Els reptes d’una societat envellida
El gran dubte que es planteja és si es podrà mantenir el sistema de pensions i d’ajudes a la dependència. Ara bé, envellir amb dignitat també depèn d’altres factors: caldrà fomentar la participació i la visibilitat de la gent gran, l’envelliment actiu i la solidaritat intergeneracional
Cada cop vivim més, és un fet. Però vivim la vellesa que ens mereixem? Perquè la gent gran tingui garantit el seu benestar és necessari no només que el sistema pagui pensions, sinó també que la societat els tingui en compte. L’envelliment de la població preocupa en l’àmbit econòmic –com es pagaran les pensions del futur?, com es farà front a les demandes d’atenció sanitària i social?–, però al mateix temps es pot veure com una oportunitat, un al·licient per a la creació de nous tipus de feines o per a la recerca i la innovació.
A Catalunya podem estar satisfets de tenir una esperança de vida en néixer de les més altes del món. Segons les dades més actuals, del 2016, quan neix un nadó s’estima que viurà fins als 86 anys si és dona i fins als 81 si és home.
La mitjana de l’esperança de vida, per tant, és de 83,63 anys, només al darrere de Hong Kong (85 anys), el Japó, Macau i Suïssa (amb 84). Aquest augment de l’esperança de vida de les últimes dècades ha fet que el conjunt de la població hagi envellit de manera accelerada: mentre l’any 1981 la població que tenia 65 anys o més representava un 11,2% del total, el gener del 2019 ja era el 18,8%. I durant la pròxima dècada es preveu que arribi al 22%.
grans i sans
Ara bé, tal com es recull en els informes per al desplegament de l’Agenda 2030 a Catalunya, tot i que aquestes dades són molt positives, quan s’analitza l’indicador d’esperança de vida en bona salut, la població catalana perd les posicions de lideratge i situa les dones catalanes en 69 anys i els homes en 67. És a dir, les dones catalanes viuen una mitjana de disset anys amb mala salut i els homes, tretze. La conclusió és evident: un dels reptes de futur és aconseguir que les persones arribin a grans amb més bona salut. Però no només això, també hi han d’arribar en millors condicions socials, no només amb les pensions assegurades, sinó amb més visibilitat i amb la possibilitat de continuar aportant la seva expertesa a la societat.
“Les persones grans constatem que no tenim ni el lloc ni la visibilitat que ens pertoca en la societat que hem ajudat a construir. Un cop finalitzada la nostra vida laboral, passem a un segon pla i restem invisibles. No s’aprofita l’experiència ni el treball d’unes generacions que hem protagonitzat grans canvis socials, econòmics i polítics al nostre país. Quan arribem a la jubilació, les nostres condicions i la nostra qualitat de vida es malmeten en funció dels poders econòmics especulatius i (sovint) de l’aplicació política dels partits que els obeeixen.” Amb aquesta contundència es van expressar –a través d’una ponència– els participants en el 8è Congrés Nacional de la Gent Gran que es va celebrar l’octubre passat a Sant Fruitós de Bages, amb la representació de col·lectius procedents d’arreu del territori. Durant aquell mateix congrés, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, va anunciar una nova llei catalana d’adaptació a l’envelliment de la societat que probablement es debatrà aquest any.
Una de les reclamacions de la gent gran és, precisament, la creació d’un organisme específic, un departament o una agència, que desenvolupi polítiques integrals dirigides a aquest col·lectiu i que afronti les situacions que més els preocupen, des de les pensions i l’atenció sanitària fins a temes d’efectes més individuals, com ara la solitud no volguda, la participació social i política, el respecte a la intimitat, l’afectivitat i la sexualitat i la solidaritat intergeneracional.
empatia generacional
Una de les tasques que indubtablement s’haurà d’abordar en el futur és fomentar el contacte intergeneracional. “La vellesa és un tema no assimilat per la joventut, que mira cap a un món ple de tecnologia que l’enganxa i uns mitjans de comunicació que afavoreixen una imatge d’eterna joventut”, asseguren els representants del col·lectiu. I com que en la majoria dels casos la gent gran ja no conviu amb les famílies de manera habitual, es genera una falta de consideració per desconeixement. “És difícil per al jovent fer-se a la idea de les dificultats de comprensió, de pèrdua d’oïda, de mobilitat, d’equilibri... que pot tenir la gent gran. Estar a prop de qui ho pateix ajuda a generar una empatia intergeneracional, de la qual estem mancats ara mateix”, insisteixen.
A part de programes per apropar joves i ancians, les polítiques de futur també haurien de fomentar una transició adequada de la vida laboral a la jubilació i fer possible que aquells que deixin de treballar continuïn col·laborant i participant en la societat. Un exemple és el voluntariat per a la gent gran, que anirà guanyant rellevància en els pròxims anys.
També s’ha d’obrir un debat sobre la dignitat de les persones, fer front a una qüestió fins ara tabú com el maltractament dels ancians i parlar obertament del dret a una mort digna. Precisament, en el Congrés de la Gent Gran es va reivindicar que cal acceptar amb naturalitat el cicle de la vida i la mort, tot i que la societat actual no hi ajudi, així com la creació de xarxes de suport i acompanyament a les persones que reben cures pal·liatives.
dependència
Del 10% de la població adulta catalana que necessita ajuda o companyia per fer activitats habituals, la gran majoria són persones grans. La falta d’autonomia s’accentua en els grups de més edat: així, en el grup de més de 75 anys arriba a representar el 46,9% en les dones i el 33,5% en els homes. Aquestes dades, juntament amb les projeccions demogràfiques, mostren que en el futur caldran més recursos per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i assistencial. Segons es va posar de manifest en el Congrés de la Gent Gran, no és tan complicat. “En el període del 1990 al 2018, el producte interior brut (PIB) de l’Estat ha passat dels 401.686 milions d’euros als 1.208.248 milions d’euros. Aquest creixement, però, no s’ha reflectit en una redistribució de la riquesa entre els diversos sectors de la població. La nostra societat genera prou riquesa i recursos per cobrir a bastament les necessitats de la gent gran i garantir-ne un envelliment digne, però no ho fa”, tal com es va assegurar en la ponència sobre polítiques d’adaptació a l’envelliment.
Mentrestant, el Fons de Reserva de la Seguretat Social (el que es coneix com la guardiola de les pensions) ha passat dels 66.915 milions d’euros que tenia el 2011 als 2.150 que queden en aquests moments.
IRENE CASELLAS
icasellas@lrp.cat
.
ANCIANS I NOVES TECNOLOGIES
IRENE CASELLASMassa sovint la societat viu d’esquena als ancians, i les noves tecnologies no hi ajuden. Un exemple: ara que les companyies de telefonia mòbil ofereixen les dades dels telèfons intel·ligents per poder fer algoritmes relacionats amb la mobilitat de les persones, és evident que els resultats estaran esbiaixats, perquè la majoria de gent gran no utilitza aquests telèfons, i precisament són els que més s’haurien de tenir en compte per definir quina durada han de tenir els semàfors. La bretxa tecnològica generacional és un fet actual, però aquesta s’anirà reduint a mesura que es vagi produint l’envelliment de les generacions més adaptades a la tecnologia. Això sempre que aquest envelliment sigui real, perquè algunes veus adverteixen que potser en el futur la gent no viurà més sinó menys, com a conseqüència d’haver estat exposada a més contaminació i més estrès.