Obrir l’armari de bat a bat

TRANSFORMACIÓ

La mort del dictador el 1975 va facilitar la transformació del MELH en el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que tenia com a objectiu principal l’abolició de la llei de perillositat i posar fi també a la incursió indiscriminada de la policia en els locals i llocs de trobada gai. Fins al 1977, es calcula que unes 600 persones van ser empresonades per la seva condició sexual i cap d’elles es va poder beneficiar de la llei d’amnistia aprovada el mateix any, peça clau de la Transició. El FAGC va organitzar el 26 de juny del 1977 la primera manifestació a la Rambla amb una presència significativa, unes 4.000 persones, i va fer públic un manifest reivindicatiu i de defensa dels drets LGTBI. Eugeni Rodríguez, president del FAGC recorda que la pressió exercida pel grup va ajudar a obtenir finalment la derogació de l’apartat de la llei que afectava l’homosexualitat a finals del 1978, “tot i que no va entrar en vigor fins al gener del 1979”. “En aquests anys he passat de ser un vago y maleante, a un corruptor de menors, un malalt mental i finalment una persona amb tots els drets i llibertats”, diu Rodríguez, que personalitza l’evolució d’un moviment assenyalat per l’estigma de la diferència.

Una diferència que es va constatar encara més, i en l’àmbit mundial, amb l’aparició del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) a principis dels vuitanta i que molts van assenyalar com el càncer dels gais. “En aquests temps de pandèmia del coronavirus hem pogut fer memòria d’aquella altra pandèmia que ha matat 30 milions de persones i que, avui dia, encara no té vacuna”, assenyala Rodríguez. La sida és actualment una malaltia crònica i, segons les darreres dades, es calcula que prop de 32.500 persones viuen amb el VIH i la taxa d’incidència de la infecció és de 8,1 casos per cada 100.000 habitants.

La lluita pels drets LGTBI va anar més enllà de la capital catalana i es va estendre pel territori. Pau Gálvez, un dels històrics del FAGC a Girona, recorda alguns dels episodis clau “d’una lluita constant que en els primers anys semblava que no acabaria mai”. En aquest sentit, la premsa de l’època es va fer ressò el 1990 d’una protesta ciutadana davant de l’hotel Inmortal de la ciutat perquè s’havia negat a llogar un llit de matrimoni a una parella gai. El FAGC va interposar la denúncia pertinent davant els jutjats. “Un altre moment intolerable que vam denunciar el va protagonitzar una professora de psicologia de la Universitat de Girona que va posar com a exemple de tècniques conductistes la de curar l’homosexualitat”, indica Gálvez.

SÒNIA RESCALVO

El 6 d’octubre del 1991, la dona transsexual Sònia Rescalvo va ser assassinada de forma salvatge mentre dormia a ras al parc de la Ciutadella. Un grup de sis joves neonazis la va apallissar fins a la mort. La seva companya Dori, que també va ser apallissada, es va salvar de miracle. El cas, el primer assassinat que van investigar els Mossos d’Esquadra, va commocionar la societat per la brutalitat de l’agressió i va demostrar fins a quin punt els membres del col·lectiu LGTBI encara eren objecte d’odi i incomprensió. Els responsables del crim van ser detinguts, acusats i condemnats a un total de 310 anys de presó. El 1997, el Tribunal Suprem va reduir les penes a la meitat, i el 2011 tots els condemnats menys dos ja eren fora de la presó.

“L’assassinat de la Sònia va ser un punt d’inflexió de com s’havien tractat fins llavors els crims d’odi i va facilitar la creació d’una fiscalia especialitzada”, assenyala Eugeni Rodríguez. La persecució el 1992 de les prostitutes que exercien als voltants del Camp Nou per “netejar la imatge” de la Barcelona Olímpica també va marcar la lluita dels drets dels transsexuals a Catalunya. El 2011 es va col·locar un monument a les persones gais, lesbianes i transsexuals represaliades al quiosc del parc de la Ciutadella on va morir la Sònia Rescalvo.

En la lluita per legalitzar la situació dels homosexuals a Catalunya també es van implicar altres entitats i associacions, com ara la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, nascuda el 1986 com a Coordinadora Gai i desapareguda el 2013. Al capdavant, un altre dels personatges històrics, l’activista social Joan Petit, que del 1980 al 1986 va ser president del FAGC. Petit va ser secretari general de la Coordinadora fins al 1999.

REGISTRAR LES UNIONS

Un dels escenaris que més va trigar a resoldre’s entre la comunitat gai i posteriorment LGTBI va ser l’oficialització de les seves unions. Durant massa anys les parelles del mateix sexe van veure com se’ls tancaven les portes per legalitzar la seva situació i equiparar-la a la de les parelles heterosexuals. A principis dels noranta, diferents ajuntaments van prendre la iniciativa de posar en marxa registres d’unió civil. El Departament de Justícia, finalment, va activar l’abril del 2017 el registre de parelles estables de Catalunya perquè, entre d’altres, en cas de decés es facilités al membre supervivent de la parella accedir a la pensió de viduïtat i a altres prestacions socials. Precisament, va ser en un debat encès a l’Ajuntament de Badalona sobre la idoneïtat o no de tenir el registres d’unions civils l’any 1994 quan es va donar a conèixer el primer cas de càrrec electe català que va sortir de l’armari en una seu institucional. Francesc López Guardiola era en aquells temps tinent d’alcalde del PSC i va ser l’encarregat de defensar el registre davant Xavier García Albiol, llavors únic regidor del PP que havia fet una crítica molt poc encertada d’aquestes unions. “El mateix alcalde Blanch em va demanar que intervingués i jo ho vaig fer amb un discurs un pèl improvisat, però destacant la importància dels drets dels homosexuals i la necessitat de garantir la seva llibertat i el seu respecte. Recordo que li vaig recomanar que anés a fer un curset que no fos de la FAES”, puntualitza López Guardiola. La intervenció no hauria anat més enllà si en un moment del discurs, el regidor no hagués manifestat públicament que pertanyia al col·lectiu gai. “Vaig dir davant de tot el ple: perquè nosaltres els homosexuals hem lluitat massa temps per aconseguir la plena llibertat perquè ara vingui vostè aquí a menystenir un petit avenç”, recorda. Aquell nosaltres va provocar primer una sorpresa general i, posteriorment, una admiració notable que va convertir Francesc López Guardiola en un referent del col·lectiu que va trepitjar desenes de platós de ràdio i televisió i va omplir les planes dels diaris. “No m’hauria pensat mai la transcendència que tindria i guardo un especial record de les cartes que em van fer arribar tant persones homosexuals com famílies amb fills gais que m’agraïen el gest per normalitzar la nostra situació”, indica.

Els primers passos cap al matrimoni homosexual els van protagonitzar dos osonencs: l’any 1987, Josep Teixidó i Jesús Lozano van sol·licitar un permís al jutjat de Vic, però encara que no existia cap article a la Constitució ni al registre civil que prohibís expressament el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, els hi van negar. No va ser fins al 2004 que el PSOE va aprovar una proposició de llei en aquest sentit i una segona, a instàncies de CiU, que donava estatus legals a les parelles de fet i que permetia a les persones transsexuals canviar de nom sense passar prèviament pel quiròfan.

PRIMERS CASAMENTS

La llei que permetria el matrimoni de dues persones del mateix sexe no es va materialitzar a Espanya fins un any després i també va incloure una altra de les grans demandes: l’adopció homoparental. La normativa, que no va ser fàcil de tirar endavant tot i el suport explícit del 66% de la població, va haver de superar el rebuig directe de l’Església catòlica que es negava a equiparar la nova unió amb el matrimoni heterosexual. El PP, alineant-se amb l’Església, va portar la llei al Tribunal Constitucional. Finalment, el 3 de juliol del 2005, ara farà quinze anys, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero n’impulsava l’aprovació. Els primers casaments civils no es van fer esperar gaire: el 25 de juliol del 2005 Antonio Aliaga i Manuel Mejuto es donaven el “sí, ho vull” al registre civil de Barcelona. Tres dies abans ho havien fet a Mollet del Vallès dues dones: la Tani i la Verònica.

La carrera de fons de les persones LGTBI per esdevenir ciutadans i ciutadanes de ple dret, continua trobant esculls. El darrer i sorprenent ha estat la sentència del Tribunal Suprem que veta la bandera del col·lectiu dels edificis públics perquè no és oficial. Tot i això, s’ha avançat molt en el camp legal en aquests cinquanta anys, però al contrari del que caldria suposar, pel què a l’acceptació social la normalització encara és lluny. Eugeni Rodríguez és taxatiu: “Quin és encara el pitjor insult que pot rebre un home? Marieta! I cada cop gent més jove agredeix les persones LGTBI”, es lamenta.

La preocupació que genera el rebuig i l’odi cap al col·lectiu es va materialitzar en la creació de l’Observatori Contra l’Homofòbia l’any 2008, que recull les denúncies en territori català. Les darreres dades presentades aquesta setmana indiquen un augment perillós de les denúncies: l’any passat van créixer un 41,6% respecte al 2018. El col·lectiu que més incidències ha registrat és el d’homes gais o bisexuals (arriba quasi al 60%) i el tram d’edat més comú va dels 26 als 35 anys.

Catalunya, reconeixen des del col·lectiu, ha estat pionera a posar en marxa iniciatives de suport i defensa dels drets i les llibertats LGTBI, però malgrat aquesta predisposició com a societat, també és víctima d’un cert corrent d’odi homòfob. “Cal trencar els estereotips que basen la masculinitat a demostrar que no s’és homosexual i cal començar a fer-ho des de les escoles”, destaca Rodríguez; Pau Gálvez afegeix: “Hem de començar a acceptar que els nens puguin jugar amb nines i les nenes amb camions.” Per Francesc López Guardiola, hi ha hagut una regressió i els col·lectius LGTBI sumen més insults, atacs i agressions del que caldria esperar d’una societat madura i conscienciada. “La gent té menys respecte, se sent impune i deixa anar barbaritats amb més facilitat contra qui és diferent, i tot això alimentat per determinats discursos d’odi”, assegura.