De Fukushima a Greta Thunberg
En una dècada hem pres consciència de la realitat: l’escalfament global és un fet, no és una projecció a cent anys vista. L’emergència climàtica ens empeny a actuar
Una adolescent amb trenes té el posat greu i assenyala acusadora els líders mundials. Una joveneta sueca, Greta Thunberg, és el símbol actual de l’activisme climàtic. No cal aplaudir-la ni criticar-la. Escoltar-la, rumiar una mica i decidir quin paper volem jugar en aquest procés, això ja estaria prou bé. A ella i als milions de joves que està arrossegant, els deixem un present galdós i un futur no gaire prometedor. Aquest desembre, el secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, s’ha dirigit als governs del món per reclamar-los “lideratge polític” per frenar el canvi climàtic. A l’inici del debat entre líders mundials de la Cimera del Clima, Guterres va lamentar que l’acció governamental no és “suficient” per aturar els efectes de l’escalfament global. “Si us plau, lidereu, la societat s’està movent”, ha dit Guterres, en referència a les manifestacions pel clima arreu del món dels darrers mesos. En aquest sentit, l’ONU ha alertat els líders que l’opinió pública està evolucionant “molt ràpidament” i que han d’actuar si no volen anar a remolc dels carrers. La dècada es va obrir, gairebé, amb l’accident nuclear devastador de Fukushima, el març del 2011. El desastre radiactiu va anar precedit d’un terratrèmol i d’un tsunami. Devastació humana i del medi. Es tanca la dècada amb una reclamació ciutadana cada vegada més forta: frenem l’escalfament.
Allò que el canvi climàtic, l’escalfament del planeta, s’ha d’aturar perquè no afecti els fills, els nets, ha quedat superat aquesta dècada. Malauradament, han quedat clares algunes qüestions: el canvi climàtic és present, ja l’estem patint i no és reversible, tot i que hem de lluitar tant com es pugui perquè el seu impacte no sigui demolidor. Desanimats? No. Tant és si els Estats Units i la Xina fan veure que no hi ha cap problema: els científics en tenen les proves. Reclamen mesures urgents, dràstiques.
Recorden –els joves no– que si plovia pels volts de la Mare de Déu d’agost ja s’havia acabat l’estiu? Recorden que quan anàvem a l’escola podíem arribar al juny amb màniga llarga? I quan els llençols estaven glaçats a l’hivern? És cert que les condicions de vida han millorat, però no és això el que fa que cada vegada faci més calor. Se’ns acaben la primavera i la tardor. Segons explica Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, si s’analitza el comportament de les temperatures mínimes i màximes, es veu que les màximes s’incrementen molt més. “Això vol dir que durant el dia fa molta més calor que no pas fa cinquanta anys i que a la nit, també, però no tanta. Cada any, sempre hi ha algun mes que és el primer o el segon més càlid des que es disposa de dades.” Es baten rècords constantment. Un d’evident és que els deu anys més càlids es concentren en els últims vint anys. En el cas de les precipitacions, és més difícil veure la tendència, i és veritat, el nostre clima mediterrani ja ho té, és irregular, amb anys secs i anys plujosos. Tanmateix, sí que és cert que, també especialment a l’estiu, la precipitació va baixant. Alhora, tenim experiència d’episodis virulents del clima. Tant les pluges intenses com les sequeres defineixen el nostre clima. Ara bé, sí que es veu de manera cada vegada més evident que els períodes de sequera cada cop són més freqüents i més llargs i que les precipitacions intenses tendeixen a ser més habituals. Sembla que s’està polaritzant, que el clima cada dia és més extrem. Allò del clima benigne, per definir el mediterrani, es desdibuixa.
El sistema climàtic no respon immediatament als canvis. Per això, encara que el rumb es canviï, la inèrcia el farà seguir en la mateixa direcció durant un temps. L’atmosfera manifesta l’abast dels gasos amb efecte d’hivernacle –molt vinculats a la crema de combustibles fòssils–, que anem injectant des de mitjan del segle XIX, amb l’inici de la revolució industrial. El planeta se seguirà escalfant.
Per sota dels 2 ºC
Carmen Llasat, catedràtica de física de l’atmosfera a la Universitat de Barcelona (UB), afirma: “El canvi climàtic està passant, ara i aquí. L’escalfament ja s’ha produït i augmentarà. A les nostres mans hi ha la possibilitat que l’escenari sigui més o menys favorable. Ara bé, el mal que s’ha fet... ja no es pot revertir.” Mentre hi ha líders de potències mundials que miren cap a una altra banda, els científics fan tant com poden per fer entenedor el missatge: “Lluitem perquè l’horitzó no empitjori. Des de fa mesos es parla en termes d’emergència climàtica.” Emergència. Segueix Llasat: “L’escalfament que s’ha experimentat al planeta, i que en el 2013 era de 0,85 graus respecte a la mitjana, és degut a l’actuació humana.” El 2013, la comunitat científica ho va reconèixer, amb un informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (en anglès, Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC), organisme que depèn de l’ONU. Posteriorment, el 2015, a París, en la XXI Conferència Internacional sobre Canvi Climàtic, tots els líders del món reconeixen, per primer cop que, efectivament, el canvi climàtic és degut a una causa antropogènica, humana. Per primera vegada es van signar acords a escala mundial. Segueix Llasat: “Es va proposar que la temperatura no augmentés més d’1,5 ºC i ja es van posar damunt la taula mesures més pròpies del que es parlava: d’urgència. En els acords de París es va donar com a termini per actuar el 2020. Què ha succeït? Que la comunitat científica s’ha adonat que seguim emetent més CO2 i més gasos amb efecte d’hivernacle, en la línia dels pitjors escenaris projectats. Des d’un punt de vista d’emissions, no s’ha millorat, sinó que hi segueix havent un augment superior al 2% anual.” El 2018, l’IPCC va presentar un altre informe sobre les implicacions de l’augment d’1,5 ºC de la temperatura. “Els científics acceleren les investigacions per demostrar què passaria amb un augment d’1,5, 2, i 3 ºC. I les observacions són nefastes, en l’àmbit local, regional i mundial. Tots els escenaris de temperatura, precipitació, tot, té conseqüències negatives per al planeta i les persones.” Ja fem tard. S’ha d’actuar immediatament i es parla d’emergència climàtica. L’ONU va convocar recentment una reunió per cridar l’atenció dels països, perquè la cosa es complica ara amb la posició dels Estats Units i amb l’ascens de la Xina. La Xina és el país que emet més gasos amb efecte d’hivernacle, seguida dels EUA. Després, va la UE.
El fet és que ja no serà possible estar per sota dels 1,5 ºC, els pròxims anys –pocs–. Diu Llasat: “S’ha d’intentar estar per sota dels 2 ºC d’augment, però per això s’han de reduir immediatament les emissions. No podem esperar. Hi ha un consens científic: la situació és inacceptable. No és que passaran anys o dècades, és que ja estem notant els efectes del canvi climàtic. No hi ha dubtes sobre l’augment de temperatures, d’onades de calor, d’episodis climàtics extrems. Al conjunt del món tampoc es posa en dubte l’augment del nivell del mar i la pèrdua de la massa de gel tant als continents com sobre el mar. És indiscutible.” No és una hipoteca per al futur. És el present.
consum embogit
Els experts coincideixen: s’ha d’aturar el consum exacerbat de tot. Des del recorrent “apaga el llum!”, fins a abaixar les calefaccions i controlar l’aire condicionat i vigilar el transport. Comenta Carmen Llasat: “Hem de ser una mica més reflexius a l’hora de plantejar-nos un viatge de cap de setmana... Els avions i els vaixells són grans emissors. Utilitzem més el tren, el servei públic. No parlo de deixar de sortir, però cal fer canvis en el model de vida. Potser la felicitat no està en anar-se’n tan lluny com es pugui a passar les vacances...” El consum sense límits és una font de danys. “No cal gastar per gastar. Hem de portar una vida més austera, que no vol dir més desgraciada, al revés, per valorar més el temps i els petits detalls.” “Sé que és anar en contra del dia a dia d’avui, però la compra per internet el que fa, per exemple, és augmentar el transport. Potser hauríem d’anar a un centre de recollida... Aquesta comoditat màxima i aquest individualisme nostres ens porten a una situació climàtica i econòmica insostenible. En l’última dècada, n’hem estat més conscients i, per tant, més culpables pel fet de no adoptar mesures.” Ser consumidors, d’altra banda, ens empodera: podem exigir a les empreses que els seus processos siguin nets. I que ens els expliquin. Està a les nostres mans: si volen que comprem, hauran de canviar. D’altra banda, com a ciutadans, també podem ser motors del canvi: som els que votem.
Javier Sigró, investigador del Centre en Canvi Climàtic i professor de la Universitat Rovira i Vigili, es referma en el que diem. Ens els pròxims anys i centúries el grau i escaig que ha pujat la temperatura respecte a l’època preindustrial no disminuirà. “Amb l’increment de temperatura que ja acumulem hem perdut gairebé la meitat del casquet polar... Les dues últimes dècades han estat les més càlides des de fa dos mil anys, fins on sabem. I no és un fet puntual”, argumenta Sigró. “En les pròximes dècades, les temperatures pujaran, perquè és conseqüència del que ja tenim a l’atmosfera. On tenim més marge de maniobra és en la segona meitat del segle XXI. Fins al 2040, però, més o menys, ho tenim tot fet.” La lluita personal depèn de moltes accions: limitar tant com es pugui els combustibles fòssils, l’ús de plàstics... reciclar, fomentar l’economia circular. Procurar no afegir més llenya al foc. I que es faciliti a la població que faci un canvi: transport públic eficient basat en energies netes. “Anem tard tots, en general. Catalunya, que va ser pionera en energies netes ara està a la cua d’Espanya.” Cal prendre consciència i decisions efectives. “En dotze anys s’haurien de reduir més del 50% de les emissions. En l’àmbit mundial, amb totes les mesures aplicades fins ara no hem estat capaços de reduir les emissions.”
Si la temperatura puja 3 ºC o més, les muntanyes perdran bona part dels boscos, necessitarem més aigua, un bé escàs... Els canvis són tan ràpids que la natura, flora i fauna, no ho tenen fàcil per adaptar-s’hi. És cert, anem tard, però podem fer que les transformacions de tot ordre que es preveuen siguin més amables amb la Terra, amb nosaltres?
MERCÈ MIRALLES mmiralles@lrp.cat
conreus alterats
Potser a les ciutats no ens n’adonem tan clarament com al camp. Expliquen els experts que en el món agrari cada vegada hi ha més evidència de canvis en la brotada, que tot s’està modificant. S’avança la floració, i la maduració dels fruits i la caiguda de la fulla cada vegada són més tard. El període que la planta té capacitat de produir cada cop és més ampli. Això fa, entre altres coses, que tingui més necessitats d’aigua. Al Montseny, estan pujant espècies de nivell més baixos a nivells més alts perquè a baix estan morint per les temperatures... “A la ciutat no en som tan conscients perquè vivim en una bombolla.”
AdEu a les platges?
L’augment del nivell de l’aigua potser és un dels factors més visibles relacionats amb l’escalfament. Hi ha projeccions que parlen de vuitanta centímetres. Això, a Catalunya, pot fer molt mal. De fet, i tot i que cada platja té les seves característiques, podrien desaparèixer. Abans, si pujava el nivell de mar, es retrocedia i s’havia acabat. Ara, com? Tot està urbanitzat. I un dels nostres actius turístics és la platja, per tant... Un dels recursos més importants està amenaçat.