El dossier

La guerra de les ‘kellys’

Las Kellys són un col·lectiu i són un sindicat. Són cambreres de pis. Elles s’ocupen, en condicions laborals pèssimes, que els clients dels hotels es trobin les habitacions en perfecte estat

MÍRIAM SUÁREZ
MÍRIAM SUÁREZ
“No acceptem que se’ns exploti, estem en el segle XXI. El que volen és tenir-nos en l’esclavatge i que treballem per un plat de llenties”
ESTHER COMAS
ESTHER COMAS
“Si les ‘kellys’ aconsegueixen les seves reivindicacions, afavoriran molts altres sectors que també estan en una situació precària”

El terme kelly és una evolució d’un joc de paraules en castellà: “La queli, la que limpia.” L’associació Las Kellys agrupa, des del 2016, les kellys que netegen hotels, el que es coneix com a cambrera de pis. La majoria són dones. Hi ha grups territorials a Barcelona, Mallorca, Benidorm, Cadis, Fuerteventura, Lanzarote i Madrid. Les kellys catalanes les poden contactar, cada divendres, a partir de quarts de sis de la tarda al número 30 de la Via Laietana, a la vorera del davant del Grand Hotel Central. És un moment de trobada amb altres grups d’activistes. Las Kellys fan costat a la lluita contra els desnonaments, surten al carrer a favor de la igualtat de gènere, es mullen per una societat inclusiva... Empalmen la jornada laboral i familiar amb la reivindicació i la protesta. Són com formigues. Treballen a consciència. De la mateixa manera que deixen les habitacions a punt en temps rècord –i gràcies a l’ajut d’analgèsics–, han decidit plantar-se i dir “prou”. Prou de treballar en una mena de cadena de muntatge. N’hi ha moltes, també, que viuen amb por: i si per reivindicar millores perden la feina?

Els usuaris dels establiments hotelers no ho saben, potser, però perquè ells tinguin una estada plaent altres treballen en unes condicions laborals lamentables. Las Kellys són un col·lectiu format per dones, moltes d’elles migrants, amb fills, de vegades petits. Si no tenen prou formació encara ho tenen més difícil. Se senten abocades a acceptar unes condicions que són una mena de “tot s’hi val”. El gruix de la seva problemàtica ve del fet que tot i ser el pal de paller de l’hotel –si no hi ha cambreres, no hi ha habitacions disponibles–, la llei permet que els seus serveis siguin subcontractats. La majoria no formen part de la plantilla dels establiments, sinó que són aportades per empreses multiserveis. En lloc de quedar sota l’empara del conveni del ram de l’hostaleria, estan encotillades pels convenis de mínims que tenen les empreses de serveis. La seva força de treball està cada vegada més devaluada. El gener del 2019, Catalunya disposava de 313.788 places en establiments hotelers. Ja ens podem imaginar, doncs, els centenars de treballadores afectades. En un hotel de dimensió mitjana, a Barcelona, caldrien al voltant de trenta cambreres de pis. Facin càlculs.

Feta la llei...

Esther Comas, advocada del Col·lectiu Ronda, és especialista en la problemàtica de les cambreres de pis. Comencem pels convenis. “Cal que s’apliquin, com a mínim, les condicions del conveni de l’hostaleria. L’article 84 de l’Estatut dels Treballadors diu ara que tenen prioritat els convenis d’empresa –i no del sector–, en temes tan importants com el salari, la conciliació, els horaris i torns, el preu de les hores extres i la manera de compensar-les...” Si ha un conveni del sector i un d’empresa, té prioritat el d’empresa. Això vol dir que totes les lluites d’un col·lectiu poden ser escombrades amb facilitat. “Tot el que s’ha aconseguit sectorialment, en l’hostaleria, per exemple, desapareix quan una empresa de serveis pacta un conveni intern en què es determinen uns sous o unes condicions laborals inferiors a les que marca el sector.” Per tant, una de les reivindicacions més importants és aquesta: contrareforma, per tornar a donar prioritat al conveni del sector. “A les cambreres, com que estan subcontractades a través d’una empresa de serveis, se’ls aplica un altre conveni. Hi ha empreses que marquen com a sou per a les kellys el mínim interprofessional, que fins al 2018 era de 750 euros. Això, per treballar en un hotel de cinc estrelles, fent habitacions amb una qualitat brutal, amb una exigència i perfecció fortes, i un gran ritme de treball! I com que les empreses tenen capacitat per pressionar i fer que la plantilla signi qualsevol cosa...” El cas és que, segons el conveni del sector, el sou d’una cambrera de pis podria arribar als 1.500 euros (bruts). El doble!

Se’n recorden, quan es malparlava de les condicions laborals que oferien les empreses de treball temporal (ETT)? En aquest cas es va arribar a regular que els treballadors cedits quedessin sota el paraigua de l’empresa contractant. Una cambrera de pis llogada a través d’ETT, doncs, havia de cobrar el mateix que les treballadores de plantilla. Diverses fonts consultades plantegen: què se n’ha fet, de tantes ETT? Feta la llei feta la trampa? Pot ser que algunes s’hagin reconvertit i ara siguin les actuals empreses multiserveis que ofereixen treballadors per a recepció, auxiliars de seguretat, manteniment, neteja d’edificis i locals, bidells...? Té lògica o no? “Són tasques que es consideren auxiliars, i ofereixen treballadors per fer-se’n càrrec.” De la mateixa manera que les kellys viuen escanyades, hi ha altres professionals que estan en la mateixa situació. Diu Comas: “Si les kellys aconsegueixen les seves reivindicacions, afavoriran molts altres sectors que també estan en una situació precària, com elles.”

Subcontractació, convenis... I salut. Les kellys porten el cos al límit: carregant pes, fent moviments repetitius, treballant a marxes forçades. Què hi ha, de la prevenció de riscos laborals? I l’advocada comenta: “L’hotel no es responsabilitza de res, ni dels ritmes de treball, ni de quantes habitacions s’han de fer. Res. Ho deixen tot en mans de l’empresa de serveis, que el que vol és cobrar –per habitació feta–, i fer tantes habitacions com es pugui amb el menor nombre de treballadors possible.” Per habitació feta es paguen 1,30 euros, 1,50... Per a les kellys, ara mateix, i mentre no hi hagi canvis legislatius, la via per sortir-se’n és mirar cas per cas, buscar escletxes legals i anar al jutjat. I seguir la protesta.

Drets i amenaça

Miriam Suárez és una de les veus del moviment de Las Kellys a Barcelona. “Reclamem que se’ns reconegui com a treballadores de l’establiment. No volem les empreses que ens subcontracten, perquè estan vulnerant els nostres drets. Cotitzacions a la Seguretat Social, sous... No podem pertànyer a cap sindicat! Com que som treballadores externes, no sabem si tenim comitè d’empresa i, si ho preguntes, demà no tornes a treballar. Qui sap què t’espera per haver preguntat si hi ha comitè d’empresa! Moltes cambreres, per tant, ni pregunten. I si reclamen i diuen, per exemple, que hi ha massa feina o que els demanen una tasca que no els correspon, la resposta serà: «Això és el que hi ha, i si no t’agrada, allà tens la porta. Per una que marxi n’hi ha cent esperant!»” Se n’aprofiten. “Ets dona, i a l’entrevista et demanen si tens nens, si estàs disponible a qualsevol hora, si ets el que ara s’anomena polivalent, que vol dir que fas el que sigui... I tot això, per res.”

“Potser et diuen que s’han de fer vint-i-cinc habitacions en sis hores [si fa no fa, uns quinze minuts per habitació]. No es poden fer vint-i-cinc habitacions en sis hores! És impossible! Tens una pressió al damunt... Pensa que a l’hotel es deixen moltes habitacions, al cap del dia. I es tornen a ocupar. El que volen és que els clients entrin i surtin, sense aturador. És igual el temps que necessitis, el que és clar és que has d’entregar habitacions netes perquè el client està esperant.” Les conseqüències, per a les treballadores, són evidents. “T’acaba aixafant psíquicament i físicament. No serveixes per a res. Amb 40 anys i escaig ja tinc artrosi a les cervicals. Tinc dolor als malucs, als braços, a les espatlles...” Fa divuit anys que la Míriam és cambrera de pis. “He intentat canviar de feina, però res. El que he trobat era igual de precari. Està malament a tot arreu.”

llei i clients a favor

La clau de volta és la llei Kelly. Explica la Míriam: “Al Congrés espanyol, des del 2017, tenim, esperant, la llei Kelly. És una modificació de l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors que implica que l’activitat pròpia d’una empresa no es pot externalitzar. En el cas d’un hotel, el que es venen són habitacions netes i si no hi ha habitacions netes, no hi ha res per vendre. Per tant, les cambreres de pis haurien de ser membres de la plantilla.” Això vol dir estar aixoplugades pel conveni de l’hostaleria i gaudir de les condicions de la resta d’empleats. Els mateixos drets i deures. “I no tenir un subcontracte amb una empresa de serveis, que de vegades pertany al mateix propietari de l’hotel, i que li serveix per evadir responsabilitats. Tot plegat és denigrant.” A banda d’això, de la llei, a Catalunya el grup ha impulsat un segell de qualitat, que serviria per premiar els hotels que tinguin el personal en plantilla i en condicions dignes. Però tot i que se li va donar llum verda, el projecte està encallat des de fa més d’un any als despatxos de la Generalitat, esperant que algú prengui la decisió política de desenvolupar-lo. “No ho volen fer, i ja està. Hi ha molts interessos pel mig. Nosaltres insistim perquè es tiri endavant el segell de qualitat, tant sí com no. Ho hauran de fer!”

Les kellys són com David contra Goliat. Expliquen situacions molt diverses: acomiadaments després de l’afiliació o per una baixa mèdica, judicis per acomiadament improcedent, per frau, per cessió il·legal de treballadores, intents de compra per part d’hotels perquè les treballadores retirin denúncies, pressions, canvis de lloc de treball per impedir que es creï consciència de col·lectiu... “Viuen del divideix i venceràs. Sempre intenten posar-nos en contra, entre companyes. Tant se’ls en fum tot”, resumeix la Míriam. Què passaria, però, si els clients comencessin a preguntar als hotels en quines condicions tenen els seus treballadors? I si escollissin l’allotjament en funció de les bones pràctiques? Es podria girar la truita? Ja ho saben... qui paga, mana.

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

L’Objectiu empresarial: externalitzar

MERCÈ MIRALLES

El 2017, Las Kellys, expliquen, es van adreçar a CCOO per demanar-los que en el moment de negociar el conveni d’hostaleria no acceptessin l’externalització. “Ens van dir que no sabien qui érem i ens van tancar la porta als nassos. També vam anar a la UGT, on ens van rebre amb bones paraules, però res.” Com que els sindicats tiraven pilotes fora, recorda Míriam Suárez, van decidir anar a veure els representants de la patronal, i parlar amb ells directament. “Ens ho van dir ben clar, els empresaris ho volen externalitzar tot i només deixar en plantilla el director. I la UGT i CCOO no estaven fent res. No són sindicats dels treballadors... Nosaltres no demanem res que no ens correspongui com a treballadores. No acceptem que se’ns exploti, estem en el segle XXI. El que volen és tenir-nos en l’esclavatge i que treballem per un plat de llenties. I encara gràcies.”

“S’ha de resoldre el buit legal”

MERCÈ MIRALLES

Eulalia García és lletrada a Laie Advocats, amb seu a Barcelona, i porta casos de kellys. “És un col·lectiu important per a la transformació social”, diu. Cas per cas, jutjat per jutjat. “Hi ha jurisprudència, però en la majoria de casos es tracta de treballadores sense recursos econòmics, en una situació en què la càrrega probatòria l’han d’aportar elles, i en la seva documentació no consta enlloc que l’ocupador real sigui l’hotel... Sovint són causes perdudes. Hi ha jurisprudència de treballadores que han anat fins al final i que ho han aconseguit, perquè han obtingut proves amb gravacions, amb la col·laboració dels comitès d’empresa... Però és molt complicat.” Per poder anar endavant, cal resoldre el buit legal: “La majoria de casos no es judicialitzen. L’advocat potser valora el risc de perdre i arriba a un acord amb l’altra part. També veiem que als magistrats potser els falta formació específica”. Pressionen en tots els nivells, a Catalunya, a l’Estat i a Europa. “Ens trobem que el problema es reprodueix en tots els països, amb una rèplica de la normativa arreu. Una de les grans fites, a Catalunya, va ser el segell de qualitat. Ara cal que hi hagi voluntat política.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)