La crisi de l’euro
La fallida del deute públic i bancari va obligar a rescatar estats, mentre que el BCE va dedicar bilions a la compra de bons per estimular l’economia
L’1 de gener del 1999, onze països de la UE van llançar l’euro i, amb la nova moneda, es va iniciar la política monetària compartida a través del Banc Central Europeu (BCE). Al principi, tot era eufòria, hi havia diners en abundància i era una divisa forta. Tanmateix, va propiciar un endeutament inassumible i, deu anys després, la crisi grega va fer saltar totes les alertes a la zona de l’euro.
La crisi de l’eurozona és una crisi de deute que va esclatar el maig del 2010 a conseqüència de la gran recessió provocada per la fallida de la banca nord-americana amb les hipoteques subprime o porqueria. Va començar a Grècia, on l’anunci, l’octubre del 2009, que el seu dèficit pressupostari seria gairebé tres vegades superior al previst (posteriorment es va saber que havia arribat al 15,6% del PIB) va desencadenar la crisi de confiança en el deute públic. A mesura que els inversors temorosos van abandonar les seves posicions en bons grecs, el nerviosisme es va contagiar a Irlanda, Portugal i l’Estat espanyol, on els préstecs en el sector privat s’havien disparat com a conseqüència de l’auge del sector de l’habitatge i la construcció, tot i que els nivells de deute públic eren relativament baixos.
En molts sentits, els problemes d’aquests països eren comparables als dels Estats Units, però a diferència d’aquest país i del Regne Unit no tenien un banc central disposat a comprar deute públic. Per poder refinançar el seu deute públic o el dels seus bancs van haver d’acudir a l’ajuda externa d’altres membres de la Unió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Els rescats financers van consistir en préstecs condicionats a la implementació de reformes estructurals i a l’austeritat fiscal. Per la seva banda, el BCE va contribuir reduint els tipus d’interès i oferint préstecs barats.
A Grècia, la crisi va ser el resultat d’elevats dèficits públics i, a més, l’economia grega va quedar molt afectada per la recessió a causa de la seva dependència de la indústria naval i el turisme. Això va provocar que la qualitat del seu deute públic baixés fins al grau especulatiu i que les primes de risc es disparessin fins al punt que el mercat demanava pels bons grecs 12 punts més d’interès que pels alemanys. La Troica –formada per la Comissió Europea, el BCE i el Fons Monetari Internacional– va imposar un dur programa d’ajust al govern d’Atenes a canvi del seu rescat. Per calmar els mercats, la UE va crear el Fons Europeu d’Estabilitat Financera, amb 750.000 milions d’euros per proporcionar ajuts d’urgència als estats amb dificultats, i es van posar en marxa el Programa pel Mercat de Valors, que es basava en la compra de bons públics en els mercats secundaris dels països més afectats. En els primers mesos, el valor de les compres va arribar als 60.000 milions d’euros.
A l’estiu, la tensió sobre les finances públiques va baixar, però va tornar a aparèixer a final d’any per la situació a Irlanda, amb un deute públic molt alt des que el 2008 el govern va avalar els sis bancs principals del país, que havien finançat la bombolla immobiliària. Irlanda va ser rescatada, i l’Estat espanyol se’n va sortir amb una retallada de la despesa pública de 15.000 milions d’euros, incloent la caiguda dels salaris dels funcionaris i la congelació de les pensions.
El 2011 es va fer el rescat de Portugal, i a Espanya el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va pactar amb el PP una modificació constitucional ràpida per consagrar un límit de dèficit públic i de deute. El març del 2012, es va aprovar el segon rescat grec, aquesta vegada amb la participació del sector privat –bàsicament la banca alemanya–, que va assumir una quitança del 53,5% del valor nominal dels bons grecs.
Dos mesos més tard, l’Estat espanyol va acordar amb els membres de l’eurozona un paquet de rescat de 100.000 milions d’euros per finançar els seus bancs, dels quals finalment se n’han utilitzat 41.000. Paral·lelament, s’anunciava una pujada de l’IVA i noves retallades socials, com l’eliminació de la paga de Nadal als funcionaris i una disminució de les prestacions per desocupació. Els mercats exigien per comprar deute públic espanyol 6,5 punts d’interès més que per l’alemany, màxim històric de la prima de risc.
Quan el president del BCE, Mario Draghi, va prometre fer “tot el que sigui necessari” per salvar l’euro, els mercats financers es van calmar i les primes de risc van baixar. El setembre del 2013, acabava una recessió econòmica espanyola que havia durat vint-i-set mesos.
Les mesures d’austeritat van alimentar la desacceleració econòmica i, per contrarestar-ho, el març del 2014, el BCE va començar a comprar deute públic i privat, destinant 2,5 bilions a l’adquisició de bons públics i corporatius de la zona euro fins al desembre del 2018, quan va acabar el programa (a l’agost, amb la fi del tercer rescat a Grècia, els ministres d’Economia de l’eurozona havien donat per acabada la crisi de l’euro). Aquest novembre, davant el nou alentiment de l’economia, el BCE va reobrir el programa per comprar bons fins a 20.000 milions d’euros al mes. El problema no és el deute, sinó l’alentiment econòmic: l’OCDE ha revisat a la baixa les perspectives de creixement mundial per al 2019 i el 2020 fins al 2,9%, el nivell més baix en una dècada.
NETEJA BANCÀRIA
Des de la fallida de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi financera, seixanta-un grups bancaris de la UE han estat intervinguts o nacionalitzats, amb mig bilió d’euros de diners públics. L’Estat espanyol és el que més bancs ha apuntalat: onze. Els problemes, lligats a la bombolla immobiliària, van començar a aflorar el 2009 i el 2010, quan el Banc d’Espanya va haver d’intervenir, nacionalitzar i després vendre Caixa Castella-la Manxa (CCM) i Cajasur. El 2011 van ser nacionalitzades la Caixa d’Estalvis de la Mediterrània (CAM), Novacaixagalicia, CatalunyaCaixa, Unnim i Banc de València. A aquesta llista es van sumar després de la nacionalització de BFA-Bankia –que va obligar a demanar el rescat–, el BMN i Banco Gallego. El 2017, el BCE, va vendre el Popular al Santander per 1 euro.
JOAN POYANO
jpoyano@lrp.cat
guerra comercial
La Xina –el país amb el major creixement econòmic del món, amb un augment del 10% anual de mitjana des del 1980– va desplaçar Alemanya de la primera posició en el rànquing de països exportadors l’any 2009. Són dades que expliquen la guerra comercial que li ha declarat el president dels Estats Units, Donald Trump, que només afectarà l’economia de les dues primeres potències econòmiques mundials, sinó que tindrà un impacte negatiu del 0,2% en el PIB de la UE, pel seu alt nivell d’obertura comercial, segons les estimacions del Banc d’Espanya.
A més, avisa d’efectes adversos “significatius” sobre la confiança que comportaran un augment de les primes de risc de la inversió.
En el seu conjunt, si continua la guerra restarà un 0,25% al PIB mundial, equivalent a més de 278.000 milions de dòlars. La pitjor part seria per a la
Xina, amb una pèrdua de creixement del 0,38%, mentre que en el cas dels EUA seria del 0,26%.
Des de març del 2018, els dos països s’han embolicat en un conflicte diplomàtic que ha derivat en successius increments d’aranzels, que l’any passat van afectar el 45% de les importacions dels EUA provinents de la Xina i el 55% de les importacions xineses amb origen nord-americà.