El dossier

Crònica del Parlament

Tornen a casa

Bassa, Junqueras, Turull, Romeva, Rull i Forn tornen durant un dia al Parlament de Catalunya, el lloc del qual mai haurien d’haver estat foragitats. Mostren enteresa i dignitat a parts iguals, i afilen la seva oratòria

El Parlament de Catalunya promou, des de fa un grapat d’anys, visites guiades entre els escolars del país. Hi va haver un temps en què moltes d’aquestes incursions infantils a la primera institució del país comptaven amb un guia d’excepció: l’aleshores diputat de CiU, Josep Rull. Era, i és, molt fan d’intentar injectar a la canalla la passió que li desperta el servei públic. Fa només uns dies, un dels fills de Rull va anar amb els seus companys de classe al Parlament. No gaudir de la possibilitat de posar-se al capdavant de la visita és un dels fets que més ha turmentat l’exconseller de Territori en els darrers dies. Dimarts, quan durant unes hores va tornar a la cambra catalana, no va poder evitar pensar que la injustícia es plasma sobretot en la impossibilitat de no poder gaudir de les coses més quotidianes i més nobles.

El dimarts 28 de gener, en plena ressaca de la jornada descabellada del dia anterior, el Parlament va donar la benvinguda als sis exconsellers tancats a la presó, citats per prendre part en la comissió d’investigació del 155. El parc de la Ciutadella, de nou, va quedar convertit en un búnquer que allunyava els ciutadans de les portes de la institució. Tota una metàfora del que s’havia viscut la jornada anterior. A les vuit del matí, trenta minuts abans de l’hora prevista per a l’arribada dels presos, diputats i familiars dels consellers van començar a desfilar. La dona d’un dels presos no podia amagar la seva indignació en veure el majestuós desplegament policial i les tanques que barraven el pas al poble. Era inevitable comentar l’espectacle del dia abans, arran de la inhabilitació del President Torra. “Estan desolats”, va dir, en referència als presos, que no perden el fil de tot el que es respira dins les parets del Parlament. Al vestíbul, els actors principals de JuntsxCat i ERC conversaven amb un posat aparentment tranquil. Ho feien a poc més d’un metre d’on hi havia el núvol de periodistes. Semblava que volien convèncer propis i estranys que la sang no havia arribat al riu. Els presos van arribar enmig d’aplaudiments i crits de llibertat. Tornaven a l’edifici del qual mai haurien d’haver estat foragitats. Tornaven a casa. La primera, Dolors Bassa. Després, els cinc homes. El somriure de Josep Rull els dels que desarmen. Els presos van posar la directa cap a la sala on van estar tot el dia. Ja haurien volgut poder aturar-se a abraçar la gent, però no els ho permetien. No tenien llibertat de moviment. Tothom immortalitzava l’instant. Costava creure que faci tants mesos que estan entre reixes. No han perdut ni un gram de dignitat. A la sala on s’esperaven els van acompanyar els familiars i amics més íntims. Cinc per exconseller. Aquests sí que podien entrar i sortir quan volien. L’ambient va ser distés i relaxat. Molt més del que podien arribar a copsar les desenes de persones que transitaven per la cambra catalana. Van xerrar, van escoltar els companys de captiveri, van arribar a parlar amb gent de l’exterior gràcies al telèfon que els passaven els seus acompanyants, van riure mirant vídeos d’humor absurd en telèfons aliens... Els Mossos els van prohibir fer fotos dins la sala.

A les nou en punt, obria les intervencions Oriol Junqueras. Els diputats de Cs van buscar el seu minut de glòria i per primer cop van trepitjar la comissió. Van perdent suport al carrer, però mantenen l’hegemonia de la crueltat i la mala educació. El PP i el PSC van optar per ignorar la jornada, tot i que la guerra la plantegen en altres escenaris. Sense rival, no hi va haver partit a la sala. Els presos es van adjudicar la victòria per tres a zero sense suar gaire la samarreta. El líder d’ERC va fer pivotar el seu discurs al voltant de la paraula diàleg. Sobre el guió, tots sis van ser citats per parlar del 155, però ningú no va voler desaprofitar l’oportunitat per despatxar-se a gust. Era el primer cop que podien parlar lliurament, sense que ningú els tallés ni els censurés, d’ençà que va començar el calvari.

Les escenes del dia abans perduraven en les retines de tots els presents, i les esbroncades dels presos a tots els líders actuals, sense perdre l’elegància, es van anar encadenant. “Si ens volen feliços, no repeteixin allò d’ahir.” La frase de Jordi Turull va agitar consciències, almenys durant unes hores.

La intensitat emocional va ser de tal magnitud que semblava que allà ningú recordava que, en aquell mateix instant, a l’Audiencia Nacional, s’estava jutjant la cúpula d’Interior i dels Mossos d’Esquadra. També en aquell instant van saltar noves alarmes: el Tribunal de Comptes demana al govern 4,1 milions d’euros. La repressió judicial no dona treva.

Veure els presos polítics manegar les emocions i la ràbia amb tanta decència convida a pensar que tastar una cel·la infligeix dolor però també humanitza. T’ensenya a posar-te en la pell de l’altre, fins i tot d’aquell que uns dies abans estigmatitzaves. I ajuda a comprendre realitats alienes. Jordi Turull, durant la seva intervenció, va aprofitar per saludar els presos del mòdul 2.

Els cinc exconsellers i l’exconsellera Bassa van anar desfilant amb discursos de diferent abast. Ara més humans, ara més tècnics, ara més polítics… Els presos i els exiliats són, ara per ara, l’únic element que uneix un independentisme que sembla que s’esfilagarsa per moments. És la causa que evita que alguns en desertin. Això no obstant, el carrer no es va omplir de ciutadans, com en altres ocasions, regalant a les desenes de Mossos d’Esquadra distribuïts pel parc una jornada de relax absolut. La visita va servir, sobretot, per recordar on són els veritables líders polítics del país.

MALDECAPS DEL 155

La jornada de dimarts, amb la presència dels consellers mutilats pel 155, estava dissenyada per situar sobre la taula tots els maldecaps que l’aplicació d’aquest article va generar a la institució catalana. I en van sortir, de dades, com una de molt significativa: els 1.800 milions d’euros de perjudici que la decisió de Madrid va tenir sobre les arques del Parlament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.