El dossier

Fins a la victòria!

De la infinitat de protestes activades arran de la sentència del procés, n’hi ha una a Barcelona i una altra a Girona que es resisteixen a afluixar i que continuen cada dia

Són els més resistents, aquells que es neguen a traslladar la queixa del carrer al sofà o a les xarxes socials, aquells que diàriament des del 14 d’octubre, quan arriba el vespre, paren màquines i surten al carrer a exigir la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió. La sentència del procés, extrema i cruel, va activar una infinitat de protestes arreu del país. Algunes, com les concentracions en moltes places de pobles i ciutats, ja es van originar quan els líders independentistes van ser enviats a la presó.

Algunes protestes inicials, amb el pas dels mesos, han anat perdent pistonada. O bé s’han dissipat definitivament del mapa de les mobilitzacions, o bé han vist desaparèixer efectius i no conserven el poder de convocatòria dels inicis. Hi ha dues cites, però, que encara ara, quan ja s’ha superat la xifra de les 150 nits, es mantenen fidels al propòsit inicial. I, pel que sembla, no tenen intenció d’afluixar. Són els talls de la Meridiana, a la capital del país, i a la confluència entre els carrers Barcelona i Emili Grahit, a la ciutat de Girona.

Meridiana Resisteix és el nom amb què es coneix la protesta que diàriament, entre les vuit del vespre i les deu de la nit, té lloc en una de les artèries principals de Barcelona, a l’altura de Fabra i Puig. D’entrada, un pot arribar a pensar que trobar manifestants que hagin vençut tot els contratemps i no hagin faltat gairebé a cap cita deu ser el més semblant a trobar una agulla en un paller. La sorpresa salta quan un s’adona que el que resulta realment aventurat és localitzar una sola persona que passi per allà ocasionalment.

L’altra gran sorpresa és descobrir que moltes persones que han incorporat aquest tall a la seva rutina fan gairebé cada jornada, amb escasses excepcions, uns quants quilòmetres per no fallar a la cita. “Aquí seguirem mentre existeixin presos polítics i represaliats”, comenten tres veïns del Vallès que ja han estat identificats en alguna ocasió pels Mossos d’Esquadra per plantar-se enmig de la Meridiana. En Jota, el més jove de tots tres, relata que des del 14 d’octubre no ha fallat ni un sol dia, tampoc els festius pels voltants de Nadal o els dies més virulents del Glòria. Només ha fallat algun cop que ha elegit alguna altra protesta que coincideix en horari amb la de la Meridiana. Ha arribat a canviar els torns de feina per no ser baixa. Tots tres rememoren les jornades més complicades, com els dies del temporal o les dues nits en què es van produir intents d’atropellament. Tampoc poden oblidar les primeres jornades quan: “Els Mossos d’Esquadra ens van encapsular i van atonyinar alguns dels presents.”

La relació amb la policia ha variat notablement, tot sigui dit. Si més no en els dies que ens ocupen. Ara són els Mossos d’Esquadra els que, minuts abans de les vuit del vespre, ja tallen la Meridiana i desvien el trànsit per evitar cap enfrontament entre els conductors i els manifestants. Els agents policials formen part de la foto fixa de la Meridiana cada nit. També els voluntaris de Sanitaris per la República, que es van alternant per cobrir cadascuna de les jornades de protesta. “A la Meridiana –expliquen els tres veïns del Vallès–, hem format una gran família. Són moltes hores de lluita compartides.” Moltes persones s’han conegut en aquestes convocatòries, tot i que prèviament han compartit altres manifestacions, com la de Brussel·les o la de Madrid. A Perpinyà, pel que expliquen, tampoc no van fallar.

A pocs metres d’aquests manifestants apareix en Nekro, pseudònim del jove independentista que va resultar ferit en l’atropellament del 24 de febrer. Té clar que el conductor, que va ser detingut per la Guàrdia Urbana, anava per ell: “Vaig veure com s’aturava, em mirava als ulls i instants després m’envestia. No era el primer dia que m’observava.” Li va ocasionar un trencament del teixit ossi i un atac epilèptic. Pot explicar-ho, que ja és una gran sort tenint en compte que va veure perillar la seva vida. L’agressor va quedar en llibertat hores després dels lamentables fets. En Nekro es manté al peu del canó i segueix fidel a la cita.

ARRIBAT DES DEL QUEBEC

Des de fa tres unes tres setmanes, hi ha una persona que no es perd la concentració. Abans no sabia que existia, ja que només fa dos mesos que viu a Catalunya. Hi va arribar des del Japó, l’anterior país on va viure, però ell és natural de la província del Quebec. Concretament, de la Saguenay, la ciutat on, com molt bé recorda aquest jove que es diu Samuel, “un 80% de persones van votar a favor de la independència del Quebec”. En Samuel, que s’expressa en un català que a poc a poc va perfeccionant (ja el va començar a estudiar al Japó), ha estat sempre molt implicat en el procés independentista del Quebec i ara està entusiasmat de viure en primera persona un camí que “tard o d’hora ha de portar Catalunya a la independència”.

L’1 d’octubre el va enxampar lluny d’aquí, però va seguir la jornada amb expectació i ràbia a parts iguals. “Vaig veure unes imatges vomitives, de la policia pegant votants, i va ser llavors quan es va despertar el meu veritable interès per Catalunya.” De moment, no té cap intenció d’establir-se en un altre país. Se sent feliç a Catalunya i plenament integrat. Ara és molt senzill trobar-lo cada nit a la Meridiana. De fet, viu molt a prop del punt de concentració.

LA TAULA DE DIÀLEG

Minuts abans de l’inici de la concentració, un ampli grup de veïns i veïnes de la zona s’esperen en una vorera, a la zona de les palmeres, per fer el salt a la carretera. Llueixen llaços i bufandes grogues, pancartes... Només han faltat a la convocatòria per “raons de causa major”: “Com una caiguda que em va mantenir fora de joc quinze dies”, detalla una dona. “Jo només he fallat tres nits, i perquè estava ingressat a l’hospital”, afegeix l’home del costat. Els caps de setmana acostuma a ser quan ve més gent. Alguns pensen que la protesta s’ha desinflat una mica respecte als primers dies i clamen que la gent torni a ocupar els carrers: “Ens queixem tots de la situació dels líders independentistes i d’altres represaliats, però a l’hora de la veritat som massa pocs els que sortim de forma permanent el carrer”, diu una dona de mitjana edat.

Tothom té gent a prop, familiars i veïns, que entenen la seva reivindicació malgrat les molèsties que el tall diari pot ocasionar, però també s’han hagut de discutir algun cop amb algú que els recrimina l’acció. I no sempre amb actitud dialogant. Una de les presents assegura que una nit se li va acostar una dona i li va etzibar: “Si tingués un tanc us mataria a tots.” La Txus i en Jesús, que es troben dins d’aquest grup, no perden el sentit de l’humor. “Ja m’he venut els esquís veient que ara els de Societat Civil Catalana no em deixaran pujar a la Cerdanya.” Tots dos coincideixen que els moments més tensos, en què van arribar a passar por, van ser els dels atropellaments.

Després de conversar amb alguns dels presents, sembla que hi ha dos elements sobre els que regna la coincidència. El primer, que l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari que ha permès que tots els líders independentistes presos puguin fer sortides per treballar o fer voluntariat pot injectar un efecte anestèsic en les protestes. Per això els manifestants no es cansen de repetir: “Això no és la llibertat que estem perseguint, no ens podem rendir.” La segona coincidència fa referència a l’escassa confiança, més aviat nul·la, que desperta la taula de diàleg entre governs. “Pedro Sánchez ens la tornarà a colar; no ens podem refiar d’algú que ens va aplicar l’article 155”; “en aquesta taula ningú parla ni d’amnistia ni d’autodeterminació...” són algunes de les frases més sentides quan es pregunta a la gent pel contacte permanent entre els dos bàndols que tot just s’ha iniciat.

A banda de les dues concentracions que es mantenen diàriament, a Barcelona i a Girona, hi ha moltes ciutats que organitzen protestes un cop o dos a la setmana, com Cerdanyola del Vallès, Badalona, Sabadell... També altres barris de Barcelona, com les Corts. Hi ha un canal a Telegram, “Catalunya Talla”, en què s’informa regularment de les afectacions. També es poden seguir a través del canal de Twitter @l’alertacanal, que, a més, també té un compte a Telegram: t.me/lalerta.

SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat

ACAMPADA PEL 0,7% TARDOR DEL 1994

SARA MUÑOZ

EL GRAN PRECEDENT.

Persones de procedències molt diverses es van plantar a la Diagonal per reivindicar que els països més rics destinessin el 0,7% del seu pressupost a ajudar els estats que estaven en vies de desenvolupament. El mes de novembre es van comptabilitzar més de mil tendes de campanya en la que es considera la primera gran acampada reivindicativa de Barcelona.

OBLIGATS A PARAR PEr La COvid-19

SARA MUÑOZ

Tant els participants al tall de la Meridiana com els del carrer Barcelona de Girona tenien la voluntat de mantenir-se actius mentre les autoritats competents no prohibissin les concentracions al carrer per un motiu de salut. A la Meridiana, els darrers dies, van intentar mantenir una mica més de distància entre els presents i es van evitar els petons i les encaixades de mans. A Girona, van prendre les mateixes mesures. Els convocants tenien clar que es regirien per les ordres del Departament de Salut i no van deixar de concentrar-se diàriament durant les darreres setmanes. Sí que es van suspendre activitats puntuals que amenitzaven la cita. Fins a aquest divendres, quan el govern espanyol va anunciar l’estat d’alarma. Ara tothom haurà de suspendre les protestes, tot i que es reactivaran tan bon punt sigui possible.

NO A LA GUERRA ANYS 2003-2004

SARA MUÑOZ

UN CRIT UNÀNIME.

Des dels carrers de moltes ciutats (a la imatge, Girona) es va cridar a l’aleshores president de l’Estat espanyol, José María Aznar, un rotund “no a la guerra”. Era un crit contra la invasió de l’Iraq acordada entre els Estats Units i els seus aliats, l’any 2003, que es va estendre molts mesos. Moltes de les organitzacions que van sortir al carrer ja s’havien manifestat contra la guerra de l’Afganistan.

LA NARCOSALA DE LA VALL D’HEBRON ANY 2005

SARA MUÑOZ

TALLS A LA RONDA DE DALT.

Les protestes dels veïns que rebutjaven l’obertura d’una narcosala o sala de venopunció a la Vall d’Hebron es van estendre durant més d’un any, al·legant que farien repuntar el consum de drogues al barri. Els manifestants van convertir en un clàssic els talls a la ronda de Dalt, que es produïen cada dimecres. Malgrat les protestes, el centre es va acabar obrint.
ISABEL LAUDO VEÏNA D’ARENYS DE MAR QUE PROTESTA A LA MERIDIANA

TANCAMENT A LES ESGLÉSIES HIVERN DE 2001 “Em sento orgullosa d’estar identificada”

SARA MUÑOZ

ELS IMMIGRANTS, PROTAGONISTES.

Uns 700 immigrants es van tancar durant quaranta-set dies a l’església del Pi, a Barcelona, per reclamar fórmules que permetessin la regularització del col·lectiu. La protesta es va estendre a altres esglésies del país on va sumar el suport de molts col·lectius autòctons. Finalment es va posar fi després de tancar un acord amb la delegació del Govern a Catalunya.
Des de quin dia es desplaça gairebé diàriament des d’Arenys de Mar fins al tall de la Meridiana
?

Des dels primers dies. Agafo el tren i el metro.I a la tornada de vegades agafo el Nit Bus. En alguna ocasió em quedo a dormir a Barcelona.
L’acompanyen altres persones?
No, no. A casa ni tan sols ho entenen. Em pregunten què dec tenir a la Meridiana per anar-hi cada dia (riu). El primer dia no coneixia ningú però ara he conegut molta gent encantadora i entre tots ens protegim. Aquí he fet una família.
Quin és el moment que recorda amb més angoixa?
Les càrregues de la Brimo, els primers dies. Estic identificada, suposo que per fer una protesta. Em sento molt orgullosa d’estar identificada perquè des del sofà de casa no s’aconsegueix res. Almenys la nostra presència aquí ha tingut ressò internacional.
S’ha marcat una data límit per seguir participant?
Estaré fins que faci falta. Fins la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió. Aquí no s’està tan malament. Fem xocolatades, paelles, carn a la brasa...
Els dies del t

CONTRA ELS RETALLS A LA SANITAT ANY 2011

SARA MUÑOZ

SANITARIS AL CARRER.

El 2011 va arrencar una cursa contra les retallades en el sector de la salut pública, que es va estendre a tots els hospitals del país i que va aconseguir el suport de sindicats i organitzacions veïnals, entre altres col·lectius. S’iniciaven cinc anys de lluita sanitària a Catalunya. A la imatge, una de les protestes del maig del 2011 a l’hospital de Bellvitge.

OCUPEN EL RECTORAT DE LA UAB MAIG DEL 2013

SARA MUÑOZ

CONTRA L’AUGMENT DE TAXES.

Davant l’anunci de l’augment de les taxes universitàries fins a un 66%, unes 150 persones van decidir ocupar l’abril del 2013 el rectorat de la Universitat Autònoma, on van romandre durant un mes exacte (el 17 de maig els Mossos rebien el permís per desallotjar). La protesta va desembocar en 27 encausats. Algunes de les causes segueixen obertes.

15-M MAIG DEL 2011

SARA MUÑOZ

NEIX EL MOVIMENT DELS INDIGNATS.

Els moviments dels indignats es va iniciar a Madrid el 15 de maig del 2011 però en qüestió d’hores es va escampar a Catalunya. La plaça Catalunya va estar ocupada fins al 30 de juny. El 27 de maig, les administracions van ordenar el desallotjament de l’espai (a la imatge) però desenes de persones van tornar a ocupar l’espai.

CONTRA EL PLA BOLONYA ANYS 2008 I 2009

SARA MUÑOZ

ESTUDIANTS EN PEU DE GUERRA.

Les protestes contra un pla que molts estudiants consideraven que privatitzava l’educació es van allargar durant molts mesos, arribant al punt més àlgid el 22 de novembre del 2008, quan els estudiants van ocupar durant quatre mesos el rectorat de la UB. A la imatge, el desallotjament del departament d’Ensenyament, també ocupat.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.