Crisi a la vista?
Els efectes del canvi climàtic, la ressaca de la crisi del 2008 i el problema demogràfic generen incertesa
El setembre passat, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va revisar a la baixa les seves perspectives de creixement mundial per a l’any vinent fins al nivell més baix dels últims deu anys, mentre tothom augura que anem de cara a una nova crisi econòmica. Per què? En primer lloc, estem patint la incertesa derivada de la crisi del 2008: hi ha alts nivells de deute (públic, de les empreses i de les famílies) i això fa que tothom busqui estalvi i s’alenteixi l’activitat econòmica. Els estats intenten aconseguir ingressos augmentant els impostos i això també redueix el consum i la inversió.
Tot plegat es retroalimenta i, a més, s’hi afegeix la qüestió demogràfica: cada cop hi ha més gent gran que necessita pensions i que no contribueix a pagar impostos com quan treballava. Per pal·liar tot això i reactivar l’economia s’ha utilitzat la política monetària, rebaixant els tipus d’interès, però després de deu anys s’ha vist que aquesta política ja no representa un estímul i, per contra, com que els bancs tenen poc marge d’ingressos, no donen crèdits, no tenen capacitat de fer negoci i són més vulnerables.
A part d’aquest llast de l’última crisi, el canvi climàtic també està generant molta incertesa, que en definitiva és el pitjor que li pot passar al model econòmic actual. I tampoc ajuden els problemes de la globalització, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, el proteccionisme que afecta el comerç internacional, el Brexit...
GLOBALITZAts
Com a resposta a les economies emergents –la Xina, però també l’Índia, el Brasil i Turquia– s’està veient un auge del proteccionisme, amb Donald Trump com a principal exemple, que fa pensar en l’inici de la fi de la globalització. No tothom ho veu així, però. Segons l’economista Hugo Rodríguez, científic titular de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC, aquesta situació és temporal i l’interès de tots els actors és tenir mercats tan grans com sigui possible, en part a causa de la quarta revolució industrial, que serà la de les noves tecnologies. “Països com els Estats Units i els de la Unió Europea són els que més es beneficien de la globalització, perquè són els països amb més tecnologia, que al seu torn necessita mercats amplis. Si tu fas un programa d’intel·ligència artificial, el cost és fer-lo la primera vegada, però replicar-lo ja no té cost. És el mateix instal·lar-lo un cop que un milió de cops, per tant com més gran sigui el mercat, millor”, diu. Per això aquest expert creu que les polítiques proteccionistes actuals el que pretenen és que els respectius actors agafin força perquè quan es tornin a obrir les fronteres s’hagin pogut convertir en capdavanters tecnològics. Això portarà a un duopoli de l’hegemonia mundial entre els EUA i la Xina, tal com diuen alguns analistes? No és tan clar. Pel que fa a desenvolupament tecnològic hi ha molts altres actors potents i també pot passar que, finalment, els països occidentals controlin la producció tecnològica i les economies emergents es dediquin a les mercaderies.
capitalisme ‘green’
Al llarg de la història, el capitalisme ha mostrat que és el sistema econòmic més resilient que existeix, per bé o per mal, però ara s’indica que el canvi climàtic el podria posar en risc. “La meva opinió és que el capitalisme abraçarà el canvi climàtic com un nou mercat amb un creixement potencial molt alt. Es tornarà verd en funció dels interessos de les empreses: vendrà cotxes elèctrics, plaques solars... Es buscaran processos productius que no generin tanta despesa energètica, i ja està, això serà el nou mercat”, indica Rodríguez. Així, és possible que ens venguin la idea que, amb les noves tecnologies verdes, contaminarem la meitat consumint el mateix. Tanmateix, si seguim amb el model capitalista actual, d’aquí a uns anys consumirem el doble i estarem allà mateix.
ECONOMIA CIRCULAR
L’economia circular i el decreixement són alternatives que també plantegen dubtes. Rodríguez hi veu dues limitacions. En primer lloc, el mateix disseny: fins i tot entre els defensors hi ha discrepàncies sobre qüestions com l’intervencionisme per part dels estats, el paper del mercat o la importància d’allò local respecte d’allò global. Hi ha una certa tensió en relació amb el desenvolupament econòmic: “Com es prendrà un productor africà el fet que no pugui exportar tomates i se les hagi de menjar totes?”, pregunta l’investigador a tall d’exemple. Aquesta limitació, però, seria relativa, perquè en aquestes alternatives sí que hi ha un nucli compartit: reducció del consum, reducció de les hores laborals, valoració de l’economia alternativa, com les tasques de cura... Ara bé, el problema real, la limitació més greu, és la implementació: aquells que estan en posició de fer-la són els que tenen més coses a perdre amb el canvi.
“Què ha fet l’statu quo amb la idea d’economia circular i decreixement? Intentar canviar el paradigma per defensar els seus interessos. En aquest sentit, difon la idea que la veritable economia circular es basa a reciclar –no parla de reduir– i en el progrés tècnic que disminueixi l’ús de recursos durant la producció, per continuar fent possible el creixement”, indica.
En qualsevol cas, segons Rodríguez no es pot fer un canvi de paradigma sense la intervenció de les empreses i dels estats, i aquests dos actors no tenen cap interès a fer-lo. La solució podria ser l’empoderament dels ciutadans com a consumidors? “Veient com està augmentat la desigualtat als països rics no podem ser optimistes. Si en el futur el teu treball està en risc per la robotització, poca força tindràs com a consumidor. Diràs que no t’expliquin els reptes del canvi climàtic si prou feina tens per arribar a final de mes”, diu. Ara bé, tampoc cal ser pessimistes: “Cal tenir en compte les limitacions del sistema per poder dissenyar el canvi de manera efectiva”, conclou.
Ens ho trobarem
IRENE CASELLASL’augment de les desigualtats és una qüestió que gairebé tothom dona per segur. Però també depèn de si es compara entre països –llavors segurament es reduiran gràcies a les economies emergents– o entre les persones: als països rics hi ha moltes persones pobres, i també estan apareixent conceptes nous, com el de pobres que tot i tenir feina no arriben a final de mes, o pobres intermitents. Als països rics, les desigualtats estaran marcades per la robotització i la globalització. Els dos elements tendeixen a reduir la demanda de treball (i, per tant, l’ocupació i el salari) del sector menys qualificat de la població laboral. Aquests treballadors seran substituïts per robots o per altres treballadors dels països menys rics.
“Tenim la idea que la globalització implica que no hi ha cap control per part dels estats, però és tot el contrari”, assegura Rodríguez. Perquè hi hagi comerç i intercanvis s’han de fer moltes regulacions i els tractats internacionals són cada cop són més voluminosos i complexos. Ara bé, no canvien quant a la mobilitat laboral: tots la volen controlar i limitar. Tot i això, el descens de la natalitat als països rics, que alguns ja consideren una veritable crisi demogràfica, fa que des d’organismes com el Fons Monetari Internacional s’hagi recomanat augmentar la població migrada per garantir mà d’obra. Així, s’ha calculat que a l’Estat espanyol, per anar bé, s’hauria de triplicar el nombre de ciutadans procedents de l’estranger en la pròxima dècada.
LA FI DELS DINERS EN EFECTIU
IRENE CASELLASA l’Estat espanyol, els diners en efectiu representen el 10% dels diners que existeixen (la resta són dipòsits als bancs). Tanmateix, el 50% dels pagaments que fem (tant en volum d’euros com en quantitats de vegades que paguem) són en efectiu. Una situació molt diferent a la de països com Suècia, on les propines es paguen amb el telèfon i els autobusos i els taxis no accepten diners en metàl·lic. L’ús d’efectiu està arrelat, però a la llarga serà substituït per monedes digitals, ja que és car de produir, necessita seguretat i, a més, afavoreix l’economia submergida. Per això alguns bancs centrals ja s’estan plantejant eliminar-lo i crear una moneda digital pròpia. I, en paral·lel, els bancs privats s’aniran interessant per les criptomonedes a mesura que aquestes es vagin consolidant i puguin reportar beneficis.