El dossier

Un clam per l’indult

El mateix dia que es va donar a conèixer la condemna a mort per a Enric Pérez Farràs, la societat catalana es va mobilitzar massivament per reclamar-ne l’indult

En poques hores, la notícia de la condemna a mort per a Enric Pérez Farràs i Frederic Escofet, cap de les esquadres i comissari general d’ordre públic, corre com un reguerol de pólvora. A les pàgines de la premsa, les informacions sobre la sentència coincideixen amb les primeres reaccions. I, malgrat el trasbals provocat per la repressió desfermada, la consternació és generalitzada, fins i tot entre aquells que es posicionen radicalment en contra de l’acció del govern de Lluís Companys. Hom té la percepció que les autoritats espanyoles s’estan excedint, i el cas dels comandaments policials es converteix en una prova de foc, un torcebraç en el qual es mesura l’abast real de la repressió. De fet, en aquells moments el govern de la Generalitat es troba en mans de la justícia militar i pot tenir la mateixa sort. De manera immediata, doncs, la indignació es transforma en un clam de clemència. I, en poques hores, els despatxos ministerials i les pàgines de la premsa, tant de dretes com d’esquerres, s’omplen de milers de telegrames en què es reclama l’indult. Es tracta d’una reacció sense precedents de la societat catalana.

En l’àmbit institucional, sobta la iniciativa d’algunes personalitats significatives. Una de les més sorprenents és la de l’alcalde de Barcelona, el tinent coronel José Martínez Herrera, nomenat a dit pel capità general de Catalunya, que l’endemà mateix adreça un telegrama “demanant clemència com a representant de la ciutat i de tots els elements que la integren per als dos condemnats a mort”. Allò més rellevant no és només la tramesa del telegrama per part d’un militar, sinó el fet que, davant dels periodistes, l’alcalde designat per l’autoritat militar aclareix: “Abans de dirigir el telegrama he consultat el cas amb el general Domènec Batet, que m’ha autoritzat.”

Entre els signants, també hi ha personalitats eclesiàstiques, com ara el nunci apostòlic. A través d’un telegrama adreçat al bisbe de Barcelona, Federico Tedeschini comunica: “Amb tota voluntat i sense demora he intervingut prop del govern fent present la súplica [...] a favor dels condemnats a pena capital.” També hi ha el diputat de la Lliga Antoni Domínguez, que signa com a “president interí del Parlament de Catalunya”, un càrrec assumit després de l’empresonament del president Joan Casanovas i en compliment del reglament del Parlament però que, això no obstant, no serà reconegut per les autoritats espanyoles, ni les militars ni tampoc les civils.

A títol individual, també trobem algunes persones destacades, com ara l’advocat Amadeu Hurtado, un dels primers que s’atreveix a posicionar-se i que adreça tres telegrames: un al president de la República, un altre al del Consell de Ministres i el darrer al ministre de Treball, el català Josep Anguera de Sojo. No es tracta d’una formalitat. En el primer cas, apel·la al record conjunt de “l’antiga i lleial col·laboració en l’obra patriòtica de fundar la grandesa d’Espanya sobre la unió cordial dels seus pobles”. També fa esment a la seva antiga amistat amb Niceto Alcalá-Zamora l’escriptor i exconseller de Justícia Pere Corominas, que es mostra convençut que els condemnats per la revolta del 6 d’octubre “no seran tractats amb major rigor que els de la revolta monàrquica”; una referència a l’indult concedit al cap del cop d’estat del 1932, el general José Sanjurjo. També trobem Joan Moles, que esdevindrà president interí de la Generalitat després de les eleccions del Front Popular i fins al retorn de Lluís Companys.

Milers de telegrames

La llista d’entitats també és significatiu. Entre les que s’afegeixen a la petició hi ha algunes organitzacions patronals, com ara l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca i la Cambra de Comerç de Barcelona. En aquest darrer cas, la petició la signa Fèlix Escales, que alguns mesos després esdevé president interí de la Generalitat. En la petició, es remarca que es planteja “per sentiment d’humanitat” i s’expressa “la convicció profundíssima que després del restabliment de la pau material es fa necessari restablir la dels esperits”. També hi ha una llista interminable de gremis, col·legis professionals, ajuntaments, empreses i entitats. Milers de telegrames que arriben de Barcelona i d’arreu del país.

Algunes de les peticions provenen de partits polítics conservadors, que s’han oposat amb vehemència a la revolta, com ara el grup parlamentari de la Lliga Catalana, que la fa arribar a través del seu portaveu, Raimon d’Abadal. En aquest cas, s’expressa el convenciment que l’indult “contribuiria a la pacificació dels esperits i en res esquerdaria el prestigi de l’autoritat”. Més enllà de la transcendència d’aquestes peticions, algunes resulten especialment rellevants; potser no tant pel pes electoral de qui les formula, sinó perquè posen de manifest, des del territori, les discrepàncies en els partits del govern. Entre els peticionaris, per donar-ne exemple, hi ha la minoria del Partit Radical a l’ajuntament de Barcelona o alguns centres radicals d’arreu del país.

La diversitat de peticionaris posa de manifest, des del primer moment, que el debat sobre l’indult i, en el fons, sobre la intensitat de la repressió, no només separa els simpatitzants i els detractors de la revolta, sinó també els mateixos partits o entitats radicalment contràries a la revolta del 6 d’octubre. Més enllà de la quantitat global i de la significació de les peticions, allò que resulta indiscutible és que es tracta d’un clam majoritari de la societat catalana. I, molt probablement, d’una de les mobilitzacions més impressionants que ha viscut la societat catalana fins aleshores. Sense necessitat de concórrer a les urnes, el país ha emès en forma de telegrames d’adhesió el seu veredicte, que ha estat favorable, de manera aclaparadora, a l’indult. És evident, doncs, que qualsevol solució que no sigui l’indult provocarà una reacció generalitzada de la societat catalana. Durant vint-i-quatre dies, el país sencer viurà amb el cor encongit, amb el temor d’un desenllaç fatal.

Proper capítol

Î Una crisi de govern

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

l’entrevista dolorosa

Malgrat l’oposició d’Enric Pérez Farràs, des del mateix moment que té coneixement de la sentència, la seva esposa, Elisabet Coemans, comença a moure fils per intentar aconseguir l’indult del seu marit. Molt probablement, el primer contacte l’estableix amb la filla de Francesc Macià. Es tracta d’una aliada idònia. I no només per la relació personal que el seu marit havia establert amb l’expresident de la Generalitat, sinó també perquè és una clau que pot obrir la porta dels despatxos ministerials, especialment del president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, amic personal de Francesc Macià. L’endemà mateix de donar-se a conèixer el veredicte, doncs, Elisabet Coemans, Maria Macià i la filla d’Enric Pérez Farràs agafen el tren ràpid en direcció a la capital de l’Estat. I en poques hores, la delegació aconsegueix parlar amb les peces més importants de l’executiu i també amb el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora i el líder de la CEDA, José María Gil Robles. La majoria de les trobades no transcendeixen públicament, llevat de la que manté amb el titular de Marina, Juan José Rocha, de la qual s’obtenen algunes fotografies.

EL CAP DE L’EXECUTIU

El 15 d’octubre, l’entrevista es produeix al despatx del president del Consell de Ministres. En les seves memòries, escrites tres anys després des del seu exili a Portugal, Alejandro Lerroux recordarà amb detall aquella visita. Es tracta d’una escena colpidora, que deixarà empremta en un polític bregat, acostumat a mil i una batalles. Segons el seu record, l’esposa de Pérez Farràs és “una estàtua del dolor, que caminava com un fantasma”. Duu un mocador enganxat a les mans i només d’arribar es deixa caure al sofà del despatx. Però qui el deixa realment indefens és la filla del comandant, a qui retrata com “una nena de 12 o 13 anys, alta, rossa, pàl·lida, prima i amb uns ulls molt tristos, una mirada plena de súpliques i unes mans creuades com si volgués subratllar la pregària”. La nena es queda immòbil, amb els ulls que intenten retenir les llàgrimes. En el seu relat, Lerroux ni tan sols recorda el contingut de la conversa, però encara conserva gravades les cares i els gestos que s’han produït durant la trobada. Les pàgines que dedica a aquella qüestió, plenes de justificacions, deixen entreveure les seves reticències inicials a l’indult i la indignació pel paper que ha jugat el cap de les esquadres durant la revolta del 6 d’octubre, però també posen de manifest la teranyina de sentiments en què es veu atrapat.

EL LÍDER DE LA CEDA

Aquell mateix dia, la reunió també es produeix al despatx d’un polític que no forma part de l’executiu, però que hi té una incidència remarcable. Es tracta del líder de la CEDA, José María Gil Robles. Si fem cas de les seves memòries, el dirigent conservador es mostra inflexible, sense cap gest de misericòrdia. Segons aquesta font, comunica a l’esposa de Pérez Farràs: “Mai oblidaré el sacrifici dolorós que m’imposa el deure en aquests moments.” I, després d’aquest preàmbul, deixa anar: “No puc fer res pel seu marit. Els ministres d’Acció Popular votaran a favor de la sentència.” De fet, pocs dies abans, Gil Robles havia defensat una proposta al Congrés en què es mostrava contrari a “qualsevol política d’impunitat a favor dels culpables de la revolució”. I no hi ha símptomes, en les declaracions públiques, de cap gest de commiseració. En les memòries, publicades en plena dictadura franquista, quan el règim ha signat milers de sentències de mort, el líder de la CEDA intenta presentar-se com un governant ferm, i fins i tot arriba a vincular aquell indult amb l’esclat de la Guerra Civil: “No va córrer llavors la sang de Pérez Farràs ni tampoc la de González Peña. Però, en canvi, van córrer més tard torrents de sang innocent i generosa.”

el paper de la premsa

Els diaris juguen un paper essencial en la conscienciació ciutadana, i no només perquè contribueixen a difondre les peticions d’indult. Des de bon començament, un munt de capçaleres, algunes gens sospitoses de connivència amb els sentenciats, com ara La Veu de Catalunya i La Vanguardia, no només es fan ressò de les peticions d’indult, sinó que les promouen. Durant dies, les seves pàgines es convertiran en una plataforma en què es recolliran algunes peticions de clemència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)