L’iceberg esquerdat

La dècada ha estat marcada per l’emergència de les xarxes socials com a eines de militància feminista. A partir d’ara, caldrà escatir l’impacte de la mobilització digital per transformar les realitats de les dones.

Els darrers deu anys han vist les dues úniques presidentes del Parlament, Núria de Gispert i Carme Forcadell. Durant aquest temps, la cambra catalana s’ha anat apropant a la paritat: en la novena legislatura, el 41,5% dels diputats eren dones; en l’actual, n’hi ha un 43,7%, xifres superiors a la mitjana mundial (24%). La presidència de la Generalitat continua prohibida per a les catalanes, seguint la tendència global: el 5% dels 193 països del món estan governats per una dona.

Els deu anys de la llei catalana contra la violència masclista, així com l’aprovació de la llei contra la LGTBIfòbia el 2014 i la d’igualtat entre homes i dones un any després, han marcat l’agenda legislativa. També l’adopció, el 2016, d’un nou model de salut que no considera el fet trans com una malaltia. Els anys posteriors han constatat les dificultats d’aplicar-les. Un dels inconvenients ha estat l’econòmic. Malgrat que les administracions comencen a rebre el finançament derivat del pacte d’estat contra la violència masclista del 2017, les retallades fetes per la Generalitat i la intervenció econòmica i política del govern català via 155 han dificultat desenvolupar projectes feministes.

La crisi va ferir inicialment indústries masculinitzades, com la construcció, però després va afectar el treball femení. El 2012, la taxa d’atur de les espanyoles era del 26,6%; la dels espanyols, del 25%. Les retallades en serveis socials van incrementar la càrrega de feina no remunerada de les dones. Aquest any, un 23% de les espanyoles ha treballat a temps parcial, quatre cops més que els espanyols. El 2017, prop del 80% dels contractes firmats per dones van ser temporals.

Per fer front a la precarització de la vida, els feminismes han reivindicat les polítiques de cures. Malgrat tot, la mesura legislativa més destacada en aquest àmbit a Espanya ha estat l’ampliació dels permisos de paternitat a vuit setmanes. En l’àmbit sindical, han emergit activismes com el de Las Kellys, que reclamen condicions de treball dignes per a les netejadores dels hotels. Les xarxes socials han facilitat l’aparició de veus de catalanes i espanyoles racialitzades –gitanes, afrodescendents, amb orígens llatinoamericans o del nord d’Àfrica– que han qüestionat les prioritats del feminisme hegemònic. Ho demostra l’observació que el progrés econòmic de les dones blanques i de classe mitjana alta depèn sovint del fet que les migrades i de classe baixa n’assumeixin les tasques domèstiques.

La lluita contra la violència sexual ha estat una altra reivindicació clau, esperonada per la violació múltiple durant els Sanfermines del 2016. El cas va plantejar el debat sobre la modificació del que el Codi Penal considera violació. A més, va suposar l’inici de la sensibilització sobre els mecanismes institucionals, mediàtics, jurídics i culturals que perpetuen les violències sexuals. La reaparició el 2017 del #MeToo –i el fenomen local #Cuéntalo– va exposar la dimensió de la violència sexual en el dia a dia.

El #MeToo ha qüestionat el monopoli dels espais de creació d’art i deliberació pública per part d’homes blancs. A Catalunya han aparegut col·lectius forjats a la xarxa que el disseccionen. L’estudi fet durant la temporada 2016/17 per On Són les Dones mostrava que les opinions d’expertes, columnistes i tertulianes no ocupen ni una quarta part dels espais dels mitjans catalans. En el seguiment de les treballadores de les arts escèniques, Dona’m Escena assenyala que, el 2019, les dones directores al TNC –un 17% a la sala gran i un 25% a la petita–, representen les obres una mitjana de quatre dies per temporada. Els homes, un 14,5%. Tot això, en plena eclosió de l’assaig feminista, i de sèries, pel·lícules i obres de teatre protagonitzades per dones.

El descontentament generat pel masclisme s’ha traslladat al carrer: les vagues feministes del 2018 i el 2019 van paralitzar el país. En la dècada que comença, els feminismes hauran de seguir erosionant tots aquells aspectes socials, culturals, simbòlics, polítics i econòmics que perpetuen la desigualtat de les dones. Al davant hi ha una ultradreta que qüestiona els insuficients consensos de mínims assolits fins ara.

MARTA ROQUETA

@martaroqueta

.