El dossier

Carles Vallejo

PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ CATALANA D’EXPRESOS POLÍTICS DEL FRANQUISME

“Fer exaltació del franquisme no ha de seguir sortint gratis”

Els represaliats pel dictador Franco clamen encara avui per conservar la memòria d’un passat que es va tancar en fals i que no els va fer justícia. Ara recullen la seva trajectòria en un llibre

JUSTÍCIA
JUSTÍCIA
“La justícia plena no s’aconseguirà mai, perquè als morts pel conflicte ningú els tornarà la vida, però nosaltres parlem de justícia històrica”
FRANCO
FRANCO
“Treure’l del Valle de los Caídos ha estat un gest amb una càrrega simbòlica indiscutible, perquè ningú abans, en quaranta anys, s’havia atrevit a fer-ho”
FEIXISME
FEIXISME
“Hem de ser molt curosos a l’hora de qualificar algú de feixista o de nazi, perquè es pot caure en l’error de fer reduccionisme del que realment van significar aquestes ideologies”
ANTECEDENTS
ANTECEDENTS
“Les arrels de l’associació es troben en les comissions de solidaritat, que eren formes d’ajuda mútua entre els presos del franquisme”
Per què era necessari recollir en un llibre la història de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEP)?
És una publicació de la Direcció General de la Memòria Històrica i pertany a una línia de llibres que va començar fa sis anys amb el de la Lleva del Biberó, perquè quedaven molt pocs testimonis i calia deixar-ne constància. El segon va correspondre als immolats per la llibertat de Catalunya i nosaltres hem protagonitzat el tercer. Crec que és una iniciativa molt lloable que, de fet, vam impulsar a través de les mateixes entitats memorialistes perquè en quedés el llegat.
Una història escrita per un historiador.
Un professional que garantís el rigor dels fets. Es van posar diferents noms sobre la taula, i l’escollit va ser César Lorenzo Rubio, un historiador jove i especialista en presons, sobretot en la Model que, en el cas de la nostra associació, tenim molt present. És un bon treball, de lectura amena, i ens ha fet molt contents. Per primera vegada es recull la trajectòria de l’entitat, encara que nosaltres també vam fer una petita publicació molt menys ambiciosa ara fa uns quinze anys.
El relat, però, no comença amb l’existència legal de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.
No, en cerca els antecedents, i personalment crec que és la part més interessant, perquè eren desconeguts per a tothom. Les arrels de l’associació es troben en les comissions de solidaritat, que eren formes d’ajuda mútua entre els presos del franquisme des del començament. Fins i tot en els anys quaranta, et jugaves la vida si les autoritats et descobrien recollint diners per als afectats. Les comissions bevien de les antigues comissions del Socorro Rojo, que van funcionar clandestinament. A finals dels seixanta, la societat catalana i espanyola era més diversa i plural, es van incorporar a la lluita antifranquista clandestina sectors que fins llavors no hi eren, com l’Església, i van afavorir l’existència d’un moviment de solidaritat molt més ampli que ja no era només el tradicional de l’esquerra. L’estat d’excepció del 69 va provocar que hi hagués molts presos polítics i això va afectar moltes famílies.
L’Església es va sentir interpel·lada i va respondre?
Moltes de les famílies van trucar a la porta de les parròquies catalanes buscant ajuda i la van trobar. Només cal recordar, com a exemple, el cas de l’estudiant Quim Boix, que va ser torturat i que va provocar la primera manifestació de capellans a la Via Laietana. Hi havia una vicaria obrera a càrrec de mossèn Carreras, que després seria bisbe auxiliar de Barcelona, que va treballar molt el corrent de solidaritat. Un corrent que s’unia a la tasca tradicional dels sindicats i altres moviments d’esquerres.
I com es va passar de les comissions a l’Associació?
Prèviament, hi va haver una de les accions més importants, l’organització del Primer Festival Popular de Poesia, que malgrat presentar-se com un simple acte cultural, en realitat buscava la col·laboració econòmica per mantenir la solidaritat amb els presos polítics i amb els acomiadats de les empreses en lluita. Aquest any celebrem el 50è aniversari del festival i estem preparant un acte de commemoració.
Alguns dels responsables de les comissions van fer el pas cap a l’Associació.
Sí, era el canvi natural. De fet, el primer president de l’ACEP va ser el presentador del Festival de Poesia, en Joan Colomines. Malgrat que la nostra entitat va començar a caminar el 1976 no va ser legalitzada fins al 1980, tot i les reiterades peticions al ministeri corresponent. Però sense ser legals vam fer molta i molta feina. Érem presents en totes les mobilitzacions, vam organitzar la primera jornada internacional d’expresos i exrepresaliats polítics el 1978 al Palau de la Generalitat i també vam celebrar un gran acte al Saló del Tinell en reconeixement dels expresos polítics del franquisme al qual no van assistir els membres del govern català per por de represàlies, tot i que sí que van enviar els seus segons. Aquest fet mostra quina era la realitat política pocs anys després de morir Franco.
El llibre es vertebra sota tres conceptes que també surten al títol: solidaritat, justícia i memòria.
Són el fil conductor que coincideix amb les diferents etapes per les quals ha passat l’entitat. La primera, la de la solidaritat, recull les nostres arrels i el treball previ de suport a tots aquells que van ser represaliats pel règim franquista. La segona, la de la justícia, se centra en la tasca per aconseguir el seu reconeixement per part de les administracions, una feina que encara no s’ha tancat del tot, però que va fer un pas molt important amb l’arribada de les indemnitzacions per part de la Generalitat. I la tercera, la de la memòria històrica, per la qual lluitem cada dia i ens allunya d’un oblit que molts voldrien imposar. Els protagonistes dels primers anys de la repressió ja no hi són, però encara quedem els testimonis dels darrers anys de la dictadura franquista, que mantenim intacte el compromís de recordar i transmetre tot allò que va passar.
Les indemnitzacions previstes per la Generalitat inicialment es van quedar curtes, oi?
Sí. Els càlculs fets pel departament corresponent situaven en unes 8.000 o 9.000 les persones represaliades que tenien dret a rebre la indemnització. Des de l’ACEP, ja els vam advertir que es quedarien curts, i així va ser, perquè es van recollir prop de 40.000 demandes.
En aquest apartat de memòria queda molta feina per fer?
En queda molta i molt important, com ara desenvolupar seriosament en l’àmbit estatal la llei de memòria històrica, la de fosses comunes i la nul·litat de les sentències dels tribunals militars. També ens mantenim ferms en l’exigència d’una llei que condemni l’apologia i la defensa del nazisme, del franquisme i del feixisme que ja és plenament vigent en altres països des de fa temps.
Encara s’és a temps de fer justícia?
La justícia plena no s’aconseguirà mai, perquè als morts pel conflicte ningú els tornarà la vida, però nosaltres parlem de justícia històrica en tots els àmbits, no tan sols l’acadèmic i l’universitari, en què el relat dels fets deixa clar que el 1936 hi va haver un cop d’estat contra un govern democràtic. Ens preocupa especialment que encara avui no s’hagin articulat els instruments necessaris per a la reparació dels afectats de la guerra, d’aquells que la van perdre. Un dels temes dels quals es parla poc és de l’enorme espoli econòmic que van patir els defensors de la República i que mai no ha estat tornat. Moltes de les fortunes franquistes són fruit de robatoris organitzats durant quaranta anys. Fortunes que també es van encarregar d’instal·lar als llocs de responsabilitat en l’àmbit administratiu i econòmic amb persones afins i, passats els anys, amb els seus descendents. Tot lligat i ben lligat.
Com es pot defensar l’aplicació de la memòria històrica en un país que va optar per l’amnistia, pel perdó generalitzat entre els dos bàndols de la guerra?
A Espanya no s’ha fet net. Mai s’ha obert la caixa dels trons, perquè qui va guanyar va imposar el seu relat amb la connivència dels aliats demòcrates europeus. A mi no em sentiràs mai parlar de dos bàndols, perquè no ho van ser en igualtat de condicions. Com tampoc parlo de Guerra Civil, perquè allò que hi va haver a Espanya va ser un cop d’estat. Per a nosaltres és la guerra del 36, l’avantsala de la II Guerra Mundial. Fins i tot l’ús del llenguatge ha estat contaminat per quaranta anys de dictadura. No va ser fàcil per a països més avançats que el nostre, com és el cas d’Àustria, que va tenir un president, Kurt Waldheim, que va arribar a ser secretari general de les Nacions Unides malgrat el seu passat a les ordres de Hitler. O el més conegut d’Alemanya, un exemple de com s’ha d’afrontar el passat, sense pors i sense mentides, tot i que també cal recordar que el país va trigar força a fer els deures i a treure de les institucions nazis declarats. De fet, van ser els fills d’aquells que van participar en el conflicte bèl·lic els que van entomar la responsabilitat de demanar perdó a les víctimes.
L’Espanya franquista va quedar eclipsada per l’arribada de la guerra freda.
Se’n va beneficiar del tot, perquè en aquella Europa dividida que havia de superar les destrosses d’una guerra mundial, l’enemic ja no era el feixisme, sinó el comunisme. Els EUA van trobar un aliat dòcil on ubicar les seves bases militars, i ja no els va molestar tant que a Espanya es perseguissin les idees democràtiques. Les responsabilitats de la història s’han de repartir entre aquells a qui els corresponen.
I treure Franco del Valle de los Caídos ha arreglat res?
Ha estat un gest amb una càrrega simbòlica indiscutible, perquè ningú abans en quaranta anys s’havia atrevit a fer-ho. És molt trist si et pares a pensar que ni tan sols això, un pur tràmit, hagués estat possible ni amb els governs d’esquerres anteriors. És cert que la parafernàlia i l’escenografia que van acompanyar el trasllat sobraven, però ens quedem amb el fet que el dictador ja no està al monument que es va fer construir sobre els cadàvers dels vençuts. Ara el problema és saber què es fa amb el Valle. Jo comparteixo plenament el criteri de l’historiador Ricard Vinyes, que proposa que es tanqui i que es deixi que el temps l’acabi enfonsant. Seria de justícia poètica que la natura s’encarregués de destruir el somni de grandesa del Caudillo.
La figura del dictador no és coneguda entre els joves, i fins i tot en alguns sectors se’l recupera com a heroi. Què s’ha de fer davant d’això?
Seguir l’exemple d’altres països que han sabut entomar el seu passat més negre, com ara Alemanya. La història més recent ha de ser present a les escoles, s’ha d’explicar als alumnes amb rigor i s’ha de poder debatre sense por. Ha de ser una qüestió cabdal en el currículum escolar, amb mestres formats i motiu de visites organitzades i obligatòries als espais de memòria històrica, que només a Catalunya ja són molts. No podem aspirar a dignificar el passat si no el fem conèixer a qui ens succeeix.
El mot franquista és cada cop més habitual com a insult. S’està banalitzant?
Crec que la situació és pitjor, perquè no es banalitza només el franquisme, sinó el feixisme. Per a mi, el franquisme només va ser l’expressió local del feixisme amb el suport i la benedicció de l’Església Catòlica, que el va considerar la seva creuada particular. Hem de ser molt curosos a l’hora de qualificar algú de feixista o de nazi, perquè podem caure en l’error de fer reduccionisme del que realment van significar aquestes ideologies. No ho podem normalitzar de cap de les maneres, ni posar en pla d’igualtat determinades actituds d’una persona o d’un grup concret amb una ideologia culpable de la mort de milions de persones.
Què pensa de l’auge de la ultradreta i del seu discurs populista que atrau 3,6 milions de vots a Espanya?
El drama és que la situació a Espanya no és única i que l’hem de contextualitzar en l’àmbit internacional. Som els últims d’una llarga cadena. És molt greu tot el que està passant, sobretot, a Polònia, Hongria i Ucraïna, on hi ha manifestacions amb gent vestida amb uniformes de la SS reivindicant com a herois els nazis locals. És una infecció que s’està estenent i que està contaminant l’Europa dels drets, els valors i les llibertats. I si Europa no respon amb contundència i atura aquest escenari, la ultradreta s’acabarà consolidant com una opció política més. Aquests anys s’ha anat difuminant la dreta antifeixista tradicional europea, la dels partits democratacristians fills de la resistència que van governar durant molts anys i que recollien el vot més conservador.
Tornem a l’Europa de blocs esquerra-dreta?
No. Jo ho identifico amb una Europa demòcrata i una que no ho és. Europa està afrontant alguns dels reptes més importants de la seva història i ho fa en una situació més feble que temps enrere, posant en dubte els mateixos valors que la van fer néixer i amb l’amenaça dels populismes que se n’aprofiten i ocupen cada cop més espais de poder. Ara bé, també depèn només d’Europa, dels països que la integren i que hi creuen, que se’n pugui sortir.
Tothom que vota Vox és feixista?
El vot feixista ja hi era, en aquest país, però era minoritari i s’aixoplugava en els partits tradicionals. Malauradament, el populisme de Vox ha atret altres simpaties no ideològiques, un bon grapat de vots de treballadors que han trobat en el seu discurs incendiari la resposta als seus problemes més directes. Aquí és on els partits d’esquerra han de reflexionar sobre un nou fenomen que els afecta directament, que ja no compra les promeses de polítiques socials i que majoritàriament té l’origen en la crisi econòmica. El treballador que vota Vox busca responsables de la seva situació precària i els focalitza en els col·lectius més dèbils, com ara els immigrants. El desmantellament de l’estat del benestar ha estat terra abonada per als discursos populistes de la ultradreta i la renacionalització.
Com ha rebut l’anunci del govern de Pedro Sánchez d’incloure com a delicte al Codi Penal l’apologia del franquisme?
Amb esperança i amb alegria continguda. Fer exaltació del franquisme no ha de seguir sortint gratis en aquest país, on la presència d’aquesta ideologia, en el millor dels casos, era menystinguda per la societat i acceptada com un mal menor, com un folklore de grups reduïts. Ha de ser considerat un delicte igual que ho és l’homofòbia i el negacionisme de l’Holocaust. És un deure polític i moral que s’aprovi tan aviat com sigui possible, i rebutjo les crítiques que diuen que s’atempta contra la llibertat d’expressió, perquè faig meva la frase que amb el feixisme no s’hi discuteix, sinó que se’l combat.
Hi ha gent que advoca per l’oblit. Què els respondria?
Que la seva actitud demostra por envers el passat. O vergonya. Se senten culpabilitzats per unes accions de les quals prefereixen que no es parli. El que hem de fer és posar fi a l’amnèsia i recuperar la memòria. Hem patit massa anys de silenci imposat i d’amagar el passat. Igual que el perdó. Per què reclamar el perdó? Per què he de perdonar els meus botxins? És una qüestió personal i no pas una qüestió política. No el pots imposar i és un concepte equivocat, perquè allò que ha passat ha passat i no ho pots canviar. Les ferides no es tanquen mai, per molt que vulguis teoritzar sobre la necessitat de guarir-les. A la vídua del soldat mort, a la família del pres o la presa executats no els parlis de tancar les ferides. Al torturat els cops se li esborren de la pell, però no pas de la memòria.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

EL FUTUR D’UN EDIFICI

Un dels reptes més importants que té sobre la taula l’ACEP és aconseguir que la comissaria de la Policía Nacional de la Via Laietana deixi d’estar operativa i es converteixi en un espai de memòria. L’edifici, amb un llarg passat obscur i escenari de tortures a persones contràries al règim franquista, va ser objecte d’una proposició no de llei el 2018 al Congrés dels Diputats per convertir-se en un museu i, a més, la proposta té el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Carles Vallejo confia que el projecte tirarà endavant. Hi veu “senyals” per part del nou govern espanyol, però assenyala que “s’ha de trobar el moment ideal”.

UNA VIDA DE LLUITES

Carles Vallejo (Barcelona, 1950) és fill d’un sabater i d’una modista. Criat en un ambient que ell mateix assenyala com “un espai de llibertat”, a casa seva eren habituals les tertúlies en què es parlava de república i política i a les quals acudien noms representatius del socialisme de l’època. Va estudiar a l’escola italiana, fet que li va facilitar entrar a treballar a la SEAT i el seu exili a Itàlia. Es va vincular al moviment sindicalista de CCOO, on va ser responsable d’organització. L’any 1970, va ser detingut i va passar vint dies a la comissaria de Via Laietana, on va patir tortures abans de ser empresonat a la Model. Va marxar a l’exili el 1972, va tornar a Barcelona el 1976 i es va reincorporar a la SEAT. L’any 1994, es va presentar amb ICV a l’Ajuntament de Cornellà i va sortir escollit regidor.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)