L’embolic britànic
La sortida del Regne Unit de la Unió Europea marca el final de la dècada, mentre que Escòcia torna a demanar la celebració d’un nou referèndum d’independència per al 2020
DIVISIÓ
El 23 de juny del 2016 se celebrava el referèndum al Regne Unit que havia de decidir si els britànics optaven per quedar-se o no a la Unió Europea. Per un estret marge, l’opció d’abandonar el club d’estats amb capital a Brussel·les s’imposava per un 52% al davant del 48% que optava per quedar-s’hi. A partir d’aquí, la voràgine d’esdeveniments no ha tingut fre. L’aleshores primer ministre, David Cameron, va ser l’impulsor d’aquesta consulta i es va veure abocat a la dimissió poques hores després de saber-se el resultat. El líder tory havia advocat per la pertinença a la Unió Europea davant l’ala més dretana del partit conservador, que des de feia temps invocava aquest discurs antieuropeista. Un dels seus màxims representants era l’aleshores alcalde de Londres, Boris Johnson, i ara primer ministre. Tot i ser un gran abanderat de l’antieuropeisme, la llavor l’havia sembrat ja l’UKIP (United Kingdom Independence Party), el partit de Nigel Farage, fundat el 1993. El 1999 va obtenir tres escons al Parlament Europeu i va iniciar el camí que més tard van fer altres partits antieuropeistes i d’extrema dreta en altres països, on també han aconseguit importants rèdits electorals. De fet, el partit de Farage va aconseguir imposar-se en les darreres eleccions al Parlament Europeu celebrades el juny passat.
El sentiment anti-Brussel·les ha anat calant de mica en mica en molts segments de la societat: en les elits conservadores s’explica pel que significa el retorn de les plenes competències i la recuperació del control sense haver de passar comptes amb els altres estats. Entre les classes treballadores –molt castigades, sobretot a les ciutats industrials del nord d’Anglaterra– la cantarella que Brussel·les es queda bona part dels recursos del Regne Unit ha fet fortuna.
Aquest escenari xoca amb els partidaris de quedar-se a la Unió Europea, els anomenats remainers, que asseguren que aïllar-se dels altres estats és una pèrdua d’oportunitats i de pertinença a un projecte comú. Han demostrat que tenen força al carrer i han protagonitzat algunes de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a Londres però no triomfen a les eleccions. La polarització de la societat per aquest fet és una realitat i els esculls que s’han de sortejar per arribar a la separació total fan encara més tortuós aquest camí. No és cap secret que alguns caps d’estat –com podrien ser la cancellera Angela Merkel i el president francès, Emmanuel Macron– ja aposten per una sortida ràpida (sense que sigui traumàtica) dels britànics. De fet, Macron és un dels que més ha intervingut en els darrers temps perquè el Brexit es faci efectiu. Fins i tot no era partidari del temps extra que s’ha acabat donant en forma de flextension i que suposa que no s’efectuï fins a principis d’aquest any que començarem. Una pròrroga que ha permès la celebració de noves eleccions davant dels problemes que tenia Johnson per tirar endavant el Brexit al mateix Parlament britànic i que ja es va trobar la seva predecessora, Theresa May, també a Brussel·les.
imatge unitària
I és que en aquest afer del Brexit, la Unió Europea ha mostrat un discurs unitari i sense fissures, fet que ha suposat que les negociacions no es convertissin en un mercadeig continu. Tot i aquesta imatge monolítica, el Brexit s’ha convertit en una pedra a la sabata tant per a Londres com per a Brussel·les. Ja hi ha hagut tres intents de marxa –el darrer estava fixat per al 31 d’octubre–, però cap ha arribat a fructificar (12 d’abril i 29 de març). El cas és que l’escenari que es planteja després del Brexit és tan incert que els dos bàndols van amb peus de plom per tal de no fer un pas en fals. Són molts els fronts que queden oberts. Per exemple, el cas dels estrangers que viuen i treballen al Regne Unit. O el dels britànics que ho fan a la resta d’Europa. S’ha arribat a acords perquè la seva vida pugui continuar com fins ara –tal com assegurava el negociador de la Unió Europea Michel Barnier–, però el canvis un cop s’apliqui el Brexit hi seran.
fronteres
Un altre dels aspectes que més preocupa la Unió Europea i també el Regne Unit és la frontera amb Irlanda. Irlanda del Nord és una part de l’illa que forma part del Regne Unit. Durant dècades –sobretot en els anys que es van batejar com els troubles– la violència va fer estralls entre dues comunitats: la protestant (probritànica) i la catòlica (proirlandesa). El terrorisme de l’IRA i els grups paramilitars protestants van sembrar durant anys la llavor de l’odi. L’Acord de Divendres Sant, que es van signar el 1998, van suposar la fi d’un conflicte sagnant.
incertesa
La idea de tornar a posar una frontera dura s’ha anat descartant per por d’obrir velles ferides, a més de preservar l’economia de tota l’illa i protegir la integritat del mercat únic. I és que l’economia és el que més preocupa d’aquesta separació. Hi ha diversos estudis que asseguren que aquesta marxa serà un desastre per al Regne Unit. Que en els primers anys el PIB podria caure un 5% i la renda per capita fins a un 10%. Unes xifres molt més inassumibles que quan la crisi va colpejar sense miraments la classe treballadora britànica. De fet, el Banc d’Anglaterra assegura que un Brexit sense acord desacceleraria el creixement econòmic de la Gran Bretanya, augmentaria la inflació i probablement arrossegaria encara més la lliura davant del dòlar. Fa uns mesos, el Parlament Europeu també presentava un informe en què indicava que els països més afectats econòmicament per la sortida del Regne Unit serien Irlanda, França, Bèlgica i els Països Baixos, no només per la seva frontera marítima sinó perquè són, en gran mesura, els ports d’entrada i sortida a Europa dels productes britànics.
I ESCÒCIA?
El setembre del 2014, en un referèndum acordat entre Escòcia i el Regne Unit, els ciutadans escocesos deien no a la independència. Els resultats van donar una clara victòria a Londres: un 55% va votar a favor de queda-se al Regne Unit, mentre que un 45% ho va fer a favor de l’opció independentista que en aquell moment liderava el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond. En aquell moment, el primer ministre britànic, David Cameron, va guanyar el punt de partit.
Cinc anys després, les circumstàncies a Escòcia han canviat, i molt. De moment, el que revelen les enquestes és que la tendència ara és a la inversa: un 52% de la població donaria suport a la independència per un 48% que s’hi oposaria. És el que alguns ja han batejat com el camí de la “catalanització”. El Brexit hi té molt a veure. Fa cinc anys eren els escocesos els que temien que si votaven per la independència serien foragitats de la Unió Europea. Ara, quan la sortida del Regne Unit es faci efectiva, Escòcia també quedarà fora d’Europa. Es dona el cas que en aquesta zona el Brexit es va rebutjar, ja que el 65% dels electors va votar per quedar-se a Europa. És per aquest motiu que l’actual primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, aprofita per demanar un altre referèndum d’independència a Londres. De moment, el primer ministre, Boris Johnson, ja ha negat aquesta opció als independentistes, mentre que el laborista Jeremy Corbyn s’ha mostrat més ambigu en les seves respostes. El 31 de gener és la nova data límit perquè el Regne Unit abandoni la Unió Europea, encara que podria ser uns dies abans si el Parlament britànic hi dona llum verda. La quarta oportunitat després del pas de tres primers ministres. Wait and see (‘esperar i mirar’), que dirien en aquelles terres.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat
.
polèmic johnson
El primer ministre britànic, Boris Johnson, és partidari del Brexit dur. Des de la victòria en el referèndum del 2016, el mandatari ha representat l’ala més dura del partit conservador i ha posat contra les cordes l’anterior primera ministra britànica, Theresa May. De fet, s’assenyala que va ser el sector liderat per Johnson el que va deixar caure l’anterior líder del partit conservador. Johnson – que ha guanyat les eleccions de manera clara– ha aconseguit que el Brexit es converteixi en la màxima preocupació dels britànics (68%), molt per sobre de la sanitat pública (46%) i de l’economia (20%).