El dossier

JORDI SERRA DEL PINO

SUBDIRECTOR DEL CENTER FOR POSTNORMAL POLICY & FUTURES STUDIES

“Hem d’estar molt més oberts a qüestionar-ho tot”

Jordi Serra del Pino forma part d’un corrent d’investigadors de la prospectiva que adverteixen que el futur no es pot planificar en funció del passat. En una entrevista a La República a començaments d’any (número 85, 04-01-20), ja advertia que en una realitat complexa, caòtica i contradictòria els canvis són ràpids, escalats i simultanis i que les eines antigues no serveixen per a problemes nous. La crisi del coronavirus dona la raó a qui, com ell, creu que s’han de desenvolupar noves maneres d’afrontar els canvis i buscar lideratges que siguin capaços de replantejar tot allò que ara es dona per segur
Ara que la crisi del coronavirus està deixant clar que les solucions antigues no serveixen per a problemes nous, quines lliçons en podem treure, de tot plegat?
La primera és que totes les nostres estructures i sistemes, tot el que hem construït, en el fons és més feble del que ens agrada creure, per tant una mica d’humilitat va bé. Ens havíem cregut que podíem dominar la natura, però la realitat és tossuda i la natura ens ha demostrat que és estúpid pretendre controlar-la. La segona lliçó és que no vam aprendre res de la crisi anterior, la crisi financera del 2008. I estem mirant de repetir receptes que llavors ja no van funcionar, és a dir continuar funcionant com sempre. I com deia Einstein, és estúpid fer el mateix intentant que doni resultats diferents. Tanmateix, crec que aquesta vegada la sotragada serà molt més forta i la crisi servirà per canviar i proposar altres opcions.
Per tant, com ens hem de preparar?
Hem d’entendre que els canvis són diferents, hem d’estar molt més oberts a qüestionar-ho tot i a replantejar-nos les nostres conclusions. Ara tothom diu que la crisi del coronavirus és un “cigne negre” [un fet imprevist i sorprenent], però no és cert. No pot ser un “cigne negre” una qüestió que ha estat àmpliament anticipada. Fa anys que se sap que no estem preparats per a una pandèmia global. El que passa és que ens hem estimat més no donar credibilitat a aquesta possibilitat; d’això, nosaltres en diem un “elefant negre”. Sabíem perfectament que tot el que hem fet per facilitar el trànsit globalitzat del comerç també facilita que els virus viatgin. Per tant, la crisi del coronavirus no és un “cigne negre”. És un error monumental comès pels que manen, que no han volgut assumir el risc que implica tenir una estructura global. Per tant, hem d’entendre que cada cop més les coses canviaran d’una manera accelerada, passant de l’àmbit local a l’àmbit global sense que gairebé ens n’adonem, amb uns impactes molt desproporcionats, i disparant al mateix temps tota mena de canvis simultanis, afegint complexitat a tot plegat.
Com valora el paper de les administracions? Ha faltat lideratge?
Una de les coses que segurament ha agreujat aquesta crisi és la incapacitat de molts territoris i països de respondre-hi adequadament. Alguns, pel que sabem ara, han adoptat una estratègia més assenyada, i d’altres, com Itàlia, Espanya i els Estats Units, sembla que s’emporten la palma respecte a allò que no s’ha de fer. Algunes persones atribueixen la crisi a la globalització, però això és cert només en part, tenim alguns aspectes globalitzats, però no tenim una veritable governança mundial.
De fet, molta gent es pregunta per a què serveix l’OMS si després cada país fa el que vol...
Efectivament. O com a mínim, si hi hagués hagut una mica més de coordinació en l’àmbit global, segurament estaríem millor. Probablement, la Xina, al principi, va reaccionar malament, però tan bon punt es va posar les piles el que va fer va ser donar temps a la resta del món, un temps que molt pocs països van saber aprofitar bé. En el cas espanyol, hem vist que s’ha seguit una certa actitud arrogant, de no acceptar que les estratègies s’havien d’anar canviant quan les dades demostraven que no s’estaven fent bé les coses. Ha faltat la capacitat de corregir. Hem de desenvolupar noves maneres d’afrontar el canvi. Hem d’entendre que com més important i més profund és el problema, més disposats hem d’estar a modular la nostra resposta. Seguir la filosofia beta: tenir un desenvolupament i una solució prou treballada perquè funcioni, però que no sigui prou tancada per no poder-hi fer canvis. En canvi, aquí s’han proposat mesures, s’han defensat com les més bones i quan s’han hagut de fer canvis s’han fet tard i malament.
Hi haurà alguna part positiva?
Haurem d’aprofitar algunes coses que aquesta situació ens permet experimentar. Per exemple, hauríem de veure fins a quin punt es pot mantenir el teletreball, adonar-nos que tots els desplaçaments que puguem evitar tenen efectes positius en molts àmbits, per exemple l’econòmic i l’ambiental. O el fet d’entendre que una bona inversió en les xarxes sanitàries és molt millor que gastar una milionada en defensa. Els lideratges en aquests temps fluïts i canviants han de ser diferents, i tard o d’hora ho entendrem. Ara, però, hi ha un perill.
Quin perill?
Que ara mateix, el llenguatge de la ultradreta, del protofeixisme, esdevé molt atractiu. Ens estan arribant missatge per les xarxes socials de persones que no crec que siguin feixistes i que no s’adonen que el que diuen és clarament ultradretà. Donen missatges simples, que poden semblar de sentit comú, però que en el fons són terriblement insidiosos. Una situació tan complexa com la que estem vivint no té solucions simples. És la llei de la varietat requerida d’Ashby, que diu que el tractament que facis d’una situació complexa ha de tenir un nivell equivalent de complexitat, i que quan més s’intenti simplificar més possibilitat hi ha que se t’escapin aspectes i que tinguis efectes boomerang o directament trets per la culata.
Com valora la resposta de la societat?
Les crisis treuen el millor i el pitjor de la gent. Veiem al mateix temps actuacions d’un altruisme i d’una generositat màxima, i persones que són tan estúpides que no s’adonen que amb el seu comportament ens posen en perill a tots. No tothom aprèn les lliçons de la mateixa manera, i la resposta de la societat és diversa, però crec que, en general, la resposta és positiva: la majoria hem mirat de quedar-nos a casa i d’adoptar al màxim les indicacions de seguretat. Però també hi ha una qüestió de lideratges. Per exemple, quan es parla de tornar a la normalitat com un gran desig, hauríem de veure que la normalitat és el que ens ha portat fins aquí. I determinades coses que s’han desenvolupat com a normals en el passat són les responsables del que passa ara. Allò considerat “normal” és molt tòxic, perquè consolida un determinat statu quo. Així, tot allò que surt de la normalitat té un component negatiu. I aquesta és una manera molt efectiva de desactivar la crítica en temes de futur. Si planteges una cosa que surt de la normalitat, costa molt que es posi sobre la taula i que s’arribi a discutir. Per tant, el primer que hem de fer és entendre que la normalitat és part del problema. Crear un “nou normal” tampoc és la solució, perquè al final és posar-se sobre el mateix paraigua. Per això des del Center for Postnormal Policy & Futures Studies proposem un nou concepte, el de la transnormalitat, una normalitat que sigui decidida conjuntament, en què tothom pugui dir la seva, i que incorpori les coses valuoses que ens està ensenyant la crisi.
Per exemple?
Per exemple, optar per un altre estil de vida menys centrat en el consum i en els desplaçaments, més sostenible, que ens permeti mirar de reteixir el sentit de comunitat. Pensem, per exemple, en el comerç de proximitat, que està patint moltíssim, molt més que les grans empreses com Amazon. Tindria més sentit que tinguessin suport, perquè són les que tenim a prop i ens poden ajudar. De fet, aquesta crisi té caràcters molt paradoxals, la globalització sembla que l’ha facilitat, però ara s’està convertint en un argument per desglobalitzar i tornar a aixecar fronteres. I en qualsevol cas, la resposta de la Unió Europea és per fer plorar una ceba. La UE tenia, amb aquesta crisi una oportunitat per reivindicar-se com alguna cosa més que un club econòmic, i no l’ha aprofitat. Al mateix temps, ara el teletreball ens està ajudant a sobreviure, però també s’està convertint en una manera d’accelerar processos d’automatització, i segurament arran d’això es generaran més sectors de treball més precaris o vulnerables. Aquesta crisi, com totes, hauria de ser una veritable oportunitat de fer un replantejament sistèmic. I la gent ha d’entendre que encara que estiguem tots a casa i en estat d’alarma, hem de poder fer sentir la nostra veu. Hem de tenir la capacitat de pensar com ens agradaria que fos l’endemà.
CRISI
“Aquesta vegada la sotragada serà molt més forta que el 2008 i servirà per canviar i proposar altres opcions”
LIDERATGE
“Ha faltat la capacitat de corregir. Hem de desenvolupar noves maneres de fer front al canvi”
NORMALITAT TÒXICA
“Quan es parla del desig de tornar a la normalitat hauríem d’entendre que la normalitat és el que ens ha portat fins aquí”

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.