és impossible atendre’ls. Temps, temps, temps. Hi ha estudis: per cada persona de més que atens, els percentatges de mortalitat augmenten, entre un 4% i un 11% –segons de quina patologia es tracti. Del fet que la infermera et pugui dedicar temps depèn que si estàs malalt empitjoris i, sobretot, que no et trobis bé, perquè et sents desatès.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)