És l’hora de la política

CONTEXT COMPLEX

Pel politòleg Jordi Muñoz “s’ha de ser realista sobre les possibilitats d’èxit de la negociació i sobre que s’aportin solucions acceptables per a la majoria de la societat”, atès que ara, subratlla, “la situació és més complicada amb la sentència, les mobilitzacions, la repressió...”. Esquerra tampoc no té un paper fàcil, segons explica, “perquè els altres partits independentistes tenen una posició més clara a favor del bloqueig i això la pot deixar sola, amb els costos que li pot comportar”. “El raonable –indica– és no fer volar coloms, però veure que hi ha una via potencial per explorar, assumint si s’escau que això pot tenir costos electorals.” Cap consell, doncs? “Explicar-se molt bé perquè la gent entengui tots els teus moviments, atès que es tracta d’una oportunitat que, d’entrada, no es pot rebutjar.” Respecte a quin ha de ser el punt de partida de les negociacions, Muñoz opina que el primer “és crear la taula de diàleg que permetrà, potser més endavant, parlar d’amnistia o de referèndum”. El politòleg recorda que facilitar un govern amb una abstenció malgrat que no hi hagi acord sobre aspectes cabdals “no vol dir que no puguis abordar-los durant la legislatura, ja que ERC tindrà la capacitat d’incidir en el dia a dia de la gestió, en aspectes com, per exemple, el pressupost de l’Estat”. El que no podran els republicans, aquest cop, és impulsar una moció de censura contra Sánchez, ja que això els obligaria a aliar-se amb els mateixos que defensen la repressió i que aplicarien un 155 sense data de caducitat.

Per Magda Gregori, periodista i politòloga, el document amb els acords subscrits pel PSOE i per UP “fa preveure que potser no es posaran d’acord amb ERC”. Recorda que, a diferència del document de Pedralbes, “ara no es reconeix que hi ha un conflicte polític a Catalunya i es parla de normalitzar la situació política dins del marc constitucional, en lloc d’un marc de seguretat jurídica com sí que s’afirmava aleshores”.

“Si el punt de partida es manté –subratlla Gregori– Esquerra ho tindrà difícil per justificar una votació que faciliti un govern del PSOE i Unidas Podemos.” Això no obstant, considera que hi ha factors que es podrien tenir en consideració, com pot ser un intercanvi de cromos a l’hora d’aprovar diferents pressupostos, com els de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. “Mai es pot descartar que se’n faci aquest ús”, indica. A més, Gregori assenyala que les eleccions catalanes poden estar ben a prop “i això farà que tothom calibri fins a quin punt es pot arriscar, tenint en compte, en el cas d’Esquerra, que el 10-N ja no va repetir els resultats del 28-A”. Magda Gregori coincideix amb Jordi Muñoz a l’hora d’indicar que hi ha molts elements que no es podran negociar d’un dia per un altre i que requeriran una llarga estratègia, però assenyala en paral·lel que un bon punt de partida “pot ser que l’Estat afluixi, tant pel que fa als presos com a la repressió”.

D’altra banda, el professor de ciència política de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens analitza el resultat del 10 de novembre i el comportament dels electors independentistes: “Les darreres eleccions generals han consolidat l’independentisme, perquè és el primer cop que hi ha un nombre tan gran de diputats.” Dit això, manifesta que “hi ha un rerefons en els resultats electorals que fins i tot alguns polítics han amagat: des de l’1-O, els catalans han votat el partit més moderat dins de la seva família ideològica i per això té més suport a les urnes qui té plantejaments més conciliadors i de recerca de diàleg, com és ERC, que té 100.000 vots més que JuntsxCat i la CUP. En segon lloc, a JuntsxCat, que formalment manté la recerca de diàleg però realment fa un plantejament de confrontament. En darrera posició, als que volen fer-ho tot ingovernable, que és la CUP.” Dins de la mateixa revisió, assenyala que la moderació d’ERC “ fa que obtingui el seu segon millor resultat al Congrés dels Diputats, mentre que el major radicalisme de JuntsxCat fa que obtingui, malgrat guanyar un diputat, el seu segon pitjor resultat en unes generals”. Aquest professor pensa que si en un futur “JuntsxCat redrecés el seu discurs envers la línia més moderada d’Artur Mas i Carles Campuzano, llavors tindria més possibilitats de guanyar el terreny perdut per l’allargament de la línia més frontista de Carles Puigdemont, ja que la seva orientació va ser la més atraient, però no després del 21 de desembre del 2017”.

Mirant cap al vot unionista, Torrens veu un comportament similar: “Ha succeït si fa o no fa el mateix. L’electorat català ha votat el partit unionista més moderat, el PSC, i després, el PP.” Per tant, i com a conclusió, “guanya la moderació de cada àmbit ideològic, amb l’excepció d’aquesta minoria de la societat, el sector poblacional més radical de l’espanyolisme, en què entre el discurs nacionalista espanyol radical de Cs i l’ultranacionalista de Vox, s’ha preferit el partit més extremista”.

Respecte a la nova legislatura que ara es dibuixa, Xavier Torrens intueix que Pedro Sánchez la voldrà esgotar i té claríssim que en els propers quatre anys “no s’inclourà cap referèndum d’autodeterminació”. Així i tot, pensa que “ara s’obre una finestra d’oportunitat perquè sobiranistes bascos i catalans ajuntin la seva influència política, que per separat és feble, però junta té un major impacte social”. Com es podria gestionar aquesta força? “Si, a més d’ERC i EH-Bildu, s’hi avinguessin el PNB i JuntsxCat, s’encarrilaria el tema amnistia o indults per als presos polítics, s’obtindrien les competències pendents de traspàs, es podria endegar una cultura política de relacions bilaterals Catalunya-Espanya i País Basc-Espanya i això permetria construir el que al seu dia es va anomenar les estructures d’estat, sense les quals mai no hi haurà república, i que poden ser prèvies a un referèndum que s’albira lluny. Si, pel contrari –prossegueix– s’opta per l’obstruccionisme, que és l’opció de la CUP i també de JuntsxCat, es perdrà una oportunitat històrica de grans avenços en l’autogovern que, malauradament, no inclou l’anhelat referèndum d’autodeterminació.”

Xavier Torrens també analitza el camaleonisme tàctic de Sánchez respecte a la qüestió catalana: “El PSOE va creure que l’enduriment del discurs cap a Catalunya no li faria perdre vots a les comunitats autònomes i per això el va fer de forma electoralista. Ara, en canvi, necessita el suport parlamentari dels diputats catalans i bascos sobiranistes per a la investidura, per a l’aprovació dels pressupostos i per aprovar lleis de pes.”

IMPRESCINDIBLE CEDIR

El doctor en ètica i filosofia política de la UPF Ander Errasti assenyala que l’arc parlamentari resultant del 10-N “expressa una fragmentació electoral que és una novetat en la història contemporània d’Espanya (no així de Catalunya i del País Basc) i reflecteix les diferents visions, molts cops radicalment oposades, d’entendre la dimensió social, econòmica, cultural i, per descomptat, territorial de l’Estat”. Errasti assenyala que la necessitat de pactes “esdevé més fonamental que mai”, un fet que requerirà, segons ell, tres principis centrals: “No pretendre resoldre tots els problemes alhora; assumir que cap actor representa l’opció majoritària i, per tant, que serà imprescindible cedir, i finalment, entendre que aquests pactes no pretenen eliminar la pluralitat i el consegüent conflicte al si de l’Estat, sinó assentar unes bases mínimes per poder articular aquesta pluralitat de la manera més ordenada possible.”

Errandi parla també de l’impacte que els resultats tenen sobre el panorama polític català: “D’una banda, deixen clar que el viratge d’ERC està sent en bona part avalat per la ciutadania, tot i que falta veure la consistència del projecte a mesura que avanci l’escenari postsentència i en unes futures eleccions catalanes.” Un altre interrogant: “Així com ERC està arribant a sectors tradicionalment allunyats del sobiranisme, cal veure si JuntsxCat tindrà la capacitat d’assolir l’hegemonia entre aquells sectors als quals ERC possiblement no podrà arribar.” D’altra banda, indica Errasti, “les protestes, tret d’alguna excepció, han estat assumides per la majoria de la societat catalana com a elements excepcionals coherents amb una situació que la majoria dels catalans no troben normal”.

Pel que fa a l’obertura d’una via de diàleg, detecta que “un altre problema, possiblement el més rellevant, és l’existència de presos polítics, exiliats i represaliats, atès que només pel fet d’esmentar-los es dificulta apropar posicions, ja que la mateixa expressió genera rebuig, pànic o fàstic en sectors majoritaris del PSOE”. Errasti, que es troba entre els 235 intel·lectuals catalans i espanyols que han signat un manifest demanant una solució política per a Catalunya, troba que “no és irracional pensar que molts líders socialistes, o fins i tot del PP, desitjarien que mai s’hagués portat la qüestió al terreny dels tribunals”. “Ara, però, aquesta maquinària no es pot aturar sense mecanismes d’excepció, com l’indult o l’amnistia, unes mesures que requereixen amplis suports al Congrés i que fa falta veure com s’ho farà el PSOE per aconseguir-los després que els darrers mesos ha anat escalant cada cop més la retòrica deslegitimadora envers l’independentisme”, sosté. I avança que el paper que juguin Unidas Podemos, i ERC “serà fonamental, però ja es veurà si suficient”. El punt de partida potser no és encoratjador: “Reduir una qüestió territorial a un assumpte d’ordre públic, mantenir l’acusació de terrorisme sobre certs sectors pacífics de l’independentisme i equiparar l’independentisme amb VOX no és la millor estratègia.”

En definitiva, conclou: “Si la majoria de forces estatals continuen mirant la necessitat de consensos –especialment pel que fa a la qüestió territorial– com un problema, tot indica que persistirà la lògica de pur conflicte, en què allò que guanyen uns ho perden els altres. Si, per contra, es comença a veure com un repte compartit, partint d’un mínim reconeixement mutu i amb cessions de totes les parts, aleshores potser hi haurà espai per començar almenys a dialogar.” En cas contrari, manté, “la clau serà veure qui ha defugit la responsabilitat política d’intentar dialogar i arribar a acords”.

Errasti es mostra esperançat amb el fet que després del 10-N “bufin vents nous”, atès que no es pot ignorar que “la majoria de la població tant al País Basc com a Catalunya, amb moments i estratègies divergents, però reivindicacions essencialment compartides, com el reconeixement i el dret a decidir, persisteix en la seva diferència”. “No hi ha cap garantia, però almenys hi ha una mica més de marge per construir un optimisme mínimament realista”, sentencia.