“Europa mata”?
Si els catalans disposéssim d’un estat, no tindríem als mitjans tanta cursileria lacrimògena
El controvertit president Erdogan envia els migrants a la frontera com qui mou simples peons en un tauler d’escacs
Qualsevol demòcrata comparteix que la brutalitat contra civils que busquen un futur millor és escandalosa, insuportable i contrària al dret internacional. Aleshores, com és que ni l’oposició d’esquerres Syriza, ni la Comissió Europea, ni cap estat membre critica la violència grega contra els refugiats?
La resposta és òbvia, i sense que serveixi de precedent, estaré d’acord amb Josep Borrell: tot estat té dret a defensar el control de les seves fronteres. La Unió Europea ho reconeix i agraeix als grecs que ho facin per a la resta de membres del club. Quant a l’exprimer ministre d’esquerres Alexis Tsipras, seria políticament suïcida que donés ales al sagnant xantatge de l’arxienemiga Turquia.
L’incompliment unilateral de l’acord migratori amb la UE del 2016 és un joc brut i pervers. Genera un enorme daltabaix a Grècia i a tot Europa, amb conseqüències potencialment molt pertorbadores. El controvertit president turc, Recep Tayyip Erdogan, envia els migrants a la frontera com qui mou simples peons en un tauler d’escacs internacional. Cal que reclamem llurs drets fonamentals, és indiscutible. Ara bé, si ens fixem només en els peons, víctimes innocents, Erdogan guanya. Putin guanya. Rússia i el dictador sirià Al-Assad bombardegen civils perquè fugin, fent-los servir com a arma per desestabilitzar-nos. Europa i occident ens hi juguem la dama i potser fins i tot la partida. Si els catalans disposéssim d’un estat, no hauríem d’aguantar als mitjans tanta cursileria lacrimògena sobre aquesta nova tragèdia humanitària al llindar del nostre benestar.
Tornen a proliferar en les tertúlies els “Europa mata” i els “m’avergonyeixo de ser europeu”. La política migratòria i d’asil és competència exclusiva dels estats membres perquè així ho volen, però no deixarem que la veritat ens impedeixi desfogar-nos i sentir-nos solidaris i tan bones persones. Setanta mil refugiats van arribar a la petita Grècia des de Turquia el 2019, mentre que l’Estat espanyol va donar protecció oficial a menys de 3.000. Ara bé, els racistes són els grecs. Els partits independentistes i bona part de llurs electors poden mantenir un discurs de superioritat moral envers Grècia, Europa i també Espanya a cost zero, perquè ells defensen les seves fronteres, que són les nostres. Tres pinzellades de repàs. Una: l’Estat espanyol va acollir menys del 20% de la quota europea de refugiats assignada el 2015. Dues: el govern “progressista” de Pedro Sánchez va passar de la fanfàrria publicitària amb el vaixell Aquarius el 2018 a deixar varat l’Open Arms el 2019. I tres: les principals forces contràries a rebre refugiats (PSOE, PP, Cs i Vox) sumen 270 diputats al Congrés dels Diputats, més del 77% del total. La conclusió és que l’Estat espanyol ni acull ni en té cap ganes.
No dubto de la sinceritat de la indignació catalana i de la voluntat de la nostra societat de voler acollir. Totes dues les comparteixo. Tanmateix, és una posició que, de moment, ens surt de franc.
Les crisis que es tanquen en fals rebroten. El 2015 la Unió Europea va rebre 1,7 milions de peticions d’asil enmig d’un caos que cap estat no vol reviure. El règim turc acull 4 milions de refugiats, un rècord mundial propulsat per nou anys de guerra civil a Síria. No podrem continuar sent un oasi de calma amb guerres i dictadors desesperats al costat.
La Unió Europea és feble en afers de seguretat; no té competències en migració i asil; no té cap poder de dissuasió militar al seu entorn.
No, Europa no mata, a Europa se la rifen Erdogan i Putin.