Jo no ho soc però...
Les entitats que lluiten contra el racisme a Catalunya alerten que es tracta d’un mal estructural, que afecta tots els àmbits i que cal una revisió profunda per poder extirpar els prejudicis que hem assumit i normalitzat
ROSA LÁZARO
“El racisme que es viu i es practica a Catalunya i a la resta d’Europa és més ètnic, més simbòlic i de més baixa intensitat que el dels Estats Units”ALÍCIA RODRÍGUEZ
“No hi ha una voluntat política ferma per identificar i respondre totes les formes de discriminació racial a casa nostra”El racisme no té un únic color, però és igual de fosc per a qui el pateix. Les morts recents de ciutadans afroamericans a mans de policies als Estats Units amb un excés evident de força han tornat a l’actualitat un mal que sembla no tenir cura i que empitjora amb les crisis, siguin econòmiques, sanitàries o socials. La resposta global arreu contra la discriminació racial ha fet sortir la gent al carrer, ha fet créixer la indignació i ha humanitzat la ciutadania al crit de “Black lives matter”. Aquesta és la visió amable i esperançada. La menys optimista ens mostra que, mentre denunciem la violència policial contra col·lectius minoritaris més enllà de l’Atlàntic, la que es viu al costat de casa es fa invisible, es tapa o se li treu importància
“El racisme que es viu i es practica a Catalunya i a la resta d’Europa és més ètnic, més simbòlic i de més baixa intensitat que el que es pateix als Estats Units. Allà et maten per ser negre, aquí no et donen feina, no et lloguen un pis o et miren malament.” Parla Rosa Lázaro, antropòloga social a la Universitat de Barcelona que argumenta que el ressò mediàtic provocat per les morts de George Floyd a Minneapolis (Minnesota) i la més recent de Rayshard Brooks a Atlanta (Geòrgia) ha reactivat una crítica que es manté latent des de fa molts anys “però que en cap cas té el component de visceralitat i perillositat que existeix als Estats Units”. Tot i això, Lázaro destaca que, en general, la ciutadania catalana respon amb un no rotund quan se li pregunta si és racista, però ho fa més per quedar bé, perquè és políticament correcta, no pas perquè ho cregui. “Encara més, la gent es molesta, se sent ofesa com si se l’estigués insultant, i cal preguntar-se com és que els fa sentir així. Si el racisme no fa amb nosaltres, per què ens incomoda tant?”, indica. Alguns experts consideren que la resposta és fàcil: ens obliga a posar-nos davant del mirall de les nostres pors i inseguretats cap allò que és diferent. Les persones racials pertanyen a col·lectius minoritaris, amb altres costums i maneres de fer que majoritàriament s’ignoren més que no pas generen prou interès per apropar-nos-hi. I també s’hi afegeix un altre factor tant o més important: l’econòmic. Els atacs, que també n’hi ha, a un futbolista, una model o una cantant de rock de fama mundial pels seus trets físics disparen al moment la condemna unànime que defensa la diferència, perquè en aquests casos la fama guanya la discriminació.
ARRELAT I ESTRUCTURAL
Però les dades són tossudes i les recollides per les entitats que lluiten contra el racisme i la discriminació racial no auguren que la situació tingui ganes de canviar. És més, coincideixen a destacar que aquí es viu un racisme estructural que afecta totes i cadascuna de les potes de la democràcia i de l’estat del benestar. “Com que està tan arrelat entre nosaltres i forma part de la quotidianitat, és molt més complicat assenyalar-lo i extirpar-lo”, diu l’antropòloga. Segons el darrer Informe de l’Observatori de les Discriminacions a la ciutat de Barcelona –recollides per l’Oficina per la No Discriminació (OND) i la Taula d’Entitats–, amb dades de l’any passat, un terç dels casos de discriminació que es van tractar estan vinculats al racisme. L’informe incideix en dos aspectes clau: un 37% dels agents discriminadors són persones particulars, la majoria d’incidents es produeixen als carrers i al transport públic i tan sols un 15% dels casos van acabar en denúncia. “Estem davant una pràctica normalitzada, que s’acaba acceptant perquè es viu de forma habitual i contra la qual no es veu recorregut”, comenta un dels responsables, que hi afegeix que “la situació encara es complica més perquè els afectats no confien en el sistema policial ni judicial i temen que hi pugui haver represàlies”.
La por d’explicar, de donar a conèixer un atac racista en especial davant les forces de seguretat mostra fins a quin punt estan normalitzades les actituds discriminatòries. “No naixem racistes, però sí que se’ns donen un seguit de pautes en la nostra socialització que ens ajuden a veure l’altre, el diferent i l’estranger, com un perill que cal allunyar i que encara es troba a les nostres institucions”, comenta Alícia Rodríguez, coordinadora del servei d’atenció i denúncia de SOS Racisme. Normatives i competències no només de l’àmbit català “no poden defugir més la responsabilitat de posar el focus en el respecte dels drets de totes les persones que viuen al nostre país perquè, si hem aconseguit aplicar el biaix de gènere, hem de fer el mateix amb el biaix antiracista”.
Per Rodríguez, els exemples del racisme institucionalitzat són, malauradament, massa habituals. “El nostre principal problema és que no hi ha una voluntat política ferma per identificar i respondre totes i cadascuna de les formes en què es manifesta la discriminació racial a casa nostra”, comenta la responsable de l’organització, que lamenta que un dels principals obstacles per entendre la magnitud de la situació és que no hi ha un recull de dades en l’àmbit institucional. “Fins fa quatre dies no es recollien dades sobre la violència de gènere i quan va aparèixer la sensibilitat política necessària també ho van fer les polítiques públiques per posar fi a aquesta xacra. Amb el racisme s’ha d’actuar de la mateixa manera, perquè fins que no es tracti com a problema estructural no es podrà resoldre”, assegura Rodríguez.
OBLIT O DESINTERÈS?
Davant un racisme de baixa intensitat i menys agressiu que en altres països, la resposta de les administracions a l’hora de legislar i sobretot aplicar la seva erradicació també és força tèbia. Potser perquè no dona vots? “Segurament. Té molt a veure amb una estructura social en la qual el racisme legitima certes polítiques que rescaten els d’aquí abans que els de fora, que assenyalen l’estranger com a responsable de la manca de feina o fins i tot d’una suposada amenaça terrorista”, enumera, i considera que davant d’aquest escenari es tanca la porta a establir un repartiment de la riquesa i els recursos més just i equitatiu. “Apliquem polítiques per controlar les persones, no polítiques per a les persones”, assenyala Rodríguez.
Bona prova d’això es recull en la darrera memòria de SOS Racisme, que es va publicar fa pocs dies i que informa d’una realitat perillosa: des del 1999 l’entitat ha constatat 571 casos d’abusos policials d’un total de 2.514 casos assumits, el que representa prop d’un de cada quatre. “Hi ha un racisme policial a Catalunya i, el que és pitjor, una impunitat policial que prova com és d’estructural el racisme al nostre país i com costa d’erradicar-lo”, constata la responsable de SOS Racisme. Les dades facilitades per l’organització posen l’accent en el fet que només en quatre ocasions s’ha condemnat un agent de policia i, en cap d’aquestes, s’ha aplicat l’agreujant de delicte racista. “És absolutament necessari que des de les administracions es reconegui l’existència d’un racisme institucional i es posin en marxa mecanismes per neutralitzar-lo”, insisteix Alícia Rodríguez. Les seves demandes coincideixen amb el darrer cas denunciat pel jove Wubi de Sant Feliu Sasserra, que va enregistrar amb el seu mòbil insults i vexacions per part de diversos mossos d’esquadra com ara “ets un mico” i “ets un negre de merda”. SOS Racisme exerceix com a acusació particular en el cas i exigeix a la Generalitat que se’ls condemni.
Davant el ressò mediàtic provocat pel cas, el Departament d’Interior va informar de l’obertura d’una investigació i del canvi de destinació dels agents, que han estat retirats del patrullatge al carrer en espera de la resolució judicial, i el mateix conseller Miquel Buch va anunciar aquesta mateixa setmana en seu parlamentària que expulsaria els agents del cos quan tingués constància dels noms. Paral·lelament, el cap dels Mossos, Eduard Sallent, va enviar una carta a tot el cos policial en què expressava “vergonya i indignació” per l’atac perpetrat cap a Wubi i que l’incident “perjudica enormement” la policia catalana perquè provoca “recel” i “desconfiança” entre la ciutadania. El Síndic de Greuges, per la seva banda, també ha obert una actuació d’ofici.
Però, malgrat aquests passos endavant, el racisme es pot esborrar? Els experts consultats ho veuen difícil i complex, però no impossible. “Hem de canviar el xip i donar importància al valor que aporta l’immigrant a la societat occidental, com ara que majoritàriament s’encarrega de cuidar la gent gran i que quan la crisi sanitària ens ha colpejat a tots ha estat dels primers a posar-se a cosir mascaretes o a repartir menjar entre els menys afavorits”, recorda l’antropòloga Rosa Lázaro, que destaca que el moviment migratori “s’ha de tornar a considerar en positiu, perquè enriqueix la societat” i posa en el centre del debat la necessitat, novament, de distribuir papers per a tothom per començar a participar com a iguals dins el sistema. Finalment, remarca que l’auge de l’extrema dreta a Europa, amb veu inclosa en els parlaments, encara dificultarà més el camí per escombrar el racisme. “Són veus que assenyalen determinats col·lectius com a responsables de l’atur i del mal moment de l’economia i és un discurs atractiu per a molta gent, encara que sigui mentida”, diu Alícia Rodríguez que lamenta que les proclames populistes hagin tingut i tinguin tant de ressò mediàtic. “S’imposen l’odi i el rebuig cap a aquells que són diferents davant la reflexió i la recerca de solucions”, es lamenta.
