El dossier

ROSARIO PALOMINO

PSICÒLOGA I CREADORA DE LA CAMPANYA NO EM CANVIÏS LA LLENGUA

“El català uneix, iguala i agermana”

Es defineix com a catalana d’origen peruà i s’ha fet un lloc a les xarxes socials amb la campanya ‘No em canviïs la llengua’, amb què testimonis vinguts d’arreu del món demanen que se’ls adrecin en català

VALOR FONAMENTAL
VALOR FONAMENTAL
“La llengua és la columna vertebral de la nació catalana i per liquidar la nació catalana, res millor que reduir-la a un ús limitat”
ODI LINGÜÍSTIC
ODI LINGÜÍSTIC
“En els darrers anys hi ha hagut un ressorgiment d’una catalanofòbia molt virulenta per a la qual no trobo cap raó i molt menys cap justificació”
EFECTES DEL PROCÉS
EFECTES DEL PROCÉS
“Esperava una reacció majoritària del poble català des de feia temps, però no sabia quan seria. L’1-O vam descobrir que som valents”
EDUCACIÓ MAL ENTESA
EDUCACIÓ MAL ENTESA
“Els nouvinguts es poden sentir discriminats quan se’ls canvia de llengua perquè poden interpretar que no se’ls vol integrar”

Aquest costum tan català de canviar al castellà tan bon punt ens adrecem a algú que considerem que no coneix la nostra llengua no sempre és percebut com un gest d’educació. Cada cop més, les persones que decideixen arrelar a Catalunya provinents d’arreu del món es queixen de com n’és, de difícil, practicar la nova llengua amb els autòctons. Alguns fins i tot s’enutgen en entendre que quan se’ls parla directament en castellà se’ls fa evident que són estrangers. En defensa d’una pràctica de la llengua sense impediments ni barreres, la psicòloga i activista Rosario Palomino va posar en marxa a la xarxa fa pocs mesos la campanya No em canviïs la llengua. Ja suma més de 9.800 seguidors.

Com va néixer la campanya?
D’una manera ben casual. Fa trenta anys que soc a Catalunya i des de fa molt temps aquesta és una frase que repetia sovint: “No em canviïs la llengua, perquè si no, no l’aprendré mai.” La vaig recuperar fa pocs mesos al mercat del Clot, un dia que feien una botifarrada mentre feia cua per agafar un tiquet. Quan em vaig adreçar a la persona que el venia, després d’haver triat un parell de productes, ella em va respondre en castellà, tot i que jo li havia parlat en català. El seu company li va fer veure que havia canviat de llengua, però ella continuava responent en castellà, suposo que per costum. Finalment, en un ambient distès i simpàtic li vaig dir la frase. Allà mateix em vaig trobar una parella de colombians que em van comentar que els passava sovint el mateix: l’home es queixava que tenia dificultats per expressar-se, i el fet que els autòctons li parlessin només en castellà li dificultava l’aprenentatge del català i afavoria que acabés parlant en castellà. Ens vam fer una foto i la vam penjar a la xarxa tot demanant que no ens canviessin la llengua. Curiosament, va tenir moltes piulades i l’endemà vaig començar l’aventura.
I en què consisteix?
Treballem en un doble vessant. D’una banda, demanem a la gent que ve a viure a Catalunya i que vol aprendre el català que en deixi constància i, de l’altra, demanem als autòctons que quan s’adrecin als nouvinguts no canviïn immediatament al castellà perquè considerin que uns determinats trets físics o un accent característic és sinònim que no entenen la llengua del país. Vam començar el 13 de maig, i actualment ja superem els 9.800 seguidors a Twitter!
A què atribueix el nouvingut aquest canvi automàtic de llengua per part dels catalans autòctons?
Pensa que és un gest d’educació mal entès. Catalunya és terra d’acollida, té molt arrelada l’hospitalitat i està acostumada a l’intercanvi amb gent d’arreu i que vol que la gent de fora se senti tan bé com sigui possible. Això, d’una banda; de l’altra, és un territori amb una llengua dominant com el castellà, que sovint s’acaba imposant. Crec que aquest tarannà amable i educat dels autòctons, però, propicia una dissonància cognitiva en els nouvinguts, perquè se senten discriminats quan se’ls canvia la llengua i poden interpretar que no se’ls vol integrar. Passa sovint que canviar al castellà amb gent provinent de Rússia, Holanda, Anglaterra i el Pakistan significa complicar-los la vida, perquè tampoc l’entenen. Per a molts d’ells la seva segona llengua és el català.
Potser el fet que a Catalunya es pugui viure amb normalitat sense parlar el català facilita aquesta situació.
Hi ha dos elements que cal tenir en compte. D’una banda, la gent que hem vingut de fora hauríem de tenir molt clara la necessitat d’aprendre la llengua del territori on volem viure i adaptar-nos-hi. I de l’altra, és cert que si tots ens hem acostumat a canviar al castellà afavorim que el català perdi presència en el nostre dia a dia i deixi de ser necessari. El missatge és clar i erroni: no cal que t’esforcis a aprendre’l. Fa pocs dies, parlant amb un taxista d’origen pakistanès que em defensava que amb el castellà ja en feia prou, li vaig respondre que no ho trobava just, perquè si jo volia viure al seu país no només utilitzaria l’anglès per fer-me entendre, sinó que m’esforçaria a aprendre la seva llengua natal. La coresponsabilitat està al cinquanta per cent, però el missatge que es fa arribar als nouvinguts si l’ús del català no es manté habitualment és que no fa falta aprendre’l.
No ens l’estimem, prou la nostra llengua?
Crec que en els darrers anys s’ha comprat el relat maliciós de gent que no s’estima ni el català ni Catalunya i que ha dotat la llengua d’una connotació negativa. L’han dotada d’un significat d’imposició, de supremacia, que no és real. No es defensa prou la llengua, i els catalans, o bona part d’ells, per evitar un conflicte lingüístic acaben fent un pas enrere i cedint al discurs. Quan em retreuen que jo, nascuda a Llatinoamèrica, defensi el català i no el castellà com a llengua materna, els responc que el castellà no és la meva llengua materna, perquè la colonització d’Amèrica va imposar al meu poble i a molts més el castellà mentre esborrava la resta de llegües que ja existien i que eren pròpies d’aquella terra, com el quítxua i l’aimara.
Però en el cas del Perú es van poder independitzar.
Sí, i ens els darrers temps s’està recuperant l’autoestima per les arrels del nostre poble, tot i que no ha estat ni serà fàcil després de tant temps de colonització. Nosaltres vam créixer amb la cantarella que parlar quítxua i aimara era de pobres, de gent de camp i d’ignorants, i que parlar castellà et donava un cert prestigi intel·lectual. Aquí, a Catalunya, també s’ha intentat aplicar el mateix patró amb campanyes de certs col·lectius que relacionaven el català amb els tractors i els pagesos, com si ser de camp fos un insult o un desprestigi. Humiliar la gent que parla una llegua minoritària és un fet habitual per a l’espanyol colonitzador.
Al mateix temps, però, la llengua ha estat un element cohesionador en la defensa de Catalunya com a nació.
Els catalans estimen la seva llengua, no en tinc cap dubte. Una altra cosa és que la sàpiguen defensar de cara a l’exterior i canviar el tarannà conciliador i dialogant per una mica més de fermesa. Durant molts anys, Catalunya va haver de guardar a l’interior de les cases la seva llengua, perquè se li va prohibir utilitzar-la al carrer. No és casual que Aznar, quan va començar l’ofensiva contra la cultura catalana, destaqués que ell parlava català en la intimitat. Era un missatge clar: relegar la llengua a un espai tancat, sense possibilitats de créixer i expandir-se. La llengua és la columna vertebral de la nació catalana i per liquidar la nació catalana res millor que reduir la seva llengua a un ús limitat amb l’objectiu que s’acabi morint. En la mesura que una llengua és important en l’intercanvi social, és més poderosa, perquè transmet idees, sentiments i l’anhel i el desig de llibertat.
Davant d’aquest relat contra la llengua s’entén millor l’obsessió de certs partits polítics per aconseguir el control de l’escola i la televisió catalanes?
Evidentment! És, entre d’altres, el cas de Ciutadans, que va sorgir per atacar la llengua i l’escola de Catalunya. Hem de tenir molt clar el paper imprescindible de la llengua per teixir una nació. El català ens uneix, ens iguala i ens agermana. Aquest país és terra d’acollida, i no és una frase feta ni producte de màrqueting, perquè precisament els catalans a l’hora de vendre’ns, no ho sabem fer com ho fan altres, encara que sigui dient mentides. Mira com Espanya va aconseguir enganyar tothom dient que la Transició havia estat modèlica! Sort que les caretes estan caient i que el discurs oficial fals s’està començant a esmicolar.
El bilingüisme no és la solució?
És una trampa per atacar el català, perquè no partim de dues llengües en igualtat de condicions. N’hi ha una que s’acabarà imposant a l’altra com, de fet, ja es pot veure entre els nostres parlants més joves, que fan servir expressions i girs lingüístics que no tenen res a veure amb el català. Barregem conceptes i introduïm paraules de fora que acabaran malmetent i distorsionant la llengua minoritària.
La normalització lingüística va salvar el català de l’extinció?
I tant que sí! I a banda de convertir-se en l’estructura bàsica per mantenir viva la llengua, va servir per eliminar la línia entre catalans de primera i de segona, perquè tothom que hi havia en aquell moment al país hi va poder accedir amb facilitat i sense problemes. Aquesta situació d’igualtat va ajudar que gent que no havia nascut a Catalunya no només se sentís acollida, sinó que abracés i aprengués a estimar una nova cultura com si li fos pròpia i assumís, per exemple, que en aquest país s’estima d’una manera diferent i no “se dan besos”, sinó que “es fan petons”. Quan coneixes alguna cosa l’estimes, la defenses i la protegeixes.
Ara hi ha més predisposició a aprendre el català per part de la gent nouvinguda?
El que comprovo des del maig, quan vam posar en marxa la campanya, és que hi ha molta il·lusió per aprendre’l i que quan hi entren en contacte se n’acaben enamorant. El català és una llengua amb una sonoritat molt dolça, que atrau. Algunes persones m’han comentat que els sap greu dir al seu interlocutor que no els canviï la llengua, perquè és una frase imperativa i en negatiu, però jo els recomano que hi afegeixin la segona part, que diu “perquè si no, no l’aprendré mai” o que es mostrin ferms mantenint la conversa en català fins que l’altre s’adoni que no cal canviar al castellà. Més del 96% de la gent que viu a Catalunya entén el català! Per tant és gairebé impossible parlar amb algú que no l’entengui i, per tant, no cal passar al castellà. S’ha de ser tossut i reivindicatiu!
Va néixer al Perú. Creu que la seva defensa del català és més forta perquè el seu país d’origen va patir l’imperialisme espanyol?
Potser sí o potser no. M’explico. Amb les altres persones estrangeres que han vingut a viure a Catalunya i que provenen, per exemple, d’Holanda, Alemanya, Rússia o Romania, on no hi va haver colonització espanyola, ens hem trobat en la defensa i reivindicació de la llengua catalana. Crec que és un acte de reciprocitat davant l’acollida que ens ha fet aquesta terra i davant l’agressió que constantment pateix per part de l’Estat. Això ens revolta. Jo em sento catalana d’origen peruà, aquest és el meu país, i quan me’l toquen, em toquen a mi. Em passa el mateix amb el Perú. Per això ens costa poc posar-nos a treballar per ajudar a defensar la llengua i frenar que es normalitzi el procés de substitució.
El col·lectiu llatinoamericà és molt nombrós a Catalunya però, en canvi, no és socialment o políticament tan actiu en l’activisme català com ho poden ser d’altres. A què ho atribueix?
Des de fa temps crec que a Llatinoamèrica, un cop destrossades les arrels pel genocidi imperialista, hi ha una tendència de part de la ciutadania a assumir les tesis i el relat del colonitzador. Hi ha gent que ha preferit, davant aquest complex d’inferioritat que queda quan han arrasat la teva història, acabar adorant el guanyador. Hi ha gent a Mèxic que, per referir-se a Espanya, parla de la madre patria. Recordo que quan era petita, la meva mare quan sentia aquesta expressió responia: “En qualsevol cas no serà la mare, sinó la madrastra pàtria!”La manipulació de la història ha facilitat aquest orgull de part dels llatinoamericans de tenir cognoms castellans i de parlar la seva llengua. Forma part d’un gran desconeixement del que realment va passar. Em pregunto com pots alinear-te al costat dels descendents d’aquells que van massacrar el teu país i que avui no només no han demanat perdó, sinó que cada any en fan festa nacional! I cada any enalteixen que gràcies a l’arribada dels espanyols es va salvar de la ignorància els natius i se’ls va civilitzar. Malauradament, hi ha un problema profund de falta de reflexió que encara es fa més evident, en el cas del Perú, amb personatges com Mario Vargas Llosa.
Un gran defensor de la ‘madre patria’.
Una persona absolutament avergonyida de les seves arrels i que estaria encantat que la seva fesomia no demostrés al món que és peruà. Quan va ser candidat a la presidència del Perú, sempre va mostrar una actitud paternalista i de menysteniment cap a les persones de les zones muntanyenques o de la selva, tractant-los com a ignorants que no se sabien bellugar en un món civilitzat. No podem negar que hi ha gent analfabeta al país, però això no treu que no se’ls hagi de respectar. Vargas Llosa va néixer al Perú, però se sent més espanyol que ningú. És un producte de la colonització i de l’imperialisme. D’un imperialisme, a més, basat en la destrucció i el pillatge.
Com va començar la seva relació amb el català i amb Catalunya?
Vaig arribar aquí als 18 anys. Venia de vacances a veure els meus germans i havia acabat el primer curs de psicologia a la Universidad Nacional Mayor de San Marcos. Havien començat les vagues estudiantils, perquè era l’època de Sendero Luminoso, i la meva facultat estava dins de la de filosofia i lletres, on precisament havia nascut el moviment revolucionari. De manera habitual teníem la policia entrant a les aules buscant terroristes. Ja feia quinze dies que era aquí, les vagues no s’aturaven i vaig demanar als meus pares que volia continuar la carrera a Barcelona. Vaig resoldre els tràmits administratius, però només em van convalidar una assignatura i vaig haver de repetir el primer curs. Anava i tornava del Perú, creient que la situació milloraria i que acabaria exercint allà perquè amb una titulació europea se m’obrien totes les portes.
Però es va quedar aquí.
Cada cop em sentia més a gust amb la gent i amb la vida que feia. Des del primer dia vaig haver d’afrontar classes en català i en castellà. A les de català anotava allò que entenia i deixava espais per a aquelles paraules que no comprenia i que posteriorment afegia amb els apunts de les meves companyes. De mica en mica, a mesura que van anar passant els anys, cada cop hi havia menys espais en blanc, als meus apunts. Quan em vaig adonar que no sabia escriure correctament la llengua va ser quan em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística i em vaig treure el nivell C.
I com va passar d’estimar el català a fer-se activista per la independència?
Des del començament ja em vaig adonar que la situació històrica del Perú i de Catalunya es podien equiparar. Coneixia l’escriptor Matthew Tree, i en el cercle d’amics que teníem vint anys enrere, jo sempre li comentava que aquest país era una colònia d’Espanya. Aquesta definició que ara pocs discuteixen dita en els anys noranta era molt estranya, però jo ho tenia clar, perquè els signes eren evidents: imposició de lleis, ocupació de territori, intent de genocidi cultural... Una Guerra Civil que va voler posar fi a tot allò que representava Catalunya i un ressorgiment en els darrers anys d’una catalanofòbia molt virulenta per a la qual no trobo cap raó i molt menys cap justificació.
Potser no els cal cap raó lògica.
Té molt de visceral, és cert, però no s’entén el perquè. En el cas de l’Argentina i Anglaterra, és obvi que hi hagi ressentiment de la primera cap a la segona per la guerra de les Malvines. Hi ha un episodi concret d’on neix l’odi. La ràbia d’Espanya cap a Catalunya no neix, o no el sé trobar, de cap fet concret i palpable. Sembla que la cosa es gesta a partir de l’enveja de determinats territoris cap a un altre que se n’ha sabut sortir millor, tan econòmicament com socialment i culturalment.
Doncs la catalanofòbia se sap vendre molt bé a la resta de l’Estat. I la resta de l’Estat la compra amb els ulls tancats.
Exacte. I és molt trist que la gent es quedi amb aquest discurs i ni tan sols el discuteixi o el posi en dubte. Només quan vius a Catalunya t’adones com en són, de diferents, les dues cultures, com d’allunyades estan les dues realitats. Catalunya és un país amb mentalitat win-win. Si jo guanyo, tu guanyes. En canvi, Espanya imposa la mentalitat del jo guanyo si tu perds. El racisme que he viscut com a persona no nascuda aquí sempre ha vingut per part de gent no catalana. De fet, fa temps que vaig assenyalar que les paraules més utilitzades per atacar el diferent, com moro i sudaca, són castellanes, no pas catalanes.
Com a psicòloga, com valora la reacció a la sentència contra el procés i el despertar de la lluita social al carrer?
Esperava una reacció majoritària del poble català des de feia temps, però no sabia quan seria. L’1 d’octubre del 2017, la ciutadania es va quedar en estat de xoc per dues raons: la primera, perquè no esperàvem el nivell de violència de l’Estat espanyol que hi va haver aquell dia, i la segona, més important encara, perquè no érem conscients de com en som, de valents. Durant tres segles havíem escoltat el relat repetit una i mil vegades que érem un poble de covards, de gent incapaç de reaccionar, que només ens podíem queixar amb la boca petita i el cap cot. I ens ho havíem cregut. Aquell dia vam descobrir que malgrat les imatges de la policia colpejant gent innocent, de les amenaces i els atacs a un dret democràtic tan bàsic com és el de votar, la societat catalana va sortir en massa a decidir el seu futur. I fins i tot el dia abans, centenars de persones van fer nit a les seus de les votacions per garantir que es podrien obrir.
Confia a assolir la independència?
Estic convençuda que ara més que mai ho tenim a tocar. Sobretot perquè hem internacionalitat el conflicte i perquè com més es toqui l’economia europea, més cas ens faran. El paral·lelisme amb Hong Kong és evident, i ara mateix la perseverança i la resistència marquen el camí correcte, amb mobilitzacions constants que es retroalimenten. I també ens hem adonat que hem de defensar els nostres drets, perquè ningú ho farà per nosaltres.

INFANTS I JOVES

Rosario Palomino és llicenciada en psicologia per la UB i té un màster en psiquiatria infantojuvenil de la UAB. Va completar la seva formació com a psicòloga assistent en infants i joves a la Clínica Dexeus, a l’Hospital Comarcal de Vic, a l’Hospital Sant Joan de Déu i al Highfield Unit Child & Adolescent Hospital d’Oxford, Anglaterra. Ha participat en diverses publicacions científiques i ha estat directora d’Activitats en Temps Lliure a la Infància, de l’Institut Pere Tarrés de Barcelona. Ha treballat com a responsable de projectes educatius i de relacions internacionals amb l’ONG Idente i com a psicòloga i educadora al col·legi Sagrada Família, entre d’altres. Actualment, treballa en el sector de la psicologia infantojuvenil i adult jove fent assessoria psicopedagògica i atenció especial a trastorns afectius i de la personalitat.

ACTIVISME ARREU DEL MÓN

Palomino és una veu molt activa en les xarxes socials, amb un perfil a Twitter que supera els 16.000 seguidors i en què es defineix així: “Lluito per la independència aquí i ara com hauria lluitat per la del Perú el 1821.” Membre del govern de la Crida Nacional no amaga la seva defensa aferrissada del president Carles Puigdemont, amb qui surt fotografiada. En el canal de Youtube de No em canviïs la llengua, persones d’arreu del món parlen de la seva experiència amb el català i demanen que no se’ls adrecin en castellà pel sol fet de tenir unes característiques físiques determinades. Rosario Palomino és també responsable del grup virtual Catalans d’arreu per la República “units per la seva estima envers Catalunya i pel desig que la nacionalitat catalana sigui reconeguda algun dia com a estat”. Des del grup també s’han organitzat conferències per donar a conèixer el projecte amb veus tan conegudes com les de Joel Joan, Jaume Alonso-Cuevillas, Èric Bertran, Gonzalo Boye, Aleix Renyé, Matthew Tree i Joan Canadell.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)