Revolució mediàtica
La premsa en paper ha intensificat el seu declivi en un món comunicatiu dominat per les tecnologies digitals i el refinament de les ‘fake news’
“Fes-me un whats.” La xarxa bull. Twitter en va ple. Fake news. Fact checking. “T’he vist a l’Insta.” Són expressions o conceptes que a principis de la dècada que ara acaba no eren tan populars, o no ho eren gens, ni en alguns casos tan temibles com ho són deu anys després. Fa deu anys la gent que volia estar informada encara llegia diaris en paper regularment, tot i que la premsa ja havia començat a accelerar el seu declivi, la televisió continuava sent el centre de les llars, el cinema era un espai de sociabilitat generalitzat i els executius (i els que ho volien semblar) es comunicaven majoritàriament amb un telèfon Blackberry tot i que l’Iphone ja l’encalçava. Les tauletes no arribarien fins a finals del 2010, amb el primer Ipad. Continuant amb la marca de la poma, l’Ipod havia fet entrar en crisi el CD, però era aviat per consolidar el regnat de la música en streaming. En resum, internet era una autopista cada cop més immensa per la qual s’havia anat incorporant tothom des de principis de la nova centúria, però on encara la majoria conduíem fent, desorientats, cops de volant.
Fa deu anys ja vivíem en el segle XXI, però majoritàriament encara ens comportàvem com a ciutadans del segle XX, que és on havíem nascut i ens havíem format la immensa majoria dels habitants del planeta. Una dècada després, hem estat actors, espectadors, en cert sentit víctimes però sobretot protagonistes, d’una de les revolucions comunicatives més espectaculars, per la velocitat i per la profunditat, de la història de la humanitat.
Per què, si parlem de mass media, barregem periodisme, entreteniment i tecnologia? En la nova era de la comunicació total, informació, oci i innovació s’entrellacen en una espiral torrencial en què costa cada cop més destriar el gra de la palla, la veritat de la mentida, i especialment, les mitges veritats dels fets demostrables. En el terreny dels mitjans de comunicació l’expansió del periodisme digital ha estat absoluta a cavall de les xarxes socials, en una cursa a tanta velocitat que de les alforges ha anat caient la rendibilitat d’unes empreses que veuen com el gran públic, perdó, el lector, està disposat a pagar entre poc i res per la informació periodística.
el televisor, un arcaisme
Paral·lelament, la televisió convencional, la de la graella horària, l’híbrid per excel·lència de l’entreteniment i la informació durant la segona meitat del segle passat i els inicis del nou mil·lenni, ha estat desbancada a l’engròs per les plataformes digitals com Netflix i HBO, i foragitada al detall per la potència unipersonal de youtubers i influencers que arrosseguen amb la seva exposició constant, els seus tutorials i l’exhibicionisme milions de seguidors especialment entre les capes més joves de l’audiència. L’aparell de televisor ha evolucionat cada cop més en connectivitat i dimensions, però corre el risc d’esdevenir un moble antic, substituït per l’ordinador, les tauletes i, molt especialment, pels telèfons més intel·ligents i polivalents.
En un món comunicatiu on menys mans controlen més quota de mercat, cada cop més, especialment en àmbits comunicatius de llengües petites, les empreses del ram han d’apuntalar la seva força en l’agilitat, amb models de negoci basats en plantilles reduïdes i una bona combinació de finançament a partir de vendes, publicitat i macromecenatge (filantropia empresarial) i micromecenatge (subscriptors).
El periodisme no ha mort, perquè hi ha millor tecnologia que mai i de les universitats en surten els periodistes més ben formats de la història, i també perquè com a eina carregada de futur el risc no és nou, sinó que sempre ha estat en perill de sucumbir sota les urpes del poder que necessita la informació per produir desinformació. És innegable, tanmateix, que haurà d’afinar al màxim la professionalitat, la credibilitat i la capacitat adaptativa a l’entorn tecnològic, cultural i socioeconòmic.
EL PAPER, MULLAT
La creença popular sosté que quan morim ens continuen creixent les ungles. Durant un període de temps que ja no ens correspon, perquè encara hi som però ja no som, el cos, com si no hagués detectat la fatal circumstància que li ha sobrevingut, manté inalterables certes constants de la programació biològica fins que esgota totalment el romanent d’energia que conté. La imatge d’un mort al qual li van creixent les ungles ve al cap cada vegada que algú pregunta pel futur dels diaris.
Cada cop ho pregunta més gent. Cada cop s’ho pregunta més gent. Especialment persones relacionades amb el món de la comunicació, el periodisme i entorns socials i professionals més o menys propers, fronterers, interrelacionats com la política, l’empresa i el món editorial. Els lectors, per contra, van desertant discretament, sense fer preguntes. Simplement perquè no troben les respostes que busquen per satisfer les seves necessitats, perquè no tenen necessitats que hagin de ser satisfetes amb allò que ofereix un diari, o una mica per una combinació de les dues coses.
El drama, que com tots els bons drames no arriba de cop sinó que té un fil argumental en progressió lenta, amb girs inesperats, amb reculades enganyoses, amb angoixes dilatades i neguits absorbents, va començar a circular aproximadament en el canvi de segle, coincidint amb l’eclosió de la comunicació digital, molt abans de les xarxes socials, quan el control del flux d’informació encara era en mans de l’emissor periodístic. Inicialment, totes les prediccions i vaticinis sobre l’impacte d’internet en la premsa en paper eren un exercici recreatiu, una fabulació especulativa, mentre que la premsa escrita, que aleshores iniciava una alegre i alhora altiva transició cap als formats en línia, no tan sols no veia les orelles al llop, sinó que s’hi llançava alegrement gola avall oferint, després d’uns inicis de pagament, els continguts de manera gratuïta. El mal ja estava fet. La sort estava dictada perquè la premsa escrita va deixar de ser només escrita per incorporar altres elements multimèdia més enllà de la fotografia fixa que ha convertit els diaris en un híbrid que vol abastar-ho tot i que ha quedat, tret d’honorables i meritòries excepcions, a mig camí de tot.
el cost del periodisme
Les empreses periodístiques en general i les de premsa en particular, de manera especialment suïcida van decidir fa gairebé un parell de dècades, any amunt, any avall, inculcar a les seves audiències, perdó, als seus lectors, el missatge que la informació no té cap valor monetari. El dret a la informació escrita i privada, automàticament, es va convertir en gratuït, alhora que el prestigi de la lletra impresa en premsa va anar decaient. Entre un text gratuït i un de pagament, cada cop són menys lectors els que trien el que obliga a un desemborsament monetari, entre altres coses perquè durant algun temps han estat les mateixes empreses periodístiques les encarregades de convèncer el receptor que no hi havia diferència entre pagar i no pagar.
Aquesta obsessió per guanyar audiència sense preocupar-se pels ingressos o, pitjor encara, creient que els ingressos seguirien les passes de l’audiència ha acabat perjudicant els negocis, ha aconseguit fer disminuir la qualitat d’un periodisme obsedit en la immediatesa i l’impacte, cada cop en general menys preocupat per la profunditat i l’anàlisi reposada.
Alhora, professionals amb horaris impossibles, amb dedicació permanent i salaris comparativament baixos (si es té en compte la implicació horària i mental en la feina) han passat a treballar tant o més per cobrar menys, embarcats en naus que, per postres, no proporcionen ni la gratificació de la tasca ben feta ni la resposta d’uns lectors que fugen en massa de tot allò que no sigui gairebé regalat o sense el gairebé.
Tot això no ha arribat perquè sí, ni per una convicció deontològica, ni per unes estratègies de negoci basades en el criteri periodístic. Ha passat, sobretot, perquè vendre diaris, durant un temps, no era estrictament necessari. El pastís publicitari era tan inaudit, tan encadenat a l’eufòria d’alguns sectors econòmics desorbitats que, literalment, els editors de diaris van llançar la casa per la finestra. La casa no: van llançar el producte per la finestra. Més que mai, durant la primera dècada del segle XXI, i una mica abans i tot, es va validar allò que l’il·lustre G.K. Chesterton havia descobert més d’un segle abans: “Els periodistes són aquells professionals que omplen l’espai de les planes d’un diari que deixa lliure la publicitat.” Durant algun temps molts periodistes de premsa havien viscut amb la il·lusió que eren el centre del negoci dels mitjans on treballàvem. Però avui el paper està en vies de minorització irreversible, un fet agreujat pel descens de punts de venda (com a lectors només cal fer un volt per les ciutats per constatar el tancament de quioscos i llibreries que venen diaris) i la falta de rendibilitat dels negocis de distribució i les plantes d’impressió. Cada cop menys lectors en paper als quals, per postres, serà més difícil fer-los arribar el diari.
En contrapartida, el terreny per a l’evolució i consolidació del periodisme escrit en format digital té encara molt camp per córrer, sobretot en tots aquells formats que combinin multimèdia i fugin de l’actualitat més rabiosa que només busca el clickbait, és a dir, pescar clics.
I LES ‘Fake news’?
En aquesta dècada també s’ha posat de moda parlar de les informacions falses o manipulades, tot i que probablement aquest gènere sigui una part indestriable (i indesitjable) del periodisme des del naixement de la fabricació i comercialització de notícies. En el nostre entorn més immediat, cal tenir presents, per exemple, les paraules de George Orwell sobre la premsa en general i l’espanyola en particular: “Abans ja havia notat que cap succés és correctament relatat a la premsa, però a Espanya, per primera vegada, vaig veure periòdics on els reportatges no tenien cap relació amb els fets [...] Vaig veure periòdics a Londres que venien aquestes mentides i vaig veure àvids intel·lectuals construint superestructures emocionals sobre esdeveniments que mai havien tingut lloc.”
Aquesta forma de fer (mal) periodisme ha trobat en l’entorn digital una manera de refinar l’engany amb recursos tecnològics i, especialment, de propagar-lo de manera de viral. Treure l’entrellat entre la realitat i la ficció cada cop és més difícil, però no és menys cert que el mateix entorn digital que agilitza la propagació d’immundícia informativa també ofereix eines de verificació o, si més no, instruments per contrastar.
No hi ha dubte que el fact cheking, la verificació de notícies, serà una de les eines fonamentals per defensar el rigor i el prestigi del periodisme. En l’entorn informatiu digital, el de la immediatesa i la connexió permanent del lector per mitjà del telèfon mòbil, periodistes i lectors han de compartir la lluita per mantenir-se lluny de les línies vermelles que separen el rigor i la veracitat del rumor i la mentida. D’entrada, tant els uns com els altres han de fer front a la manipulació per part del poder en les seves formes més diverses. A partir d’aquí, els periodistes, han de ser especialment curosos en la verificació dels fets. Els lectors, per la seva banda, caldrà que contrastin prou abans de fer un retuit, o per detectar fins i tot subtils aixecades de camisa com l’afirmació feta en aquest reportatge que les ungles dels morts continuen creixent. Fals: és la pell del voltant que s’asseca i es retrau i deixa més part de l’ungla al descobert. Sigui com sigui, si han arribat fins aquí llegint la revista, és que la premsa impresa encara hi té paper.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
xarxes que pesquen lectors
Les xarxes socials no són específicament generadores d’informacions periodístiques però contribueixen al màxim a la seva difusió i redifusió, allò que se’n diu viralització de les notícies. En aquesta dècada, a més, s’ha produït la simbiosi entre xarxes socials en sentit estricte, com Facebook i Twitter, i canals de comunicació com WhatsApp i Telegram. De fet, algunes xarxes socials i canals de comunicació han passat en els últims anys a compartir propietat, per exemple en el cas d’Instagram i WhatsApp, absorbits pel gegant Facebook. Aquestes plataformes no només han generat una nova manera de distribuir les informacions periodístiques, sinó que són el principal mercat d’inversió publicitària, en detriment d’uns mitjans convencionals que defensen la posició del periodisme clàssic des d’unes perspectives financeres cada cop més complexes.