El dossier

De la crisi d’ostatges a Soleimani

La revolució iraniana del 1979 va provocar canvis dins del context de la guerra freda

Hi ha dues dates que han canviat la geopolítica de l’Orient Mitjà: el 1948, amb la declaració unilateral d’independència d’Israel que, segons George Corm, va provocar la implosió de la regió i la cohesió dels països àrabs de la zona, que, més enllà de les divisions que va introduir la guerra freda després del 1952 (cop d’estat del Moviment d’Oficials Lliures a Egipte), no van reconèixer el nou estat d’Israel i van lliurar quatre guerres en contra seu. La segona data crucial és el 1979 quan va tenir lloc, també segons Corm, el més ampli moviment de masses de tot el segle XX a l’Orient Mitjà: la revolució islàmica de l’Iran que va fracturar la regió perquè qüestionava la legitimitat dels Saud per tenir cura dels llocs sagrats de l’islam (la Meca i Medina) i, per primera vegada, donava una referència estatal a l’islam polític.

El novembre d’aquell any, dos-cents islamistes armats es van apoderar durant tres dies de la gran mesquita de la Meca. Aquell episodi es va saldar amb més de 250 morts. La revolta, d’inspiració iraniana o mahdista, també va qüestionar la legitimitat dels Saud. Des de llavors, la lluita per l’hegemonia religiosa a l’Orient Mitjà entre el wahhabisme saudita i el xiisme dels aiatol·làs ha estat constant i irreconciliable. En aquest cas també perdura el temor a la superioritat demogràfica de l’Iran (83 milions d’habitants el 2018 pels 33 milions de l’Aràbia Saudita).

canvis d’aliats

La revolució iraniana va generar també canvis dins del context de la guerra freda. Els Estats Units van perdre un aliat poderós que controlava el golf (Àrab o Pèrsic), per on circulen al voltant de les dues terceres parts del cru mundial. L’Iran ja havia estat objecte de desig durant la Segona Guerra Mundial, quan va ser ocupat per britànics i soviètics per evitar que el petroli iranià caigués en mans alemanyes i tenir una ruta d’aprovisionament de l’URSS.

l’episodi dels ostatges

El 1953, el cop d’estat de la CIA contra Mohammed Mossadeq –un nacionalista conservador que va cometre l’error de nacionalitzar el petroli– i la restitució del xa van obrir les portes i el cru del país als EUA. Va ser, a més, una pèrdua humiliant, perquè, entre el novembre del 1979 i el gener del 1981, cinquanta-dos estatunidencs van romandre segrestats durant 444 dies a l’ambaixada dels EUA de Teheran per estudiants seguidors de Khomeini. De fet, en aquesta última crisi entre Washington i Teheran, Donald Trump va amenaçar de colpejar cinquanta-dos objectius, en referència a aquest episodi. (Inicialment els ostatges eren seixanta-sis, però els estudiants van alliberar els afroamericans en considerar-los una minoria oprimida. L’operació Garra d’Àliga per rescatar-los es va estavellar al desert iranià per culpa d’una tempesta de sorra. Van ser alliberats el mateix dia que Ronald Reagan jurava com a nou president.

La revolució de Khomeini no va fer de l’Iran un aliat de l’URSS. Al contrari, va amenaçar de contaminar les repúbliques musulmanes soviètiques de l’Àsia Central i, per frenar-la, en plena guerra freda, va tenir lloc una aliança contra natura de suport a Saddam Hussein en la guerra contra l’Iran. L’objectiu últim era debilitar els dos països musulmans militarment més forts de la regió i protegir Israel i l’Aràbia Saudita. Els Estats Units van acabar subministrant armes a l’Iran (l’armament iranià era d’origen occidental) en l’episodi conegut com l’Irangate.

El bloc de poder iranià es va trencar amb la mort de Khomeini el 1989 i l’elecció d’Ali Khamenei com a líder suprem, que va excloure del poder altres homes forts de la revolució. Els reformistes són pragmàtics que, tot i haver compartit poder i responsabilitats en la repressió de la dècada dels vuitanta, saben que l’aïllament internacional perjudica l’economia i els seus negocis. Les sancions econòmiques que s’apliquen des de fa anys a l’Iran han suposat un greu càstig per a la seva economia i perjudiquen una població cada cop més empobrida.

aïllament de teheran

De fet, la veritable lluita pel poder a l’Iran no s’ha lliurat fins ara als carrers, sinó al cor mateix del poder religiosomilitar que es va consolidar després del 1979. Tanmateix, cada cop que arribava un reformista al poder (Muhammad Khatami, 1997-2005; Hassan Rouhani des de 2013), tenien lloc actes dels republicans nord-americans que enfortien el sector dur del règim. La inclusió de l’Iran en l’anomenat “eix del mal” per l’expresident nord-americà George Bush el 2002 i les ocupacions de l’Afganistan i l’Iraq que van aïllar més Teheran i van afavorir la victòria de l’ultraconservador Mahmud Ahmadinejad el 2005 en són alguns exemples. Més recent va ser la ruptura de l’acord del juliol del 2015 sobre el programa nuclear iranià.

Una de les crisis més greus s’ha produït el 2 de gener d’enguany, amb l’execució de Qasem Soleimani, el militar de confiança de Khamenei, que ha fet retrunyir els tambors de guerra al golf, alhora que ha enfortit i cohesionat el nucli dur del poder iranià i ha provocat manifestacions multitudinàries de protesta per l’assassinat. Unes manifestacions que ara s’han girat en contra del règim, que es va veure obligat a reconèixer que, per error, va abatre un avió ucraïnès que s’enlairava de l’aeroport de Teheran el dia 8 de gener i que va provocar la mort de 176 persones.

No hi haurà cap guerra entre els EUA i l’Iran, perquè no interessa ni a Washington ni a Teheran, però la crisi que s’ha obert amb l’assassinat del general iranià alimenta l’oposició al règim dels aiatol·làs, que tem ser desbordat i que recorre, com sempre, a una brutal repressió.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)