Moneda de canvi

Europa no vol que es repeteixi la situació ni les imatges que es van viure l’estiu del 2015. Una onada de refugiats –en la seva majoria sirians que fugien d’un conflicte que encara a hores d’ara castiga el seu país– van aconseguir arribar fins al cor d’Europa. Les estacions de tren de Viena i de moltes ciutats alemanyes van rebre en massa aquestes persones a la recerca d’asil polític. En aquell moment, molts ciutadans els van anar a rebre amb menjar i mantes. Els refugiats venien d’una llarga travessia que en molts casos havia suposat navegar amb una llanxa (molts sovint inflable i sense cap mena de seguretat) fins a alguna illa grega i més tard emprendre el camí a peu passant per diferents països. La crisi va acabar esclatant i fins i tot va passar factura electoral a la cancellera Angela Merkel. De fet, Alemanya va ser un dels països que va acollir el nombre més elevat de refugiats (1,3 milions). Davant la situació que s’albirava, la Unió Europea va subscriure un pacte amb Turquia per evitar que milers de persones continuessin traspassant les fronteres. Recep Tayyip Erdogan s’hi va avenir de seguida. Per Turquia, suposava una quantitat ingent de milions (6.000) i la clau per, en algun moment donat, obrir la porta de la desestabilització europea.

Durant gairebé cinc anys, Europa ha esquivat el problema. Líbia, un altre país on es concentren grans quantitats de persones que volen travessar el mar Mediterrani, també ha rebut grans quantitats econòmiques per tal d’evitar la sortida de migrants cap a terres europees. Així, el rànquing de països en nombre de refugiats (pel que fa al conflicte sirià) el lidera Turquia. Es calcula que en aquests moments té al seu territori més de 3 milions de persones refugiades. Altres estats veïns de Síria que han vist augmentar de manera exponencial la seva població han estat el Líban (on gairebé hi ha un milió de refugiats) i Jordània, amb més de 600.000. A l’Iraq, es calcula que n’hi ha prop de 300.000.

Per Erdogan, el moment de jugar les seves cartes ja és aquí. El motiu? De nou, la guerra de Síria. El president turc ha apostat de manera clara per ser un actor principal en aquest conflicte. Primerament, atacant les zones kurdes en territori sirià, i ara lliurant una batalla oberta contra el règim de Bashar al-Assad a la zona d’Idlib. Els durs cops que està encaixant l’exèrcit turc –la mort de trenta soldats ha estat un dels darrers episodis– han provocat la decisió fulminant d’Erdogan. Deixar passar els refugiats en tan sols uns dies és un míssil en la línia de flotació de la Unió Europea. Turquia, que és membre de l’OTAN, voldria com a mínim el suport de Brussel·les per la campanya que porta a terme a Síria. La resposta ha estat monolítica i no s’ha fet esperar. Europa, amb un viatge exprés de les primeres autoritats a Grècia, ha fet pinya davant l’amenaça d’Erdogan. Les anades i vingudes del mandatari turc per aconseguir el favor de Rússia –amb la compra d’un important arsenal d’armament a Moscou i ara amb la formalització d’una treva a Idlib entre els dos mandataris– tampoc han ajudat a suavitzar les relacions entre Ankara i Brussel·les, tot i que representants de la Unió Europea es van reunir amb Erdogan per mirar d’evitar que es consumés l’amenaça. Malgrat això, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, assegurava enmig d’aquesta nova crisi que Grècia “és l’escut d’Europa”. El país ha suspès durant un mes la sol·licitud d’asil. El germà pobre europeu és qui més ha hagut de suportar en les seves castigades arques l’arribada massiva de refugiats. I és que en el moment més cruent de la guerra, podien arribar milers de persones en només un dia. Les imatges de les armilles amuntegades a les platges de les illes gregues en són un testimoni gràfic. Mentrestant, els drames es continuen succeint. Un nen de 4 anys va morir ofegat fa pocs dies abans d’arribar a l’illa de Lesbos amb una barcassa. Segurament, el seu destí hauria estat un camp de refugiats com el de Mória, on fa anys que 20.000 persones viuen –en una instal·lació que s’havia construït per a poc més de 2.000– sense saber quin serà el seu futur. Una situació insostenible per a una illa que estava acostumada a viure del turisme i on el febrer passat ja hi va haver una vaga general per protestar contra l’aixecament d’un nou campament. El desbordament de la situació ha provocat l’auge de grups d’extrema dreta que actuen de manera unilateral contra els migrants i els treballadors de les ONG. Molts ja han marxat de les illes de l’Egeu per por d’agressions. La resposta europea? Més guardes, més vaixells i més diners per vigilar les aigües del Mediterrani.

ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat

.