El dossier
Witold Szablowski periodista i escriptor polonès
Periodista i escriptor polonès
“La seguretat que donava el comunisme s’enyora”
Szablowski recull el testimoni sobre els costos que han patit els ciutadans de l’Europa de l’Est a causa del canvi de règim
Los osos que bailan Editorial: CAPITÁN SWING Pàgines: 232 Preu: 18,50 euros
SISTEMA
SISTEMA
“Els països nòrdics han estat dels únics que han tingut èxit a l’hora de combinar el capitalisme amb una cara més humana”
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat
Witold Szablowski (Ostrow Mazowiecka, Polònia, 1980) ha publicat una sèrie de relats de persones de diferents països que van viure sota el comunisme i que enyoren aquest sistema. Ho compara amb una història curiosa: la dels ossos que ballen. Fa uns anys, un cop acabat el comunisme, van prohibir als gitanos búlgars –que van ser els que majoritàriament es van dedicar a aquesta feina– domesticar aquests animals, que per a ells eren part de la família. El moment de rescatar l’últim os va tenir un gran ressò mediàtic. Era l’any 2007. Els animals van ser traslladats a un parc natural, en llibertat, però els va costar acostumar-se al nou hàbitat. Diuen que quan veuen un humà ballen i fan els números que els havien ensenyat els seus ensinistradors. Szablowki, guardonat amb diversos premis per la seva tasca periodística, va oferir una conferència al Palau Macaya de La Caixa de Barcelona.
La vida per als amos dels ossos era més fàcil durant el comunisme?
No només per a ells! Vinc d’una família que es va beneficiar molt del comunisme. Tots eren grangers des de feia segles. El comunisme ho va capgirar tot. Els rics van ser pobres i els pobres es van convertir en rics. Gent com la meva família va tenir oportunitats. Els meus avis van ser professors en una escola de poble i per ells va ser un gran pas endavant. Abans de la guerra, abans del comunisme, no se’ls hauria permès ser mestres. Eren pobres. El meu pare va ser la primera generació que es va traslladar a un poble. Estic segur que si avui soc periodista i escriptor i he viatjat a molts països ha estat perquè els comunistes van arribar al poder.
Què expliquen aquestes històries?
La gent enyora la seguretat que dona el comunisme. No puc dir que fos un bon sistema. Soc d’esquerres i el comunisme que vam tenir no va ser un bon comunisme. Estava totalment corromput. Tenien bones idees, però no sabien com dur-les a terme. Va ser molt negatiu especialment després de Stalin.
Diu que hi havia coses bones.
Tothom tenia feina. Fins i tot s’obligava la gent a treballar. Quan va arribar el capitalisme, de sobte, la gent es va adonar que la feina no era una cosa que estaves forçat a fer, sinó un privilegi. Hi havia gent durant el comunisme que no volia treballar. Se n’escapava. A Polònia hi ha una muntanya molt famosa, anomenada la dels Ocells Lliures, que és on anava la gent que estava intentant fer alguna cosa diferent, però no treballar... I de cop, les estructures es van tornar a capgirar i la feina es va convertir en un privilegi. La meva mare, que era mestra, va perdre la feina. Durant el comunisme hi havia una escola a cada poble. Pensaven que el millor per als nens era tenir l’escola a prop. No es tractava l’educació com un negoci. Només tenia vint nens.
I què va passar?
Quan va començar la reforma, la seva escola va ser la primera que va tancar, perquè econòmicament no era viable tenir tantes escoles. L’edifici, l’electricitat, la neteja... Es va començar a pensar en l’educació de manera econòmica. Podria dir moltes coses dolentes del comunisme, però una de les bones és que no miraven les coses econòmicament. L’art, la cultura, el transport, l’educació no es pensava que havien de ser un negoci. Al final va anar a una altra escola com a bibliotecària, però no va ser directora d’escola mai més. Quan diem que la gent enyora el comunisme és per aquest tipus de coses.
I les noves generacions? Què en pensen quan els seus avis o pares els expliquen que el passat va ser millor?
És que per molts realment ho va ser! La fotografia mai no és blanca o negra. Amb el comunisme no podies treballar i viatjar lliurement per Europa. Fa només un mes que els polonesos podem viatjar als Estats Units sense visat. És un fet que trenta anys enrere ni ens hauríem imaginat! Per nosaltres és impressionant. És com un miracle. En teoria, la gent jove pot fer el que vulgui, però a la pràctica estem tornant al lloc on el meus avis no podien ser mestres, a quan s’havien de quedar a la granja. Amb el comunisme podies fer realment una carrera. Estem tornant al sistema en què si neixes pobre mors pobre i si neixes ric mors ric. I és molt dur no poder fer un gran salt en una generació.
Com ha canviat Polònia en els darrers anys?
Polònia ha fet unes grans reformes. La gent ha treballat molt dur en els darrers trenta anys. Si mires el país fa trenta anys no teníem bones fàbriques tot era gris i lleig! Hem fet un canvi impressionant. És un país de gent molt treballadora. Moltes vegades viatjo a Ucraïna. L’any 1992, Ucraïna era més rica que Polònia. Tenien més diners, millors infraestructures, més fàbriques però en els darrers trenta anys no han fet cap reforma. Avui, per als polonesos viatjar a Ucraïna és viatjar en el temps. És com la Polònia de fa trenta anys.
I què ha passat?
No han tingut l’oportunitat de fer reformes. No han tingut el poder per unir-se a Europa. La meitat del país se sent russa, sempre han estat en contra de la independència d’Ucraïna. Se senten amenaçats. I l’altra meitat voldria estar a Europa...
I amb un conflicte obert amb Rússia.
El president Putin el que intenta és reconstruir la Unió Soviètica. Intenta reconstruir els dos superpoders, uns Estats Units forts, una Rússia forta i una Europa dèbil i dividida. Ell tenia 40 anys quan la Unió Soviètica va col·lapsar, 50 quan va ser president... És un nen de la guerra freda. És com un os que balla. No es pot adaptar a res nou, no pot entendre que tot ha canviat.
Polònia confia en Europa?
Crec que la gent de vegades no entén la burocràcia europea o el que s’està fent a la Unió Europea. Pensen que és una organització estranya, en algun lloc a Brussel·les i que només posa les coses més difícils. S’obliden de l’espai Schengen... Tanmateix, crec que si els expulsessin d’Europa lluitarien per tornar-hi! Encara que no és només Polònia. Fixem-nos en el Regne Unit, què estan fent. El problema no és amb els polonesos. La Unió Europea s’hauria de tornar a definir. Va obrir el projecte a molts països, però no sembla que tingui un pla ni que hi hagi un sentiment d’identitat europea.
Potser no és el comunisme el que enyora la gent, sinó un sistema dictatorial que els doni seguretat.
És evident. Hi ha moltes històries de gent que canviaria la seva llibertat per l’estabilitat. Especialment si has crescut en un lloc com Polònia. Tens una vida estable, no tens totes les llibertats però tens feina, pis, saps que aquesta feina et durarà tota la vida. Tens un metge, i saps que si et poses malalt no l’hauràs de pagar. Saps que els teus fills rebran una educació. Si no tens aquestes coses, com pots ser lliure? Potser vam canviar l’esclavitud del comunisme per l’esclavitud del capitalisme. Potser mai hem estat lliures. I aquest és el problema. Rebo molts missatges de Taiwan que em diuen que he escrit un llibre sobre ells: “Som els ossos balladors”, em diuen.
Més casos.
Una senyora a Nova York que fa un doctorat sobre l’esclavitud als Estats Units també em va dir que els diaris dels esclaus que assolien la llibertat tenen relació amb la història d’aquesta gent. I és que aquests exesclaus exclamaven: “Potser estàvem millor quan érem esclaus.” Hi ha gent que seria més feliç si algú vingués i els digués que no s’han de preocupar més. Seria un: “Dona’m una mica de la teva llibertat i jo et cuidaré!” Enyoren un bon dictador! Un rei de conte de fades.
El capitalisme imposa la seva versió més ferotge.
I no es pot aturar. L’única manera d’aturar això seria una nova revolució sagnant, una altra versió del comunisme, i aquest és el problema! Només els països nòrdics han tingut èxit a l’hora de combinar el capitalisme amb una cara més humana. Polònia també tenia una oportunitat per fer-ho, però l’hem deixat escapar.
.
una pràctica centenària
Quan era petit aquest escriptor polonès passava els estius en una mena de resort, a Bulgària. Encara era l’època comunista i viatjaven als països on els permetia el règim. “Devia tenir uns 6 o 7 anys. La meva mare em tapava els ulls perquè no veiés els ossos que ballaven”, explica. “Considerava que torturaven aquests animals.” Szablowski explica que els gitanos tenien una bona feina amb els ossos. “Els ossos feien bromes, imitaven jugadors de futbol en les seves caigudes. L’arribada de la democràcia va abolir aquesta pràctica –que el comunisme va tolerar– i va deixar els seus amos sense feina.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.