Convulsió llatina

En els darrers mesos, ha estat habitual que en diversos països de l’Amèrica Llatina les autoritats hagin estat fotografiades sent custodiades pels militars mentre als carrers hi havia greus disturbis. Per posar algun exemple, ha passat a Bolívia, amb una presidenta interina, després del cop d’estat contra Evo Morales; a Xile, on les protestes fa setmanes que duren i on fins i tot van obligar a canviar de lloc la cimera del clima; al Perú, on el president Martín Vizcarra era declarat com a “incapaç temporal” pel Congrés i apareixia acompanyat uns dies després per les forces armades, i a l’Equador, des d’on ens arribava una escena similar: enmig de les creixents protestes contra la decisió del govern d’eliminar els subsidis als combustibles, el president Lenín Moreno anunciava en un missatge televisiu el trasllat de la seu del govern de Quito a Guayaquil. La decisió se sumava a l’estat d’excepció que el president havia declarat pocs dies abans a tot el país.

Amb aquests escenaris tan convulsos, les imatges dels presidents al costat dels militars deixen entreveure uns governs dèbils i uns partits polítics sense autoritat. Segons l’informe del 2018 del Latinobarómetro, un estudi realitzat anualment en divuit països llatinoamericans, la confiança en els partits polítics (13%) i en els governs (22%) està en els seus valors mínims a tota la regió. Aquesta tendència es va escampant entre els països que viren cap a la dreta, com és el cas de Sebastián Piñera a Xile (o fins fa poques setmanes, de Mauricio Macri a l’Argentina), i d’aquesta manera s’expliquen les recents revoltes en aquest país, un dels més pròspers del continent, que s’ha alçat davant de les injustícies socials que pateix la població. També aquesta tendència es palpa entre el bloc de països que representen posicions d’esquerres (Tabaré Ramón Vázquez a l’Uruguai, Lenín Moreno a l’Equador i Andrés Manuel López Obrador a Mèxic) i la facció de l’esquerra més radical (Miguel Díaz-Canel a Cuba, Daniel Ortega a Nicaragua i Nicolás Maduro a Veneçuela i el deposat Evo Morales a Bolívia). En tots aquests països, la insatisfacció econòmica, a banda de la poca confiança en els partits polítics que esmentàvem, ha acabat provocant revoltes socials, que han anat des d’una Veneçuela marcada encara pel llegat d’Hugo Chávez –la crisi ha provocat que milions de persones abandonessin el país per la falta de recursos–, fins a la Nicaragua de l’etern Daniel Ortega. En aquest país centreamericà hi ha hagut una de les revoltes més importants. La primavera del 2018, milers d’estudiants es van aixecar contra el govern sandinista d’Ortega. Els motius que van fer esclatar la protesta són les reformes econòmiques. Mentre hi ha haver diners –arribaven directament injectats des de Veneçuela–, el petit estat centreamericà va poder capejar la crisi. Amb l’enfonsament de l’economia de Caracas, l’esclat social no es va poder contenir. Veneçuela ha viscut una de les pitjors crisis –des de la mort d’Hugo Chávez el 2013– amb l’aparició de l’opositor Juan Guaidó, que es va autoproclamar president i a qui molts països van reconèixer, entre els quals els Estats Units. El fet que l’oposició tingués majoria a l’assemblea va permetre a Guaidó fer aquesta maniobra. D’altra banda, a Colòmbia també s’han viscut les protestes més importants de la dècada en aquests últims mesos del 2019. Unes protestes per rebutjar alguns dels ajustos econòmics del president del país, Iván Duque, sumades a les demandes de més pressupost per a educació i de la implementació dels acords de pau amb l’exguerrilla de les FARC, que són algunes de les exigències plantejades pel Comitè Nacional, que agrupa les principals organitzacions civils mobilitzades. Les protestes no només es viuen a la capital, Bogotà –una vaga general va aturar el país, sobretot en aquesta ciutat–, sinó que Medellín, Cali i Barranquilla i altres regions colombianes també han estat l’escenari de manifestacions per reclamar més inversions i menys violència. Algunes comunitats indígenes també s’han fet visibles per demanar aigua potable i aliments.

ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat

.