El dossier

CARLOS HERNÁNDEZ

PERIODISTA I AUTOR DEL LLIBRE LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO

“Franco va fer extermini selectiu”

Espanya també va tenir camps de concentració on es van torturar i matar els vençuts en la guerra. El periodista Carlos Hernández n’ha documentat prop de 300 i en recupera la història

ESTRUCTURA
“L’explotació laboral, el càstig i la reeducació eren els objectius dels camps de concentració”

Un estudi anterior havia documentat fins a 188 camps de concentració a l’Espanya franquista, des del 1936 fins als anys seixanta, on van anar a parar els “enemics” del règim. Se’n coneixia, doncs, l’existència, però com molts fets en aquest país, tampoc se n’havia fet gaire publicitat. Carlos Hernández (Madrid, 1969) ha dedicat anys a actualitzar un episodi dramàtic que ha plasmat en el llibre Los campos de concentración de Franco. N’ha documentat 296 i calcula que hi van passar entre 700.000 i 1 milió de persones.

Cinc edicions del llibre fins ara. S’esperava un interès tan gran per part del públic?
No. Et confesso que no. Sobretot si ho comparo amb el meu llibre anterior, centrat en els deportats espanyols a Mauthausen, que jo creia que despertaria més interès, perquè tractava sobre els camps de concentració nazis i estava convençut que podia interessar un públic més transversal. Amb aquest partia del fet que ja hi havia una part del públic, vinculat a un cert franquisme sociològic, a qui no interessaria, que el rebutjaria des del primer moment. Fins i tot creia que els mitjans de comunicació no es mostrarien gaire proclius a parlar-ne. Afortunadament, no ha estat així, i en especial trobo gratificant la gran repercussió mediàtica que ha tingut, perquè ha permès recuperar un tema poc tractat i, per a moltes persones, fins i tot desconegut.
La figura de Franco, amb el trasllat del Valle de los Caídos encara recent, ha tornat a l’actualitat. Per bé o per mal.
Els sectors de la dreta consideren que som els fills i els nets dels vençuts en la guerra els que ens entestem a fer reviure el dictador, quan resulta que és tot el contrari. Franco, a Espanya, continua molt viu. El problema és que durant i després de la Transició, cap dels governs democràtics, i jo especialment culpo el del de Felipe González del 1986, va voler actualitzar la història per evitar que es perpetués el relat franquista que hem mamat generació rere generació d’espanyols. Un relat ensenyat a les escoles, falsejat i manipulat que ha mantingut viu Franco. Se l’ha blanquejat tant, que quan ara volem explicar la realitat d’allò que va passar ens trobem que una part important de la societat, ignorant de la veritat, s’ha afegit a aquesta dreta que ens acusa de fer reviure el dictador.
L’auge de partits d’extrema dreta beu d’aquesta ignorància social?
En bona part. Si seguim barallant-nos amb el fantasma de Franco és perquè els polítics de la Transició i els que van venir després no van fer bé la seva feina de situar el nostre país en una democràcia total. A França i a Alemanya fa molts anys que els escolars visiten els camps de concentració, se’ls explica què hi va passar i coneixen la història real. No és cap vacuna contra l’extrema dreta, però sí que és una manera de garantir que la gent quan voti alguna d’aquestes formacions ho faci amb ple coneixement de causa. No ha de ser cap excusa, evidentment, però sí que hi ha una responsabilitat compartida que haurien d’assumir els polítics. A mi, particularment, em bull la sang quan escolto Felipe González i Alfonso Guerra alliçonant sobre com de bé es va fer la Transició! Són responsables no només de l’oblit de les víctimes del franquisme, sinó de la seva criminalització.
Prop de 300 camps de concentració és una xifra molt alta.
Vaig començar a treballar en el llibre a partir d’una primera classificació feta per l’historiador Javier Rodrigo, que n’havia comptabilitzat 188. Després de tants d’anys, calia una actualització, però pensava que el nombre final seria més o menys el mateix. No hauria pensat mai que n’hi hauria gairebé el doble i allò que més em va impactar és evidenciar que hi havia una estructura molt més orquestrada del que es creia sobre el sistema de camps de concentració franquistes. Va ser una de les potes destacades de la repressió.
Un sistema que es va perpetuar en el temps molt més enllà del final de la guerra.
És cert que la història oficial tanca l’activitat dels camps els anys 1947 i 1948, perquè els últims es clausuren aleshores i també els últims batallons de treballs forçats vinculats a aquests camps. A partir de llavors, però, hi ha una evolució estètica del sistema obligada per la derrota de Hitler i el fet que la humanitat havia descobert l’horror dels camps de concentració nazis. Franco havia de fer gestos i un va ser canviar la terminologia. Van abandonar el nom, però no l’ús. Un exemple clar és la Colonia Agrícola Penitenciaria de Tefía, en ple desert de Fuerteventura, a les illes Canàries, que es va mantenir oberta fins al 1966 amb el mateix sistema de treballs forçats per als presos que, en aquest cas concret, ho eren per ser homosexuals.
Als camps de concentració de Franco només els faltava la càmera de gas?
És complicat fer la comparació amb les estructures nazis, però això no treu que fossin llocs amb unes condicions extremes per als presoners. Se’ls ha d’analitzar en el seu context concret, perquè encara que Franco no volia exterminar tots els vençuts en la guerra, no ho va fer per convicció ideològica, sinó perquè els necessitava com a mà d’obra esclava i per substituir determinats sectors, com ara el de la mineria, que s’havia quedat sense treballadors.
Però sí que hi va morir molta gent.
Franco va fer extermini selectiu, en especial de les persones vinculades a la democràcia republicana i també d’oficials de l’exèrcit pel sol fet de tenir galons. I no hem d’oblidar que als presoners desafectes, se’ls va fer passar per una selecció que si els considerava recuperables els explotava laboralment i els sotmetia als altres objectius pels quals van ser creats els camps.
I quins eren?
A banda de l’explotació, el càstig i la reeducació, els presoners havien de patir, de purgar el seu error d’haver anat en contra del règim guanyador. Fam, malalties, humiliacions i vexacions estaven a l’ordre del dia. Pel que fa a la reeducació, es tractava de vèncer també l’enemic en el camp de la ideologia i de crear adeptes. Celebraven com una victòria quan feien confessar i combregar a tot el camp, encara que la gent només ho fes per salvar la vida.

MIL BATALLES

Carlos Hernández (Madrid, 1969) és periodista expert en comunicació empresarial i política. Va començar a treballar a Antena3 com a cronista al Congrés dels Diputats l’any 1990 i el 1999 va ser nomenat subdirector de l’àrea d’internacional, fet que li va permetre treballar com a corresponsal de guerra a Kosovo, Palestina, l’Afganistan i l’Iraq. Posteriorment, va ser redactor en cap del setmanari La Clave, del qual va ser acomiadat l’any 2003. El 2004 va entrar com a cap de premsa del PSOE fins al 2008 i el 2011 va tornar al partit com a cap de comunicació. L’any 2015 va publicar el seu primer llibre, Los últimos españoles de Mauthausen, del qual recentment s’ha estrenat un documental en què parla de l’horror viscut no només en aquest camp de concentració, sinó a la resta on hi va haver espanyols. L’any passat va publicar Los campos de concentración de Franco, amb un ressò mediàtic imprevist. Ha estat guardonat amb els premis de comunicació Víctor de la Serna i Ortega i Gasset. Col·labora habitualment amb diferents mitjans, com ara eldiario.es o la revista Viajar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)