El dossier

BLANCA GARCÉS

INVESTIGADORA DEL CIDOB

“La pandèmia ha justificat el tancament dels camps de refugiats”

Blanca Garcés és experta en migracions. Doctora cum laude en ciències cocials per la Universitat d’Amsterdam i llicenciada en història i antropologia per la Universitat de Barcelona, va rebre el premi a la millor tesi doctoral en sociologia defensada als Països Baixos el 2009 i el 2010. Ha treballat sobre les polítiques d’immigració a Malàisia i l’Estat espanyol. És professora associada al departament de ciència política de la Universitat de Barcelona i investigadora sènior al CIDOB (Barcelona Centre for a International Affairs)
FUTUR
“Les migracions són estructurals a la naturalesa humana, i més en un món que creix de manera desigual”
SITUACIÓ
“La veritable crisi de la Unió Europea és una crisi de solidaritat entre els estats membres. Es posa de manifest amb les quotes de reubicació des de Grècia i Itàlia, o quan s’han de compartir recursos per combatre la covid-19”
Com pot afectar la pandèmia del coronavirus el moviment de persones a Europa?
L’efecte és molt directe. Amb les polítiques de confinament que tenim actualment, el primer que es tanquen són les fronteres. En conseqüència, queda limitat el moviment de persones. L’efecte és immediat: per exemple, a Espanya s’han reduït dràsticament les sol·licituds d’asil (de 3.800 a 25 per setmana). La pandèmia ha tingut efectes fins i tot quan la frontera ja estava tancada: el nombre d’arribades irregulars a través de la frontera sud s’ha reduït de 350 a 93 per setmana.
Hi ha països que ja tenien tancades les fronteres a migrants i refugiats. Què pot passar amb les persones que en aquests moments intentin arribar a Europa? Quina és la situació actual a la frontera grecoturca?
La pandèmia de la covid-19 ha justificat processos de tancament i confinament que fa temps que s’estaven donant en fronteres. Per exemple, a la frontera grecoturca ha legitimitat el tancament definitiu dels camps de refugiats. La retirada de les ONG (també com a conseqüència de les accions dels grups d’extrema dreta) i la cancel·lació d’activitats fora dels camps ha extremat la misèria i l’oblit. Així, les mesures preses a causa de la covid-19 reforcen una situació d’estat d’excepció que era prèvia. La situació ja era insostenible abans. Ara arriba a uns nivells extrems.
Els últims moviments del president turc, Recep Tayyip Erdogan, obrint les fronteres per deixar que els refugiats arribessin a Grècia van provocar que la Unió Europea fes pinya amb Atenes. Quin és l’estat de l’acord amb Ankara?
De moment, la política de portes obertes d’Erdogan ha quedat paralitzada, tant per la resposta dura sense precedents de l’exèrcit grec a la frontera com per les mesures preses en el nou context generat per la covid-19. Però Erdogan ja ha dit que, una vegada passada la pandèmia, reobrirà les portes. Brussel·les no ha tingut cap dubte a posar-se del costat del govern grec. Acusa Erdogan d’utilitzar els refugiats com a armes de guerra, però en lloc de capgirar l’argument, respon com si fos així. Les imatges de la frontera grecoturca que hem vist en les últimes setmanes eren realment de guerra. La diferència és que a l’altre costat no hi ha un exèrcit, sinó famílies senceres, no només empeses per les paraules d’Erdogan, sinó sobretot per situacions de misèria i desesperació. I el més sorprenent és que des de Brussel·les es parla de la necessitat de defensar les nostres fronteres, d’amenaça i de Grècia com a escut comú per defensar la nostra seguretat. L’acord entre la Unió Europea i Turquia està en aquests moments en suspensió, i això és indeslligable de la guerra a Síria i del fet que Turquia acull més de 4 milions de refugiats.
En aquestes darreres setmanes s’ha demostrat que la covid-19 és una malaltia altament infecciosa. Què pot passar als camps de refugiats de Grècia? Com valora la resposta de les autoritats nacionals i internacionals?
La situació als camps de refugiats, no només a Grècia sinó arreu del món, pot ser dramàtica. Bàsicament per la situació de misèria que s’hi viu, sense espai per aplicar mesures de distanciament social, sense les condicions mínimes (sabó i aigua) per mantenir una bona higiene personal, per la falta de serveis sanitaris mínims. A una altra escala, el mateix es pot dir de la situació en països amb menys recursos. Per exemple, a l’Àfrica, el nombre de casos està augmentat de manera considerable. Això pot tenir uns efectes gravíssims en unes societats ja al límit (en alguns països, amb una part de la població desplaçada) i sense estats al darrere que puguin mitigar els efectes socioeconòmics del confinament.
El mar Mediterrani s’ha convertit en el lloc on tristament moltes persones perden la vida. Creu que Brussel·les ha abandonat països com Itàlia, Espanya i Grècia que tenen diferents maneres d’encarar la crisi migratòria?
Més que Brussel·les, jo diria els estats membres. La veritable crisi de la Unió Europea és una crisi de solidaritat entre els estats membres. Aquesta crisi, que forma part d’un replegament nacional, es posa de manifest a l’hora de discutir quotes de reubicació des de Grècia i Itàlia, però també ara, quan del que es tracta és de compartir recursos per combatre la covid-19 i pensar en com afrontar conjuntament els costos dels seus efectes.
S’han oblidat els naufragis que van sacsejar consciències com el que va succeir a la costa de Lampedusa i que va causar centenars de morts?
Sí, s’ha oblidat molt ràpidament. És per això que, cinc anys després d’aquelles imatges que van sacsejar Europa, ara ningú s’immuta davant les imatges de l’exèrcit grec disparant contra famílies de refugiats o grups d’extrema dreta atacant els camps de refugiats a les illes gregues. És gravíssim. I aquesta indiferència no només té a veure amb la covid-19. Les imatges són d’abans que el coronavirus arribés de forma visible a Europa. Correm el perill que davant d’aquesta crisi que ens afecta a tots, ens tornem més i més indiferents davant de la misèria i la desesperança de l’altre. Sense adonar-nos que, el que posa realment de relleu aquesta pandèmia és que allò que passa a l’altre costat no ens pot ser indiferent. De la seguretat (humana) dels d’allà depèn la seguretat dels d’aquí.
El cas del vaixell Aquarius va significar la visibilització de la lluita política entre el llavors ministre de l’Interior italià, Matteo Renzi, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Tot i això, Espanya és un dels països de la Unió Europea que acull un menor nombre de refugiats. Per què no s’ha pogut complir aquest acord?
Espanya va ser un dels països europeus que va acollir menys refugiats el 2015, però ara ja no és així: en els últims dos anys és un dels països europeus amb més sol·licituds d’asil. Els sol·licitants d’asil ja no provenen majoritàriament del Pròxim Orient ni d’Ucraïna, sinó de l’Amèrica del Sud (Veneçuela i Colòmbia) i de l’Amèrica Central. El problema de fons és que ja ningú vol arribar a acords. Es parla de solidaritat voluntària, com si el compromís entre estats membres fos susceptible de ser revisat a voluntat i en qualsevol moment. No s’entén que la política migratòria o serà europea o no serà. Igual que veiem amb la covid-19, o entenem que són qüestions comunes o tothom hi sortirà perdent.
Què caldrà canviar per afrontar el futur?
Entendre que les migracions són estructurals a la naturalesa humana, i més en un món que creix de manera desigual i que a la vegada creix connectat. I entendre sobretot que estem en un mateix vaixell, que o busquem solucions i camins comuns (no només en l’àmbit europeu, sinó global) o les fronteres i les polítiques de contenció només serviran a curt termini. I ens replegaran sobre nosaltres mateixos, cada vegada més tancats i confinats.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor