El dossier

VÍCTOR POU

ECONOMISTA I EUROPEISTA

“Andorra es comença a desenclavar”

El llibre de Pou analitza el procés d’acostament del Principat a la UE, amb la qual negocia un acord d’associació un cop ha eliminat el secret bancari i ha establert un sistema impositiu homologat

Amb El procés d’acostament d’Andorra a la UE. Cap a un acord d’associació ja són vuit els llibres que ha escrit sobre els canvis en aquest país.
La meva relació amb Andorra ve dels anys vuitanta del segle passat. Quan era director general a la Generalitat i director del Patronat Català pro Europa em van venir a veure del govern andorrà i vaig fer un llibre que va sortir l’any 1986 sobre Andorra amb vista al futur, en virtut que per primera vegada va quedar completament encerclada per la Comunitat Europea quan hi va entrar Espanya. A partir d’aquesta relació, vaig entrar en contacte amb Crèdit Andorrà, que m’ha editat set llibres sobre aquesta qüestió.
Com ha estat aquest acostament?
Ja fa trenta anys que dura i té un caràcter gradual i progressiu. Es pot qualificar d’asimptòtic, en el sentit que el Principat s’acosta cada vegada més a la UE sense pretendre entrar-hi com a estat membre de ple dret. Jo el divideixo en tres fases. La primera va ser tot un èxit, i es va caracteritzar per l’acord d’unió duanera de l’any 1990, negociat pel cap de govern, Josep Pintat, una persona que no tenia cap mena de formació, ja que era un matalasser que es va casar amb una pubilla i va fer una fortuna que va invertir en tabac, benzineres i comerç. És un acord d’unió incomplet, perquè afecta els productes industrials però no els agrícoles, en especial el tabac, que va tenir una exempció especial. Andorra va poder importar sense pagar aranzels els productes que venia, com ara electrodomèstics.
Amb la unió duanera no n’hi havia prou?
L’any 1995, la UE estava molt contenta de com anava, i li va prometre un acord complementari superior, de cooperació, però el 1997 va arribar la crisi del tabac, amb denúncies de França i Espanya sobre la importància del contraban. La Guàrdia Civil va encerclar Andorra, i els francesos, també. La crisi va durar dos anys, i Andorra se’n va sortir dient que es portaria bé i que miraria de lluitar contra els contrabandistes..., però la UE els va dir que d’acord de col·laboració, res de res. I el 2000 els va dir que volia parlar de la fiscalitat de l’estalvi amb ells, juntament amb Suïssa, Mònaco i San Marino, perquè eren paradisos fiscals que no feien tributar els diners que hi anaven d’altres països. Amb Juli Minoves, ministre d’Afers Exteriors, vam dissenyar la segona fase: seguia en vigor la unió duanera i negociàvem en paral·lel la cooperació i la fiscalitat. Ens en vam sortir el 2004 i es va firmar l’acord de col·laboració –voluntat d’entendre’s en infraestructures, polítiques regionals, política social, medi ambient...– i el de fiscalitat, que van negociar molt hàbilment aquests països, dirigits per Suïssa. L’amenaça del comissari de mercat interior, Frederick Bolkestein, va quedar en no res, perquè es van comprometre només a fer retencions en origen sobre els interessos dels comptes corrents dels no residents, i només a les persones físiques. Com va dir el Financial Times, havia de ser el part de la muntanya... En quedaven fora altres instruments com els fons d’inversió i les assegurances, i l’impacte va ser mínim. Pel que fa a l’acord de col·laboració, com que no tenia protocol financer, depenia molt de com el gestionés Andorra, i no s’ha avançat gens.
Ara estem en l’última fase.
El 2009, va arribar una campanada, el començament de la tercera fase, quan l’aleshores president francès, Nicolas Sarkozy, va dir que dimitiria de copríncep si Andorra no feia els deures en matèria de transparència financera, i com que era president del G-20 no es volia presentar a la cimera de Londres com a cap d’estat d’un paradís fiscal. El G-20 volia adoptar una política de duresa contra aquests paradisos per la recessió. El cap de govern d’aleshores, Albert Pintat, se’n va anar a París a demanar perdó i va fer una declaració dient que Andorra es comprometia a elaborar en pocs mesos una llei en matèria d’intercanvi d’informació fiscal, obrint la porta a l’acord d’intercanvi automàtic del 2016, que implica que és el mateix tenir un compte corrent a Andorra que a Mataró. Amb aquesta declaració va començar un procés de transformació tant interna com externa. Interna, perquè està convençuda que ha de tenir un model fiscal normalitzat, que no pot seguir amagant l’ou, que s’ha de diversificar i liberalitzar l’economia i la inversió estrangera.
El secret bancari ja és història. Què queda per negociar?
La tercera fase té dues parts. La primera, la fiscal, ja funciona i es compleixen els estàndards d’informació de l’OCDE. L’acord d’associació s’està negociant des de l’any 2015 i es preveu que es firmi el 2021. Queda per completar la llibertat de circulació de persones, serveis i capitals, així com les polítiques d’acompanyament i els annexos sobre la incorporació del cabal comunitari a la normativa interna andorrana. Les negociacions estan presidides pel principi que res queda tancat fins que tot s’hagi tancat.
Es vol establir una relació com la que tenen els països de l’Espai Econòmic Europeu?
Es vol que Andorra entri al mercat interior únic europeu, i una manera de fer-ho seria per la via de l’EEE –format per Noruega, Islàndia i Liechtenstein–, però els noruecs no volen que hi entrin països petits i s’han de fer negociacions bilaterals. La paraula associació és molt important, perquè històricament significava l’esglaó previ a l’adhesió a la UE, però després es va usar per designar els acords amb països tercers, principalment el grup Àfrica- Carib-Pacífic. En tot cas, és una paraula important, perquè expressa la voluntat de la UE de tenir una relació important i privilegiada amb un país, econòmicament però també en l’àmbit polític i de cooperació. Això potser convé més a la UE que a Andorra, perquè a la UE li interessa, com deia l’anterior president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, tancar el mapa de l’Europa occidental amb l’entrada dels AMS (Andorra, Mònaco i Suïssa). A part de la incorporació al mercat únic, segurament hi haurà un diàleg permanent sobre moltes coses, econòmiques, d’infraestructures...
I què li convé, a Andorra?
Hi ha una paraula clau, que és desenclavament. Està enclavada. L’esgotament del model econòmic clàssic es nota a través de l’aparició d’una forta competència en l’àmbit turístic, la relativització del diferencial de preus, la crisi global i dels sectors financers i de la construcció, així com la pressió internacional per eliminar les zones offshore. Andorra ha de ser més atractiva a la inversió estrangera i diversificar la seva estructura econòmica. A través de l’acord d’associació, podrà seure en un espai de diàleg sistemàtic amb la UE per tractar un ventall temàtic ampli de cooperació. Augmentarà la seguretat jurídica de les transaccions, es disposarà d’un terreny comú de joc on competir en les mateixes condicions amb la resta d’actors presents en el mercat interior europeu, el més gran del món. Ara, l’objectiu és explicar amb una campanya informativa massiva a la gent què és l’acord d’associació, perquè no ho entenen, molta gent s’hi oposa, hi ha neguit perquè es pregunten què rebran després d’haver cedit en matèria fiscal. Cal tenir en compte que el govern manté l’objectiu de convocar un referèndum d’aprovació al final de les negociacions.
Andorra, qui t’ha vist i qui et veu.
Del 2009 al 2019 ha estat per al Principat una dècada prodigiosa de gran transformació. Ha passat de ser una economia sense impostos directes, amb secret bancari i gairebé tancada a la inversió estrangera, a desplegar un nou model impositiu amb una tributació directa d’un tipus màxim del 10%, plenament cooperant en matèria fiscal, i en la qual la inversió estrangera ja representa un 5,6% del PIB. En una dècada, el Principat ha estat capaç d’aixecar gradualment el secret bancari, de posar en marxa un nou model fiscal, de firmar convenis de doble imposició, d’obrir completament l’economia a la inversió estrangera i fer un acord monetari pel qual la banca andorrana es compromet a anar incorporant la normativa comunitària.
Els collen amb el tabac, els collen la banca... Què els queda?
Andorra accepta canviar el model econòmic, ja ha canviat. L’acord d’associació és la cirereta del pastís, que significarà la normalització econòmica, però també política. Andorra és una puça que es relaciona amb el gegant. Quedarà un país assentat i amb unes especificitats que es mantenen. Una és el diferencial fiscal, l’impost sobre la renda del 10% es mantindrà. I hi ha especificitats com que el Principat considera que té la democràcia més antiga del món, que és l’únic país europeu que no ha tingut cap guerra, que els pariatges són un exemple d’entesa, la qualitat de vida, la seguretat –gairebé sense delictes–, el paradís de les segones residències, la natura, el fet de ser centre d’una gran zona pirinenca... Tenen cartes a vendre: invertiu aquí, que és un país segur, tranquil, seriós, sense secret bancari. Això és el que vendrà, que l’acord és l’instrument per diversificar l’economia. En tabac, els negociadors andorrans han acceptat que tenen trenta anys per transformar-se, s’haurà acabat la ganga de comprar el tabac barat, però d’altra banda es mantenen les franquícies, molt favorables a Andorra, per les quals pots entrar i treure mercaderies sense haver de pagar a la duana fins a un valor de 900 euros, tres vegades més del que permet la UE en altres fronteres. L’acord d’associació és un instrument per diversificar l’economia andorrana.
Els opositors poden dir que aquest instrument és una flauta amb poca força.
O que no serveix per a res si no el saps tocar. Hi ha interrogants. Per això la campanya informativa també pretén rebre els inputs de la població i les associacions empresarials per arribar a un gran pacte d’estat. Crec que és admirable que un país tan petit tiri endavant aquest procés de canvi.
Obligats.
Hi ha hagut moments molt durs, com l’amenaça de Sarkozy i el viatge a París que recorda quan els emperadors germànics medievals anaven a demanar perdó al papa. En poden estar orgullosos, encara que n’hi hagi que diguin que Andorra ja no serà el que era, que els grans negocis s’han acabat, que la banca... La banca plora sempre perquè està amenaçada per molts motius. Pels tipus d’interès baixos, per la regulació que els obliga a tenir una ràtio de capital molt forta, la revolució tecnològica que fa que els sobri molt personal... El negoci bancari està amenaçat en l’àmbit global, i a Andorra en particular, perquè ha desaparegut el secret bancari sense poder-se posar sota el paraigua del Banc Central Europeu ni tenir el passaport europeu que permetria, per exemple, vendre fons d’inversió des d’Andorra i no haver de fer-ho des d’un estat de la Unió Europea.
Per què s’allarguen tant les negociacions?
A la vida de la UE hi ha alts i baixos, amb èxits com la creació del mercat únic i de l’euro, però el marc en què té lloc la tercera fase d’acostament es caracteritza per una concatenació de crisis: l’any 2005, el rebuig del tractat constitucional, la gran recessió econòmica (2007), la crisi de l’euro (2010), la crisi dels immigrants (2015), el Brexit i l’elecció de Trump als Estats Units (2016). Aquesta concatenació ha estat definida per Juncker com una veritable “crisi existencial” de la UE. Hi ha gent que diu que això està acabat, però no està acabat perquè a Europa no hi ha alternativa. S’ha de continuar caminant, encara que no s’arribarà a l’objectiu que tots els europeistes voldríem, una veritable federació europea on Catalunya fos una cèl·lula bàsica. Això és somiar, però el somni ningú ens el treu, perquè el somni seria una federació europea suma de moltes petites Catalunyes.
Què podem esperar, doncs?
S’acabarà consolidant una Europa de cercles concèntrics: un nucli dur format per Alemanya i França, que s’han d’entendre per força; Itàlia, que torna a la cleda i altres com Espanya, Grècia i Portugal, que volen estar a prop del nucli dur; els països membres de l’euro, que són un altre nucli dur; els països Schengen. La Unió Europea és com una galàxia amb una dinàmica d’integració, però molt lenta. Recorda una mica l’imperi germànic, que va durar mil anys i era molt desorganitzat; Alemanya tenia tres-centes unitats. La UE és una galàxia que no està ben estructurada, però evoluciona i cada vegada hi ha més interdependències.
La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina ens aboca a una nova recessió mundial?
Trump és nefast. Diu que la UE és el seu enemic, que l’euro és un pou sense fons, que Brussel·les és un fantasma, però com a màxim durarà vuit anys, i els Estats Units es trauran de sobre la seva herència, mentre que el Brexit pot durar mil anys. D’altra banda, al cap i a la fi és un home d’empresa, i no crec que faci bestieses descomunals que posin en perill la seva reelecció, que crec que per desgràcia obtindrà. En el fons, Trump fa algunes coses que tenen sentit. D’entrada, amb ell l’economia americana va molt bé, i també té lògica el que diu sobre que no es poden suportar aquests dèficits comercials tan brutals amb la Xina.
El mateix que els europeus diuen d’Alemanya.
Exacte. Li demanen que inverteixi més per estimular l’economia, però ells van a la seva, i en una situació que els permet cobrar per vendre tot tipus de bons. En tot cas, crec que la guerra comercial s’anirà apaivagant. Els Estats Units estan molt nerviosos, perquè la Xina els està avançant en molts fronts, i l’any 2025 vol dominar deu sectors clau del món, entre els quals hi ha el de la intel·ligència artificial i la robòtica, i Trump mareja la perdiu perquè els xinesos saben perfectament que no se la poden jugar per diversos motius: perquè els Estats Units continuen sent militarment molt superiors, perquè tenen problemes interns com Hong Kong i el Tibet i perquè el temps juga a favor seu. El món tendeix a estructurar-se al voltant de l’Imperi del Mig –la ruta de la seda és això, el port de Venècia ja és xinès i el de Barcelona ho comença a ser–, tot i que els Estats Units i la Unió Europea continuaran tenint uns papers importants. Trump seguirà molestant la Xina en un intent d’endarrerir tant com pugui aquest procés.
Així, no hi ha perill que aquestes picabaralles ens portin a una altra recessió?
Hi ha una desacceleració general, però no es preveu en cap cas una recessió tan forta com l’última, amb la crisi financera provocada per les hipoteques porqueria que es va escampar per tot el món i de la qual ens va salvar el Banc Central Europeu. Se l’ha de lloar, el BCE, perquè és la institució de la Unió Europea que funciona més bé. La UE és, bàsicament, l’euro i el tractat de Schengen de lliure circulació de les persones.

EXPERT EN EUROPA

Víctor Pou i Serradell (Calonge, 1943) és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la UB, diplomat en integració europea per la Universitat d’Amsterdam i MBA per l’IESE Business School. Soci de la consultora TAS Europrojects, va ser director internacional de Torras Hostench i director general d’Adequació a les Comunitats Europees, director del Patronat pro Europa i conseller de Relacions Exteriors de la Comissió Europea.

LA FERIDA DEL BREXIT

Qui hi perdrà més, amb el Brexit?
El Brexit és la ferida autoinfligida més important en la història del Regne Unit dels darrers mil anys. Se la juga de tal manera que Escòcia té unes possibilitats claríssimes de ser independent, les dues Irlandes tenen unes possibilitats claríssimes de reunificar-se, i el que quedarà serà una Little England. Ells pensen que seran un Singapur, però poden acabar reduïts a un protectorat dels Estats Units. Per a la UE és dolent que se’n vagin, però també és bo perquè sense ells finalment es podrà avançar en coses com unes veritables polítiques de defensa i exterior.
Per això De Gaulle no els volia deixar entrar.
Ara es podrà avançar, tot i que a la Unió hi ha una gran fragmentació, amb els països de l’est que estan com estan, i un grup d’estats liderats pels Països Baixos que s’oposen a les reformes de l’euro de tal manera que a Angela Merkel no li cal dir res perquè la feina ja li fan els altres.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor