El dossier

El martiri de la presó

El 7 de novembre del 1934, poc després de rebre la notificació de l’indult, Enric Pérez Farràs, va ser traslladat a la Ciutadella de Pamplona, si bé poques setmanes després va ser confinat al castell de San Julián de Cartagena

El 6 de novembre del 1934, l’endemà d’aparèixer publicat a la Gaceta de Madrid, el cap de les esquadres rep la notificació oficial de l’indult. Concretament, a dos quarts d’una de la matinada. Pocs minuts més tard, Enric Pérez Farràs i el tinent coronel dels Guàrdies d’Assalt, Joan Ricart, són traslladats al penal de Pamplona, i Ricard Sala, Francesc López, León Luengo i Frederic Escofet, al castell de Santa Catalina de Cadis. A les seves memòries, un dels seus companys de penúries, Frederic Escofet, descriu la sensació que va sentir en el moment de conèixer que l’indult havia estat substituït per una condemna de cadena perpètua: “Per bé que tot el que se m’acabava de notificar oficialment no constituïa cap novetat per a mi –el fet que era una realitat que els meus sofriments no acabarien pas amb una mort ràpida i que m’esperava una llarga vida de reclusió, amb pèrdua de la carrera i degradació moral– va ser superior a les meves forces.” Molt probablement, es tractava d’una sensació agredolça, a mig camí entre l’alleujament pel tràngol sofert en els darrers vint-iquatre dies i l’expectativa d’una reclusió sense límits en el temps. Tanmateix, tant Escofet com Pérez Farràs també devien ser conscients que les circumstàncies de la política espanyola eren extraordinàriament canviants i que hi havia la possibilitat de veure’s arrossegats pel destí dels milers de presos que s’amuntegaven a les presons espanyoles.

El primer tràngol que cal suportar és la humiliació del trasllat. Pérez Farràs, tal com explica en el moment de ser alliberat, és emmanillat amb Josep Ricard i traslladat amb fortes mesures de seguretat. L’estada a Pamplona és curta. Algunes setmanes després, Enric Pérez Farràs és traslladat al castell de San Julián, en un intent d’aïllar-los encara més de la realitat política i social de Catalunya. Allà coincideix amb el tinent Fernando Condés, que ha intervingut en l’intent d’ocupar el Parc d’Automòbils de la Guàrdia Civil de Madrid, i el tinent Gabriel Torrens, que es troba al capdavant del quarter d’Uxo (a Mieres) i que, en un consell de guerra, ha estat doblement acusat de “passar-se a l’enemic i [...] i de no esgotar tots els mitjans per defensar el seu lloc”, malgrat haver estat retingut pels revolucionaris durant dies. Només tres persones, doncs, confegeixen el reduït contingent de presos del castell.

Visites AMB comptagotes

La distància del penal de San Julián de Cartagena amb Catalunya fa que les visites es produeixin amb comptagotes, malgrat que bona part dels visitants aprofiten l’avinentesa per recórrer les presons andaluses i murcianes on es troben els presos catalans, el Puerto de Santa María, el penal de Cartagena i el de Santa Catalina. En el cas de la presó militar de San Julián, però, les condicions de visita són molt més dificultoses. Primer de tot cal una autorització expressa del governador militar. Una vegada superat aquest escull, el visitant només pot parlar amb Pérez Farràs en castellà i en presència d’un brigada i un sergent, que segueixen contínuament la conversa, durant la qual està prohibit parlar de l’actualitat política. La premsa d’esquerres, principalment el portaveu oficiós d’ERC, La Humanitat, dona compte puntualment de les visites que reben els presos polítics i, lògicament, també de les persones que arriben fins al castell de San Julián.

En una de les visites, l’alcalde de Vilassar de Mar, Jaume Corbera, destaca: “Són tantes les dificultats per visitar els nostres empresonats que, malgrat la bona voluntat de tots, són molt pocs els catalans que hi han pogut anar.” L’alcalde descriu amb detall la seva arribada a l’esplanada del castell, que s’alça com una construcció immensa: “Les parets són altíssimes i no permeten veure res més que la porta d’entrada, sense que hom pugui fer-se càrrec de les seves dimensions. Tot just veuen arribar una persona, sigui en automòbil, sigui a peu, es destaca immediatament un soldat del cos de guàrdia, l’únic que veieu, car els altres estan a l’interior, darrere les muralles, i us pregunta quin és el motiu de la vostra presència en aquell lloc.” Malgrat el control previ del governador militar, el visitant és interrogat i registrat a fons. El cap dels Mossos viu en una cel·la de tres metres per quatre. L’aigua és escassa i s’alimenten d’allò que els cuinen les seves dones i, quan aquestes no hi són, de l’hotel de la ciutat. De fet, la dona del tinent Condés viu permanentment instal·lada en una ermita que hi ha a meitat del camí d’accés. Quan la resta de parelles són a Cartagena s’instal·len a la mateixa ermita.

Malgrat la llunyania, la seva esposa intenta visitar-lo amb regularitat. Elisabet Coemans es desplaça de Barcelona fins a Cartagena en un petit vaixell anomenat Roberto, “una closca de nou on només admeten passatgers de coberta”, tal com recorda anys després al periodista Artur Bladé. I les temporades que s’hi manté, s’hostatja en una ermita situada a mig camí del castell on es troba pres el seu marit, des d’on la dona de Gabriel Torrens, instal·lada permanentment a Cartagena, prepara diàriament el menjar dels tres presos. A banda d’aquesta circumstància, les condicions dels presos són duríssimes, amb un racionament constant d’aigua i l’aïllament a les seves cel·les. De fet, els tres presos només poden intercanviar impressions al pati de la presó. La resta del dia es mantenen reclosos a les seves respectives cel·les, uns petits habitacles de tres metres per quatre, sense cap altra llum que la que penetra per una petita finestra. En les cartes que s’han pogut conservar d’aquell període, el cap dels Mossos es queixa de la solitud. En una que adreça a l’industrial Joan Creus i que data del 19 de març del 1935, poques setmanes després d’arribar a Cartagena, confessa: “Estic passant estones morals molt amargues, ja que m’han deixat sol en aquest castell i en dir sol, vull dir sense una persona al costat en qui pugui confiar i parlar sense necessitat de mesurar les paraules, expansió tan necessària en qui, com jo, està vivint una odissea de trista memòria.”

Milers de postals

Enric Pérez Farràs rep milers de cartes i postals. Alguns anys després, des de l’exili mexicà, el seu amic Artur Bladé recordava que durant el seu confinament va poder “confegir un àlbum amb postals rebudes de tots els pobles de Catalunya”. El cap de les esquadres, malgrat tot, es queixa de l’aïllament respecte de l’exterior. En una carta adreçada a l’advocat de Lluís Companys el 2 de juliol del 1935, li demana: “Quins llibres pot llegir un presidiari, ja que aquí ni premsa, ens deixen arribar. Vivim completament aïllats del món exterior i això per a segons quins presidiaris és un suplici moral horrible.” L’entrada dels diaris és molt dificultosa i són les cartes, prèviament revisades pels militars i obligatòriament escrites en castellà, la principal font per tenir coneixement del que succeeix a l’exterior. I el mateix Jaume Corbera, l’alcalde de Vilassar, explica que l’ha aclaparat amb preguntes sobre Catalunya, però que l’ha trobat “molt més assabentat del que hom pot suposar de la situació política”.

Malgrat el contacte epistolar que manté amb molta gent, el cap dels Mossos d’Esquadra es mostra especialment contrariat per la pèrdua de contacte amb el seu antic cap polític, Josep Dencàs. De fet, d’ençà que el conseller de Governació ha abandonat el país, es tenen molt poques informacions sobre el seu destí fins que apareix a París. Quan en tenen coneixement, val a dir que a través de la premsa francesa, les autoritats espanyoles en demanen l’extradició. Dencàs es manté a la presó durant alguns mesos, esperant la resolució d’una petició d’extradició que, finalment, és desestimada. En la carta adreçada a Joan Creus, el cap dels Mossos li pregunta sobre el destí de Dencàs: “Té vostè per casualitat la direcció de Dencàs? Aviat farà onze mesos que estic empresonat i encara no he rebut ni una paraula d’ell i la veritat és que no crec que hagi de ser jo el primer a escriure, ja que ell està en llibertat i jo pres, però em vull treure l’espina d’aquesta falta d’atenció cap a qui vaig ser lleial fins al sacrifici”.

Proper capítol

Ð El retorn triomfal

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

LA VISITA DE L’ALCALDE

Una de les visites que ens proporciona més informació sobre el captiveri de Pérez Farràs és la de l’alcalde de Vilassar de Mar, la seva població de residència. Jaume Corbera va aprofitar el viatge per visitar els consellers Martí Esteve, Ventura Gassol, Martí Barrera i Pere Mestres, que es trobaven reclosos al penal de Cartagena, a pocs quilòmetres del castell de San Julián. En una conversa que va mantenir dies després amb un periodista de La Humanitat, Corbera descrivia amb detall el dia a dia de reclusió de Pérez Farràs i les condicions del penal. I també proporcionava algunes fotografies dels presos i de les seves parelles.

DEL CONTROL DELS VAIXELLS A LES PERSONES

El castell de San Julián és una silueta inconfusible de Cartagena, clarament visible des de la zona portuària. Està situat en un petit turó tallat sobre el mar que s’enlaira fins a gairebé 300 metres i, encara avui, s’hi accedeix amb dificultat, a través d’una pista en mal estat. Els seus orígens es remunten al 1706, durant la Guerra de Successió, quan els anglesos van construir una torre cilíndrica per tal de controlar el pas dels vaixells. L’ocupació austriacista, però, va durar molt poc i ja durant el segle XIX es va començar a construir un castell. Ben aviat, però, el castell va passar de controlar els vaixells a reprimir els militars. I, entre aquelles quatre parets, hi van anar a raure el principal implicat en el pronunciament del 1841, Juan Palarea, que hi va perdre la vida en circumstàncies tenebroses; els de la sanjurjada del 1932, i també tres implicats en la revolta del 6 d’octubre del 1934, entre els quals hi havia el comandant de les esquadres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor