El dossier

A l’ombra del president Macià

Format com a militar a Melilla, Enric Pérez Farràs es va convertir en el cap dels Mossos des de l’endemà del 14 d’abril del 1931 i, després del fracàs de l’aixecament militar del 19 de juliol del 1936 a Barcelona, es va convertir en assessor militar de l’anarquista Buenaventura Durruti

Durant el consell de guerra que va haver d’afrontar arran de la seva implicació en la revolta del 6 d’octubre, l’advocat defensor d’Enric Pérez Farràs, Críspulo Moracho, al·ludeix a un full de serveis immaculat del militar processat. Tanmateix, si resseguim el seu expedient, que es conserva a l’Arxiu Militar de Segòvia, s’observen llums i ombres que ens el caracteritzen com un personatge rebel. De fet, un dels testimonis del judici, l’escriptor Joseph Kessel, és ben conscient que el seu “passat revolucionari, àdhuc anarquista”, el converteix en “l’acusat més amenaçat” dels que es troben al castell de Montjuïc. I, com veurem més endavant, en els debats i les deliberacions dels polítics al voltant de la qüestió de l’indult, la carpeta d’Enric Pérez Farràs és, de molt, la més incòmoda de les que es troben els ministres.

El 12 d’agost del 1905, Pérez Farràs aprova l’examen d’ingrés a l’Acadèmia d’Artilleria. L’estiu del 1912, és destinat al regiment de muntanya de Melilla. Com bona part dels militars espanyols de principis del segle XX, doncs, es forja a les colònies africanes, en un escenari de barbàrie on es posen de manifest totes les mancances de l’exèrcit espanyol, però que, paradoxalment, es converteix en el destí més preuat per a aquells oficials ambiciosos.

La destinació militar també provoca canvis des d’un punt de vista familiar. Pocs dies després que el seu marit emprengui el viatge cap a Melilla, la seva esposa es trasllada a Barcelona. La decisió, que respon a la necessitat de cercar el suport logístic de la família paterna, torna a vincular la família amb Catalunya. Si ens atenem a les informacions aparegudes a la premsa de Segòvia, el trasllat d’Elisabeth Coemans i la seva filla no passa desapercebut. Un dels diaris de més tirada de la ciutat castellana, El Porvenir Segoviano, no només es fa ressò d’aquella notícia social, sinó que també deixa constància del fet que “a l’estació van ser acomiadades per les seves nombroses amistats, com a prova de les moltes simpaties que deixen a Segòvia”. El moment del trasllat, doncs, deixa constància dels vincles que la família ha establert amb la societat castellana.

El 23 d’agost del 1914, en una acció bèl·lica, Pérez Farràs és ferit d’un tret al braç esquerre. La premsa peninsular informa d’aquell episodi, si bé ho fa de manera telegràfica, sense entrar en detalls de l’acció ni de l’abast de la ferida. Les notícies, nodrides amb els comunicats oficials, són tan concises com fantasioses, i resulta impossible fer-se una idea mínimament fidel de l’evolució de les hostilitats més enllà de les informacions directes que proporcionen alguns soldats a través de les cartes que trameten als seus familiars, altrament sotmeses a una fèrria censura. D’aquella topada, Enric Pérez Farràs en traurà una distinció, la creu de primera classe de Maria Cristina, que li concedeixen vuit mesos després i que, a partir d’aleshores, llueix permanentment a la solapa.

Després de servir onze anys a Àfrica, el 1923, Enric Pérez Farràs és destinat a Mataró com a capità del 7è regiment d’artilleria lleugera. I, ben aviat, s’implica en diverses conspiracions contra la monarquia. En una d’aquestes conspiracions ho fa amb el general Eduardo López Ochoa i el periodista i polític Rafael Sánchez-Guerra, amb qui mantindrà contacte epistolar durant el seu empresonament al penal de San Julián de Cartagena. La tardor del 1930, després de la dimissió del cap del directori militar, el general Primo de Rivera, Pérez Farràs s’implica en el Comitè Pro-Llibertat, que reclama el retorn dels exiliats i l’alliberament dels presos polítics, entre els quals hi ha Francesc Macià. Més enllà de les motivacions ideològiques, la implicació també té un component personal. Pérez Farràs havia intentat posar-se a les ordres de Macià poc abans de la descoberta del complot de Prats de Molló i, alguns mesos després, ho farà una vegada proclamada la República; en aquest darrer cas, amb un resultat més tangible.

Cap de les esquadres

El 14 d’abril del 1931 representa una ruptura política i un moment d’il·lusions desfermades. I per a Enric Pérez Farràs s’obre un període decisiu, en què es convertirà, almenys fins al 1939 –quan es vegi obligat a abandonar el país–, en un protagonista principal de la política catalana. Pocs dies després del canvi de règim, és nomenat cap dels Mossos d’Esquadra, un cos reconvertit en policia del nou govern autònom. De fet, la capacitat operativa i el nombre de mossos que es troben a les seves ordres són més aviat escassos, sobretot si ho comparem amb la situació actual o fins i tot la que es va viure abans del desplegament del cos. Malgrat tot, no pot evitar implicar-se en la conflictivitat social de l’època i no falten les topades amb els anarquistes.

Segons el testimoni de Bladé, el cap dels Mossos es converteix en un personatge popular entre els funcionaris de la Generalitat. Ja sigui per avorriment o per caràcter, abandona sovint la comandància i es passeja per les conselleries saludant tothom. I, com si s’entestés a sincronitzar l’acció del govern, es dedica a posar en hora tots els rellotges que troba. Quan un dels aparells s’espatlla, Pérez Farràs fins i tot s’encarrega d’arreglar-lo.

Enric Pérez Farràs participa activament en l’esclafament del cop militar a Barcelona. El cap dels Mossos s’enfronta novament als militars, però en aquest cas amb una posició ben diferent de la que havia ocupat el 6 d’octubre del 1934. Després del fracàs de l’aixecament militar a Barcelona, el comissari de Defensa de la Generalitat, Lluís Prunés, intenta crear unes milícies ciutadanes a les ordres d’Enric Pérez Farràs. La iniciativa, però, no acaba de reeixir per l’oposició dels anarquistes i, en comptes d’això, es formen columnes de milicians. El 24 de juliol, Enric Pérez Farràs, com a assessor militar de les milícies, surt triomfalment cap al front d’Aragó. En pocs mesos de diferència, doncs, el comandant dels Mossos ha passat de recórrer el país al costat d’un president amb ideals separatistes a marxar cap al front de guerra com a assessor militar del líder de la revolució àcrata. Tota una mostra del gir radical que ha experimentat el país i la seva vida.

L’exili a Mèxic

Sabem molt poques coses d’Enric Pérez Farràs després del 1939, quan es veu obligat a emprendre el camí de l’exili com molts milers de catalans. En un primer moment, s’instal·la a les poblacions de Tolosa de Llenguadoc, Côte-Pavêe i Grenade-sur-Garonne. Però l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany a partir del 22 de juny del 1940 l’obliga a creuar l’Atlàntic. Pérez Farràs és ben conscient que la seva vida corre perill i no vol temptar novament la sort. El 14 d’abril del 1942, una data ben assenyalada, s’embarca a Marsella en el vaixell Maréchal Lyautey rumb a Casablanca i, des d’allà, pren el Nyassa en direcció a Veracruz, on arriba el 22 de maig.

A Mèxic, el cap dels Mossos i la seva família s’estableixen al carrer de López, on es concentren altres refugiats catalans, i intenten sobreviure com poden. Primerament i durant quatre o cinc anys, treballant a la secció tècnica d’uns tallers industrials i, més endavant, en un despatx del passeig de la Reforma de la Casa Bertran Cusine. Artur Bladé, que comparteix amb ell la primera de les ocupacions, recorda les converses interminables amb l’antic cap de les esquadres, sempre entelades per l’enyorança i, en tot cas, ben il·lustratives de les que podien mantenir molts altres exiliats: “Eren converses de coses passades, de records, una mica tristes sempre, en el fons. Ell prou que volia fer el cor fort –l’hi tenia–, però passava dies d’un enyorament profund, negre. Tots, qui més qui menys, n’hem passat, de dies així. Ell seguia vivint a Catalunya, com quan la recorria amb el president Macià o com quan la defensava amb el president Companys.”

La primavera del 1949, Pérez Farràs cau greument malalt. Segons el testimoni d’Artur Bladé, que el visitava sovint al seu domicili, “tot i que se’l veia feble (va tenir una gastrorràgia molt forta), hom el trobava dempeus, dret, tibat, pàl·lid però servant encara aquell rostre de lleó que li va trobar un periodista francès, a Montjuïc, el dia que el comandant Pérez Farràs va ser condemnat a mort i quan ell ja ho sabia. La mort no li va fer por i si en parlava, ja molt darrerament, era per lamentar haver de morir lluny de Catalunya”. La seva família el porta a la població de Cuautla, a poc més d’un centenar de quilòmetres, amb l’esperança que les condicions, amb menys altitud que a la capital, li seran més favorables. Tanmateix, és debades, i la nit del 10 de juliol, “dormint segurament i sense adonar-se’n”, Enric Pérez Farràs mor. L’antic comandament de les esquadres és enterrat l’endemà al cementiri “espanyol” de Ciutat de Mèxic, al costat de figures il·lustres de la política catalana i companys de penúries, com ara Lluhí i Vallescà, els germans Aiguader i Bordas de la Cuesta.

.

fins Al darrer alè el DUEL amb buenaventura durruti

El cap dels Mossos va acompanyar Francesc Macià fins al darrer instant. El 27 de desembre del 1933, l’endemà de la mort del president, va ocupar un lloc preferent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. I durant el trasllat multitudinari del cos al cementiri de Montjuïc, es va mantenir a pocs metres del fèretre, com una ombra impertorbable. El cap dels Mossos fins i tot va voler dir la seva sobre el caire que havia de tenir l’enterrament i, davant dels periodistes, va etzibar. “Si venen per aquí els capellans, desfilaran per la finestra”, unes declaracions que van generar controvèrsia. El comandant dels Mossos d’Esquadra també es va situar en un lloc preferent al panteó de Macià del cementiri de Montjuïc, al costat dels familiars del president de la Generalitat, el govern en ple i el seu secretari particular, Joan Alavedra.

Després del fracàs de l’aixecament militar a Barcelona, el comissari de Defensa de la Generalitat, Lluís Prunés, va crear unes milícies ciutadanes a les ordres d’Enric Pérez Farràs, però els anarquistes s’hi van oposar i, en comptes d’això es van formar columnes de milicians. Les primeres van marxar el 24 de juliol, liderades per Buenaventura Durruti i amb Pérez Farràs com a responsable militar. Malgrat tot, les discrepàncies amb els anarquistes van provocar que retornés a Barcelona. En les seves memòries, el coronel Guarner dona detalls sobre aquesta ruptura: “Pérez Farràs [...] era d’un valor impulsiu, vehement en les seves opinions [...]. Al cap de poc temps, la forta personalitat d’aquests dos caps de les forces, l’un polític i l’altre militar, va donar lloc a dissidències, i Pérez Farràs, que havia militaritzat considerablement la columna, l’abandonà i se’n tornà a Barcelona.”

al costat de l’avi

Després del 14 d’abril del 1931, Enric Pérez Farràs es va convertir en l’ombra del president Francesc Macià, a qui acompanyava en bona part dels viatges que duia a terme arreu del país o als actes que se celebraven a Barcelona. Artur Bladé, en l’esbós biogràfic que en va fer poc després de la seva mort, recorda que “el poble català sovint tenia la impressió que les dues imatges eren inseparables i que, en certa manera, es completaven”.

L’exèrcit impossible

Durant el seu exili mexicà, el cap dels Mossos no només va maldar per sobreviure o intentar apaivagar l’angoixa que l’aclaparava, sinó que va mantenir el pols de la seva lluita interminable. L’octubre del 1942, tres anys després de creuar l’Atlàntic, Enric Pérez Farràs va plantejar una proposta sorprenent: organitzar un batalló per lluitar en la Segona Guerra Mundial. En aquells moments, el conflicte es trobava en una fase decisiva, i bona part dels exiliats, alguns dels quals s’havien implicat directament en la conflagració mundial, mantenien l’esperança que la victòria dels aliats precipités la caiguda del règim franquista. La proposta no es va arribar a concretar, per bé que molts catalans van acabar combatent el feixisme al costat de les forces aliades.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)