El dossier

Amagada sota els pupitres

Quan es van iniciar les campanyes ‘El català a l’escola’ i ‘Llegeix llibres en català’, la llengua del país havia estat sistemàticament marginada de qualsevol espai públic, des de l’administració fins als centres d’ensenyament

UNA PERSECUCIÓ CONSTANT
UNA PERSECUCIÓ CONSTANT
Abans del 1939, les mesures per evitar qualsevol temptativa d’ensenyar el català a les aules havien estat contínues

El 4 de febrer del 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el Boletín Oficial de la Província recollia unes declaracions del cap dels Serveis d’Ocupació, el general Eliseo Álvarez Arenas, en què proclamava: “Estigueu segurs, catalans, que la vostra llengua en l’ús privat i familiar no serà perseguida.” Es tractava d’una mostra del cinisme irrefrenable de les noves autoritats. Perquè, més enllà de la impossibilitat material de controlar una llengua en l’àmbit privat, allò que és evident és que, des del primer moment, els dirigents franquistes van dur a terme una persecució implacable per tal de marginar qualsevol llengua que no fos la castellana. I les aules es van convertir, com ho havien estat en els darrers segles, en un dels espais on el marginament es va practicar amb més virulència.

De fet, la República havia estat un petit parèntesi, una petita alenada d’oxigen en una asfíxia premeditada. Des del 1717 fins al 1931, les mesures per evitar qualsevol temptativa d’ensenyar el català a les aules havien estat contínues. El 1902, per donar-ne exemple, el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, el comte de Romanones, es mostrava preocupat per “un fet anòmal, d’aquells que no provoquen clamoreigs en l’opinió perquè es produeixen de manera silenciosa, disfressant-se en la santa aparença de la tradició”. Aquest fet “anòmal” era que en algunes aules rurals “es donaven ensenyances, tan importants com la religió, en llengua diferent del castellà”. El ministre no s’estava de contemplacions i, després d’un primer advertiment, va impulsar un reial decret en què s’amenaçava els mestres de ser “separats del magisteri oficial i perdre així tots aquells drets que els reconeix la llei”. La mesura va aixecar polseguera, fins i tot entre algunes veus poc sospitoses de connivència amb el catalanisme. Pocs dies després, en una interpel·lació al Congrés, el diputat Joan Ferrer, intentava convèncer el ministre de la impossibilitat d’aplicar aquest decret; no pas per la falta de voluntat, sinó per la senzilla raó que la major part de la població no entenia el castellà o l’entenia amb dificultats. En la resposta, el ministre es mostrava comprensiu amb la idea que “a les famílies o a la llar es puguin parlar els idiomes o dialectes que es vulgui”, però afirmava que “a l’escola de l’Estat, sostinguda i vigilada per l’acció de l’Estat, no es pot ensenyar més que en l’idioma nacional, i l’idioma nacional a Espanya és el castellà”. Les protestes pel decret de Romanones es van multiplicar. Els estudiants de la Universitat de Barcelona, per exemple, van enviar telegrames de protesta al ministre i, ja que estava prohibit fer-ho en català, els van redactar en anglès i francès, una ocurrència que va ser interpretada com una “vilesa” per part de la premsa de Madrid.

Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, la persecució es va intensificar. En una circular adreçada als governadors civils un mes després del cop d’estat, hom establia que “els mestres parlaran sempre en castellà als nens” i es fixava la prohibició que existissin llibres en català, llevat del catecisme de la doctrina cristiana “i els aprovats pel govern, deixant desterrats tota la resta”. La circular no devia resultar excessivament efectiva perquè, dos anys després, es publicava una reial ordre en què els inspectors eren convertits directament en censors i se’ls convidava a examinar els llibres de text i a retirar aquells que no “estiguessin escrits en espanyol i tinguessin doctrines o tendències contràries a la unitat de la pàtria o en contra de les bases que constitueixen el fonament del règim social”.

UN BREU PARÈNTESI

La República va trencar amb el passat, però a l’hora de la veritat, es va convertir en un breu parèntesi en un historial de marginament sistemàtic. I, a partir de la victòria dels sollevats, aquest marginament va esdevenir obsessiu. D’acord amb la llei d’educació primària que es va aprovar el 1945, un dels objectius de l’educació era el d’“infondre en l’esperit de l’alumne l’amor i la idea de servei a la pàtria d’acord amb els principis inspiradors del Movimiento”. Pel que feia referència a la llengua, es remarcava: “La llengua espanyola, vincle fonamental de la comunitat hispànica, serà obligatòria i objecte de conreu especial, com a imprescindible instrument de l’expressió i de la formació humana.”

No es tractava d’una proclama retòrica. Els inspectors provincials exercien de controladors per tal d’evitar qualsevol temptativa de no utilitzar “íntegrament l’idioma nacional”. En una circular de la Inspecció Provincial de Primer Ensenyament de Barcelona, es mostrava la preocupació pel fet que “alguns mestres no utilitzen íntegrament l’idioma nacional com a vehicle educatiu a les seves escoles” i, per tal de resoldre aquesta anomalia, es recordava a tots “els mestres nacionals i privats de la província que l’idioma vehicular de les escoles és únicament el castellà”. La paranoia uniformitzadora va topar, en molts casos, amb una realitat molt més “complexa”. Deu anys després de la finalització de la guerra, per exemple, una inspectora d’ensenyament de la província de Girona deixava anotat al llibre de visites d’inspecció de Sant Miquel de Campmajor que fins i tot li resultava difícil entendre’s directament amb les nenes, “que només parlen amb fluïdesa el català”.

EL GOVERNADOR INSPECTOR

El paper de fiscalitzadors no només el van assumir els inspectors, sinó també les màximes autoritats. Per exemple, l’octubre del 1939, la premsa es feia ressò del zel del governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, que “es va presentar de manera inesperada al poble de Castelldefels per tal de comprovar l’existència d’unes escoles laiques i separatistes”. El cronista fins i tot donava detalls sobre la metodologia inspectora que havia utilitzat el governador civil: “Un dels suposats mestres es trobava reunit fent classes a uns vint nens, els quals van contestar un senzill interrogatori (que no va ser necessari perllongar davant la claredat de les respostes), en què van manifestar que no se’ls ensenyava catecisme i que les classes les rebien en català.” Davant d’aquesta situació “anòmala”, González Oliveros no va tenir manies i, al davant del alumnes, va donar l’“ordre de detenció al presumpte mestre [...], que va ser conduït a la presó per la Guàrdia Civil”. La fúria del governador no només es va dirigir cap al mestre (a qui van qualificar com un “intrús en aquesta professió”), sinó també cap a l’equipament educatiu: “Han estat clausurats tant aquest local com un altre, on fa pocs dies un altre desaprensiu (ja detingut) feia la mateixa tasca anticristiana i antiespanyola.”

En la major part dels casos, la depuració del funcionariat no es va dur a terme de manera tan “directa”, però sí de manera igualment contundent, amb un efecte devastador en l’esforç de renovació pedagògica que s’havia impulsat en temps de la República. L’historiador Francisco Morente ha calculat que la depuració va afectar prop d’un 30% dels mestres de primària, unes dades que posen de manifest la voluntat de garantir un professorat obedient als ideals del nacionalcatolicisme.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

.

Mestres de la “zona nacional”

PERE BOSCH

El 16 d’abril del 1939, poques setmanes després de la caiguda de Barcelona, El Correo Catalán publicava la notícia següent: “Amb aquesta data s’ha ordenat el trasllat de 250 mestres nacionals que exercien les seves funcions a la zona nacional per tal de cobrir les vacants produïdes a Barcelona i província.” Les vacants corresponien a mestres exiliats o depurats, la qual cosa permetia a les autoritats franquistes mostrar la seva eufòria pel “ritme accelerat de l’ensenyament primari a Catalunya amb l’actuació directa de 700 mestres castellans, que actuen a tota la regió amb un èxit immillorable”, tal com proclamava triomfalment el cap del Servicio Nacional de Primera Enseñanza, Romualdo de Toledo. El trasllat massiu de professors i el control ferri del contingut educatiu a les aules a partir dels principis del Movimiento van permetre no només adoctrinar els alumnes, sinó també anorrear la llengua catalana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)