El dossier

El virus de la violència

Les violències –així, en plural– es produeixen majoritàriament de portes endins, a casa. Són, sempre, difícils de quantificar. Què passa ara que maltractador i víctima estan confinats junts?

EXPERTESA
“Les dades no reflecteixen la realitat, que és aliena a les estadístiques. La realitat és molt més dramàtica”
TESTIMONI
“Per a una dona maltractada, la vivència del confinament ha de ser un horror. No tens cap via d’escapament”

Dia 30 d’abril: ha aparegut el cos d’una dona a Corbera de Llobregat. La parella, en el punt de mira. Dia 26 d’abril: a Reus, una dona és agredida per la seva parella, que l’envia, ferida greu, a l’hospital. Dia 20 d’abril: a Amposta, un home cala foc a la casa on estaven la seva exparella i el seu fill, de catorze mesos... El confinament no ha aturat, ben al contrari, la violència de gènere. La violència en general, de fet. Els serveis d’atenció a dones en situació de violència masclista i als seus fills del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies van fer, des de l’inici de la quarantena i fins al 30 d’abril, 3.457 atencions telemàtiques a dones i 669 a infants i adolescents. En conjunt, les peticions d’ajut relaciones amb la violència masclista s’havien incrementat al voltant d’un 60%, a casa nostra i en el conjunt d’Europa, segons les dades facilitades per l’OMS. I ha anat creixent, ja que entre finals d’abril i principis de maig, les trucades sobre violència masclista van augmentar de mitjana en un 88% a Catalunya. Tothom en pot ser víctima. Les formes de la violència poden ser, també, diverses: psicològica, verbal, física –en un 40% dels casos d’aquest confinament–, econòmica... Sexual, també. Sobre aquesta última, les dades dels experts mostren un escenari molt pertorbador: la majoria de les agressions no són a les fosques, al carrer i comeses per un desconegut, sinó més aviat a casa nostra o d’algú altre, i per un agressor conegut.

Les quatre parets de casa poden ser una eina contra la covid-19, però ho posen molt més fàcil al virus de la violència. Yolanda Ballesteros, psicòloga i treballadora social, comenta: “Les dades no reflecteixen la realitat, que  és aliena a les estadístiques. La realitat és molt més dramàtica, ja que moltes víctimes no tenen l’oportunitat de demanar ajuda perquè es troben sota el control absolut dels seus agressors. Les trucades ateses també ens parlen d’un augment de la gravetat d’aquesta violència i d’un augment de la sensació d’impunitat dels agressors.” Recomana no confiar-se pel fet que, aparentment, hi hagi una disminució dels casos més greus. “Hi pot haver un increment a posteriori, quan es modifiquin les circumstàncies i les dones vegin facilitada la sortida de la violència; el risc serà més alt aleshores.”

Abans de seguir parlant, dues reflexions. La primera la pot comentar, per exemple, Sara Sánchez, treballadora social –gestiona dos projectes amb dones en una ONG–. Fa set anys va crear el blog Nosoyasistenta. S’adreça al teixit veïnal. “Encara hi ha persones que senten crits contínuament, cops, vexacions... al pis del costat i no s’atreveixen a avisar la policia: per por que els passi alguna cosa? Per por que empitjori la situació per a la persona agredida? Consideren que no s’han de posar a casa dels altres? Ens animo, davant de qualsevol dubte, a trucar a la policia, que ja investigarà si és un cas de violència de gènere [o de qualsevol altra mena].” Sempre, però més ara, som responsables els uns dels altres. La segona reflexió és per a les víctimes, i ens ho explica Gemma Cánovas, psicòloga clínica i psicoterapeuta, col·laboradora tècnica de la Fundació Salut i Comunitat-Institut Català de les Dones: “Pot ser que, tot i la informació que s’està facilitant aquestes setmanes, hi hagi dones que pateixin situacions de violència i que no sàpiguen que hi ha recursos a la seva disposició.” Qui pateixi violència ho ha de saber: no està sol.

Estrès ‘justificador’

Trigarem a saber, en termes de violència, el mal que ha fet la pandèmia durant l’aïllament. I tot i saber-ho, només serà una petita part. Cristina Santocildes, psicòloga forense i criminòloga, explica: “El confinament potencia l’estat d’estrès i porta les persones maltractadores a justificar la seva descompensació emocional i la falta de valors per tal de justificar el maltractament. Tanmateix, les víctimes han de tenir molt clar que cap situació justifica la violència i tenen tot el dret a ser protegides per la societat. Esperem que les dones que viuen situacions de maltractament, s’empoderin per tal de demanar ajuda i fer un pas endavant, tant per elles com pels seus fills, per sortir d’una situació de violència física i psicològica. La persona maltractada tendeix a minimitzar i justificar el maltractament físic, per no dir el maltractament psicològic, que es considera poc demostrable, i tenen por de denunciar.”

Ens alerta per no caure en estereotips i oblidar altres col·lectius, més enllà de les relacions de parella. Hi ha persones molt vulnerables, com ho poden ser els malalts, o la gent gran, o els nens, que de vegades són maltractats precisament per aquells de qui depenen. “Un dels maltractaments més devastadors és l’abús sexual infantil, que majoritàriament es dona dins l’àmbit intrafamiliar i, per tant, és el més silenciat. Si en el cas de l’abús sexual en adults ja se sol silenciar per por de la credibilitat que pugui generar la denúncia, entre altres motius, en el cas dels infants és exponencialment més silenciat, ja que, en primer lloc, és el mateix infant qui no entén la situació, i més si qui comet l’abús és un familiar. Sorgeix un dels sentiments de culpa més dolorosos, ja que la criatura s’autoinculpa i s’avergonyeix del que li està passant.”

Valentes

Nani Beltrán és advocada i mediadora familiar, especialitzada en dret de família i violència masclista. Explica un cas d’aquesta quarantena. És un exemple que situacions com la de l’aïllament i la pressió constant també poden ser una empenta cap a la llibertat. “Una dona jove, a començaments de març, va venir al despatx i va explicar la seva situació: esgarrifosa. Maltractament de paraula i d’acció constant. Em va dir que no volia denunciar, perquè tenia por. Dona jove, amb fills petits... Sentia preocupació per ella, amb el confinament. Efectivament, ell va pegar al fill petit i ella va saltar.” Es van engegar tots els mecanismes... i és lluny d’ell. Superar el bloqueig, la culpa pensant en com ell se les arreglaria... “Ha fet un acte de valentia, d’amor cap a ella mateixa i els seus fills.” Rumia sobre les relacions, i com es normalitzen comportaments... “Si canvies la manera com mires les coses, les coses que mires canvien.”

Montse Tur, presidenta de l’Associació Catalana de Dret Col·laboratiu, coincideix amb totes les expertes: el confinament, per si mateix, i en una família estable, és normal que provoqui estira-i-arronses. Una altra cosa són les famílies en situació de crisi, ja d’abans. “Ens hem trobat, per exemple, persones que havien decidit divorciar-se, que no han pogut enllestir els acords i que estan confinats conjuntament. És un moment de molt de dol i gestionar-ho no és fàcil... Si la teva parella et diu que la relació s’ha acabat perquè ha conegut algú altre, però malgrat tot hi has de seguir convivint durant un bon període de temps…” Algunes situacions poden, com tot en aquesta vida, arribar al límit: “En tenim algunes en què ha calgut posar denúncies... Amb tot, la normalitat és no arribar a l’extrem, tret d’aquelles famílies en què es gestionen els conflictes de manera violenta.” El confinament és un dels pitjors escenaris. Enmig d’aquests litigis familiars, quan hi ha criatures, no és fàcil. Potser no són objectes de violència, però sí que són usats com a armes. Per exemple, durant el confinament, no retornar-los a qui en té la custòdia. Tur és especialista en violència contra els nens: “La franja dels 0 als 12 anys és especialment vulnerable per la invisibilitat. Un bebè o una criatura de 3 anys no ho poden explicar. Dins de totes les eines que tenim en el sistema per detectar la violència contra els nens hi ha l’escola, els serveis de pediatria, altres serveis per a nens i nenes que ara no poden obrir… Hi ha nens que estaran confinats amb els seus maltractadors. Hi ha la voluntat d’intentar controlar-ho, però la violència infantil passa dins de casa, com els abusos sexuals a nens i joves, que passen gairebé sempre dins de les famílies i que ara ens podem trobar que s’estan incrementant.”

Testimoni

Les dades són, al cap i a la fi, números. Sentir-los una vegada i una altra, sense posar-hi noms, pot tenir l’efecte indesitjat de rebaixar-ne la intensitat. Els experts en parlen. Les forces policials en parlen, els diaris en parlen. No és suficient. L’Olga Serral va patir maltractaments. Ella sap, en primera persona, què poden estar passant. Li ha costat anys, poder-ho explicar. “És la primera vegada que en parlo obertament i públicament. Abans, només ho havia fet mitjançant la meva obra artística, la meva manera de canalitzar-ho i la meva via de curació.”

L’Olga és artista i explica els escenaris del maltractament amb diferents tonalitats de vermell. “La violència dins de la llar és un infern, és de color vermelló..., però si a sobre no pots sortir de casa pel confinament, ni tenir contacte amb els teus; si tampoc et pots desfogar amb un professional, com un psicòleg, si no pots sortir a fer exercici físic o anar a la platja a caminar o escapar-te al parc amb els fills, ni anar a la feina... aleshores passes del vermelló al vermell cremat, també vermell, però d’intensitat molt diferent.” El confinament rebla el clau i fa l’aïllament més fort. La violència ja ho porta, però: es practica tan d’amagat com es pot.

Continua. “Per a una dona maltractada, la vivència del confinament ha de ser un horror. És una dura batalla, no tens cap via d’escapament, has de ser molt conscient de què et ve a sobre: pots no tenir llibertat d’expressió, pots estar sotmesa a bronques per qüestions insignificants, pots no poder sentir-te a gust a la teva pròpia llar, ser manipulada, amb agressions de tot tipus, discriminacions, pots no tenir ni intimitat, pots estar aïllada... Has de ser molt forta psicològicament; no totes les dones ho poden aguantar... I si tens fills, potser no els pots protegir com voldries; potser també llavors et pots enfonsar encara més. Aleshores el color és el vermell desesperació. Si a sobre has perdut la feina, significa que has perdut una altra batalla –ja que tenir els teus recursos econòmics t’aporta un color vermell sang d’energia–, la paleta pot arribar al vermell sangria...”

“Sents que no et pot estar passant això, et sents lligada i atrapada i sobretot dins d’una roda que gira cada dia en la mateixa direcció i al mateix ritme, en una mena de bucle que ni s’atura ni s’acaba... Quan la teva parella et maltracta et sents petita, i sense llibertat!”

Callarem, al voltant?

“La gent del carrer que et coneix, normalment no diu res. La dependenta del forn que cada dia et veu, que sap qui ets, que sap qui és el teu home i els teus fills, que ha vist i escoltat com et tracta... normalment no diu ni piu.” Tant és per què. Diu l’Olga: “Seria de molta ajuda per a nosaltres escoltar unes paraules de força, un: «Pots comptar amb mi, pots fer-ho...», però la por ens paralitza, a les dues bandes!”

Tots estem a l’ull de l’huracà

La psicòloga Yolanda Ballesteros reflexiona sobre l’augment de les situacions de violència. D’una banda, hi ha l’augment del temps de convivència entre agressors i víctimes. “La violència sexual en menors, segons dades de la Fundació ANAR –Fundació d’Ajut a Nens i Adolescents en Risc–, ha augmentat un 3,5% i, segons dades de l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte, les agressions sexuals dins la llar han augmentat un 3%. I només visualitzem la punta de l’iceberg, ja que no existeixen dades objectivables d’aquesta violència, o bé perquè no és denunciada, o bé perquè no és percebuda com una violència, com passa amb la violència sexual dins la parella.” D’altra banda, hi ha els conflictes que sorgeixen al voltant de qüestions familiars i domèstiques. “Els agressors consideren que tot el que no sigui seguir les seves imposicions és un atac a la seva autoritat.” Un tercer factor que fa incrementar la violència és que en el confinament tot és continuïtat... “no és interrompuda per la rutina de cada dia, com anar a treballar, portar els fills a escola…”: “La falta de suport social i de vinculació externa dificulta el trencament del cicle de violència, però, tot i això, el fet que els veïns passin més temps a casa pot visibilitzar la violència i en alguns casos provocar una denúncia social.” Finalment, Ballesteros parla de les percepcions que té qui agredeix. “L’agressor sent seguretat i impunitat, ja que les circumstàncies del confinament dificulten sortir de la relació o interposar una denúncia.” Tampoc es pot oblidar, afegeix, “que el confinament facilita l’augment d’una violència prèvia i també la primera expressió de violència, ja sigui desencadenada pel desgast dels vincles, per la pressió que representa perdre la feina, per la claustrofòbia, per patir pèrdues i no poder fer dols...”

Res ho justifica. Són situacions a què s’enfronten parelles i fills i pares que han arribat al confinament amb una relació molt deteriorada o amb ferides importants en el vincle. La prolongació de l’excepcionalitat no ho resoldrà. No ens queda més remei: els ulls oberts, i plena consciència. Li pot estar passant a qualsevol.

88%
d’increment
de la mitjana de trucades per violència entre finals d’abril i principis de maig.
40%
de les peticions
d’ajuda rebudes tenen present la violència física.

quarantena que no cura

Quan les famílies pateixen factors estressants, tot s’agreuja si la convivència és obligada, si hi ha aïllament social. Quan hi ha situacions de violència, aquestes augmenten encara més, “atès que els agressors troben motius i proximitat física per exercir aquesta violència i algunes vegades justificar-la”, diu Yolanda Ballesteros, psicòloga i treballadora social. Menors, persones grans, dones, malalts... perceben la indefensió i senten impotència... També algunes persones del col·lectiu LGTBI: adolescents amb conflictes familiars per la seva condició, persones grans LGTBI més aïllades. Des de l’àmbit d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona hi ha un pla en marxa.

Evitar el desgast psicològic

Gemma Cánovas, psicòloga clínica, s’adreça a les dones. “És important que valorin la temporalitat de la situació [estat d’alarma i reducció de la mobilitat], perquè això ajuda a suportar-ho millor i a evitar tant com es pugui el desgast psicològic, tractant de dedicar, en la mesura que sigui possible, espais diaris a fer activitats gratificants.” Segueix Cánovas: “Posar distància interna amb els maltractadors, ja que no se’n pot posar de física si comparteixen la llar.” Cal mesurar, també, si aquest període és “suportable” o si no ens queda resistència. “I si cal, hem de trucar als telèfons habilitats (900 900 120, de l’Institut Català de les Dones o contactar-hi per WhatsApp a través del 671 778 540).” També hi ha un protocol per a homes que estiguin en procés de tractament o a l’inici de la presa de consciència de les seves actuacions.

El crit ofegat d’un nen

“Els maltractaments als infants són una realitat social que ve de molt antic... Sovint ha estat un fenomen oblidat, en part com a mecanisme de defensa perquè ens fa mal només de pensar-hi.” Jose Fernández, treballadora social i professora universitària, experta en nens i salut mental, valora així la situació dels petits i adolescents davant del confinament i la violència. Reben agressió física, verbal, psicològica, sexual. La Convenció de l’ONU sobre els Drets de la Infància estableix que les criatures són ciutadans de ple dret. Però... “els nens són els grans oblidats en moltes de les polítiques públiques, malgrat que es vulgui fer veure que no és així. Una mostra és que en la crisi actual derivada de la pandèmia de la covid-19 ha costat molt sensibilitzar els governants sobre el patiment que representa per als nens estar confinats a casa sense poder sortir.” I afegeix: “Hi ha la preocupació perquè el confinament de les famílies pugui elevar les probabilitats de violència contra les dones, sense esmentar els infants. És evident que la violència de gènere ens ha de preocupar, i molt, però no podem oblidar que aquesta violència s’exerceix també sobre els infants.”

Quan són espectadors de la violència de gènere, els nens són agredits psicològicament: “Se senten vulnerables i incapaços de defensar la seva mare. Sovint tenen un sentiment de culpabilitat de causar aquesta violència”. A més, la violència pot fer un pas més enllà i ells poden passar a ser l’objectiu de l’agressor. “Tots els estudis mostren un alt índex de maltractaments a la llar per part dels progenitors o d’altres adults que conviuen amb els infants. Fora dels casos de segrest, no hi ha informació encara sobre els efectes que pot tenir que els infants estiguin tancats tot el dia a casa amb els seus pares, com passa durant la quarantena.” Es pot imaginar, però, el panorama: “Si en situacions normals hi ha pares que no saben com fer-se càrrec de la cura dels seus fills i els maltracten, ja es pot suposar que això es pot agreujar si estan les vint-i-quatre hores del dia amb ells.” El “queda’t a casa” és clau per a la lluita contra la pandèmia. No se’ns escapen, però, altres conseqüències: “És segur que el confinament està causant estralls importants en la vida de moltes famílies: atur, pèrdua d’ingressos... amb situacions que ja eren complexes i en condicions d’habitatge totalment insuficients. En aquest sentit, el confinament produeix greus diferències en els infants segons la classe social i també el lloc on viuen.” Per als, nens de l’entorn rural, les condicions són millors, a prop de la natura. “Els infants que viuen en pisos minúsculs a les grans ciutats estan especialment desprotegits.” Jose Fernández, com altres professionals, es queixa del fet que els nens no hagin pogut sortir una estoneta fins fa quatre dies.

No vol deixar passar l’ocasió de destacar, però, que per a molts infants sense problemes familiars, el confinament ha estat positiu. “Passen més hores que mai amb els seus pares. Molts psicòlegs han copsat l’efecte beneficiós en nens que han vist que els seus pares són persones estables i que l’única cosa que els passava és que no tenien el temps necessari per estar amb ells. Tanmateix, aquí també trobem diferències: els infants que els seus pares tenen feines essencials no poden gaudir d’aquest avantatge i pateixen el neguit dels pares, saturats per l’excés de feina i preocupats pel fet que es puguin contagiar i puguin encomanar el virus als fills.”

“Si hi ha maltractament, el confinament fa que passi més desapercebut i que es pugui fer amb major impunitat, ja que en circumstàncies normals els nens van a l’escola, al pediatra i a altres espais on es pot veure que estan patint violència. És necessari estar atents per fer visibles els possibles casos de maltractament.”

bOTIGUES AMIGUES

Des de la Generalitat de Catalunya, una de les mesures implantades per garantir l’atenció a les dones en situació de violència masclista ha estat el reforç del servei 900 900 120 i incrementar-ne la divulgació a través d’anuncis, de les xarxes socials i de la col·laboració dels establiments comercials operatius mitjançant la campanya Establiment segur contra la violència masclista. També es disposa d’un contacte via WhatsApp, a través del 671 778 540, que facilita la connexió amb els professionals d’aquest servei (psicòlogues, treballadores socials, metgesses i advocades). També s’hi pot contactar per correu electrònic: 900900120@gencat.cat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)