El dossier

La llarga marxa

La segona dècada del segle XXI ha estat una de les més complexes de la història de Catalunya: l’independentisme ha aconseguit la centralitat política i Espanya ha demostrat que només pot contenir la situació amb repressió

“L’any 2010 marcarà el futur de tota una generació de catalans i catalanes. És un any decisiu. Serà decisiu per a nosaltres, els europeus, coincidint amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. Caldrà abordar els reptes globals de la crisi econòmica, de la seguretat, el canvi climàtic i la política exterior [...] També serà l’any 2010 quan es preveu que arribi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Esperem aquesta resolució serenament, convençuts de la plena constitucionalitat de l’Estatut, respectant l’estat de dret i cercant la màxima unitat dels ciutadans i ciutadanes. [...] la nostra voluntat d’autogovernar-nos ni comença ni acaba amb una sentència. Es troba fortament arrelada en la nostra història, en la nostra llengua i en la nostra cultura i ha demostrat que és capaç de superar totes les adversitats.”

Amb aquestes paraules donava la benvinguda al nou any, en el tradicional missatge institucional de Cap d’Any, el president de la Generalitat, José Montilla. Unes paraules que vaticinaven de manera oracular unes problemàtiques mundials que no només han estat les principals de la dècada, sinó que continuen irresoltes o fins i tot agreujades. Pel que fa a l’àmbit català, la conjuntura política ha canviat diametralment des d’aquella recta final del segon tripartit en què Catalunya vivia instal·lada en un consens autonomista àmpliament majoritari, només immutat per anecdòtiques consultes independentistes impulsades uns mesos abans a Arenys de Munt i, especialment, per una espasa sobre el cap de la política i la ciutadania catalana que no era la de Dàmocles, sinó la de la justícia encarnada en el Tribunal Constitucional.

qui ho havia de dir

L’inici de la dècada es va accelerar el juny d’aquell primer any amb la indigna tisorada a l’Estatut votat per la ciutadania uns anys abans. Una manifestació massiva de protesta al passeig de Gràcia de Barcelona va posar de manifest el greu malestar ciutadà, tot i que a final d’any semblava que el país retornava a la pax autonomista amb un independentisme sota mínims i una victòria folgada d’Artur Mas a les urnes que, de bracet amb el PP d’Alícia Sánchez-Camacho, es disposava a brandar unes altres tisores, les de les retallades en els comptes públics com a sistema per afrontar la crisi econòmica galopant que havia deixat les arques de la Generalitat sota mínims, fos per culpa d’una gestió amb alegries excessives per part del tripartit, fos per culpa de l’escanyament crònic fiscal per part de l’Estat espanyol, fos per una barreja de totes dues coses i alguna més.

Sigui com sigui, la combinació de la crisi econòmica i la pressió contra l’autogovern van fer avançar en pocs mesos el país per la via sobiranista fins a situar el debat sobre la independència en el centre de la discussió política, inicialment en paral·lel a la política oficial i més tard desbordant-la i fent-la virar estratègicament.

El punt d’inflexió en què van confluir política i activisme social va ser la multitudinària Diada del 2012, la primera organitzada per una entitat que havia nascut tot just l’abril d’aquell mateix any: l’Assemblea Nacional Catalana. L’empenta de la societat civil, impulsada també per les onades de referèndums populars sobre la independència, cada cop més ben organitzats des del punt de vista logístic, i la frustració governamental de la impossibilitat d’assolir un pacte fiscal amb l’Estat espanyol (cal recordar la infructuosa visita a Madrid d’Artur Mas a finals de setembre d’aquell any) van generar una acceleració que va encadenar una vertiginosa successió de fets polítics sense temps per a la digestió. Eleccions al novembre del 2012, amb patacada de Mas, però reforçament de l’independentisme, l’apoteòsica Via Catalana del 2013, la consulta del 9-N del 2014, les eleccions que va guanyar Junts pel Sí el setembre del 2015, la investidura de Carles Puigdemont el gener del 2016, l’anunci de “referèndum o referèndum” fet pel president el setembre del mateix any i l’històric entre els històrics dies del procés, l’1 d’octubre del 2017, que va obrir un mes huracanat que va culminar amb la declaració d’independència i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, totes dues coses per primera vegada en la història contemporània de l’Estat espanyol. El lideratge independentista a la presó i a l’exili, això no pas per primera vegada, sinó com una constant cíclica de la repressió espanyola contra l’autogovern català.

El vertigen no s’atura aquí, i el 21-D d’aquell mateix any, l’independentisme va aturar el cop de l’Estat amb una victòria conjunta a les urnes que va deixar en anecdòtic, però no pas menor, el primer lloc de Ciutadans. La dècada encarava els seus dos últims anys amb la part més descarnada de la fúria venjativa espanyola, que va retorçar i manipular el dret, les lleis i la justícia per dinamitar la separació de poders a l’hora d’escollir president de la Generalitat (finalment, a la quarta opció, va sortir investit Quim Torra) i orquestrar una farsa judicial que va culminar amb una sentència vergonyosa denunciada per diversos estaments internacionals, amb penes d’entre nou i tretze anys de presó, de les quals només s’han escapat tres exconsellers fruit d’una resolució que lesiona greument el dret de manifestació i dissidència i que va generar per primer cop una resposta de certa contundència en uns carrers que fins aleshores havien estat obstinadament pacífics. Un temporal que durant la segona part de la dècada s’ha hagut de compaginar amb una inestabilitat creixent en la política espanyola, amb la corrupció del sistema polític oberta en canal, la monarquia en declivi i quatre convocatòries electorals en cinc anys.

un mapa canviat

L’indiscutible carril central de la dècada a Catalunya ha estat des de tots els punts de vista el procés independentista, que ha impregnat i minimitzat qualsevol altre discurs o temàtica. Malgrat tot, o potser en relació amb aquest procés, val a dir que la política catalana en una dècada ha canviat com un mitjó per diversos motius. El primer, perquè a diferència de la política espanyola, en què la corrupció no penalitza els grans partits, a Catalunya ha estat determinant per liquidar el partit hegemònic durant més de trenta anys. Perquè aquesta també ha estat la dècada del cas Palau. L’escàndol esclatava a finals del 2009, però va cuejar amb revelacions i constatacions cada cop més evidents fins a la sentència del judici, feta pública el gener del 2018. Pel saqueig del Palau de la Música Catalana es condemnava els seus dos màxims dirigents entre el 1990 i el 2009, Félix Millet i Tusell i Jordi Montull, a nou anys i vuit mesos de presó i set anys i sis mesos, respectivament, pel desviament de 25 milions d’euros. Una condemna judicial que, en paral·lel, va significar la sentència de mort de Convergència Democràtica, condemnada en el mateix judici a pagar 6 milions d’euros per finançament il·legal del partit però, sobretot, repudiada socialment per la gravetat dels fets, fins al punt que el partit va desaparèixer per deixar pas al PDeCat, un intent de continuar la tradició del centrisme liberal català deixant enrere la taca (i els tacats) per la corrupció. La confessió de l’expresident Jordi Pujol, l’estiu del 2014, admetent que tenia diners a Andorra i el llarg fil de presumptes martingales familiars que va esquitxar tota la família i que encara està en investigació judicial, van acabar d’ensorrar un espai convergent que només les turbulències del procés d’independència han evitat que fos major. En paral·lel, o com a conseqüència del terratrèmol polític doble derivat de la crisi convergent i del procés independentista, l’última part de la dècada ha vist com la majoria del catalanisme començava a reconfigurar-se a l’entorn d’ERC, que ha començat a guanyar totes les eleccions però sense acabar de desmarcar-se amb prou força de l’amalgama de JuntsxCat que va més enllà del tradicional espai convergent. En un altre carril d’aquesta evolució política també s’ha vist com el PSC pagava cara la seva ambigüitat catalanista amb un declivi històric, com Iniciativa era engolida pels moviments sorgits del 15-M catalitzats amb personalitat pròpia a Catalunya sota el lideratge de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i, per acabar, com l’espanyolisme més cavernari i la por a la independència de part de la societat catalana donava ales a un partit visceralment anticatalanista com Ciutadans que, abans d’estavellar-se en la política espanyola, ha servit algunes de les imatges més patètiques i tristes de la política catalana que es recorden.

Amb tots aquests ingredients, Catalunya abandona la segona dècada del segle XXI sotragada i reprimida com feia temps que no es veia, però amb la certesa que qualsevol alternativa a marxar d’Espanya serà letal. A La matemàtica de la història Alexandre Deulofeu vaticinava la independència per al 2029. Atents, doncs, a la programació de la nova dècada.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

CRONOLOGIA
2010
SENTÈNCIA DE L’ESTATUT
El TC retalla el text normatiu català i obre la crisi política a Catalunya.
201O
MAS, PRESIDENT
La victòria de CiU del novembre posa fi a set anys de tripartit.
2012
LA PRIMERA GRAN DIADA
Un milió de persones es manifesten a Barcelona en la primera de les diades multitudinàries de la dècada.
2014
LA CONSULTA DEL N-9
El sí aconsegueix una victòria incontestable en la consulta organitzada pel govern.
2016
PUIGDEMONT, PRESIDENT
Després de la victòria de Junts pel Sí en les eleccions i el bloqueig de la CUP a Mas, Carles Puigdemont és investit president.
2017
L’OCTUBRE MÉS INTENS
El mes comença amb l’1-O i acaba amb l’aplicació del 155.
2019
CÀSTIG JUDICIAL
La revenja de l’Estat espanyol es concreta amb una dura sentència.

ZAPATERO, RAJOY I SÁNCHEZ

Tot i els intents perquè deixi de ser així, la política catana ha continuant vivint durant tota la dècada presonera de l’arbitrarietat dels successius governs espanyols, especialistes a incomplir sistemàticament tots els acords, compromisos i deures competencials adquirits amb Catalunya. Des del 2010, amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, l’Estat espanyol no només no ha complert amb Catalunya, sinó que ha anat prement l’accelerador de la injustícia en el tracte, primer amb la llarga nit de Mariano Rajoy (2011-2018), culminada amb el 155, i després amb les esperances frustrades d’un govern Sánchez que ha fet bona, un cop més, la frase atribuïda a Josep Pla, que sosté que en política el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. I amb el rei situat a la ultradreta.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)