El dossier

anys a les escoles

A partir de la campanya ‘El català a l’escola’, i amb l’empenta de la societat civil, la llengua catalana va iniciar un procés de lenta penetració a les aules que el va portar de la prohibició a esdevenir la llengua vehicular

QUATRE CAMPANYES
QUATRE CAMPANYES
Durant el franquisme es van promoure fins a quatre campanyes per reivindicar la presència pública del català

En un estudi que es va publicar poc després de la seva mort, el periodista Joan Crexell detallava fins a quatre campanyes populars per reclamar la presència del català a l’escola durant el franquisme. Les dues primeres eren el manifest titulat Per la llengua catalana i signat per 100 persones de prestigi social el 1960 i les 10.000 instàncies adreçades tres anys després als ministres d’Educació Nacional i Informació i Turisme per tal d’aconseguir escoles i premsa en català. El 31 de gener del 1967, el ple de la Diputació de Barcelona va aprovar, per unanimitat, una proposta del president de l’ens, Joaquim Buxó, en què s’oferien cursos de català per als ajuntaments que ho sol·licitessin. Mesos després, amb motiu de l’inici del curs escolar 1967/68, la premsa es feia ressò de l’inici de les classes de català a les escoles municipals de Barcelona i destacava que, malgrat que es tractava d’una opció voluntària que es feia en horari extraescolar, un 60% dels alumnes s’havien mostrat disposats a assistir-hi i més del 50% de les inscripcions corresponien a “alumnes fills de pares no catalans”. La mateixa reacció es va produir amb els cursets organitzats en altres poblacions com ara l’Hospitalet de Llobregat, on havien tingut una “sorprenent repercussió entre la població immigrant”, que representava més d’un 90% del total. A poc a poc, els cursets es van estendre arreu del territori, en alguns casos a iniciativa dels ajuntaments i d’altres amb l’impuls de la societat civil. En el pressupost del 1968, per donar-ne exemple, la Diputació de Tarragona s’afegia a la iniciativa de la de Barcelona. Aquell mateix any, 2.500 instàncies sol·licitaven a la Diputació de Lleida que es pressionés les autoritats estatals per tal d’ampliar l’ús social del català i es reclamava que se seguís l’exemple de la corporació barcelonina.

L’èxit d’aquestes iniciatives va fer que es plantegés una introducció del català molt més general. I és aleshores quan va sorgir la campanya El català a l’escola, una de les primeres iniciatives públiques de la societat civil per retornar la llengua a les aules. La campanya es va engegar a finals del 1969, aprofitant la inèrcia de l’any Fabra (celebrat l’any anterior) i coincidint amb la discussió del projecte de llei d’educació. El desembre d’aquell any, Òmnium Cultural, quatre col·legis professionals i algunes entitats cíviques de Barcelona van adreçar una petició al Ministeri d’Educació i Ciència en què es demanava que el projecte de llei general de l’educació, aleshores en fase de tramitació, preveiés l’ensenyament del català en tots els nivells. En poc temps, la proposta es va anar engrossint amb suports de la societat civil, des de les escoles i els instituts fins a les cambres de comerç i els clubs esportius. El març del 1970 les entitats adherides ja eren 1.000 i només quatre mesos després havien arribat a les 2.500.

La demanda social va ser tan potent que un procurador del règim, el lleidatà Joaquim Viola Sauret, va presentar una esmena per tal d’introduir les “llengües vernacles” en el projecte de llei. La proposta, malgrat que es va fer des de les entranyes del règim, va generar una reacció furibunda. Tota llengua que no fos l’espanyola era vista com un perill, no només lingüístic, sinó també identitari. Tal com va proclamar solemnement Adolfo Muñoz Alonso, el portaveu falangista, “la llengua no és només el vehicle a través del qual els homes es comuniquen”, sinó que a través de la llengua “també es filtra l’ànima i, de vegades, els virus per a l’ànima”. A partir d’aquesta concepció, es recomanava que no es “comenci a concedir favors a aquells que els pensen utilitzar justament en contra de la mateixa unitat de la pàtria que els va concedir”.

La llei no va recollir les reclamacions formulades, però va deixar la porta oberta a una certa tolerància, amb un article en què es va plantejar la possibilitat de la incorporació, “en el seu cas”, de “les llengües natives a les regions bilingües”. No va ser fins al 1978 quan es va regular la incorporació del català al sistema educatiu, amb la qual cosa s’aconseguia, tal com recordava Joan Crexell, un “dels aspectes més fonamentals per a la supervivència d’un país com a societat que vol la normalitat i aspira a la plenitud”. Malgrat tot, el camí, a partir d’aleshores, no ha estat senzill i el consens de la comunitat educativa ha contrastat amb el debat atiat per part d’alguns partits polítics.

PERE BOSCH

pbosch@lrp.cat

La preocupació del règim

Des d’altres instàncies es va assistir a la mobilització de la societat civil amb preocupació. El febrer del 1971, per donar-ne exemple, el Consejo Nacional del Movimiento va defensar una ponència en què es remarcava: “A la regió catalana s’ha accentuat darrerament un ambient pseudoregionalista amb la seva intencionalitat política, que cada vegada té una influència més notable i que cada vegada s’estén més entre el jovent. Darrerament, donada la tasca eficaç que determinades minories polítiques catalanitzants integrades per religiosos i intel·lectuals porten a terme a través de diversos mitjans, com ara la Nova Cançó Catalana, la campanya del català a les escoles i l’enorme profusió de llibres editats en català, fan que el problema adopti cada dia una imatge més preocupant.” Una autèntica paranoia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.